dimecres, 30 de desembre de 2009

Estem en la llista dels més prestats tot i que estem al número 23

LA LLISTA DELS LLIBRES MÉS PRESTATS D´AUTORS CATALANS A LA BÒBILA

1. La Mala dona/ Marc Pastor
2. L'Home del quiosc/ Ton Creus
3. Nits/ Carles Martín Fumadó
4. Obaga/ Albert Villaró
5. Assassinat a "El Club"/ Jordi Sierra i Fabra
6. El Raptor de gnoms/ Jordi de Manuel
7. De tot cor/ Andreu Martín
8. Tots els camins porten a Romania: un cas del detectiu Rafel Rovira/ Ramon Usall i Santa
9. Mans lliures/ Jordi de Manuel
10. Mossegar-se la cua/ Manuel de Pedrolo
11. Pròtesi/ Andreu Martín
12. La Mort al migdia/ Llàtzer Carles
13. Cabells porpres/ Jordi de Manuel
14. Amb els morts no s'hi juga/ Andreu Martín, Jaume Ribera
15. Cop a la Virreina/ Andreu Martín, Carles Quílez
16. La Petita mort/ Roser Caminals
17. Joc de claus: [el segon cas del detectiu Àngel Esquius]; Andreu Martín, Jaume Ribera
18. Judici final/ Ferran Torrent
19. El Blues de la setmana més negra/ Andreu Martín
20. Forasters/ Rafael Vallbona
21. Café-café/ Ramon Grau Paches
22. La Solitud de Patrícia: una novel•la de ficció creada a partir d'una història real/ Carles Quílez
23. La Visita del vent/ Andrea Robles

Facilitada per Jordi Canal Biblioteca La Bòbila

dimarts, 29 de desembre de 2009

Entrevista del suplement de cultura del Diari de Balears

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS 19 DE DESEMBRE DEL 2009


Andrea Robles Escriptors


Andrea Robles són els autors de La visita del vent, una de les novel·les negres de l’any. I fer-los aquesta entrevista és un rar privilegi. La feim a tocar de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, en el cor de la València més catalana, la que varen erigir els homes i dones que acompanyaren Jaume I en la conquesta. I és un privilegi perquè no passa sovint que els llibres s’escriguin a quatre mans. Gregorio Royo i Maria Teresa Enrique són Andrea Robles, l’autoria que s’amaga al darrere d’una novel·la negra de les de tota la vida, amb sang i fetge i emoció fins al final, i que s’ha convertit en una de les sorpreses de la temporada, La visita del vent.


Com a Andrea Robles contesten les nostres preguntes.


Per què aquest pseudònim?


És un homenatge a la novel·la negra mediterrània; en primer lloc a Andrea Camilleri, que ret homenatge a Montalbán creant Montalbano com a personatge; i continuam el cercle amb Robles, la traducció de Carvalho al castellà. És un homenatge a la novel·la mediterrània, que és la que ens inspira i la que ens agrada.


Què suposa escriure a quatre mans?


En el gènere negre hi ha una certa tradició, d’aquesta escriptura en comú, però sobretot el que implica és un exercici de tolerància i un debat constant en les diferents situacions de la novel·la. Nosaltres volíem que fos una novel·la molt oral, en la línia d'Elmore Leonard, que té uns diàlegs molt bons i que és el que més hem assajat.


En la vostra novel·la hi ha alguns moments de road movie, molt a l’estil de Jaume Fuster a La Corona valenciana. És la millor manera per mostrar el país?


Bé, de fet nosaltres citam Jaume Fuster al principi. Donam molta importància a l’autopista perquè el País Valencià és allargat i la gent dels pobles veïns sovint no hi té cap contacte. L’AP7 ha creat una falsa valencianització, i el viatge típic és del nord al sud, encara que a la novel·la de Fuster sigui a la inversa.


El vostre llibre ha estat editat en una editorial petita i de cop i volta enguany l’hem pogut veure com un dels més demanats a les biblioteques de Catalunya a l’estiu...


Sí. La veritat és que no n’havíem fet cap publicitat especial. Havíem enviat el llibre a la llibreria Negra i Criminal i des d’aquí ens van recomanar que en féssim arribar un a Àlex Martín i un altre a Jordi Canal, i la nostra sorpresa va ser que l’agafassin per a les biblioteques, perquè això significa que arriba a molts lectors.
El llibre ja havia estat entre els finalistes d’un premi Ciutat d’Alzira, o sigui que el que sí que podíem dir és que ja havia agradat a públics molt diferenciats.



Per a quan noves aventures de la mà d’Andrea Robles?


Bé, hi ha un segon llibre per al 2010, però encara hi ha alguns detalls que s’han de discutir. El que sí que tenim clar és que hi mantindrem el protagonista.


Un protagonista singular, perquè fins ara coneixíem els negres escriptors, però el vostre agent de l’ordre té a una negra fent de lectora...


És una cosa de parella, que ve de l’experiència pròpia. Nosaltres agafam molts de llibres de la biblioteca i després van passant els filtres de recomanació dins de la pròpia parella, i a la novel·la és la parella del Jordi qui té els gusts més cosmopolites, i per això li fa de negra lectora.

És una novel·la negra amb una forta càrrega psicològica...


Sí, volíem tractar el tema de l’ètica i que la configuració i la lluita contra el mal homarcàs tot. I nosaltres som lectors de gènere negre i les nostres referències demanaven aquesta càrrega psicològica.
A banda d'aquesta idea hi ha la lògica i evidentment intertextualitat que forma part de l’essència de la novel·la, ja que està farcida d’homenatges i influències.


Hi ha una notable tasca de descripció del País Valencià i de la seva societat mutable, especialment pel que fa a l’àmbit agrícola...


Clar: és que la societat del País Valencià és dual, hi ha la gent del poble i de la ciutat i hi ha la sensació que els dels pobles no són de València, i manco si parlen valencià, quan avui dia, amb la societat globalitzada, València ho és tot i a Gandia o Oliva et pots trobar els mateixos problemes.
Nosaltres no podíem no parlar d’aquesta realitat perquè la coneixíem i coneixem la ciutat vivint al camp, hi hem vist la transformació de la ciutat i a la vegada com el camp s'està buidant perquè l'agricultura tradicional se n'ha anat en orris, la taronja està arruïnada i el llaurador no té perspectives. S'està produint una brutal conversió del camp en sòl urbà, i això és el que s'està transformant.

divendres, 11 de desembre de 2009

Poesia negra

Existeix, la poesia negra?

Les Jornades de Lloseta Negra plantejaren un repte sorprenent: existeix la Poesia Negra? Un assumpte gens intranscendent, ja que el paradigma de text criminal és, essencialment narratiu.

Ja érem conscients que bebíem veritables glops de poesia llegint novel·la negra. Així, de pensada, us recordaré els versos “La mandíbula de Sam Spade era llarga i prima i el mentó una V sobre la V més flexible de la boca”, o aquesta escena de Martín: “Briz va creuar els braços, li va agafar la mandíbula, va desencreuar els braços amb un moviment brutal i va sonar un cruixit tan terrible, tant gelat, que va solidificar l’obscuritat del Charco de San Ginés i va fer emmudir, per un moment, les rumbes gitanes procedents d’algun bar proper i el mateix fragor del vent”. I que dir de la concisió d’Izzo: “La Lole et mirava. Tu havies buidat el got. Lentament. Amb aplicació. Havies pres una decisió. Te n’anaves. Te’n vas anar. Sense dir-li una paraula al Manu, l’únic amic que et quedava. Sense dir-li una paraula a la Lole, que acabava de fer els vint anys. Tu te l’estimaves. Vosaltres us l’estimàveu. El Caire, Djibiti, Aden, Harar. L’itinerari d’un adolescent atardat. I després, la pèrdua de la innocència. De l’Argentina a Mèxic. I per fi, Àsia, per acabar-te de desenganyar. I una ordre de detenció internacional al cul”. Poseu un final de vers en lloc del punt i tindreu un evocador poema narratiu.

Evidentment, és la narració la que mana en poesia negra, com el delirant i irreverent Betlem que ens recità a Lloseta el poeta Pau Vadell. Però entre la diàgesi, apareixia la suggerència, l’evocació dels poemes de Bennasar i el sorprenent poema que va composar Andreu mentre parlava Jordi Canal, doncs, deia ell, ja ho sabia tot d'ell. “Vine, nena,/ no tingues por,/ no et faré mal,/ ....” o alguna cosa semblant, esfereïdor el fora de camp, no creieu?

Ací teniu alguns dels poemes que va recitar Bennasar i que graciosament ens ha deixar que els pengem al bloc. Espere que us agraden:

El riu
Sempre arriben les aigües calentes

al marge Sud del riu,

que és on van a parar els cadàvers,

cares inflades que amaguen

la veritable causa de la mort.

Hi ha, a la llunyania, polígons

i escorxadors,

on descarreguen caixes estibadors

agremiats a sindicats

que practiquen boxa a la nit

en gimnasos sempre massa bruts.

És gent que menysprea per sistema

els polis massa corruptes

que el somni americà és quasi sempre un malson.

A la riba sud dels rius

hi ha massa aigua que s’escola

arrossegant la fi del dia.

De l’última dia. O del primer.

Sonen les sirenes i comença la funció.


Femme Fatale


Pot ser rossa o morena

o no tenir més que

unes llargues cuixes fluvials,

indòmites,

que incitin a l’escriptura torrencial.

Normalment serà dolenta

però l’infern és ple

de persones amb sex appeal.

Recorrem al francès per definir-les

perquè ens creiem cosmopolites

i universals.

Al final, però, resultam

barroers per previsibles

enamorats fins a l’escena final.

Dones així

n’hi ha a cada semàfor.

Però dissimulen.


Sicília


Corre en Salvo Montalbano

entre una pluja de trets

i de memòria.

Maten més els records que les bales.


dimecres, 9 de desembre de 2009

Estudiant el gènere negre



Les Jornades de Novel·la Negra Catalana a Lloseta giraren al voltant de l’homenatge a Andreu Martín, però serviren per fer un tomb a l’actualitat i problemàtica del gènere que desperta no

sols passions lectores, sinó també l’ull crític de l’investigador.

Sí, estimats, hi ha qui es dedica, amb cura d’entomòleg, a remenar i treure els ets i els uts d’aquest qualificat com a subgènere literari.

Exemples que es presentaren a Lloseta en foren Álex Casadesús amb una tesi sobre la novel·la negra a ses Illes, on demostrà la vitalitat del gènere a partir de referents mítics de Maria Antònia Oliver, o Antoni Serra a les plomes actuals de Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal, Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney. És aclaparador constatar tan prolífic panorama, que, seguint la

proporció poblacional valenciana ens hauria de donar una quarantena d’autors. Casadesús subratllà la reflexió per la llengua i pel territori i, cosa particularment curiosa, el fet que l’acció haja de traslladar-se a l’exterior de l’illa, com si aquesta romangués menuda per a l’àmbit de la trama o la projecció psíquica de l’autor illenc.

Un altre dels investigadors en fou Àlex Martín, professor de català a la Universitat de Salamanca, on organitza El Congreso de Novela y Cine Negro, autor del molt valuós estudi Catalana i Criminal i d’una tesi sobre Tasis, Fuster i Pedrolo, qui, amb Sebastià Bennasar, ens dugué per l’allau de l’obra d’Andreu Martín, dura feina la de revisar les seues vuitanta novel·les, quina de més bona, i més de cent publicacions. D’entre totes les característiques ressaltades, ens quedem amb una: el domini de tots recursos narratius, fins i tot els dels paranarratius, com el de la poesia, una vessant desconeguda en Martín i que ens reservà l’endemà, on posà de la seua part per demostrar que existeix la poesia negra. A la propera entrada ho veurem.

Jordi Canal, director de la Biblioteca de la Bòbila, ens parlà de deu anys dedicats a gestionar un fons de cinc mil volums de novel·les i assajos sobre el gènere i unes dos mil cintes de pel·lícules negres. És la biblioteca d’Alexandria del gènere que irradia llum des de l’Hospitalet. Ell ens parlava d’altres més massives d’allà del nord, però aquesta és la nostra, i ens l’estimem més que no cap altra.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Article del Diari de Balears sobre Lloseta Negra

"Han tocat na Negra!"

[DBalears, 28 de novembre de 2009]

Alguna cosa va passar ahir vespre a Lloseta. Fins allà s’hi desplaçaren escriptors i estudiosos com Àlex Martín, Àlex Casadesús i Andreu Martín. Tots ells s’han posat a investigar entorn d’un fet: la mort o la supervivència de les novel·les

negres, un gènere cada dia més de moda

Text: N. Martí

PALMA El poble s’aixecà commocionat. Als carrers del voltant del teatre encara es podia sentir l’olor de pólvora i a plaça no es parlava de res més. “Han tocat na Negra! Han tocat na Negra!”, clamava l’amo en Biel amb els companys de partida. No se’n sabia avenir. Ell era dels més afectats. Investigadors d’arreu havien vingut expressament de més enllà dels límits de l’Illa. Un d’ells era Àlex Martín, principatí, professor de català a la Universitat de Salamanca, centre on havia gosat presentar una tesi doctoral sobre la novel·la negra en català de Rafael Tasis, Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. Ell més que ningú sabia que no corria perill, que na Negra se’n sortiria, d’aquesta. “Com està na Negra?”, li preguntaven els periodistes locals que s’havien desplaçat fins al lloc dels fets.“Està més bé que mai –deia l’expert –. Durant la dècada dels noranta, la novel·la negra en català pràcticament va desaparèixer. Col·leccions com La Cua de Palla d’Edicions 62 i La negra de Magrana van morir, i ara no només han tornat a reviscolar, sinó que ho fan ambmolts més escriptors. La veritat és que estam en un moment en què no hi havíem estat mai i del qual podem presumir”.

La resposta de Martín, certament, tranquil·litzà els llosetins, però encara quedaven molts serrells per tancar el cas. Què passaria amb Mallorca després d’un fet com aquest? I na Negra, quin era el futur que l’esperava després del tràgic tiroteig de divendres vespre? Àlex Casadesús també s’hi desplaçà des de la Universitat de les Illes Balears. Ell era l’encarregat de valorar des d’un punt de vista local el futur de na Negra. “A les Illes, la novel·la negra té molt bona salut. Hi ha una sèrie d’autors com Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal,

Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney que estan donant una nova vida a la novel·la negra. Hi aporten una crítica social i un retrat de la societat en què vivim que no havia fet la generació predecessora”, apuntà el professor, qui també lamentà “que aquests escriptors no siguin encara prou coneguts dins i fora de Mallorca. Tots perdemvel nas per fenòmens com el d’Stieg Larsson i no sabem valorar allò que tenim al costat”, sentencià.

I per a tot aquest reviscolament de na Negra,que ja al migdia sortí de la Unitat de Cures Intensives, fou cabdal la presència i la tasca duta a terme per Andreu Martín. A Lloseta, fou rebut per molts com un heroi digne d’un homenatge. El mateix Àlex Martín exposava: “No es pot dubtar que estam davant un dels més grans de la novel·la negra en català i en castellà. Ell és un escriptor amb moltes històries al cap i les sap explicar de manera que enganxen ràpidament el lector”. Casadesús també hi intervingué: “Tracta les situacions de manera tan realista i fàcil que fa que tu de seguida et sentis identificat amb el que et conta”.

I així fou com, de capvespre, Andreu Martín, autor de llibres com De tot cor (el seu darrer publicat per Bromera) i de clàssics juvenils com No demanis llobarro fora de temporada, fou homenatjat al teatre del poble. “El mestre”, com així el definiren molts dels seus col·legues,

considerà el cas de na Negra com “un joc divertit que es fa amb el lector i també ambla societat, ja que és a través d’aquest joc que s’analitza la seguretat ciutadana i les pors que aquesta ens produeix”. Així mateix, reconegué que durant molts anys la novel·la negra fou silenciada i menyspreuada, però que ell sempre li fou “fidel”, fins i tot “quan tothom en desertava”. “Ha estat la meva tossuderia, la meva insistència i lameva voluntat de fer-ne estudis teòrics els que m’han portat avui aquí”, reconegué Martín.

Desenllaç net de sang

Al final, després de l’ensurt inicial, la ciutat se n’anà a dormir molt més tranquil·la, però na Negra continuava debatent-se entre la vida i la mort. El festival que s’havia organitzat en honor seu, el Lloseta Negra, es mantenia en marxa. De Palma partia avui mateix un autocar negre i foren altres experts, com el bibliotecari Jordi Canal, del centre La Bòbila de l’Hospitalet; els escriptors Miquel Vicens Escandell, Maite Enrique, Gregorio Royo, Jordi Pijoan i Sebastià Bennasar; els periodistes Pere Morey Servera, Francesc Izard, Josep Joan Rosselló i Elena Vallés; i el poeta Pau Vadell els encarregats de vetlar na Negra. Demà, el mestre Andreu Martín en farà la cura final amb una classe magistral. Na Negra s’ha salvat i els seus compulsius lectors tindran encara molta de sang i molts de crims per alimentar-se durant la resta de l’any. El poble de Lloseta respira de nou tranquil.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Lloseta com a referent del gènere negre


Lloseta Negra, una valoració

El fascinant viatge a Lloseta, la més negra de les localitats del nostre assetjat però vigorós àmbit lingüístic, ens deixà un molt agradable gust de boca difícil d’oblidar. En primer lloc per l’atenció rebuda i la cordialitat de l’ambient. Després perquè ens sentírem protagonistes immerescuts de l’homenatge a Andreu Martín, una figura de primera línia en la novel·la negra, un inexhaurible fons de trames, un volcà de bon humor que no se’l va guardar en el tracte personal amb tots nosaltres.

L’interés dels temes triats i la presentació en diversos formats feren que les sessions s’empassaren el temps sense que ens n’adonàrem i amb la sensació que s’hi quedaven moltes qüestions formant-se i covant-se després en les més plaentes converses de menja i vetlla. Al llarg d’aquestes entrades al blog anireu seguint, si voleu, els episodis apassionants d’unes Jornades com no hi ha enlloc. Chapeau a l’organització, Chapeau a Sebastià Bennasar, el geni ordidor d’una convocatòria que agafa espenta amb la força de les idees genials.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Fascinant Lloseta Negra.

Diari de Balears, 29 de novembre de 20009

La capital del gènere negre


LLOSETA El color negre envaí ahir el teatre de Lloseta durant la segona jornada del Festival de novel·la negra en català, que enguany ha arribat a la tercera edició.


Després de l’acte de divendres per honorar Andreu Martín, a càrrec d’Àlex Martín i de Sebastià Bennasar i amb la projecció d’un audiovisual sorpresa dedicat a l’homenatjat, l’atenció de les sessions d’ahir se centrà en les reflexions sobre el gènere policíac.


D’aquesta manera, els amants de la novel·la negra pogueren gaudir d’un dels plats forts del festival amb les paraules i les perspectives que s’exposaren a l’espai teatral de Lloseta.


La primera intervenció de la jornada començà amb el record dels deu anys de la biblioteca La Bòbila, amb la veu de Jordi Canal.


Amb el títol Collita negra, autors com Andrea Robles, Miquel Vicens Escandell, Sebastià Bennasar i Jordi Pijoan reflexionaren sobre els llibres que han publicat, a més de fer referència a la realitat actual vinculada al gènere.


Els escriptors varen desgranar l’essència de les seves obres i també varen tenir temps per a l’humor i les bromes sobre la teràpia i la novel·la negra. A més, cal destacar-hi la participació del públic, amb preguntes i opinions sobre el tema.


Les reflexions continuaren amb Premsa, perspectiva i país, amb Josep-Joan Rosselló, Elena Vallès i Pere Morey Servera. El punt final de la segona jornada es va escriure a l’espai teatral amb un recital de poesia negra a càrrec de Pau Vadell i de Sebastià Bennasar.


El tercer simposi sobre les edicions d’aquest gènere en català acaba avui al teatre de Lloseta amb la lliçó magistral que es preveu que hi ofereixi el premi Nacional. Andreu Martín.


• M.Poquet

diumenge, 8 de novembre de 2009

Crítica de La visita del vent al suplement de cultura l'Espira

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 430 / 7 DE NOVEMBRE DEL 2009

EL BON VENT BUFA DEL SUD
La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60 €

Text: Sebastià Bennasar ballaruga@hotmail.com

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/648/2

Que la novel·la negra en català està passant per una segona joventut després del boom dels tardovuitantes dels primers noranta és una cosa que queda clara quan es repassa la nòmina d’autors i llibres que s’han publicat en els darrers deu anys, i molt especialment en els darrers quatre, sembla que hem assistit a un ressorgiment del negre com a fenomen mundial. I si bé continuam mancats d’una gran col·lecció com reclamen els especialistes i els estudiosos del gènere, allò que sí que es pot constatar és que el gènere està ocupant amb notable intensitat els catàlegs generalistes de moltes editorials. I que també esdevé una proposta interessant en el conjunt que proposen les editorials petites –ep, amb una tasca constant i fermaque s’ha de seguir perquè sovint són les que proposen noves tendències i coses diferents.

I que la novel·la negra en català ha tengut notables conradors en el País Valencià també és quelcom fora de dubte. El que ja no estava tan clar és si hi hauria relleu per als Ferran Torrent i companyia, però en els darrers anys s’ha resolt el dubte. I una de les darreres aportacions a l’esvaïment d’aquesta incertesa arriba de la mà d’Andrea Robles i La visita del vent, que ha publicat l’editorial Riu Blanc.

En aquesta primera novel·la, Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir).

La trama de la novel·la és senzilla d’explicar fins allà on es pot contar sense privar-vos dels misteris necessaris d’una lectura d’aquest tipus: una partida de drogues ha d’arribar al País València. Un colombià ha de supervisar l’operació. I pel mig hi ha uns diners desapareguts, els complexos entramats de les xarxes de neonazis al País Valencià, una dona fatal i policies (bons i corruptes, com sempre). Tot això trenat amb molta habilitat per Andrea Robles –un pseudònim que dirà molt als lectors de novel·la negramediterrània per tot l’homenatge que hi ha a Camilleri i a Vázquez Montalbán- per aconseguir una novel·la que es llegeix amb molta celeritat, amb un ritme frenètic.

El principal encert de la novel·la és la caracterització de la parella de policies protagonistes de la trama i també el domini en la dosificació de la informació. Administrar amb mestria què es conta i quan es conta és una de les coses més importants en la narrativa negra i aquesta parella que escriu
a quatremans ho fa a la perfecció. Si no seria impossible mantenir l’atenció fins al final.

Puc dir-vos, a més a més, que les darreres quaranta pàgines són gairebé d’infart, com manen els cànons. El domini del llenguatge audiovisual, la plasmació estètica de les escenes d’acció i la successió dels esdeveniments fan que la novel·la transiti amb celeritat i que la seva lectura produeixi el plaer d’assistir a un text ben trenat. També s’ha de dir que la novel·la va de menys a més fins a l’apoteosi final, i si bé al principi hi ha algun diàleg que tal volta trontolla una mica i alguna descripció enrevessada això ràpidament se supera i La visita del vent guanya agilitat fins al vertiginós final.

Després de la lectura només podem desitjar que Andrea Robles no es quedi en aquesta flor primerenca i ràpidament puguem tenir notícies fresques del Sud del País. I posats a fer, per tal d’arribar a la perfecció, que hi hagi una tasca d’edició encara més polida que llevi algunes de les errades ortogràfiques detectables. Llavors ja haurem tocat el cel amb un dit.


La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60

Crítica de La visita del vent a l'Espira, suplement de cultura

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 430 / 7 DE NOVEMBRE DEL 2009

EL BON VENT BUFA DEL SUD
La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60 €

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/648/2

En aquesta primera novel·la,Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir)

Que la novel·la negra en català està passant per una segona joventut després del boom dels tardovuitantes dels primers noranta és una cosa que queda clara quan es repassa la nòmina d’autors i llibres que s’han publicat en els darrers deu anys, i molt especialment en els darrers quatre, sembla que hem assistit a un ressorgiment del negre com a fenomen mundial. I si bé continuam mancats d’una gran col·lecció com reclamen els especialistes i els estudiosos del gènere, allò que sí que es pot constatar és que el gènere està ocupant amb notable intensitat els catàlegs generalistes de moltes editorials. I que també esdevé una proposta interessant en el conjunt que proposen les editorials petites –ep, amb una tasca constant i fermaque s’ha de seguir perquè sovint són les que proposen noves tendències i coses diferents.

I que la novel·la negra en català ha tengut notables conradors en el País Valencià també és quelcom
fora de dubte. El que ja no estava tan clar és si hi hauria relleu per als Ferran Torrent i companyia,
però en els darrers anys s’ha resolt el dubte. I una de les darreres aportacions a l’esvaïment d’aquesta incertesa arriba de la mà d’Andrea Robles i La visita del vent, que ha publicat l’editorial
Riu Blanc. En aquesta primera novel·la, Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir).

La trama de la novel·la és senzilla d’explicar fins allà on es pot contar sense privar-vos dels misteris necessaris d’una lectura d’aquest tipus: una partida de drogues ha d’arribar al País València.
Un colombià ha de supervisar l’operació. I pel mig hi ha uns diners desapareguts, els complexos
entramats de les xarxes de neonazis al País Valencià, una dona fatal i policies (bons i corruptes, com sempre). Tot això trenat amb molta habilitat per Andrea Robles –un pseudònim que dirà molt als lectors de novel·la negramediterrània per tot l’homenatge que hi ha a Camilleri i a Vázquez Montalbán- per aconseguir una novel·la que es llegeix amb molta celeritat, amb un ritme frenètic.

El principal encert de la novel·la és la caracterització de la parella de policies protagonistes de la
trama i també el domini en la dosificació de la informació. Administrar amb mestria què es conta i
quan es conta és una de les coses més importants en la narrativa negra i aquesta parella que escriu
a quatremans ho fa a la perfecció. Si no seria impossible mantenir l’atenció fins al final.

Puc dir-vos, a més a més, que les darreres quaranta pàgines són gairebé d’infart, com manen els cànons. El domini del llenguatge audiovisual, la plasmació estètica de les escenes d’acció i la successió dels esdeveniments fan que la novel·la transiti amb celeritat i que la seva lectura produeixi el plaer d’assistir a un text ben trenat. També s’ha de dir que la novel·la va de menys a més fins a l’apoteosi final, i si bé al principi hi ha algun diàleg que tal volta trontolla una mica i alguna descripció enrevessada això ràpidament se supera i La visita del vent guanya agilitat fins al vertiginós
final.

Després de la lectura només podem desitjar que Andrea Robles no es quedi en aquesta flor primerenca i ràpidament puguem tenir notícies fresques del Sud del País. I posats a fer, per tal d’arribar a la perfecció, que hi hagi una tasca d’edició encara més polida que llevi algunes de les errades ortogràfiques detectables. Llavors ja haurem tocat el cel amb un dit.


Lavisitadelvent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60

dissabte, 17 d’octubre de 2009

El Triangle, article negre de Jordi Martí Font

Més que negra: de Rovira a Lleonard

En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.

Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.


Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant. Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.
El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.

L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo. L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.

Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus. L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

Article de Jordi Martí Font a la revista El triangle



En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.


Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.


Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant.


Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.


El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.


L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo.

L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.


Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus.


L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Participem a Lloseta Negra. Mallorca

Lloseta Negra, programa definitiu

És un plaer anunciar-vos que ja tenim programa definitiu per al festival Lloseta Negra d'enguany, que se celebrarà els dies 27, 28 i 29 de novembre al Teatre de LLoseta.

Dia 27.

19.00 hores. - Una panorámica a la novel·la negra mallorquina. Amb Àlex Casadesús.
20.30 hores. - Homenatge a Andreu Martín. Amb Àlex Martín i Sebastià Bennassar. (inclou un audiovisual sorpresa)

Dia 28.

13.30. Sortida de l'autocar negre des de la Plaça d'Espanya de Palma en direcció a Lloseta.
14.30. Dinar negre.
17.00. -Deu anys difonent el Gènere Negre, una conversa amb Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila.
18.00-Collita del 2009. Taula rodona amb alguns dels autors que han publicat novel·la en català en el 2009: -Miquel Vicens (La jove alemanya), -Andrea Robles (La visita del vent), i -Sebastià Bennassar (Mateu el president). Modera, Anna Cortils.
19.30-Perspectives, premsa i país. Taula rodona amb l'escriptor -Pere Morey Servera i amb els periodistes -Josep-Joan Rosselló i Helena Vallés.
21.00- Recital de poesia negra, amb Pau Vadell i Sebastià Bennassar.
22.00-Retorn del bus negre a Palma.

Dia 29.11.30. La lliçó del mestre, una conversa amb Andreu Martín.

Us hi esperam a tots, i si en podeu fer difusssió us estarem ben agraïts.
LLoseta Negra és una producció de Ballaruga, Serveis Culturals, per a l'Ajuntament de Lloseta.

dijous, 1 d’octubre de 2009

L'etern femení

Cinco mujeres y media

Francisco González

Ledesma

Planeta, 2005

Francisco González Ledesma és un renegat. Nega i renega de la seua professió d'advocat per llançar-se en braços de la seua passió, l'escriptura. Aquesta, com una amant interessada i voluble, li concedí, a mans de ni més ni menys que de Somerset Maughan, la glòria del Premi Internacional de Novel·la de 1948, però la censura franquista, que el va titlar de "roig" i "pornògraf", va prohibir-la. És així com va accedir al més ínclit dels sacrificis per a un escriptor, la de renunciar a l'autoria. Sense nom, o amb el nom tapat de Silver Kane amb què escriuria una novel·la de l'oest per setmana per a l'editorial Molino, va signar guions per pel·lícules i còmics i va redactar cròniques periodístiques per als diaris de Barcelona.

A aquest fill de represaliat de Poble Sec li pot la literatura, des de ben menut, quan llegia els libres del seu oncle mentre l'aviació franquista bombardejava els barris humils de la Barcelona republicana i anticlerical. I això es nota a cada frase de cada novel·la de Ledesma, hi respirem la humitat que escorxa les parets de les fosques i estretes finques del Raval i que ha impregnat el caràcter ctònic dels habitants, sentim coure la cicatriu antiga de la injustícia que no coneix més perdó que la revenja, hi colpeja el batec de les dues Barcelones topant incessants una contra l'altra sense possibilitat de mescla ni síntesi, la Barcelona dels rics, Vallvidriera, Eixample, i la dels pobres, el Raval.

Hi ha però una connexió entre elles, oculta, clandestina: les dones que transiten entre els dos pols no sense deixar-s'hi trossos de la seua història i la seua dignitat. Vet ací el motor de la trama, el tema de la reflexió. Perquè hi ha en Tres mujeres y media una profunda reflexió sobre l'essència femenina en termes de solidaritat, paciència, fe, intel·ligència, valor, compromís, un recurs natural renovable. Però compte amb qui les consideren un simple recurs que apropiar-se, dominar, tancar, assassinar, perquè aquests cauran destruïts per la seua poderosa capacitat per renàixer renovades de l'infortuni, de la seua privilegiada relació amb les forces de la natura i la història, de les veus dels morts que les manen d'acomplir la seua última voluntat de justícia, a elles, les dones, les úniques que escolten, que saben escoltar.

I testimoni d'aquest drama tan antic com el món, l'escèptic Méndez, el policia apartat de les tasques policials, un altre que ha renegat de tot menys de la tasca èpica que tota investigació comporta, el personatge negre més contundent de la novel·la criminal dels últims temps, una caracterització sublim, com podeu constatar en aquest retrat: "sospechoso para los franquistas porque cuidaba de los rojos en la cárcel, sospechoso para los demócratass porque había sido policía franquista, sospechoso para sus jefes porque siempre actuaba por su cuenta, sospechoso para los jueces porque no creía en la ley, sospechoso para los macarras porque protegía a las putas, sospechoso para las putas porque éstas no acababan de creer en lo de su impotencia y temían que se presentase hecho un tigre. Así, Méndez, así no puedes ascender".




dimarts, 22 de setembre de 2009

Teoria de la novel·la negra


Amb els morts no s’hi juga

Andreu Martin, Jaume Ribera

Columna, 2003

El tàndem Andreu Martí/Jaume Ribera no és nou, la sèrie Flànagan, que compta ja amb nou entregues, certifica la seua solvència. I aquesta primera novel·la del detectiu privat Àngel Esquius naix amb força i èxit, doncs ha estat guardonada amb el premi Columna 2003 i el premi Brigada 21 a la millor novel·la en català de 2004, associació que promou la mítica Biblioteca La Bòbila de L’Hospitalet del Llobregat amb Jordi Canal al frontline i La Llibreria Negra i Criminal amb Paco Camarasa.

Amb el morts no s’hi juga Martin i Ribera executen un contundent exercici d’estil sobre el que és la novel·la negra, i en particular, la novel·la de detectiu privat. Perquè el del detectiu privat és un subgènere amb característiques pròpies que es detallen en la independència (per més que els policies de les novel·les, sotmesos a la disciplina de cos, hagen de botar-se la reglamentació tot invocant la llibertat d’acció que porta l’etiqueta de la recerca de la veritat pese a qui pese), la ironia i la contundència en els diàlegs, profusió del gènere femení aguaitant des de les ombres de la consciència masculina, dedicació exclusiva a la feina i humor, molt d’humor àcid, intel·ligent.

El regust carvalhià és evident, encara que ací trobem un Esquius acotxat sentimentalment per la seua filla i els seus néts. No obstant el detectiu sotmés a revisió és Marlowe, una gran troballa humorística (la confusió entre Philp i l’escriptor contemporani de Shakespeare és explotada abastament al llarg de la novel·la) al temps que desenvolupa una suggerent subtrama històrica, doncs els autors es permeten el luxe de treure l’entrellat a la misteriosa mort de Marlowe al segle s.XVI i a la suposada atribució de les obres de Shakespeare.

La reflexió sobre l’art de la novel·la de gènere criminal es condensa en la magnífica escena on Esquius sopa amb Maria, que ha elaborat una tesi sobre Chandler per acabar amb el malentés que va crear l’escriptor americà amb la publicació del seu article “El simple art de matar”. Diu la Maria:

“Realisme? –va exclamar divertida-. Sí, això és el que diu en la primera línia del seu famós article. Però no és cert. Realisme a les novel·les de Chandler! Tu te l’has llegit bé? L’únic realisme que hi ha és en els paràgrafs on diu que la policia no és com pensàvem i que els detectius privats no són infalibles. Pel que fa a la resta, els seus millors diàlegs són com els de les pel·lícules dels germans Marx, esplèndids, però delirants, i té moltes escenes que són com de vodevil. (…) M’agrada perquè escriu novel·la lúdica, precisament la novel·la com la que ell mateix criticava”.

Crítica literària d’altura farcint una trama hospitalària amb moltes ramificacions i variants excel·lentment controlades per una ploma afilada que apunta una diana ben definida amb la punteria de qui sap què se’n porta entre mans.

dijous, 10 de setembre de 2009

Gènere negre que traspassa els gèneres


Gomorra
Roberto Saviano
  • Empuries, 2007

S'ha de determinar encara si Gomorra és un assaig, un reportatge o una novel·la negra. Si està en el terreny de la realitat o la ficció. Quina pregunta. Doncs al meu parer és ací on radica l'originalitat i al temps la força del relat, en la indefinició, en la presentació d'allò real i allò fictici com a territoris permeables, indistingibles en l'al·lucinació que suposa donar un cos narratiu a la realitat de la Camorra.

El començament de la novel·la esclata amb els centenars de cossos dels xinesos que cauen d'un contenidor esventrat i acaba amb el passeig del narrador sobre els vapors tòxics que emanen de la terra campana contaminada a causa del tràfic il·legal de residus industrials que les empreses del ric nord entreguen a la camorra per què els amaguen al sud a meitat de preu. Dues escenes dignes de ser trobades a l'Infern de Dant. I els episodis que trobes dins no abandonen aquesta tonalitat dantesca. Amb pinzellades que podríem anomenar “neo-neorealistes” assistim a la narració novel·lesca de la realitat criminal, a l'esfondrament dels valors, a la complicitat amb el crim, la violència, la por, en definitiva al retrat del mal i la seua seducció, eixa obsessió que trobem sempre al gènere negre i que és la porta principal per entrar en el secret de la persona.

Aquest viatge per la lògica perversa del mal recorre una trama que es desenvolupa a través dels diversos tràfics sobre els que se sustenta un sistema criminal d'increïble potència: tot tipus de mercaderies, la droga, el cement, contractes, armes, residus. El jo de Saviano, que s'implanta poèticament en cadascun dels personatges que viuen la lògica criminal, és tanmateix el destil·lat d'un punt de vista, el punt de vista de l'ètica, la legalitat, la racionalitat, un acte polític que ha fet de Saviano, perseguit i exiliat de la seua terra cremada per la lògica del Sistema, un gran símbol de justícia i coratge a qui llegeixen els seus textos en actes públics intel·lectuals i agents compromesos en plantar cara a la camorra.

En definitiva, un text valent que secciona la realitat campana per mostrar-nos que el Sistema (els camorristes així anomenen la seua organització) no és una excepció de l'altre Gran Sistema del Capitalisme Global, sinó una (de)gradació d'aquest, el qual porta en essència la marca del crim, l'estigma de la corrupció.

dilluns, 17 d’agost de 2009

Bennassar, nosaltres n'esperem més


Jo no t´espere
Sebastià Benassar
El Gall Editor 2008

El ritme, aquest batec ctònic que fa viure i respirar la novel·la, s'alimenta de dues premisses bàsiques, l'espai i el temps. I és aquesta trama trepidant sotmesa a les forces de compressió de l'espai i el temps, els dos dies que el papa Ratzinger passa a la ciutat de València, el que fa que Jo no t'espere (Sebastià Bennasar, Palma de Mallorca, 1973) siga una novel·la amb vida, respiració i metabolisme propi.

La concreció del temps i l'encerclament espacial, en una ciutat fora de context per la invasió de cristians carregats de la motxilla amb propaganda del PP, fan que els personatges circulen com a espectres de casella en casella dins d'un laberint sobre un fons surreal i fantasmagòric. Sols l'escepticisme de l'inspector Jaume Fuster i el seu contacte amb els baixos fons ens aporten l'ancoratge amb la realitat, una realitat en què l'especulació immobiliària, el tràfic de drogues, la corrupció policial, les trames skins i opusdeanes esguiten amb la seua sordidesa l'escenari de cartró-pedra que el poder s'entesta en apuntalar amb fasts tan caducs com la seua magnificència .

Bennasar, ànima del festival de novel·la criminal Lloseta Negra, sap el terreny que xafa. El seu homenatge a les dues figures mítiques de la novel·la negra catalana, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver, s'explicita en dos personatges de la novel·la. Tanmateix, l'aspecte referencial porta més ampla volada en eixa cita velada que percut al llarg de tota la narració i que fa convocar l'ombra dels tres grans de la literatura negra de la transició, Vázquez Montalbán, González Ledesma i Juan Madrid. El policia de Bennasar, Jaume Fuster, de la mateixa manera que Carvalho, Méndez o Romano estan en conflicte amb la societat en què viuen i de la qual opten per apartar-se discreta i cínicament, perquè en definitiva també són éssers marcats pel passat, a tots els fastigueja la Barcelona olímpica, el Madrid modern, la València evanescent de Calatrava i opten per refugiar-se en la ciutat autèntica, el Raval, Malasaña, el barri del Carme, el Cabanyal.

Jaume Fuster ha conegut les mesquineses del poder que converteixen les persones en titelles o en bèsties i les ciutats en monuments indecents a la seua megalomania i la seua insaciable avidesa. Josep, el subordinat de Jaume i alter ego, no pot més i abandona, demana el trasllat a Catalunya, però Jaume, i això l'envesteix amb una categoria heroica, tot i ser català, elegeix romandre a València “València me començava a agradar, creia que no era una ciutat perduda del tot, que no havíem de renunciar tan fàcilment”, diu en el colofó d'aquesta esplèndida novel·la sobre València, ciutat que Bennasar transforma en protagonista principal.

No és una ciutat perduda del tot. Hauríem de pendre nota.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Crítica Negra. Antípodes

Antípodes
Maria Antònia Oliver
Edicions La Magrana. Col·lecció La Negra, 1988

Continuem els comentaris de lectures amb la interessantíssima Antípodes de Maria Antònia Oliver, la segona novel·la de la sèrie de la detectiva mallorquina Lònia Guiu, la primera de les quals és Estudi en lila , de 1985 i l'última El sol que fa l'ànec, de 1994, totes tres publicades en la col·lecció La Negra de La Magrana.


La col·lecció La Negra fou una fita per a la novel·la negra catalana, així com la col·lecció de La Cua de Palla, dirigida per Manel de Pedrolo, fou per a la novel·la negra en català d'autors americans, un element clau en l'elaboració d'un registre literari que, segons Carles Biosca, amb el temps s'ha revelat apte no tan sols per a la creació literària i la traducció, sinó també per a produir o doblar pel·lícules de temàtica policíaca o criminal.


La Negra, dirigida per Jaume Fuster va començar la seua tasca al 1986 i fins 1998 va publicar 61 títols, en la gran majoria d'originals en català. De fet el primer títol fou una novel·la d'aquest autor consagrat del gènere, Sota el signe de Sagitari i alberga la trilogia negra de la seua dona, Maria Antònia Oliver, a més d'autors consagrats avui, com Andreu Martin, Pedrolo, Antoni Serra, i traduccions de Vian, Macdonald, Himes, Greene o Cardoso Pires.


Maria Antònia Oliver realitza a Antípodes una excel·lent presa de consciència que es focalitza en la seua detectiu, Lònia Guiu, en diferents polaritats. Una n'és la seua condició de dona que és adquirida quan sent a les seues carns l'explotació que com a objecte sexual o pura mercaderia exerceixen sobre les dones màfies amb la protecció policial o l'aquiesciència social que perpetua un rol supeditat al mascle.


L'altra vessant, i no menys important, és la presa de la seua condició de mallorquina, encetada paradoxalment a Austràlia, l'altra illa gran, que als antípodes li descobreix la seua, la petita, i en tornar a Mallorca la redescobreix com una terra malmesa per les corporacions turístiques, l'avidesa dels quatre espavilats que se'n fan gros el pap i el papanatisme dels illencs que encara creuen en allò del progrés a tota costa. Aquesta conscienciació queda resumida en aquestes belles paraules al voltant de la Cala Mura, on s'hi vol construir: ”Si va a dir ver, jo tenia tan poques vel·leïtats ecologistes com en Miquel, però quan vàrem arribar al bell mig d'aquell illot despullat, petit, desemparat, se'm va despertar l'instint maternal que no havia tingut mai i vaig fer com un jurament a la mar que l'envoltava: ningú no li posaria la mà damunt”.


En definitiva, una presa de consciència que reposa sobre la base heroica d'aquells detectius clàssics per als quals no hi ha claudicació davant una investigació que es tanca en fals, ni podran deixar passar per alt una injustícia. Tot contant amb un nervi i un ritme exemplars i la màgica sonoritat de la rica i exòtica variant mallorquina de la llengua.

Per consultar l’índex http://www.l-h.cat/utils/obreFitxer.aspx?Fw9EVw48XS4nRreNOE37scq0oQAKKga6eDALHFaGHjQqazB

dissabte, 25 de juliol de 2009

Estem als recomanats per aquest estiu a les biblioteques de Barcelona

Estiu 2009
Recomanacions de novel·l
a

Diferents propostes de lectura del gènere de novel·la i narrativa per a aquests dies d'estiu, ja sigui per a regalar o regalar-vos.

Biel i Albiol, Ricard. Potser perquè érem nens. Badalona: Ara llibres, 2009 Aquesta és la història d'una transformació. De la relació entre dos germans a través de la mirada innocent, i a estones malèvola, del príncep acabat de destronar a qui el sentiment d'odi envers la seva germana acabada de néixer el fa prendre consciència de tot allò que l'envolta: de la precarietat familiar, de les infidelitats i les venjances que hi tenen lloc i de la seva gradual desintegració.Una història colpidora però plena de moments tendres i esperançadors, narrada amb ambició i seguretat. Premi J. M. Casero 2008.


Borau, Dolors. Com una pedra.. Barcelona: Columna, 2009. Després de la tèrbola mort del pare, ja fa vuit anys, i de la dimissió de la mare, que vegeta en una residència, l'Anna s'ha fet una rutina de relacions amb els seus veïns i amb els companys de la facultat de Medicina. Una rutina que la du a sentir-se com una pedra, com diu la cançó que li torna sovint a la memòria. Inevitablement, l'amor, la llar, la vocació, tot sembla entrar en crisi alhora. Sotmesa a la pressió de la vida diària, és conscient que no descobrirà altres horitzons si no assumeix el pes del seu passat i s'accepta a si mateixa.Amb una àmplia galeria de personatges, Dolors Borau retrata de manera penetrant la populosa solitud urbana en la seva primera novel·la. Així, confirma aquell "ofici fruit de la maduresa, un saber ordenar la informació al lector" (Avui) que va dur la crítica a sostenir de la seva obra Taula reservada que és "un dels debuts narratius més prometedors", el qual "no es queda en el testimoni personal, és literatura en tota regla" (La Vanguardia).


Cutillas, Abel. La mort de Miquel Bauçà. Juneda: Fonoll, 2009. Si néixer és començar a morir, Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l'any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil, Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell. Començar i acabar són dues coses que en el món de Miquel Bauçà no van ben bé en l'ordre habitual. Fins que la vida de Bauçà no es va acabar, al final del 2004, la descoberta de la seva obra per part del gran públic no va començar. Mai abans de la seva mort no hauria pogut ocupar els prestatges privilegiats de les llibreries que ostentà durant les setmanes posteriors al seu òbit. Va ser la mort, una terrible mort, allò que li donà la fama. Abel Cutillas i Alberich (Vinaixa, 1976) és llicenciat en història i en filosofia per la Universitat de Barcelona. Ha publicat el recull d'aforismes Viure mata (en aquesta mateixa editorial, el 2006) i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà (Angle Editorial, 2006).

Martí, Núria. Hores prohibides. Badalona: Ara llibres, 2009. A principis del segle XX, una dona jove viu una passió prohibida, un enardiment que no havia sentit mai abans i que la trasbalsa tota. On la conduirà aquest amor? Quan la seva vida fa un gir inesperat, haurà de ser valenta per tirar endavant. Religió, sexe, sentiment i dolor marquen l'existència de Caterina en una època que les emocions es callaven i els pecats mataven. Una precisió mesurada, una elegància literària única i una tècnica narrativa sorprenent ens demostren que ens trobem davant d'una jove promesa en català.

Robles, Andrea. La visita del vent. Gandia: Riublanc, 2009. Jordi Lleonard, el Sotinspector de la Policia Judicial amb inquietuds literàries, afronta aquest primer cas amb la perplexitat del neòfit, però també amb l'atribolada consciència d'estar donant tombs pel rerefons de la realitat.La mort d'un vell nazi en una urbanització de Calp desencadena una trama on el narcotràfic i la corrupció policial faran surar un seguit de personatges foscos i complexos en la seva solitud. Tot no és el que sembla, i una vegada s'ha encetat la mecànica cega del poder, les persones no són més que peons que es sacrifiquen sense embuts en un joc sinistre de víctimes i de botxins del que ningú, ni el mateix investigador por fugir-ne.

Vila, Eloi. L'any del senyor. Barcelona: Alisis, 2009. Aquesta és la insòlita i meravellosa història de Biel Freixa, un jove picapedrer de Ripoll que, traït i amenaçat de mort, ha de salvar la seva vida i la d'aquells que estima acomplint una perillosa missió molt lluny de les seves terres. Però Qurtuba (Còrdova), capital del califat, seu de la biblioteca més grna del món i paradís dels sentits, l'ambigüitat i els secrets... és també una ciutat plena de lladres, espies i assassins. L'Eloi Vila fa la seva primera incursió en el gènere narratiu amb aquesta novel·la. Història d'aventures molt especial ambientada en la Catalunya medieval, que enganxa des de la primera pàgina i ha generat gran entusiasme.


Busqued, Carlos. Bajo este sol Tremendo. Barcelona: Anagrama, 2009. Cetarti està enfonsat en el no res. Sense feina ni propòsit, passa els seus dies tancat veient la televisió i fumant porros fins que un desconegut li informa que la seva mare i el seu germà han estat assassinats a trets. Viatja a Lapachito, el derruït poble on vivia la seva mare, per fer-se càrrec dels cadàvers. Allà, coneix Duarte, antic militar, marmessor i amic de l'assassí de la seva mare, i a Danielito. El camí de Cetarti inclourà els nyaps il legals per cobrar una assegurança i la nebulosa complicitat en els foscos negocis de Duarte. És una novel·la poderosa, sense reflexions psicològiques ni massa dades concretes del perquè de l'anestèsia emocional dels seus protagonistes, que recorda el territori d'algunes pel·lícules dels germans Coen. Està construïda des del relat de les accions d'aquests outsiders gairebé absoluts, sense gestos generacionals ni discursos ètics o polítics sobre la tortura, el crim, la culpa, el buit existencial o la història recent del país. I, tanmateix, aquests temes afloren a la trama, colpejant la narració com xoquen els insectes contra el parabrises dels cotxes que condueixen Cetarti, Duarte i Danielito en els seus viatges al no res.

Cercas, Javier. Anatomía de un instante. Barcelona. Mondadori, 2009. Si Soldados de Salamina narrava la Guerra Civil a través d'una mirada, Anatomía de un instante conta la transició a través d'un gest: l'instant en què Adolfo Suárez va romandre assegut la tarda del 23 de febrer de 1981, mentre les bales dels colpistes brunzien al seu voltant en l'hemicicle del Congrés dels Diputats i tots els altres parlamentaris - tots menys dos: el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo- buscaven refugi sota els seus escons. L'obra funciona en realitat com una escenificació coral d'un moment històric decisiu, una gran coreografia de personatges famosos i anònims, principals i secundaris, convocats a la seva hora més difícil. Cercas insisteix que la seva intenció és que s'entengui el cop, que ho entenguin un xinès i un espanyol de 18 anys. "He volgut que sigui com un thriller, encara que sapiguem al final", "Aquest llibre és la crònica d'aquest gest i la crònica d'un cop d'estat i la crònica d'uns anys decisius en la història d'Espanya. Aquest llibre és un llibre inclassificable. Un llibre únic". afegeix. Anatomía de un instante és una lectura irresistiblement compulsiva. Un relat vibrant, tens i detallat que es comença llegint com una novel la policíaca i s'acaba llegint com una novel·la de terror.


Hériz, Enrique de. Manual de la oscuridad. Barcelona: Edhasa, 2009. Víctor Losa, hereu d'una llarga tradició d'il·lusionistes, ha après i practicat l'art de la desaparició durant anys, fins arribar a ser el millor mag del seu temps. La màgia és la seva vida. Tanmateix, l'atzar li depara una sorpresa contra la qual res no podrà el seu talent: de sobte el món s'entesta a desaparèixer de la seva vista. El mag haurà llavors iniciar un viatge a les profunditats de si mateix, convertir-se en un nou Víctor Losa, aprendre una altra manera de relacionar-se amb la vida i acceptar que aquesta vegada la màgia no n'hi haurà prou per treure'l del compromís. L'autor de Mentira, guardonada amb el premi Llibreter el 2004 i que va tenir un gran èxit internacional de crítica i públic, ha creat el Manual de la oscuridad una novel·la perdurable i extraordinària, que sorprèn com un espectacle de màgia i commou com la vida mateixa . Una novel la que cap lector no hauria de perdre's.

Neuman, Andrés. El viajero del siglo. Madrid: Alfaguara, 2009. El viajero del siglo és un ambiciós experiment. Proposa tornar a mirar el segle XIX amb la perspectiva del XXI. Cercant una posada per passar la nit, Hans deté el seu cotxe de cavalls en Wandernburgo, una ciutat entre Saxònia i Prússia. Es queda un dia més i, al següent a la Plaça del Mercat, es fixa en un ancià que toca l' orguenet. Emocionat per la música, s'acosta a deixar una propina i a conversar amb ell. Aviat entaulen amistat i l'estada de Hans s'allarga indefinidament. En una recepció de personalitats i famílies importants, coneix uns apassionats contertulis i, sobretot, a Sophie, la filla d'un d'ells. Encara que la jove està compromesa, sorgeix l'amor que amenaça un emmascarat assassí que voreja la ciutat. El viajero del siglo és un diàleg entre l'Europa de la Restauració i els plantejaments de la Unió Europea; entre l'educació sentimental actual i els seus orígens, entre la novel la clàssica i la narrativa moderna. Comparant el passat i el nostre present global, el relat analitza els conflictes actuals: l'emigració, el multiculturalisme, les diferències lingüístiques, l'emancipació femenina i la transformació dels rols de gènere. Tot això en un intens argument, no exempt d'intriga i humor, i amb un estil trencador que ofereix a profunds assumptes una sorprenent trama.

Paz Soldán, Edmundo. Los vivos y los muertos. Madrid: Alfaguara, 2009. Els joves habitants de Madison han construït un món d'aspiracions truncades, secrets inconfessables i passions desfermades. En un breu espai de temps les morts de diversos adolescents convertiran l'aparent harmonia del poble en quelcom proper una maledicció. A partir d'aquests fets reals, Edmundo Paz Soldán construeix una novel·la d'un gran impacte emocional, un retrat descarnat de la violència en una societat que es creia triomfadora. Crua, directa i desproveïda d'artifici la narració ens va conduint, de la mà dels seus protagonistes, per un camí sense retorn al costat més fosc de les relacions i del desig.

Boston, Bruce. El guardián de almas. Madrid: La factoría de ideas, 2009. En aquest futur tecnològic totalitari, l'adequació dels subjectes a la societat es mesura amb l'ajuda d'un ciberescàner capaç de traçar els detalls d'una vida en forma d' holografia. Cada vida es materialitza com un entramat de línies de colors que adopta la forma d'una flor ... però la matriu de Richard Thorne té un aspecte més semblant a una embolic de males herbes. Aquesta és la seva història, explicada a manera d'informe pel guardià d'ànimes Sol Thacher, un dels responsables de trobar i reeducar els subjectes anòmals d'aquesta societat a cavall entre Un món feliç i Desafío total, en un relat que capta les misèries i la increïble capacitat creativa de l'ésser humà. Bruce Boston és un poeta, autor de més de cent relats i de dues novel·les. Tant la seva poesia com la seva obra narrativa exhibeixen una gran varietat d'estils i temàtica.


Chevalier, Gabriel. La por. Barcelona: Quaderns Crema, 2009. Chevalier, Gabriel. El miedo. Barcelona: Acantilado, 2009. La por de Gabriel Chevallier és un testimoni directe de la Primera Guerra Mundial. Amb aquest llibre, que Chevallier va publicar l'any 1930, l'autor va ser acusat de promoure un esperit antipatriòtic. Fins el dia d'avui havia estat ignorat però ara es faran diverses traduccions perquè arribi arreu d'Europa. Daniel Bezsonoff : "Ara que s'esmenta tant el deure de memòria, és hora de rellegir aquest clàssic oblidat. Us emocionaran i enriolaran alhora aquestes evocacions inoblidables, aquesta empatia amb els soldats. Ja sé que aquesta és una paraula que cal fer servir amb tanta precaució com la dinamita, però ens trobem davant d'una obra mestra incontestable. He descobert en Chevallier el poeta còmic i desesperançat d'una generació sacrificada. Com ho deia Pierre Dac, "l'humor és la cortesia de la desesperança".


Coe, Jonathan. La lluvia antes de caer. Barcelona: Anagrama, 2009. Rosamond ha mort. Tenia setanta-tres anys, patia del cor i s'havia negat a operar. Després de l'enterrament, el testament. Rosamond mai no es va casar ni va tenir fills, i la seva herència haurà de repartir-se entre Gill i David, els fills de la seva germana, i Imogen, una gairebé desconeguda, que Gill va veure una vegada, fa més de vint anys, en una reunió familiar. Era una nena rossa i cega de set anys, estranya i encisadora, que va seduir tots els convidats. Gill troba diverses cintes de casset que Rosamond ha gravat i una nota on li diu que les cintes són per Imogen, i si no la troba, que les escolti ella. Després de buscar sense èxit a la elusiva jove, Gill i les seves dues filles tornen a sentir la veu de Rosamond que, recolzant-se en la minuciosa descripció de vint fotografies, explica una història de mares i filles que va des dels anys quaranta fins al present, tres generacions de dones lligades pel desig, la culpa, la crueltat, l'ambivalència dels seus afectes ...



Hall, Oakley. Warlock. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2009 Narrada amb una força inusitada i amb una qualitat literària que la situen molt per sobre del western habitual, Warlock retrata un lloc mític, paradigma de la ciutat fronterera, en què la violència de l'encara jove Amèrica de finals del segle XIX serveix d' escenari no només dels valors més primitius de l'home, sinó també dels més elevats. Agost de 1880. La canícula i la densa boira desdibuixen els contorns de la ciutat fronterera de Warlock, un lloc orfe de llei on el robatori, les baralles i el crim estan a l'ordre del dia. El lloc d' ajudant del xèrif pesa com una maledicció sobre qui s'atreveix a ocupar-lo; pocs tenen el valor d'intervenir en les batussa entre miners borratxos i tramposos, i menys encara d'enfrontar-se a la banda de lladres de bestiar liderada per Abe McQuown. Però un nou pistoler ha arribat a la ciutat. Armat amb els seus Colt Frontiers d'or, Clay Blaisedell accepta el repte que li ofereix el Comitè de Ciutadans de ser el nou comissari de Warlock. Però potser el seu temple i els seus revòlvers no siguin suficients per implantar l'ordre en una ciutat que devora un home cada matí. Pocs com Oakley Hall van saber reflectir l'esperit d'una nació forjat a ritme de duels al sol, rondes de whisky, vincles d'amistat indestructible i odi fins a la mort. Warlock, autèntica peça de culte que transcendeix els límits del gènere literari en el qual s'inscriu és això i molt més.




Morrison, Toni. Una benedicció. Barcelona: Ara llibres, 2009Morrison, Toni. Una bendición. Barcelona: Lumen, 2009 A la Nordamèrica del sud i colonial de finals del segle XVII, una dona negra lliura com a penyora Florens, la seva filla de vuit anys, per salvar-la del seu cruel i violent amo. Però aquest subtil acte de misericòrdia serà difícil d'entendre a la petita, que creix en una plantació de sucre a cura d'altres esclaves i es fa dona intentant exorcitzar, sense èxit, l'abandó al qual la va condemnar la seva pròpia mare. La noia recorre un llarg camí per trobar l'home lliure del qual està enamorada.L'última novel·la de Toni Morrison és una profunda història d'amor, sacrifici, injustícia i superació. Sobretot incideix en l'afany humà de posseir l'altre i tot el que l'envolta.

http://www.diba.cat/biblioteques/especials/estiu2009/novela.asp