dijous, 26 de desembre de 2013

Comentaris sore la lectura 1280 Ànimes de Jim Thomson al Club de lectura de la Biblioteca Tamarit d'Oliva

Ací teniu un recull de tot el que es cogué al voltant de la lectura de 1280 Ànimes al Club de lectura de la Biblioteca Tamarit d'Oliva.
http://unmonennegre.blogspot.com.es/2013/12/comentaris-sobre-1280-animes-de-jim.html

Si no podeu connectar, us deixe en brut l'acta de la reunió:
Que Nick Carey, protagonista de 1280 Ànimes, és un psicòpata és cosa acceptada per tots. El que no queda clar és la naturalesa de la psicopatia: si és d’origen mèdic o és alguna cosa més profunda i literàriament significativa.


Psicopatia creativa
S’ha assenyalat el lligam biogràfic que connecta els dos personatges més insultants de Jim Thomson, el Lou Ford de The Killer inside me i el Nick Carey de Pop 1280. Els dos són sheriffs corruptes, exactament igual que el pare de l’autor, el qual dilapidà en el joc, l’alcohol i les dones la fortuna feta a cops de suborns. Alguna cosa podia dir del tema, doncs, Jim Thomson.

Pel que respecta a la ficció hem pogut veure que Nick Corey tenia raons per esdevindre un psicòpata. I és que no es pot eixir indemne de les pallisses d’un pare que li fa culpable de la mort de la mare al morir en el part. Talment com el sheriff de The Killer inside me, sotmès a vexacions sexuals per part de la madrastra quan era menut. El que transcendeix la mera caracterització del personatge és el fet que Thomson aprofita aquest origo criminis per exposar una digressió d’allò més suggerent sobre la dimensió del complex de culpa, que comprén, des de la justificació de la maldat individual fins a la col·lectiva: “he vist munts de persones que busquen solucions fàcils a problemes immens. Individus que acusen els jueus de totes les coses dolentes que els hi passa, (...) els qui diuen que la culpa de tot la tenen els altres i que la solució consisteix a destruir-los, o dels qui afirmen que s’ha d’entrar en guerra amb un altre país”.

El context social
Per altra banda podem comprendre també que el protagonista desenvolupe una psicopatologia violenta tenint en compte les perles que formen la societat de Pottsville. Com reaccionar sinó davant Tom Hauk, qui pegava a la dona “com tot el món”, o l’advocat Henry Clay, qui “dels seus catorze fills, cap ni un havia anat a l’escola, perquè el fet que els xiquets anaren al col·legi era violar els drets constitucionals d’un home. De les set filles, les quatre que estaven en edat de caure embarassades, estaven prenyades. I no permetia que ningú els preguntara com havien arribat a aquest estat, perquè, com es tractava d’una responsabilitat jurídica, era assumpte del pare vigilar la conducta pública de les criatures i no tolerava intrusismes”, o el Robert Lee Jefferson, de reminiscències presidencials, qui assegura, no sense raó, que “Cap metge faria l’autòpsia a un negre. Ja, no es pot aconseguir que un metge toque un negre viu, i voler deixar-lo tot sol amb un de mort”.

L'atzar o la necessitat
I és que, psicòpata o no, hem d’admetre que Nick Corey és endimoniadament intel·ligent, La qüestió que planteja si té o no un pla que dissenya tots els actes és tema debatut. És possible pensar negativament pels indicis que se’ns hi donen: “I vaig decidir que no sabia quina merda fer”, “Hauria de fer alguna cosa o pensar en alguna cosa”, “Potser que no semble massa assenyat que un paio es pose a fer coses per un motiu que desconeix”, “se m’hi havia acudit alguna cosa vaga”, “no tenia ni la més remota idea de la consistència del pla; ni putes sabia jo d’ell”, “Havia de poder, però encara no sabia com”, “Ja afrontaré el problema quan hi sure”, “Jo havia donat un altre colp a cegues i aquest havia donat més en la diana que el primer”, “Havia estat molt prop de muntar un pla”, “en el que pertoca saber què fer, no en sé més que qualsevol pollós ésser humà”. És possible doncs considerar tots aquests indicis com mistificacions d’un pla ben dissenyat, ja que no em direu a hores d’ara que us cregueu tot el que explica aquest manipulador compulsiu, cínic i mentider. I tanmateix ací rau el poder de fascinació del narrador homodiegètic, en la capacitat d’atreure’ns cap al seu discurs i visions. Per això ens amara una certa commiseració en percebre el dubte i la tribulació del protagonista, i ens enganxa i ens sobta la freda violència. De la mateixa manera que Nick Corey organitza tot perquè semble que ell no té res a veure amb el que passa, sedueix el lector perquè crega que tot és producte de la improvisació o d’un pla que ha estat traçat en instàncies superiors: en la inaccessible ment del Creador.

El buit
El capítol 23 és crucial. Nick entra en la casa de Rose, on van a produir-se dos assassinats com a conseqüència de les seues maquinacions. És quan Nick Corey veu la llum: “se m’hi havia revelat la veritat. Havia sentit com si algú premés un gallet al meu cap i s’hi produís un violent llampec, aleshores havia vist tota la veritat, almenys havia vist per què les coses eren com eren i per què era jo com era”. No conec una actualització del concepte de l'apocalipsi més encertat com aquest, on la veritat és acompanyada de l’àngel de la destrucció. I la veritat que veu i el transforma no és altra que la visió del buit: “Jo havia estat centenars de vegades en aquella casa i en altres cent com aquella. Però aquella fou la primera vegada que vaig veure què eren totes en realitat. Ni llars, ni habitacions humanes, ni res (...) sols el buit que m’estava amerant en aquell lloc. De seguida deixà d’existir en aquell punt concret i s’assegué en tots els llocs, en tots els llocs com aquell. I de sobte el buit s’omplí de sons i volums, de tots els esdeveniments implacables que els individus havien conjurat en el buit. Nenes indefenses que escridassaven quan el mateix pare es colava en el llit amb elles. Homes que maltractaven les dones, dones que imploraven pietat. Nens que es pixaven en el llit de por i angúnia (...). M’estremí i pensí com de meravellós havia estat el nostre Creador en crear una cosa tan repugnant i fastigosa, tant que, quan es comparava amb un assassinat, aquest resultava molt millor”.

Absaló, l'exterminador
Si fins aquest moment véiem justificats les manipulacions i els assassinats que comet Nick Corey com a actes necessaris per mantindre el seu estatus, ara se’ns hi revela com a un àngel exterminador envestit per Déu en la seua tasca de neteja per a fer d’aquella Sodoma i Gomorra que era Pottsville un món raonable fet a la seua mida: “He de ser el cap de Potts County per sempre més. He de seguir vigilant l’obra del Senyor, ja que l’únic que Ell fa és assenyalar, Rose, l’únic que Ell fa és elegir la gent, i jo descarregue la Seua ira sobre els elegits”.

Les runes del somni americà
El buit que sent Nick Corey a casa de Rose és el buit de totes les cases d’Amèrica, un país en bancarrota moral, ofegat en la corrupció, la injustícia, el racisme, l’abús sexual, l’opressió política i econòmica dels de dalt per sobre els que no hi pinten res. Són les runes del somni americà les que precipiten Nick Corey a la desil·lusió, el desencant, l’esquizofrènia i la psicosi. La dislocació de la personalitat serà la conseqüència natural en què ha caigut la caòtica i fracturada condició de l’ànima americana i això farà estralls en el nostre protagonista.

Incorreccions
El debat ressalta les posicions políticament incorrectes d’aquest sheriff corrupte, gos, golafre, vanitós, voluble, misogin, masclista i cínic. Des d’una visió contemporània sobten com a inversemblants situacions tan anòmales com el casament forçat o el maltractament als negres. No obstant s’hi apuntà que són coses del lloc i l’època: estem al sud dels EUA, en el que s’anomena l’Amèrica profunda, a principis de segle, més concretament pels volts de 1917, ja que hi ha una al·lusió directa a la revolució bolxevic de Rússia. També es feia difícil empassar-s’hi el llenguatge cru i freqüentment barroer. L’explicació apareix amb un comentari tan senzill com encertat: “l’autor ho fa a posta”. I tant, que ho fa a posta. I de quina manera queden caracteritzats els personatges per aquest exercici magistral d’investigació llingüística, un dels pilars més sòlids on s’assenta aquesta novel·la de caràcters.


Ironia i sarcasme
L’altra troballa preciosa quant al procés narratiu és el recurs a la ironia i el sarcasme. El fet de considerar, per exemple, el càrrec de sheriff amb allotjament gratis, bany privat, els seus suborns i prebendes com “el regne dels cels”, és una paròdia de l’american dream, ací reduït a la il·lusió evanescent i competitiva pel confort. Sembla que a Nick Corey no li quede més que explicitar la seua postura cínica i sarcàstica per a l’ofici de sobreviure en un món hipòcrita i injust.: “Qui vol un comissari llest? I crec més convenient donar l’esquena als problemes que fer-los front”. “Semblava que hi havia baralla, així que el millor seria que em fera fonedís abans de detindre ningú i poguera patir algun dany”. “En primer lloc no sóc realment valent, ni treballador, ni honrat. En segon lloc, els electors no volen que ho siga”, “Així que fou bondat absoluta per la meua part preparar-los les coses per no haver de seguir vivint”, “Tot el qui d’ara en avant infringisca la llei em trobarà en contra. Sempre, és clar, que no siga un negre o un blanc desgraciat que no puga pagar els seus impostos”. “No està bé fornicar el diumenge al matí”, “Els obrers tirant-vos pedres de carbó i regant-vos amb aigua, i vosaltres sense res amb què defendre-vos-en més que amb escopetes i fusells automàtics, Sí, senyor, hòstia! S’ha de reconéixer que vostés ho fan collonudament (...) I aquells morts de fam que treballaven en el ram tèxtil –vaig dir-. Fotre, els van apanyar vostès, eh? Gent que malgastava un salari setmanal de menys que 3 dòlars, balafiant-lo i després es queixava perquè havia de menjar fem per sobreviure. Però, quines hòsties! Eren estrangers, tu, i si no els agradava el fem americà, per què no tornaven al lloc d’on havien vingut?”, “Segons la llei, jo hauria d’haver estat a l’aguait dels grans i poderosos, dels paios que realment governaven aquest lloc. Però no se m’ho permetia tocar-los, així que em veig obligat a equilibrar la situació sent dues vegades més implacable amb el rebuig blanc, els negres i els individus com tu que tenen el cervell podrit allà al cul, perquè no tenen un altre lloc on utilitzar-lo”. No pot ser més actual. Les transposicions apareixen a mansalva: les factures falses de la infanta que Hisenda se les valida, la remoció de la inspectora que multà la multinacional Cemex amb quatre-cents milions, les penes de dos anys de presó als activistes que llançaren un pastís a la presidenta de Navarra, mentre Fabra, Camps o els mossos que apallissen fins a la mort els detinguts se n’ixen estalvis.

L'el·lipsis
Un dels encerts narratius és la utilització de l’el·lipsis en moments clau, que solen ser els assassinats o les escenes de sexe: “Hi ha alguna cosa que se sap sempre, crec. I el que se sap és el moment de morir. Moose i Curly sapieren que anaven a palmar-la. –Bona nit, gentils cavallers –vaig dir-. Hola i adéu. El Ruby Clarck va fer sonar la sirena. Quan es va esbandir l’eco, Moose y Curley estaven ja en el riu amb un projectil entre els ulls”, “Obrí la porta, va entrar i jo vaig entrar amb ella. M’agafà de la mà en la foscor i em dugué per la casa fins al seu dormitori. Havia tingut gràcia que diguera que volia parlar-me, perquè no digué ni una paraula. O quasi ninguna. Després es tombà d’esquena, badallà i s’estirà; era un tant inquietant, perquè jo mai no m’hi veia bé en la foscor i tardava a vestir-me”.

Final obert
El final obert desconcerta més d’un lector. Tots però coincidim a acceptar que era un desenllaç lògic per aquest atzucac sense eixida on s’havia clavat el protagonista,. L’idealisme delirant de Nick Corey havia xocat de morros contra la realitat: l’abúlia acostumada (“vaig romandre panxa amunt sense fer res en particular i sense preocupar-m’hi gran cosa”) ja no és possible, perquè el seu món ara està ple de fantasmes que troba a faltar i que pregonen la seua desolació interior: “Hi vaig posar atenció, esforçant-me per sentir la fressa de Mayra en la cuina. Vaig començar a preguntar-me on estava Lennie, i tot i que potser deguera eixir a cercar-lo abans no es cavara en un fregat. Vaig considerar que hauria d’anar a veure Rose per gaudir d’ella una estoneta en cas que Tom no estiguera a casa”. La nova realitat ja no pot ser compresa: “Em vaig seure en una cadira i vaig afonar la cara entre les mans. Intentant aclarir les coses. Intentant que encaixaren entre si de l’única mena que tingueren sentit”. Però res no té sentit, cap instància pot atorgar un ordre a les coses estrallades com estaven, ni tan sols una revelació divina: “Em vaig alçar i vaig anar a la finestra pensant que potser veuria un senyal. Però l’única cosa que vaig veure fou una l de gossos enjogassats olorant-se l’un a l’altre”. Com tampoc pot invocar l’ajuda mítica amb un patètic i desfermat relat etiològic sobre per què els gossos van olorant-se el cul. Ni per suposat podrà ja recórrer la causa martiriològica passada de voltes: “Perquè estava tot tan clar per a mi, Crist sabia que estava clar: estima el proïsme i no fotes ningú a no ser que es desmadre (...) per quina altra raó se m’havia ubicat a Potts County? I per quina altra raó estava jo allí? Per quina altra raó, per qui més, per quin altre sinó Crist Totpoderós ho suportaria? Però jo podia fer-li comprendre això. Era tan cec com la resta”.

El final obert preocupa els lectors. És natural. Tothom ens preguntem què passarà amb els personatges (vius) que han sigut impulsats per la llançadra de la poderosa narració de Jim Thomson. El panorama no és massa afalagador: l’ombra de la forca s’abat sobre Rose per doble assassinat, o sobre el comissari Ken Lacey per la mort dels dos macarres o sobre el mateix comissari de Pottsville, Nick Corey, si no encoloma aquestes morts a Ken. Però no ho pot fer, perquè Amy Mason, un dels pocs personatges amb sòlid principis morals, no està disposada a permetre que Nick reba una pena de mort per una falsa acusació.

Què passa amb Amy Mason. Hi ha interés especial per saber d’aquesta perla negra. El cert és que és l’únic personatge (de tots els antagonistes, segons la terminologia popoviana) pel que Nick sent una afecció sincera: “Després quedàrem allargats l’un al costat de l’altre, agafats de la mà. Respirant a l’uníson, ambdós cors bategant compassadament. Sense saber com, notava cert perfum en l’aire, encara que sabia que Amy no se’n posava cap, i, sense saber com, escoltava que tocaven violins que, suaument i dolça, executaven una melodia que no existia”. Tanmateix, i ací comença a frustrar-se l’optimisme vil de Nick, ella no accedeix a fugar-se amb ell, perquè vol gaudir de les propietats que té en Pottsville. A més acabarà per destrossar les darreres pretensions de Nick quan li declare que: “Estic enamorada de tu, és amor, em sembla, i com n’estic, no vaig a acceptar una cosa que mai de la vida se m’havia acudit que poguera acceptar. Però no sigues violent amb mi, perquè les coses poden canviar. I puc deixar d’estimar un home que sé que és un assassí!”. Acaba ací el capítol 16 amb un brillant suspens i comença el següent: “Vaig estar una estona sense dir res; em vaig limitar a romandre com estava, preguntant-me on s’havia anat la música dels violins i per què havia deixa de fer olor de perfum”.

Negra com l'ànima humana
En definitiva, una novel·la negra, negríssima. No interessa ací qui assassina, per tant no hi ha intriga a la manera clàssica en què un investigador descodifica les pistes per arribar a descobrir l’autor. És més aviat el contrari: el narrador homodiegètic sembra pistes falses per impedir que es descobrisca l’assassí.
Potser siga aquesta la diferència més notable a l’hora de caracteritzar la novel·la negra front a la novel·la d’intriga: no val la pena conéixer qui ha sigut, sinó el perquè. Interessa saber els motius individuals que determinen la violència, però molt especialment l’entramat social que la provoca o que l’accepta tàcitament.

dimecres, 27 de novembre de 2013

Club de lectura de novel·la negra

Estem al club de lectura de novel·la negra de la biblioteca Tamarit d'Oliva.
Agraïts a les xiques de la biblio, i als participants, comencem amb una bomba, 1280 Ànimes de Jim Thomson.
Us deixe l'enllàç
http://unmonennegre.blogspot.com.es/

diumenge, 1 de setembre de 2013

Entrevista en el Levante

El Levante de La Safor s'ha fet ressò de la selecició del meu relat "El body de la Marylin" en l'antologia de Relatos Pecaminosos. Toni Casanova m'ha fet una magnífica entrevista que heu de llegir. Ací us deixe foto per què la mireu.







dimarts, 14 de maig de 2013

Ressenya de Crims.cat 2.0 al País


La ressenya La Vida, en negre de Rosa Mora del Quadern del País dels relats que integren la col·leció Crims.cat 2.0 és bastant elogiosa. Hem de celebrar aquest excel·lent altaveu divulgatiu i felicitar-nos els autors i especialment els coordinadors, Àlex Martin Escribà i Sebastià Bennasar, per crear la col·lecció més potent de novel·la negra en català a l'editorial Alrevés.

dijous, 25 d’abril de 2013

El Quadern de El País parla de nosaltres.

El Quadern de El País, celebrant l'apertura de la Fira del Llibre de València, ha preguntat a Maite què és per a nosaltres l'escriptura i les dèries que hi tenim.

Amb Andrea Robles hi han participat, Núria Cadenes, Anna Moner, Esperaça Camps, Raquel Ricart, Pepa Guardiola, Carme Miquel, Marcè Climent, Elvira Cambrils, Maria Jesús Bolta i Àngels Moreno.
Un deliciós reportatge sobre la creació de les escriptores al País Valencià.
Si voleu llegir-lo punxeu ací

.

dijous, 18 d’abril de 2013

Presentació Crims.cat 2.0 a Ca Revolta, València

El dilluns 22, a les 7,30 a Ca Revolta presentem el recull de relats d'autors dels Països Catalans Crims.cat 2.0, segon lliurament de la sèrie, on tenim el gust de participar amb un relat ben negre. L'inspector Jordi Lleonard intentarà esbrinar un assassinat amb implicacions polítiques i l'ombra sempre omnipresent de la corrupció. Serà un veritable luxe compartir taula amb Xavier Aliaga, Juli Alandes i el director de la Col·lecció Crims.cat de l'editorial Alrevés, Àlex Martín Escribà, alma mater dels negrots més negrots. Us esperem.

Collita del 2012, segons La Biblioteca de la Bòbila, especiatlitaza en novel·la criminal


No he pogut estar de posar-vos el link a un treball indispensable per fer una repassada a la producció de novel·la negra de 2012. La Biblioteca de La Bòbila d'Hospotalet del LLobregat, amb l'espenta de Jordi Canal, n'ha fet una feinada excel·lent. Punxeu ací

dimecres, 27 de febrer de 2013

Andrea Robles de nou a les llibreries


Andrea Robles està de nou en llibreries. Ho fem amb un relat de passió i política, diners negres i crims a terres valencianes, on s’ha d’advertir que els fets i personatges apareguts a la ficció, encara que no ho semble,  no tenen cap relació amb la realitat.

Jordi Lleonard, el nostre sotsinspector de la Policia Judicial, du el cas, naturalment, però  és més un notari del que passa que un actor implicat.  Allò interessant està a l’altra banda de la finestra del cotxe per on mira i, sense veure, sabrà, comprendrà, esperem, com tots vosaltres.  

Eixim en un format de luxe, el recull de relats Crims.Cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans,  que publica l’editorial Alrevés en la col·lecció de gènere negre en català més activa i interessant de l’actualitat. Anem amb figures de primer ordre, com Jaume Benavente, Xavier Aliaga, Juli Alandes, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Annabel Cervantes, Àlex Volney, Teresa Roig i Lluís Tort, a més del guanyadors del Primer Concurs de relat curt de gènere negre "NegrOliva 2011", Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

És aquest el segon lliurament d’autors negres nostrats que han recollit Sebastià Bennasar i Àlex Martín Escribà, dos investigadors de la matèria sense parangó, l’èxit del qual ha determinat aquest segon tast. Que no siga l’últim.

Més informació. Punxeu aquest link

dijous, 21 de febrer de 2013

El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar, de la vista bé, gràcies.




L’última novel·la de Sebastià Bennasar, El país dels crepuscles, Alrevés, 2013, és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.
La superfície és intensament atractiva per la seua lectura àgil, la trama addictiva, una successió dels esdeveniments molt ben estructurada, amb un sorprenent  control del ritme i equilibri en la confrontació de la batalla, profusa i fèrtil en la literatura, entre la llum de la raó i els foscos imponderables de l’ànima humana. I això bastaria per reconèixer la vàlua de la novel·la.

Al dessota però d’aquesta pàtina rutilant albirem quelcom que batega amb forma pròpia, una tècnica de narrar, esforçada i passional, que fa sòlida l’estructura. Així és inevitable remuntar-me a les seues novel·les mallorquines, especialment La mar no sempre tapa, on tracta el tema de la identitat illenca des del punt de vista de la seua relació especular amb el correlat peninsular i per extensió amb el fenomen d’allò global, particularitzat en la colònia d’intel·lectuals que al llarg dels darrers dos segles s’havia instal·lat a les illes, i que dóna cos argumental a la figura del gran Chester Himes, a qui Bennasar ret un sentit i merescut homenatge, i que, per cert, trobem a faltar en la terra on morí, Moraira, però, deixem-ho córrer, que els homenatges al País Valencià, pregunteu-li a la família de Teodor Llorente, els carrega el diable.

En El país dels crepuscles ens adonem que aquest tractament de la insularitat és utilitzat com a criteri essencial i no sols en la magnífica caracterització de l’ambient, amb la neu sempre present, les carreteres bloquejades, els refugis de muntanya, la manca de cobertura, els graus sota zero, les llegendes à la romantique, els contrabandistes, maquis, bruixes  i malediccions, sinó també  a l’hora de construir els personatges, els quals arrosseguen l’alteritat de la vida passada en un altre lloc, com la Marta Canal, biòloga, que “havia abandonat la seua Tarragona industrial natal feia molts anys, convençuda que en aquelles muntanyes i havia la vida”, o la Mei, agent dels mossos, la qual “havia arribat feia tres anys al Port de Suert per pura protecció després que la màfia russa posàs preu al seu cap”, el senyor Ramon, filòleg,  que està revisant la primera expedició de l’Institut d’estudis Catalans a la recerca del romànic per desmentir que “el català era això que parlaven una colla de botiguers de Barcelona i poca cosa més”. Fins i tot els autòctons projecten el seu aïllament confrontat a l’externalitat de les seues aspiracions, com Quim el pastor, que dóna la benvinguda als llops: “cada vegada que retorna un animal, arriba una gran font de riquesa per a la vall (...) això s’omple de turistes”, o el Miquel, que donà un ensurt al seu pare contrabandista en fer-se mosso: “algú havia de començar a pensar què passarà el dia després de la independència, quin país tindrem i quin país voldrem. I us asseguro que serà un país on caldrà que hi hagi policia”.

Tot plegat ens conforma una novel·la coral, amb les dificultats tècniques que això implica, i que Bennasar supera amb l’espenta dels grans reptes i un resultat superb, regalant-nos una rica visió calidoscòpica i una saborosa panòplia de caràcters.  Com a contrapartida, la preeminència del personatge principal, el comissari Jaume Fuster, queda en un segon pla i la pregnància de la primera persona amb què s’expressa  és relegada front a la resta de punts vista de l’enunciació, una circumstància desconcertant a primer cop d’ull, però bastant pertinent en l’oposició de les dues veus enunciatives, la interna personal i l’externa coral.
L’element orgànic més destacable que enjova aquests elements formals és una magnífica reflexió sobre la violència. Què ha d’haver sinó en una novel·la criminal, què has de trobar sinó en un investigador que ha tractat el fenomen en els seus indispensables Pot semblar un accident i 501 crims que has de conèixer abans de morir. La seua sembla una teoria pessimista, d’ampli recorregut. L’enceta  Irene, guia turística que fa un doctorat sobre les pintures de les esglésies de la vall de Boí. “Sigui com sigui a l’Edat Mitjana el contacte directe amb la mort violenta era molt més fàcil i freqüent que no avui en dia”. Per desmentir-la, arriba fins a l’actualitat amb l’exposició dels crims que s’hi narren. Encara més, la violència no tindrà aturador mentre hi hagen visionaris: “-I quin és l’objectiu final? –No ho sé, volar Barcelona? –L’objectiu final, estimats amics, és aconseguir reduir la població del planeta fins a una xifra sostenible”. Que el gen de la violència està al nostre ADN, del qual qualsevol podem ser-ne víctimes, es llegeix en la reflexió de Marta: “Es va sorprendre pensant en ella mateixa com a assassina. I és clar que ho faries, Marta. Si poguessis, si tenguessis les armes i la manera de fer-ho (...) Te’n vares anar de la teva Tarragona perquè tens impulsos homicides, perquè a tu et sobra el noranta per cent de la gent”, un monòleg colpidor que recorda aquell d’Andrés Hurtado barojià a El Árbol de la Ciencia quan veu els espanyols indiferents davant la pèrdua de Cuba i Filipines: “Ideas absurdas de destrucción le pasaban por la cabeza. Los domingos, sobre todo cuando cruzaba entre la gente a la vuelta de los toros, pensaba en el placer que sería para él poner en cada bocacalle una media docena ametralladoras y no dejar uno de los que volvían de la estúpida y sangrienta fiesta”. Sí, en els moments de convulsió social ben bé es poden desfermar els instints assassins, ja en pot prendre nota el Ministeri de l’Interior. No obstant sentim la devoció de l’autor per la natura que, com el concepte de llei natural ciceronià, ha de funcionar com un antídot d’aquestes pulsions destructives. No es refereix a la defensa de la naturalesa dels quatre ecologistes sonats, ni la que proposa el cientificisme d’alguns biòlegs integristes, sinó la veu de la pagesia que no ha abandonat la seua funció com a interventors del medi on interactuen i del qual en formen part indissoluble: “Els homes”, diu el pastor Quim, “hem de conviure amb la natura, no podem ser els senyors, ni els amos, ni res de res. La natura, quan vulgui, farà el que vulgui, per molt que nosaltres vulguem controlar-la.”

Vet ací com Sebastià Bennasar ha construït un quadre complex, ric, un exercici de profunditat ben remarcable. Segons la teoria de Julien Gracq, que afirma que els escriptors, o són miops o  hipermètrops, a Bennasar no li cal cap diòptria, ni de prop, ni molt menys de lluny.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Nova novel·la de Sebastià

Sebastià se'n va a l poble. Acaba de publicar a l'editorial Alrevés "El País dels crepucles", títol que ens recorda "El crepuscle dels afortunats" de Juli Alandes, ambdós relats que parlaen del món rural, un entorn que pot arribar a ser tant o més negre, opressiu, injust, perillós, com l'urbà que retraten les novel·les negres clàssiques.
Enhorabona pel negrot més electritzant dels novel·listes negres d'ara. Mentre espere que La Fona, la meua llibreria de referència, em porte el títol, us faig entrega de l'entrevista que publica a l'imprescindible blog La Balacera de Ricardo Bosque.


Sebastià Bennasar: “Concibo la novela negra como novela social”

llegiu l'article de la Vanguàrdia punxant ací