El Quadern de El País parla de nosaltres.

El Quadern de El País, celebrant l'apertura de la Fira del Llibre de València, ha preguntat a Maite què és per a nosaltres l'escriptura i les dèries que hi tenim.

Amb Andrea Robles hi han participat, Núria Cadenes, Anna Moner, Esperaça Camps, Raquel Ricart, Pepa Guardiola, Carme Miquel, Marcè Climent, Elvira Cambrils, Maria Jesús Bolta i Àngels Moreno.
Un deliciós reportatge sobre la creació de les escriptores al País Valencià.
Si voleu llegir-lo punxeu ací

.

Presentació Crims.cat 2.0 a Ca Revolta, València

El dilluns 22, a les 7,30 a Ca Revolta presentem el recull de relats d'autors dels Països Catalans Crims.cat 2.0, segon lliurament de la sèrie, on tenim el gust de participar amb un relat ben negre. L'inspector Jordi Lleonard intentarà esbrinar un assassinat amb implicacions polítiques i l'ombra sempre omnipresent de la corrupció. Serà un veritable luxe compartir taula amb Xavier Aliaga, Juli Alandes i el director de la Col·lecció Crims.cat de l'editorial Alrevés, Àlex Martín Escribà, alma mater dels negrots més negrots. Us esperem.

Collita del 2012, segons La Biblioteca de la Bòbila, especiatlitaza en novel·la criminal

No he pogut estar de posar-vos el link a un treball indispensable per fer una repassada a la producció de novel·la negra de 2012. La Biblioteca de La Bòbila d'Hospotalet del LLobregat, amb l'espenta de Jordi Canal, n'ha fet una feinada excel·lent. Punxeu ací

Andrea Robles de nou a les llibreries

Andrea Robles està de nou en llibreries. Ho fem amb un relat de passió i política, diners negres i crims a terres valencianes, on s’ha d’advertir que els fets i personatges apareguts a la ficció, encara que no ho semble,  no tenen cap relació amb la realitat.

Jordi Lleonard, el nostre sotsinspector de la Policia Judicial, du el cas, naturalment, però  és més un notari del que passa que un actor implicat.  Allò interessant està a l’altra banda de la finestra del cotxe per on mira i, sense veure, sabrà, comprendrà, esperem, com tots vosaltres.  

Eixim en un format de luxe, el recull de relats Crims.Cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans,  que publica l’editorial Alrevés en la col·lecció de gènere negre en català més activa i interessant de l’actualitat. Anem amb figures de primer ordre, com Jaume Benavente, Xavier Aliaga, Juli Alandes, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Annabel Cervantes, Àlex Volney, Teresa Roig i Lluís Tort, a més del guanyadors del Primer Concurs de relat curt de gènere negre "NegrOliva 2011", Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

És aquest el segon lliurament d’autors negres nostrats que han recollit Sebastià Bennasar i Àlex Martín Escribà, dos investigadors de la matèria sense parangó, l’èxit del qual ha determinat aquest segon tast. Que no siga l’últim.

Més informació. Punxeu aquest link

El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar, de la vista bé, gràcies.

L’última novel·la de Sebastià Bennasar, El país dels crepuscles, Alrevés, 2013, és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.

La superfície és intensament atractiva per la seua lectura àgil, la trama addictiva, una successió dels esdeveniments molt ben estructurada, amb un sorprenent  control del ritme i equilibri en la confrontació de la batalla, profusa i fèrtil en la literatura, entre la llum de la raó i els foscos imponderables de l’ànima humana. I això bastaria per reconèixer la vàlua de la novel·la.

Al dessota però d’aquesta pàtina rutilant albirem quelcom que batega amb forma pròpia, una tècnica de narrar, esforçada i passional, que fa sòlida l’estructura. Així és inevitable remuntar-me a les seues novel·les mallorquines, especialment La mar no sempre tapa, on tracta el tema de la identitat illenca des del punt de vista de la seua relació especular amb el correlat peninsular i per extensió amb el fenomen d’allò global, particularitzat en la colònia d’intel·lectuals que al llarg dels darrers dos segles s’havia instal·lat a les illes, i que dóna cos argumental a la figura del gran Chester Himes, a qui Bennasar ret un sentit i merescut homenatge, i que, per cert, trobem a faltar en la terra on morí, Moraira, però, deixem-ho córrer, que els homenatges al País Valencià, pregunteu-li a la família de Teodor Llorente, els carrega el diable.

En El país dels crepuscles ens adonem que aquest tractament de la insularitat és utilitzat com a criteri essencial i no sols en la magnífica caracterització de l’ambient, amb la neu sempre present, les carreteres bloquejades, els refugis de muntanya, la manca de cobertura, els graus sota zero, les llegendes à la romantique, els contrabandistes, maquis, bruixes  i malediccions, sinó també  a l’hora de construir els personatges, els quals arrosseguen l’alteritat de la vida passada en un altre lloc, com la Marta Canal, biòloga, que “havia abandonat la seua Tarragona industrial natal feia molts anys, convençuda que en aquelles muntanyes i havia la vida”, o la Mei, agent dels mossos, la qual “havia arribat feia tres anys al Port de Suert per pura protecció després que la màfia russa posàs preu al seu cap”, el senyor Ramon, filòleg,  que està revisant la primera expedició de l’Institut d’estudis Catalans a la recerca del romànic per desmentir que “el català era això que parlaven una colla de botiguers de Barcelona i poca cosa més”. Fins i tot els autòctons projecten el seu aïllament confrontat a l’externalitat de les seues aspiracions, com Quim el pastor, que dóna la benvinguda als llops: “cada vegada que retorna un animal, arriba una gran font de riquesa per a la vall (...) això s’omple de turistes”, o el Miquel, que donà un ensurt al seu pare contrabandista en fer-se mosso: “algú havia de començar a pensar què passarà el dia després de la independència, quin país tindrem i quin país voldrem. I us asseguro que serà un país on caldrà que hi hagi policia”.

Tot plegat ens conforma una novel·la coral, amb les dificultats tècniques que això implica, i que Bennasar supera amb l’espenta dels grans reptes i un resultat superb, regalant-nos una rica visió calidoscòpica i una saborosa panòplia de caràcters.  Com a contrapartida, la preeminència del personatge principal, el comissari Jaume Fuster, queda en un segon pla i la pregnància de la primera persona amb què s’expressa  és relegada front a la resta de punts vista de l’enunciació, una circumstància desconcertant a primer cop d’ull, però bastant pertinent en l’oposició de les dues veus enunciatives, la interna personal i l’externa coral.

L’element orgànic més destacable que enjova aquests elements formals és una magnífica reflexió sobre la violència. Què ha d’haver sinó en una novel·la criminal, què has de trobar sinó en un investigador que ha tractat el fenomen en els seus indispensables Pot semblar un accident i 501 crims que has de conèixer abans de morir. La seua sembla una teoria pessimista, d’ampli recorregut. L’enceta  Irene, guia turística que fa un doctorat sobre les pintures de les esglésies de la vall de Boí. “Sigui com sigui a l’Edat Mitjana el contacte directe amb la mort violenta era molt més fàcil i freqüent que no avui en dia”. Per desmentir-la, arriba fins a l’actualitat amb l’exposició dels crims que s’hi narren. Encara més, la violència no tindrà aturador mentre hi hagen visionaris: “-I quin és l’objectiu final? –No ho sé, volar Barcelona? –L’objectiu final, estimats amics, és aconseguir reduir la població del planeta fins a una xifra sostenible”. Que el gen de la violència està al nostre ADN, del qual qualsevol podem ser-ne víctimes, es llegeix en la reflexió de Marta: “Es va sorprendre pensant en ella mateixa com a assassina. I és clar que ho faries, Marta. Si poguessis, si tenguessis les armes i la manera de fer-ho (...) Te’n vares anar de la teva Tarragona perquè tens impulsos homicides, perquè a tu et sobra el noranta per cent de la gent”, un monòleg colpidor que recorda aquell d’Andrés Hurtado barojià a El Árbol de la Ciencia quan veu els espanyols indiferents davant la pèrdua de Cuba i Filipines: “Ideas absurdas de destrucción le pasaban por la cabeza. Los domingos, sobre todo cuando cruzaba entre la gente a la vuelta de los toros, pensaba en el placer que sería para él poner en cada bocacalle una media docena ametralladoras y no dejar uno de los que volvían de la estúpida y sangrienta fiesta”. Sí, en els moments de convulsió social ben bé es poden desfermar els instints assassins, ja en pot prendre nota el Ministeri de l’Interior. No obstant sentim la devoció de l’autor per la natura que, com el concepte de llei natural ciceronià, ha de funcionar com un antídot d’aquestes pulsions destructives. No es refereix a la defensa de la naturalesa dels quatre ecologistes sonats, ni la que proposa el cientificisme d’alguns biòlegs integristes, sinó la veu de la pagesia que no ha abandonat la seua funció com a interventors del medi on interactuen i del qual en formen part indissoluble: “Els homes”, diu el pastor Quim, “hem de conviure amb la natura, no podem ser els senyors, ni els amos, ni res de res. La natura, quan vulgui, farà el que vulgui, per molt que nosaltres vulguem controlar-la.”

Vet ací com Sebastià Bennasar ha construït un quadre complex, ric, un exercici de profunditat ben remarcable. Segons la teoria de Julien Gracq, que afirma que els escriptors, o són miops o  hipermètrops, a Bennasar no li cal cap diòptria, ni de prop, ni molt menys de lluny.

Nova novel·la de Sebastià

Sebastià se'n va a l poble. Acaba de publicar a l'editorial Alrevés "El País dels crepucles", títol que ens recorda "El crepuscle dels afortunats" de Juli Alandes, ambdós relats que parlaen del món rural, un entorn que pot arribar a ser tant o més negre, opressiu, injust, perillós, com l'urbà que retraten les novel·les negres clàssiques.
Enhorabona pel negrot més electritzant dels novel·listes negres d'ara. Mentre espere que La Fona, la meua llibreria de referència, em porte el títol, us faig entrega de l'entrevista que publica a l'imprescindible blog La Balacera de Ricardo Bosque.

Sebastià Bennasar: “Concibo la novela negra como novela social”

llegiu l'article de la Vanguàrdia punxant ací

Tiana Negra, un festival nostrat

Estem d'enhorabona. Es presenta el Festival de novel·la negra dedicat exclusivament a les novel·les criminals en la nostra llengua. De debó que faltava.
Sebastià Bennasar, el factòtum dels negrots catalans, apareix de nou movent els fils d'un programa molt interessant.

Els participants, els indispensables, Jaume Benavente, Àlex Escribà, Marc Moreno, Jordi Canal, Lluís Llort, Pau Vidal, Marta Banús, Salvador Balcells, Maria Dolors Sàrries, Anna Maria Vilallonga, etc. 

Ací teniu l'enllàç Tiania Negra

A

Juli Alandes torna amb "Crònica Negra"

Tenim entre nosaltres una altra vegada el inspector dels mossos d'esquadra Miquel O'Malley, barceloní d'ascendència valenciana i origen irlandès, apassionat de Montaigne, a qui llegeix entre bala i bala i que, d'alguna manera l'ancora a la realitat racional d'una existència absolutament surrealista i esbojarrada.

Després de l'estrena amb El Crepuscle dels afortunats, La Magrana, 2010, Alandes , l'autor de Castelló de la Ribera, ens presenta Crònica Negra, Bromera, 20012, el títol per al text guanyador del XVII Premi Enric Valor de Novel·la "Mort mossàrab", dotat en uns llépols 17.000 euros.

Primer cas de l'inspector O'Malley, la trama adquireix pinzellades de la novel·la històrica en endinsar-se en el descobriment en 1987 a un mas aïllat d'uns manuscrits sobre Jaume I, fundador del regne de València, que provoquen uns misteriosos assassinats d'investigadors medievalistes. La formació d'historiador de l'autor i la preocupació per la identitat valenciana de segur que ens deixen un bon sabor de boca, com va passar amb El Crepuscle. 

Ja faig d'ell la meu lectura d'aquest Nadal. Enhorabona, Juli, i a fer sòlida la sèrie.

Huellebecq ens ha copiat

Confesem que hem llegit El mapa i el territori de Huellebecq impulsats per la trama negra a la qual s'al·ludia en la contraportada. 

Realment és un apartat residual en la història de l'artista, que reflexiona sobre les relacions personals, de poder, comercials en la societat actual amb una ironia i una mala llet notables, vgr. “la població rural francesa odia als forasters”. Premi Goncourt 2010, l'obra s'ha estalviat les crítiques que ressaltaven les opinions escandaloses de l'autor sobre el sexe i la religió en les anteriors novel·les. Encara que no se n'ha sortit del tot. Un crític tiquis-miquis va aixecar la llebre del plagi sobre determinades cites de la Wikipedia. El debat se centra si és un veritable plagi quan dónes les gràcies a la Wiki en l'apartat d'agraïments (nosaltres mai ho faríem), o si no és legítim copiar de la Wikipedia, on tot o en la seua major part és material copiat. Personalment, sí trobem desmanegades per a una lecutra fluïda determinades paràfrasis sobre la vida de les mosques o la història dels pobles de la França rural. 

La part de la investigació criminal no obstant això està tractada amb modèlica discreció i moderació. Els policies reben de l'autor la humanitat que els falta als personatges principals, la trama és breu, però impactant i té dues flors que volem ressaltar aquí.

La primera és la recomanació que li fan al comissari per llegir un bon autor de “polar”, Therry Jonquet. Doncs de ja, ens posem les piles per aconseguir algunes de les seves novel·les, diuen que La pell que habito, d'Almodóvar està basada en la seva Taràntula.

L'altra és una reflexió sobre l'assassinat que ens ha deixat impressionats per la feliç coincidència que apareixia en la nostra novel·la La visita del vent, del 2009, anterior per tant a El mapa i el territori. Houellebecq ho diu així: “El crim, i sobretot un crim que no siga canalla ni brutal, és una cosa molt íntima en la qual l'assassí expressa una mica de la seua personalitat, de la seua relació amb la víctima”. “L'assassinat és un acte de profunda intimitat”, dèiem nosaltres amb sequedat, ja ens hagués agradat ampliar-ho tan magníficament com ho fa l'autor francès. Pensàvem que proposàvem una cosa original, i ja veieu, les idees estan surant en l'aire, per ser caçades pel més espavilat. Per tant us transmetem la nostra doble satisfacció, la d'haver coincidit amb un dels grans i la de sentir-nos moralment plagiats i, naturalment millorats.

Enhorabona, Andreu

Andreu Martín guanya el premi Crims de Tinta 

Els 4.000 euros de la V edició del premi Crims de Tinta –convocat pel departament d'Interior de la Generalitat i publicat per La Magrana– ha anat a parar a  la novel·la Societat negra, d'Andreu Martín, amb les màfies orientals a Barcelona com a tema central.

"Juro que no tenia ni idea que estava en marxa l’Operació Emperador quan l’escrivía", va bromejar l’escriptor barceloní en replegar el premi amb el seu característic humor àcid, tot referint-se a les recents detencions per la màfia xinesa de blanqueig de diners negres.

La novel·la parteix de la macabra troballa del cadàver decapitat d'una dona a la capital catalana. L'autoria de la mort de la dona apunta, en principi, a grups juvenils violents, encara que la investigació dels Mossos condueix fins a un magatzem de roba a l'engròs regentat per un ciutadà xinès, fet que desperta sospites de les màfies orientals.

Paco Camarasa, l’indispensable llibreter de Negra i Criminal, en nom del jurat del premi ha destacat l'actualitat i originalitat de l'obra a l'hora d'abordar noves formes de delinqüència d'una manera "àgil, ben construïda i fent gala d'una excel·lent documentació".

Andreu Martín (Barcelona, 1949), l’autor més representatiu del gènere negre en català i un dels més reconeguts a l’Estat espanyol i a Europa, ha escrit de més de mig centenar de novel·les, i ha guanyat nombrosos premis literaris, com el Cercle del Crim 1980 per Pròtesis, i tres vegades el Hammet de l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs, el Nacional de Literatura Juvenil 1989 amb No demanis llobarro fora de temporada (junt a Jaume Ribera), protagonitzada pel personatge Flanagan, el Ateneo de Sevilla 2000 per Bellísimes persones. L’últim ha estat el Sant Joan de 2012 per Cabaret Pompeya.

Els guanyadors de les anteriors edicions dels Crims de Tinta foren el 'mosso d'esquadra' Marc Pastor per La mala dona, el periodista Carles Quílez per La solitud de Patrícia, l’escriptora Teresa Solana per Negres tempestes i el subinspector de la Guàrdia Urbana Agustí Vehí per Quan la nit mata el dia. 

Curs de novel·la negra

Sabastià Bennasar, negrot amb títol, està duent a terme uns cursos d'escriptura que cal difondre, per si algú s'anima. Ací va el link 

Rebost d'entrevistes negres

Entrevistes a autors negres a dojo. Al portal Llibres per llegir teniu entrevistes a gent tant interessant com Jordi de Manuel, Vicent Usó, Andreu Martin o Marià Sánchez Soler.
Punxeu ací

Ebre Negre, una nova edició

La nova trobada de l'Ebre Negre ens du a conjuminar la Història amb el crim. La presentació del llibre de relats Clio, musa i assassina, reunirà el bo i millor de la literatura negra a terres ebrenques. Punxeu aquesta interessant entrevista amb Jordi Pijoan, qui amb Fede Cortés, i una altra novel·la dels seus detectius Johnson&Johnson sota el braç, són els comissaris de l'event. De Valderoures al món.

Entrevista a Jordi Pijoan

Post de l'entrevista en la Cerimònia de Lluirament de premis

Escolteu l'entrevista sobre el minut 29, si voleu anar apressa.

http://www.ivoox.com/matarranya-al-dia-dimarts-24-01-2012-audios-mp3_rf_1010493_1.html

Tenim el Premi Maties Pallarés de Pena-roja de Tastavins

comarquesnord.cat, Pena-roja
» dillus, 23 de gener de 2012

Lo passat divendres 20 de gener, emmarcat dins de la festa dels Sants Patrons de Pena-roja, es va celebrar el lliurament dels premis del VIII Concurs de Relats Curts ‘Maties Pallarès’ i del VIII Concurs de Pintura‘Desideri Lombarte’. En lo cas del primer, la guanyadora va ser la tarragonina de 17 anys Irene Martí Gil amb lo treball titulat ‘Fusta de cirerer’, i el segon premi va ser atorgat a l’escriptor de Montalbán Gregorio Royo Bello pel seu ‘Esto es un atraco’. En lo concurs de pintura, el primer i únic premi va recaure en la pintora afincada a Fondespatla, Ingrid Tussell, per ‘Burbujas para un rinoceronte’.

Des del Ajuntament de Pena-roja, organitzador dels concursos, se va valorar de manera molt positiva esta vuitena edició, tant pel gran nombre de participants, més de 100 en la categoria de relats i uns 22 en el certamen pictòric, com pel alt nivell dels treballs presentats. “La valoració d’enguany és molt bona perquè hi ha hagut molta participació i el nivell ha sigut molt alt, mos ho han posat molt difícil”, va afirmar Juan Carlos Gil, regidor de cultura de Pena-roja. Cal ressaltar que els treballs presentats provenen de diferents indrets, tant de persones del Matarranya, com de altres territoris i comunitats autònomes. De fet, esta participació respon al intent de l’organització d’intentar dinamitzar l’àmbit cultural de la zona.

Finalment, s’ha d’assenyalar que tant l’organització com los participants vam voler ressaltar l’important esforç que supose per a un ajuntament com lo de Pena-roja seguir organitzant estos premis en un temps de crisi econòmica. “La veritat és que és complicat apostar per uns premis així en los temps que corren, però natres ho seguirem intentant”, va defensar Gil. En la mateixa línia, los premiats també van voler valorar l’esforç fet. “Que un poble com Pena-roja programo una activitat com esta, un premi literari i de pintura com este, a mi m’ompli de satisfacció i he de fer un reconeixement públic de la valentia que signifique això”, va manifestar Gregorio Royo, guanyador del segon premi en lo VIII Concurs de Relats.

La novel·la negra a Saforíssims amb Vicent Usó i Joan Pla

El dissabte 29 celebràrem un Tu a Tu de Saforíssims molt interessant. Vicent Usó presentà la seua magnífica novel·la La mà de ningú, de la qual no se'n pot explicar l'argument perquè faria malbé el plaer del lector per descobrir la trama. Joan Pla, de la mà d'una magnífica edició a Edcions 69, portà Don Fabrizzio, una molt punyent revisió a la societat castellonenca de l'especulació la corrupció i els aeroports sense avions. El debat, per menjar a abanda, sense desperdici. La paella a la Drova amb Josep Piera la culminació excelsa. Us deixa amb la notícia del Levante publicada al web del Casal Jaume I. Per cert, eixe que posa cara d'haver vist un aparegut, sóc jo quan m'assabentava per Robert que era l'hora de plegar, tant com xalàvem.

Xarrada amb Pla i Usó

El dissabte us esperem a Saforíssims per xarrar del que us semble sobre la novel·la negra nostrada. Us deixe amb la tarja

Crims.cat. Una plataforma execepcional per a la novel·la negra

L'editorial Alrevés ha llançat una col·lecció de novel·la negra d'allò més interessant. Us deixe l'enllaç i com que aquest post és fugisser i la iniciativa no sembla ser una revolada, us deixem el contacte a lloc de les webs més necessàries.

http://www.crims.cat/cat/index.html

NEGRE SOBRE NEGRE. Agustí Vehí. Abans del silenci

Una trama criminal a la Guerra Civil Espanyola. Com si la conflagració no hagués sigut prou negra com perquè s'afegís més negre sobre el negre. I tanmateix calia fer-ho, perquè en l'afonament de la República, un projecte necessari que fracassà o que el feren fracassar, alguna cosa, per minsa que fos, es salvava si es salvava la dignitat. En aquest cas la dignitat consistia a descobrir l'autor d'uns assassinats que no podien quedar impunes tot i l'allau d'impunitat en què s'arreceraven els pilots que llançaven les bombes sobre la indefensa població civil, els generals que arrasen els pobles empenyent els refugiats a la fam, a l'exili, les bales que troben destí sense demanar cèdula d'identificació.

Aquesta era la idea de Abans del silenci, d'Agustí Vehí, novel·la que guanyà el Premi Ferran Canyameres, 2009. L'objectiu s'acompleix amb escreix tot confrontant l'escenari de la desfeta republicana amb la determinació heroica de Joaquim Santsenís, comissari de tercera del Cos d'Investigació i Vigilància (la Brigada Criminal). Aquestes dues polaritats, molt ben dibuixades dins el procés d'investigació, creen un camp magnètic que electritza l'atenció del lector en trobar-se davant uns personatges plens de vida en un rerefons intens, tan ben detallat que feia innecessària la nota al principi sobre la tipologia dels Cossos de Seguretat de la República. És obvi dir que Vehí, sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, historiador i professor de Prevenció i Seguretat, n'és especialista, però no és menys necssari dir que és millor escriptor i que li sobra traça per, al temps que els hi descriu, jugar amb ells com a actants amb pes en la trama i en les decisions dels protagonistes.

Un altre factor que hi intervé amb força és la imminència de l'entrada de les tropes nacionals: el silenci ben trobat del títol. L'espasa de Dàmocles, l'amenaça invisible però present, efectua un doble efecte, d'una banda incideix sobre el discurs com a un brillant fora de camp que dialoga pel seu compte amb cadascun dels personatges; d'altra banda Vehí el sap articular amb habilitat dins de la trama fins transformar-lo en un element decisiu, especialment en la magnífica resolució, amb sorpresa inclosa, que no revelarem, com és natural per no aigualir la delectació del saborós tast que és la lectura d'aquest llibre.

Una excel·lent novel·la sobre la Guerra Civil, no “qualsevol altra novel·la sobre la guerra civil”. Lluny de les novel·les memorialistes (Incerta Glòria, La plaça del Diamant), aquesta, sense faltar però a la cita amb la nostàlgia, convoca la novel·la històrica, ja que l'autor, per edat, no va viure de primera mà els fets, però la investigació de l'assassí de dones s'imposa i ens mena a la novel·la negra, un material que l'autor sap manejar tant o més que l'històric. Prova n'és la recent concessió dels premis Crims de tinta que, per descomptat, hem de llegir i comentat ací. No en dubteu.

La Cua de Palla encara cueja

Història indispensable de la mítica col·lecció de la Cua de Palla. Us deixe amb el vídeo dels autors, els incombustibles Jordi Canal i Àlex Martín Escribà.

http://bobila.blogspot.com/2011/10/presentacio-la-bobila-de-la-cua-de.html#links

Enhorabona a Agustí Vehí pel premi Crims de Tinta

Agustí Vehí, que va causar sensació amb la seua novel·la Abans del silenci, sobre la investigació criminal en la retirada de les tropes republicanes i que serà d'obligat i imminent comentari en aquest blog, ha guanyat un dels permis més prestigiosos de novel·la negra amb Quan la nit guanya al dia. Us deixe amb la crònica.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3904839/20110630/agusti-vehi-rep-iv-premi-crims-tinta-quan-nit-mata.html

Taula de Novel·la Negra i Territori a Amposta

La taula, que portava el suggerent títol Negre i d'aquí: gènere negre i territori, la moderava Jordi Pijoan-López, escriptor negre i d'allí, de Tortosa (Baix Ebre), qui situava i validava la producció negra dins d'un territori que abastava des del Cap de Creus al de Sant Antoni, el conreu de la qual no feia més que evidenciar la normalitat de la literatura catalana tot fugit de tòpics i prejudicis.

Els participants n’érem Fede Cortés, de Falset (Priorat), que duu publicades tres entregues de la saga dels detectius Johnson&Johnson i que és animador de les Trobades d'autors ebrencs del Matarranya i un dels motors del recull de contes negres Un riu de crims; Ramon Usall, lleidatà i amb Tots els camis porten a Romania creador del detectiu Rafael Rovira, flamant premi de narrativa de Lleida per la segona entrega, Seixanta-vuit; Agustí Vehí, empordanés fins al moll de l’os i del mot, sotsinspector de la policia local de Figueres, autor d’una novel·la negra d’època, Abans del silenci, una esplèndida recreació de la retirada de les tropes republicanes, i darrer guanyador dels premis Crims de Tinta amb Quan la nit mata al dia.

Fede Cortés animà la xarrada amb la consideració obvia que les terres ebrenques també poden ser escenaris de crims, amb la seua idiosincràsia i els seus particulars detectius, els germans Johnson, una dualitat que en genera d'altres, com l'aportació de la poesia a la narració o les cites musicals.

Andrea Robles, és a dir, nosaltres, parlàrem de la importància del territori en què ens circumscrivim per determinar l'escenari de la novel•la i dels mateixos personatges. Recalàrem en l'element rural que ja Bennassar a l’indispensable assaig Pot semblar un accident (La novel·la negra i transformació dels Països Catalans, 1999-2010) asenyalava com a un topos cridaner en les novel•les negres d'autors en valencià, cosa gens estranya, doncs, esdevinguda la ciutat un dònut lingüístic i identitari, on el valencià ha estat abandonat per les classes altes i els sectors joves, hem de viatjar a la perifèria, on passen les coses, sent nosaltres evidentment autors perifèrics, pobres i madurs. Fèiem per acabar una crida per recuperar la identitat retornant als espais menuts, per testimoniar com les essències d'un poble poden perdre's si no abordem el territori des del respecte ecològic i lingüístic.

Ramon Usall tot advertint, a la sala de gom a gom, que era perillós parlar de literatura, després d'un pantagruèlic dinar, regat amb un excel•lent vi de Falset, ens confessà que és abans lector que escriptor. Recordava son pare llegint els llibres de tapes grogues de la col•lecció de la "Cua de Palla", dirigida per un Manel de Pedrolo, que -comentava amb gens fingida amargor- hauria sigut Premi Nobel si hagués produït la seua literatura en una altra llengua dominant en lloc d'escriure-la en català. Com que Ramon Usall podia fer totes les malifetes que volia, sense que el pare el renyés, va pensar que aquells llibres havien de tenir alguna cosa interessant, com així va comprovar de més gran, i allí el teníem, reivindicant la novel•la negra local, com una manera més de ser universal.

Agustí Vehí ens apropà la seua Figueres natal i la seua llengua. Hi havia conviscut de sempre i no comprenia per què no havia de seguir vivint-les amb la intensitat d'un amant. Li agrada contar històries perquè al bar del poble es conten històries i, conscient de la fascinació que causen no sols en l'oient, sinó també en el narrador, no troba més satisfacció que escriure per fascinar i fascinar-se. Per què escrivim d'un determinat territori amb una llengua determinada? Perquè els coneixem o els volem conéixer més a prop, i perquè al cap i a la fi el territori i la llengua som nosaltres mateixos, i allà on anem portem aquell país tant petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Les atractives Jornades Ebrenques

Les VI Jornades de Lletres Ebrenques que organitzà la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta foren un exemple canònic de com s'han d'organitzar unes jornades culturals.

Durant la setmana es programaren un munt d'activitats (música, teatre, exposicions, xarrades...), en un entorn encisador (on l'Ebre fa un bonic canal que s'endinsa en el poble), en un edifici impressionant (una antiga fàbrica tèxtil), condicionat amb gust i, sobre amb tot, un públic fidel i amb nivell envejable. La taula redona no va ser l'acostumada vomitada dels ponents, ni molt menys.

Dies abans, mesos gosaria dir, s'havia filmat i difòs un excel·lent vídeo amb actors professionals sobre la investigació de l'assassinat de l'editor més important del país, Genís Mascarell.

El cas quedaria irresolt fins justament l'aparició dels personatges entre els assistents a la taula redona sobre gènere negre, on l'acció es precipita i es descobreix l'assassí, i això sí, sense que aquest tingués gaire oportunitats de descarregar-se, s'aplica sentència, una manera molt adient per solucionar els problemes de liquidesa dels Jutjats.

A la taula diguérem... Però això m'ho deixem per la pròxima.

Nova novel·la de Petros Màrkaris Amb l'aigua al coll

Petros Màrkaris, l'escriptor grec de novel·la negra, creador de l'inspector Kostas Jaritos, premi Carvalho d'enguany, presenta lúltima novel·la que analitza la crisi econòmica grega Amb l'aigua al coll.

L'argument, segons Tusquets, és menys o menys així:
Un calorós diumenge de l’estiu de l’any 2010, el comissari Kharitos assisteix al casament de la seva filla Katerina, aquesta vegada per l’església i amb fanfàrria musical inclosa. L’endemà, just després d’arribar a la comissaria, li comuniquen l’assassinat de Nikitas Zisimópulos, antic director del Banc Central, degollat amb una espasa. El macabre homicidi coincideix amb una campanya que algú, sota l’empara de l’anonimat, ha emprès contra els bancs, animant els ciutadans a boicotejar les entitats financeres i a no pagar-ne els deutes i les hipoteques. Grècia, al caire de la bancarrota, passa per un moment molt crític, i la població no dubta a sortir al carrer per queixar-se de les retallades dels sous i les pensions. Per acabar-ho d’adobar, Stathakos, el cap de la brigada antiterrorista, defensa que l’assassinat de Zisimópulos podria haver estat perpetrat per terroristes. Kharitos, que en discrepa totalment, se les haurà d’empescar amb els seus dos ajudants per resoldre un cas que tot just ara comença.

Us deixe amb l'enllaç. http://www.ara.cat/llegim/Petros_Markaris-Tusquets-Novel-la_Negra-Kostas_Kharitos_0_578342284.html

VI Jornades de les lletres ebrenques

Més informació sobre les Jornades on participem. Visiteu el bloc indispensable de Jordi Pijoan: http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/2011/10/vi-jornades-de-les-lletres-ebrenques.html

Anem a Amposta

Anem a Amposta el 22 a parlar del Gènere Nere i Territori. Ja us contarem com ha anat. Us deixem aquest enllaç amb vídeo perquè entreu en context.
http://www.youtube.com/watch?v=5zSyV7RweEQ