dimecres, 7 de desembre de 2011

Crims.cat. Una plataforma execepcional per a la novel·la negra


L'editorial Alrevés ha llançat una col·lecció de novel·la negra d'allò més interessant. Us deixe l'enllaç i com que aquest post és fugisser i la iniciativa no sembla ser una revolada, us deixem el contacte a lloc de les webs més necessàries.

dimarts, 29 de novembre de 2011

NEGRE SOBRE NEGRE. Agustí Vehí. Abans del silenci


Una trama criminal a la Guerra Civil Espanyola. Com si la conflagració no hagués sigut prou negra com perquè s'afegís més negre sobre el negre. I tanmateix calia fer-ho, perquè en l'afonament de la República, un projecte necessari que fracassà o que el feren fracassar, alguna cosa, per minsa que fos, es salvava si es salvava la dignitat. En aquest cas la dignitat consistia a descobrir l'autor d'uns assassinats que no podien quedar impunes tot i l'allau d'impunitat en què s'arreceraven els pilots que llançaven les bombes sobre la indefensa població civil, els generals que arrasen els pobles empenyent els refugiats a la fam, a l'exili, les bales que troben destí sense demanar cèdula d'identificació.

Aquesta era la idea de Abans del silenci, d'Agustí Vehí, novel·la que guanyà el Premi Ferran Canyameres, 2009. L'objectiu s'acompleix amb escreix tot confrontant l'escenari de la desfeta republicana amb la determinació heroica de Joaquim Santsenís, comissari de tercera del Cos d'Investigació i Vigilància (la Brigada Criminal). Aquestes dues polaritats, molt ben dibuixades dins el procés d'investigació, creen un camp magnètic que electritza l'atenció del lector en trobar-se davant uns personatges plens de vida en un rerefons intens, tan ben detallat que feia innecessària la nota al principi sobre la tipologia dels Cossos de Seguretat de la República. És obvi dir que Vehí, sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, historiador i professor de Prevenció i Seguretat, n'és especialista, però no és menys necssari dir que és millor escriptor i que li sobra traça per, al temps que els hi descriu, jugar amb ells com a actants amb pes en la trama i en les decisions dels protagonistes.

Un altre factor que hi intervé amb força és la imminència de l'entrada de les tropes nacionals: el silenci ben trobat del títol. L'espasa de Dàmocles, l'amenaça invisible però present, efectua un doble efecte, d'una banda incideix sobre el discurs com a un brillant fora de camp que dialoga pel seu compte amb cadascun dels personatges; d'altra banda Vehí el sap articular amb habilitat dins de la trama fins transformar-lo en un element decisiu, especialment en la magnífica resolució, amb sorpresa inclosa, que no revelarem, com és natural per no aigualir la delectació del saborós tast que és la lectura d'aquest llibre.

Una excel·lent novel·la sobre la Guerra Civil, no “qualsevol altra novel·la sobre la guerra civil”. Lluny de les novel·les memorialistes (Incerta Glòria, La plaça del Diamant), aquesta, sense faltar però a la cita amb la nostàlgia, convoca la novel·la històrica, ja que l'autor, per edat, no va viure de primera mà els fets, però la investigació de l'assassí de dones s'imposa i ens mena a la novel·la negra, un material que l'autor sap manejar tant o més que l'històric. Prova n'és la recent concessió dels premis Crims de tinta que, per descomptat, hem de llegir i comentat ací. No en dubteu.

dimarts, 8 de novembre de 2011

La Cua de Palla encara cueja














Història indispensable de la mítica col·lecció de la Cua de Palla. Us deixe amb el vídeo dels autors, els incombustibles Jordi Canal i Àlex Martín Escribà.

divendres, 4 de novembre de 2011

Enhorabona a Agustí Vehí pel premi Crims de Tinta


Agustí Vehí, que va causar sensació amb la seua novel·la Abans del silenci, sobre la investigació criminal en la retirada de les tropes republicanes i que serà d'obligat i imminent comentari en aquest blog, ha guanyat un dels permis més prestigiosos de novel·la negra amb Quan la nit guanya al dia. Us deixe amb la crònica.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Taula de Novel·la Negra i Territori a Amposta













La taula, que portava el suggerent títol Negre i d'aquí: gènere negre i territori, la moderava Jordi Pijoan-López, escriptor negre i d'allí, de Tortosa (Baix Ebre), qui situava i validava la producció negra dins d'un territori que abastava des del Cap de Creus al de Sant Antoni, el conreu de la qual no feia més que evidenciar la normalitat de la literatura catalana tot fugit de tòpics i prejudicis.



Els participants n’érem Fede Cortés, de Falset (Priorat), que duu publicades tres entregues de la saga dels detectius Johnson&Johnson i que és animador de les Trobades d'autors ebrencs del Matarranya i un dels motors del recull de contes negres Un riu de crims; Ramon Usall, lleidatà i amb Tots els camis porten a Romania creador del detectiu Rafael Rovira, flamant premi de narrativa de Lleida per la segona entrega, Seixanta-vuit; Agustí Vehí, empordanés fins al moll de l’os i del mot, sotsinspector de la policia local de Figueres, autor d’una novel·la negra d’època, Abans del silenci, una esplèndida recreació de la retirada de les tropes republicanes, i darrer guanyador dels premis Crims de Tinta amb Quan la nit mata al dia.



Fede Cortés animà la xarrada amb la consideració obvia que les terres ebrenques també poden ser escenaris de crims, amb la seua idiosincràsia i els seus particulars detectius, els germans Johnson, una dualitat que en genera d'altres, com l'aportació de la poesia a la narració o les cites musicals.



Andrea Robles, és a dir, nosaltres, parlàrem de la importància del territori en què ens circumscrivim per determinar l'escenari de la novel•la i dels mateixos personatges. Recalàrem en l'element rural que ja Bennassar a l’indispensable assaig Pot semblar un accident (La novel·la negra i transformació dels Països Catalans, 1999-2010) asenyalava com a un topos cridaner en les novel•les negres d'autors en valencià, cosa gens estranya, doncs, esdevinguda la ciutat un dònut lingüístic i identitari, on el valencià ha estat abandonat per les classes altes i els sectors joves, hem de viatjar a la perifèria, on passen les coses, sent nosaltres evidentment autors perifèrics, pobres i madurs. Fèiem per acabar una crida per recuperar la identitat retornant als espais menuts, per testimoniar com les essències d'un poble poden perdre's si no abordem el territori des del respecte ecològic i lingüístic.



Ramon Usall tot advertint, a la sala de gom a gom, que era perillós parlar de literatura, després d'un pantagruèlic dinar, regat amb un excel•lent vi de Falset, ens confessà que és abans lector que escriptor. Recordava son pare llegint els llibres de tapes grogues de la col•lecció de la "Cua de Palla", dirigida per un Manel de Pedrolo, que -comentava amb gens fingida amargor- hauria sigut Premi Nobel si hagués produït la seua literatura en una altra llengua dominant en lloc d'escriure-la en català. Com que Ramon Usall podia fer totes les malifetes que volia, sense que el pare el renyés, va pensar que aquells llibres havien de tenir alguna cosa interessant, com així va comprovar de més gran, i allí el teníem, reivindicant la novel•la negra local, com una manera més de ser universal.



Agustí Vehí ens apropà la seua Figueres natal i la seua llengua. Hi havia conviscut de sempre i no comprenia per què no havia de seguir vivint-les amb la intensitat d'un amant. Li agrada contar històries perquè al bar del poble es conten històries i, conscient de la fascinació que causen no sols en l'oient, sinó també en el narrador, no troba més satisfacció que escriure per fascinar i fascinar-se. Per què escrivim d'un determinat territori amb una llengua determinada? Perquè els coneixem o els volem conéixer més a prop, i perquè al cap i a la fi el territori i la llengua som nosaltres mateixos, i allà on anem portem aquell país tant petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Les atractives Jornades Ebrenques



Les VI Jornades de Lletres Ebrenques que organitzà la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta foren un exemple canònic de com s'han d'organitzar unes jornades culturals.


Durant la setmana es programaren un munt d'activitats (música, teatre, exposicions, xarrades...), en un entorn encisador (on l'Ebre fa un bonic canal que s'endinsa en el poble), en un edifici impressionant (una antiga fàbrica tèxtil), condicionat amb gust i, sobre amb tot, un públic fidel i amb nivell envejable. La taula redona no va ser l'acostumada vomitada dels ponents, ni molt menys.


Dies abans, mesos gosaria dir, s'havia filmat i difòs un excel·lent vídeo amb actors professionals sobre la investigació de l'assassinat de l'editor més important del país, Genís Mascarell.


El cas quedaria irresolt fins justament l'aparició dels personatges entre els assistents a la taula redona sobre gènere negre, on l'acció es precipita i es descobreix l'assassí, i això sí, sense que aquest tingués gaire oportunitats de descarregar-se, s'aplica sentència, una manera molt adient per solucionar els problemes de liquidesa dels Jutjats.



A la taula diguérem... Però això m'ho deixem per la pròxima.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Nova novel·la de Petros Màrkaris Amb l'aigua al coll

Petros Màrkaris, l'escriptor grec de novel·la negra, creador de l'inspector Kostas Jaritos, premi Carvalho d'enguany, presenta lúltima novel·la que analitza la crisi econòmica grega Amb l'aigua al coll.

L'argument, segons Tusquets, és menys o menys així:
Un calorós diumenge de l’estiu de l’any 2010, el comissari Kharitos assisteix al casament de la seva filla Katerina, aquesta vegada per l’església i amb fanfàrria musical inclosa. L’endemà, just després d’arribar a la comissaria, li comuniquen l’assassinat de Nikitas Zisimópulos, antic director del Banc Central, degollat amb una espasa. El macabre homicidi coincideix amb una campanya que algú, sota l’empara de l’anonimat, ha emprès contra els bancs, animant els ciutadans a boicotejar les entitats financeres i a no pagar-ne els deutes i les hipoteques. Grècia, al caire de la bancarrota, passa per un moment molt crític, i la població no dubta a sortir al carrer per queixar-se de les retallades dels sous i les pensions. Per acabar-ho d’adobar, Stathakos, el cap de la brigada antiterrorista, defensa que l’assassinat de Zisimópulos podria haver estat perpetrat per terroristes. Kharitos, que en discrepa totalment, se les haurà d’empescar amb els seus dos ajudants per resoldre un cas que tot just ara comença.



dimecres, 19 d’octubre de 2011

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Anem a Amposta

Anem a Amposta el 22 a parlar del Gènere Nere i Territori. Ja us contarem com ha anat. Us deixem aquest enllaç amb vídeo perquè entreu en context.
http://www.youtube.com/watch?v=5zSyV7RweEQ

diumenge, 1 de maig de 2011

Sebastià Benassar, s'amaga però no el perdem de vista


Ens comunica Sabastià Benassar que tanca el bloc Calamars a la catalana, un lloc indispensable per estar al dia en novel·la negra en la nostra llengua. Ho sentim. No obstant, ens adreça el seu nou bloc, més generalista, que us recomanem http://saberperdre.blogspot.com
I ja que estem, eviar-li la felicitació per haver rebut el premi Lloseta amb una novel·la negra de les seues que estem delerosos de llegir. Enhorabona.

dimecres, 26 de gener de 2011

Sebastià Benassar entrevistat a El Temps

El Temps, 26/1/2011

"Aixo dels crims és de tota la vida"

Sebastià Bennassar és, juntament amb ÁIex Martín, antóleg d’un Ilibre amb molta sang. ‘Crims. cat’ (Alrevés) aplega el bo i millor dels autors de novel·la negra contemporània en cataIà. Són disset contes creats expressament per a I’ocasió.

A la presentació del llibre expli­queu que “ja fa temps que es vessa molta sang”...

—Es que el crim és present en tots els ámbits deis Països Catalans. Des de l’any 415, per exemple, que assas­sinen el rei got Ataülf a Barcelona, fins ara, amb els fets d’Olot, sense oblidar la filera de casos de corrupció. El crim és molt present a totes les capes de la societat. Es de tota la vida, aixó. Ara peró, hi ha escriptors que ho recreen i que s’hi recreen.

—La novel·la negra viu un bon moment. La novel·la negra catalana, també?

—Jo crec que viu un moment excel·lent pel que fa a creació i un moment no tan dolç peli que fa a promoció i indústria. Han desaparegut les grans col·leccions, “La Cua de Palla” i “La negra” de La Magrana, per exemple, peró, en canvi, es publica molta novel·la negra dintre els catàiegs generalistes d’editorials de tot el país. Però com que moltes d’aquestes editorials són petites o mitjanes, hi ha el problema de sempre: la visibilitat.

—S’acabarit omplint per fi el buit que va deixar “La Cua de Palla”?

—Es dificil d’aventurar. No veig que els editors vulguin recuperar cap col·lecció de novel·la negra en català de manera contundent. Cada intent de fer ressorgir “La Cua de Palla” —i n’hi ha hagut uns quants— s’ha acabat morint. No sé si és que el mercat no está per a col·leccions o qué passa, peró tampoc no sembla que cap editor s’hagi proposat seriosament de fer una col·lecció de novel·la negra en català. Opten cada vegada més per catàlegs generalistes i menys per catàlegs específics. L’enyo­rem i la continuarem enyorant molt, “La Cua de Palla”...

—Aquesta falta d’especificitat és una mancança, és inevitable o qué és?

—També es pot veure des de la pers­pectiva que la novel·la negra catalana ha sabut entrar a tots els catàlegs generalistes, i guanyar premis Sant Jordi o Carlemany, per exemple, cosa que és molt bona noticia. Ara bé, és igualment cert que no es posen les emes per a crear un grup de lectors fidels que sàpiguen on anar a buscar. Aixó ajudaria que unes altres editorials també volguessin tenir la seva col·lecció, cosa que faria créixer l’oferta i el mercat i afavoriria la novel·la negra en catalá en general.

Qué té Suècia que no tingui el nostre país?

—Màrqueting. Avui dia, si a una novel·la negra catalana li posessis una faixa dient “Aquest és el llibre que Stieg Larsson s’enduia al lavabo”, en vendries el doble.

És per a fer-nos venir gana, aques­ta antología?

—Sí. Són disset autors que s’han consolidalt (alguns, com és el cas de Marc Pastor, amb un èxit esclatant) els últims deu anys: constatem, de fet, com els darrers anys ha nascut i crescut una nova generació d’escriptors negres catalans, que conviuen amb els anteriors (amb Antoni Serra, Andreu Martín o Maria Antònia Oliver), i els presentem. La manera de fer créixer el cuquet de la curiositat en el lector és donar-li una peça breu. Després és possible que, ja fet el tast, passi a la novel·la o les novel·les d’aquests autors. La idea era buscar què es fa al màxim de llocs possibles deis Països Catalans.

—Algun tret comú, entre els disset contes?

—Així de cop, diria que no. Potser que n’hi ha molts que aprofiten els recursos dialectals per a acostar les seves nanacions. Però no em sorprén, aixó, ho atribueixo a un principi de versemblança, normal en literatura.

dimarts, 18 de gener de 2011

Barcelona negra calfa motors


Ací us deixe el programa, per si podeu anar-hi.




http://www.bc.cat/cultura /bcnegra/2011/programa/programa. pdf