dimarts, 22 de setembre del 2009

Teoria de la novel·la negra


Amb els morts no s’hi juga

Andreu Martin, Jaume Ribera

Columna, 2003

El tàndem Andreu Martí/Jaume Ribera no és nou, la sèrie Flànagan, que compta ja amb nou entregues, certifica la seua solvència. I aquesta primera novel·la del detectiu privat Àngel Esquius naix amb força i èxit, doncs ha estat guardonada amb el premi Columna 2003 i el premi Brigada 21 a la millor novel·la en català de 2004, associació que promou la mítica Biblioteca La Bòbila de L’Hospitalet del Llobregat amb Jordi Canal al frontline i La Llibreria Negra i Criminal amb Paco Camarasa.

Amb el morts no s’hi juga Martin i Ribera executen un contundent exercici d’estil sobre el que és la novel·la negra, i en particular, la novel·la de detectiu privat. Perquè el del detectiu privat és un subgènere amb característiques pròpies que es detallen en la independència (per més que els policies de les novel·les, sotmesos a la disciplina de cos, hagen de botar-se la reglamentació tot invocant la llibertat d’acció que porta l’etiqueta de la recerca de la veritat pese a qui pese), la ironia i la contundència en els diàlegs, profusió del gènere femení aguaitant des de les ombres de la consciència masculina, dedicació exclusiva a la feina i humor, molt d’humor àcid, intel·ligent.

El regust carvalhià és evident, encara que ací trobem un Esquius acotxat sentimentalment per la seua filla i els seus néts. No obstant el detectiu sotmés a revisió és Marlowe, una gran troballa humorística (la confusió entre Philp i l’escriptor contemporani de Shakespeare és explotada abastament al llarg de la novel·la) al temps que desenvolupa una suggerent subtrama històrica, doncs els autors es permeten el luxe de treure l’entrellat a la misteriosa mort de Marlowe al segle s.XVI i a la suposada atribució de les obres de Shakespeare.

La reflexió sobre l’art de la novel·la de gènere criminal es condensa en la magnífica escena on Esquius sopa amb Maria, que ha elaborat una tesi sobre Chandler per acabar amb el malentés que va crear l’escriptor americà amb la publicació del seu article “El simple art de matar”. Diu la Maria:

“Realisme? –va exclamar divertida-. Sí, això és el que diu en la primera línia del seu famós article. Però no és cert. Realisme a les novel·les de Chandler! Tu te l’has llegit bé? L’únic realisme que hi ha és en els paràgrafs on diu que la policia no és com pensàvem i que els detectius privats no són infalibles. Pel que fa a la resta, els seus millors diàlegs són com els de les pel·lícules dels germans Marx, esplèndids, però delirants, i té moltes escenes que són com de vodevil. (…) M’agrada perquè escriu novel·la lúdica, precisament la novel·la com la que ell mateix criticava”.

Crítica literària d’altura farcint una trama hospitalària amb moltes ramificacions i variants excel·lentment controlades per una ploma afilada que apunta una diana ben definida amb la punteria de qui sap què se’n porta entre mans.

dijous, 10 de setembre del 2009

Gènere negre que traspassa els gèneres


Gomorra
Roberto Saviano
  • Empuries, 2007

S'ha de determinar encara si Gomorra és un assaig, un reportatge o una novel·la negra. Si està en el terreny de la realitat o la ficció. Quina pregunta. Doncs al meu parer és ací on radica l'originalitat i al temps la força del relat, en la indefinició, en la presentació d'allò real i allò fictici com a territoris permeables, indistingibles en l'al·lucinació que suposa donar un cos narratiu a la realitat de la Camorra.

El començament de la novel·la esclata amb els centenars de cossos dels xinesos que cauen d'un contenidor esventrat i acaba amb el passeig del narrador sobre els vapors tòxics que emanen de la terra campana contaminada a causa del tràfic il·legal de residus industrials que les empreses del ric nord entreguen a la camorra per què els amaguen al sud a meitat de preu. Dues escenes dignes de ser trobades a l'Infern de Dant. I els episodis que trobes dins no abandonen aquesta tonalitat dantesca. Amb pinzellades que podríem anomenar “neo-neorealistes” assistim a la narració novel·lesca de la realitat criminal, a l'esfondrament dels valors, a la complicitat amb el crim, la violència, la por, en definitiva al retrat del mal i la seua seducció, eixa obsessió que trobem sempre al gènere negre i que és la porta principal per entrar en el secret de la persona.

Aquest viatge per la lògica perversa del mal recorre una trama que es desenvolupa a través dels diversos tràfics sobre els que se sustenta un sistema criminal d'increïble potència: tot tipus de mercaderies, la droga, el cement, contractes, armes, residus. El jo de Saviano, que s'implanta poèticament en cadascun dels personatges que viuen la lògica criminal, és tanmateix el destil·lat d'un punt de vista, el punt de vista de l'ètica, la legalitat, la racionalitat, un acte polític que ha fet de Saviano, perseguit i exiliat de la seua terra cremada per la lògica del Sistema, un gran símbol de justícia i coratge a qui llegeixen els seus textos en actes públics intel·lectuals i agents compromesos en plantar cara a la camorra.

En definitiva, un text valent que secciona la realitat campana per mostrar-nos que el Sistema (els camorristes així anomenen la seua organització) no és una excepció de l'altre Gran Sistema del Capitalisme Global, sinó una (de)gradació d'aquest, el qual porta en essència la marca del crim, l'estigma de la corrupció.