Una trama criminal a la Guerra Civil Espanyola. Com si la conflagració no hagués sigut prou negra com perquè s'afegís més negre sobre el negre. I tanmateix calia fer-ho, perquè en l'afonament de la República, un projecte necessari que fracassà o que el feren fracassar, alguna cosa, per minsa que fos, es salvava si es salvava la dignitat. En aquest cas la dignitat consistia a descobrir l'autor d'uns assassinats que no podien quedar impunes tot i l'allau d'impunitat en què s'arreceraven els pilots que llançaven les bombes sobre la indefensa població civil, els generals que arrasen els pobles empenyent els refugiats a la fam, a l'exili, les bales que troben destí sense demanar cèdula d'identificació.
Aquesta era la idea de Abans del silenci, d'Agustí Vehí, novel·la que guanyà el Premi Ferran Canyameres, 2009. L'objectiu s'acompleix amb escreix tot confrontant l'escenari de la desfeta republicana amb la determinació heroica de Joaquim Santsenís, comissari de tercera del Cos d'Investigació i Vigilància (la Brigada Criminal). Aquestes dues polaritats, molt ben dibuixades dins el procés d'investigació, creen un camp magnètic que electritza l'atenció del lector en trobar-se davant uns personatges plens de vida en un rerefons intens, tan ben detallat que feia innecessària la nota al principi sobre la tipologia dels Cossos de Seguretat de la República. És obvi dir que Vehí, sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, historiador i professor de Prevenció i Seguretat, n'és especialista, però no és menys necssari dir que és millor escriptor i que li sobra traça per, al temps que els hi descriu, jugar amb ells com a actants amb pes en la trama i en les decisions dels protagonistes.
Un altre factor que hi intervé amb força és la imminència de l'entrada de les tropes nacionals: el silenci ben trobat del títol. L'espasa de Dàmocles, l'amenaça invisible però present, efectua un doble efecte, d'una banda incideix sobre el discurs com a un brillant fora de camp que dialoga pel seu compte amb cadascun dels personatges; d'altra banda Vehí el sap articular amb habilitat dins de la trama fins transformar-lo en un element decisiu, especialment en la magnífica resolució, amb sorpresa inclosa, que no revelarem, com és natural per no aigualir la delectació del saborós tast que és la lectura d'aquest llibre.
Una excel·lent novel·la sobre la Guerra Civil, no “qualsevol altra novel·la sobre la guerra civil”. Lluny de les novel·les memorialistes (Incerta Glòria, La plaça del Diamant), aquesta, sense faltar però a la cita amb la nostàlgia, convoca la novel·la històrica, ja que l'autor, per edat, no va viure de primera mà els fets, però la investigació de l'assassí de dones s'imposa i ens mena a la novel·la negra, un material que l'autor sap manejar tant o més que l'històric. Prova n'és la recent concessió dels premis Crims de tinta que, per descomptat, hem de llegir i comentat ací. No en dubteu.
2 comentaris:
Acabo de descobrir aquest blog, i per tant la novel·la que comentes. Provaré de trobar-la perquè en aquests moments acabo de redactar una novel·la que té alguns punts de contacte... En fi, que el món és molt petit. Si tens alguna pista sobre la forma de localitzar un exemplar t'ho agraïré.
Salut i felicitats pel blog.
Supose que si passes per Barcelona a la llibreria catalana i criminal el tindràs, també te'l fan arribar per correu. Augustí Vehí és un fenòmen. L'última, Quan la nit mata el dia, també tracta el tema de la guerra civil, però des de la prespectiva dels anys franquistes. Molt recomanable també.
Publica un comentari a l'entrada