divendres, 7 de desembre del 2012

Huellebecq ens ha copiat

Confesem que hem llegit El mapa i el territori de Huellebecq impulsats per la trama negra a la qual s'al·ludia en la contraportada. 

Realment és un apartat residual en la història de l'artista, que reflexiona sobre les relacions personals, de poder, comercials en la societat actual amb una ironia i una mala llet notables, vgr. “la població rural francesa odia als forasters”. Premi Goncourt 2010, l'obra s'ha estalviat les crítiques que ressaltaven les opinions escandaloses de l'autor sobre el sexe i la religió en les anteriors novel·les. Encara que no se n'ha sortit del tot. Un crític tiquis-miquis va aixecar la llebre del plagi sobre determinades cites de la Wikipedia. El debat se centra si és un veritable plagi quan dónes les gràcies a la Wiki en l'apartat d'agraïments (nosaltres mai ho faríem), o si no és legítim copiar de la Wikipedia, on tot o en la seua major part és material copiat. Personalment, sí trobem desmanegades per a una lecutra fluïda determinades paràfrasis sobre la vida de les mosques o la història dels pobles de la França rural. 

La part de la investigació criminal no obstant això està tractada amb modèlica discreció i moderació. Els policies reben de l'autor la humanitat que els falta als personatges principals, la trama és breu, però impactant i té dues flors que volem ressaltar aquí.

La primera és la recomanació que li fan al comissari per llegir un bon autor de “polar”, Therry Jonquet. Doncs de ja, ens posem les piles per aconseguir algunes de les seves novel·les, diuen que La pell que habito, d'Almodóvar està basada en la seva Taràntula.

L'altra és una reflexió sobre l'assassinat que ens ha deixat impressionats per la feliç coincidència que apareixia en la nostra novel·la La visita del vent, del 2009, anterior per tant a El mapa i el territori. Houellebecq ho diu així: “El crim, i sobretot un crim que no siga canalla ni brutal, és una cosa molt íntima en la qual l'assassí expressa una mica de la seua personalitat, de la seua relació amb la víctima”. “L'assassinat és un acte de profunda intimitat”, dèiem nosaltres amb sequedat, ja ens hagués agradat ampliar-ho tan magníficament com ho fa l'autor francès. Pensàvem que proposàvem una cosa original, i ja veieu, les idees estan surant en l'aire, per ser caçades pel més espavilat. Per tant us transmetem la nostra doble satisfacció, la d'haver coincidit amb un dels grans i la de sentir-nos moralment plagiats i, naturalment millorats.