divendres, 18 de febrer del 2022

El somriure dels guepards


 

 

La família és el més important 

 Gregori Royo 

 

El somriure dels guepards, de Sebastià Bennasar. Editorial Alrevés. Col·lecció Crims.cat. Barcelona, 2002.

 

 La família és el més important, avisa Isabel Díaz Ayuso, sense acabar de barrejar bé l'amenaça amb una defensa de gat de panxa en amunt. El mateix li respon Teo Garcia Egea en nom de Casado i el rodet de l'aparell, però aquest amb clara reprensió i amb el ganivet agafat per les dents. En boca d'un Corleone o un Soprano, té el ressò ominós d'una revenja subtil i implacable. Però si un Niege, posem per cas l'Andrea Neige, diu que la família és el més important, llavors no se salven ni els micos del Gibraltar.

El clan Neige, trasplantat de Lyon a Catalunya, on varen descobrir el millor lloc del món per als negocis il·lícits, torna a estar d'actualitat amb la publicació del segon lliurament, El somriure dels guepards, a l'estupenda i cada vegada més indispensable col·lecció de novella negra Crims.cat.

L'Imperi dels Lleons relatava la formació d'una banda d'atracadors fins a la consolidació com a un veritable clan hegemònic, el qual, havent comprés perfectament el funcionament del sistema capitalista, era capaç no sols d'imposar la seua llei, sinó de transformar el territori verge de la Costa Brava en el paradís de l'especulació i els diners negres. En aquest Somriure dels guepards trobem la família Niege instal·lada plàcidament en una perfecta màquina rentadora de diners il·lícits, una organització que dirigeix respectables negocis, ONG incloses, i una envejable honorabilitat social.

Ai las quan es toca algú de la família! Aleshores s'ha d'encetar una altra màquina, menys respectable i menys neta, però d'una despietada efectivitat. Hi està en joc la mateixa supervivència entre les suspicàcies dels depredadors I les revolucions de la màquina s'acceleren com el pols narratiu, que no aconsegueix ja aturador fins que l'acció es precipita en un desenllaç trepidant.

 La tècnica depuradíssima de Sebastià Bennassar (escola no li'n falta, ni experiència, després de quaranta novelles) ens arrossega per l'allau dels successos sense que ens deixe temps per respirar i demanar l'ajut d'una mirada ètica. Perquè, en aquests casos, en qüestions de família, l'ètica i la moral resulten tan deformades que no ens fem idea cabal del que és el bé i el mal, només interessa les pulsions dels personatges excel·lentment descrits, els seus capteniments i passions exposades amb detall pictòric.Poques vegades, i ens hauríem de remuntar als clàssics del gènere per comprovar-ho, m'ha semblat més lligada l'acció amb el personatge. De tal manera que no s'hi comprén gest sense pretext, conducta sense reacció. Perquè per comprendre les motivacions dels personatges cal, no només construir-los com toca, sinó que s'han d'estimar com toca, com ens els fa estimar Bennasar, amb sorpresa i un pessic d'estupor. Jo, personalment estic enamorat de l'Andrea i del Marcel. Estic segur que Tià comparteix aquesta debilitat, se li nota de lluny. Perquè són paradigmes de les noves formes de família, però també, i especialment, perquè es constitueixen en elements que distingeixen una família en particular i que fan bona la famosa dita d'En Tolstoi "Totes les famílies felices s'assemblen; però cada família infeliç ho és a la seua manera". I ens encanta la novel·la i els personatges que ha creat Sebastià Bennasar, perquè, en definitiva, fan comprendre amb una transparència contundent com actua un membre de la família quan toquen un dels nostres