comarquesnord.cat, Pena-roja
» dillus, 23 de gener de 2012
Lo passat divendres 20 de gener, emmarcat dins de la festa dels Sants Patrons de Pena-roja, es va celebrar el lliurament dels premis del VIII Concurs de Relats Curts ‘Maties Pallarès’ i del VIII Concurs de Pintura
‘Desideri Lombarte’. En lo cas del primer, la guanyadora va ser la tarragonina de 17 anys Irene Martí Gil amb lo treball titulat ‘Fusta de cirerer’, i el segon premi va ser atorgat a l’escriptor de Montalbán Gregorio Royo Bello pel seu ‘Esto es un atraco’. En lo concurs de pintura, el primer i únic premi va recaure en la pintora afincada a Fondespatla, Ingrid Tussell, per ‘Burbujas para un rinoceronte’.
Des del Ajuntament de Pena-roja, organitzador dels concursos, se va valorar de manera molt positiva esta vuitena edició, tant pel gran nombre de participants, més de 100 en la categoria de relats i uns 22 en el certamen pictòric, com pel alt nivell dels treballs presentats. “La valoració d’enguany és molt bona perquè hi ha hagut molta participació i el nivell ha sigut molt alt, mos ho han posat molt difícil”, va afirmar Juan Carlos Gil, regidor de cultura de Pena-roja. Cal ressaltar que els treballs presentats provenen de diferents indrets, tant de persones del Matarranya, com de altres territoris i comunitats autònomes. De fet, esta participació respon al intent de l’organització d’intentar dinamitzar l’àmbit cultural de la zona.
Finalment, s’ha d’assenyalar que tant l’organització com los participants vam voler ressaltar l’important esforç que supose per a un ajuntament com lo de Pena-roja seguir organitzant estos premis en un temps de crisi econòmica. “La veritat és que és complicat apostar per uns premis així en los temps que corren, però natres ho seguirem intentant”, va defensar Gil. En la mateixa línia, los premiats també van voler valorar l’esforç fet. “Que un poble com Pena-roja programo una activitat com esta, un premi literari i de pintura com este, a mi m’ompli de satisfacció i he de fer un reconeixement públic de la valentia que signifique això”, va manifestar Gregorio Royo, guanyador del segon premi en lo VIII Concurs de Relats.
Una trama criminal a
Aquesta era la idea de Abans del silenci, d'Agustí Vehí, novel·la que guanyà el Premi Ferran Canyameres,
Un altre factor que hi intervé amb força és la imminència de l'entrada de les tropes nacionals: el silenci ben trobat del títol. L'espasa de Dàmocles, l'amenaça invisible però present, efectua un doble efecte, d'una banda incideix sobre el discurs com a un brillant fora de camp que dialoga pel seu compte amb cadascun dels personatges; d'altra banda Vehí el sap articular amb habilitat dins de la trama fins transformar-lo en un element decisiu, especialment en la magnífica resolució, amb sorpresa inclosa, que no revelarem, com és natural per no aigualir la delectació del saborós tast que és la lectura d'aquest llibre.
Una excel·lent novel·la sobre
Petros Màrkaris, l'escriptor grec de novel·la negra, creador de l'inspector Kostas Jaritos, premi Carvalho d'enguany, presenta lúltima novel·la que analitza la crisi econòmica grega Amb l'aigua al coll.
El Temps, 26/1/2011—Es que el crim és present en tots els ámbits deis Països Catalans. Des de l’any 415, per exemple, que assassinen el rei got Ataülf a Barcelona, fins ara, amb els fets d’Olot, sense oblidar la filera de casos de corrupció. El crim és molt present a totes les capes de la societat. Es de tota la vida, aixó. Ara peró, hi ha escriptors que ho recreen i que s’hi recreen.
—La novel·la negra viu un bon moment. La novel·la negra catalana, també?
—Jo crec que viu un moment excel·lent pel que fa a creació i un moment no tan dolç peli que fa a promoció i indústria. Han desaparegut les grans col·leccions, “La Cua de Palla” i “La negra” de La Magrana, per exemple, peró, en canvi, es publica molta novel·la negra dintre els catàiegs generalistes d’editorials de tot el país. Però com que moltes d’aquestes editorials són petites o mitjanes, hi ha el problema de sempre: la visibilitat.
—S’acabarit omplint per fi el buit que va deixar “La Cua de Palla”?
—Es dificil d’aventurar. No veig que els editors vulguin recuperar cap col·lecció de novel·la negra en català de manera contundent. Cada intent de fer ressorgir “La Cua de Palla” —i n’hi ha hagut uns quants— s’ha acabat morint. No sé si és que el mercat no está per a col·leccions o qué passa, peró tampoc no sembla que cap editor s’hagi proposat seriosament de fer una col·lecció de novel·la negra en català. Opten cada vegada més per catàlegs generalistes i menys per catàlegs específics. L’enyorem i la continuarem enyorant molt, “La Cua de Palla”...
—Aquesta falta d’especificitat és una mancança, és inevitable o qué és?
—També es pot veure des de la perspectiva que la novel·la negra catalana ha sabut entrar a tots els catàlegs generalistes, i guanyar premis Sant Jordi o Carlemany, per exemple, cosa que és molt bona noticia. Ara bé, és igualment cert que no es posen les emes per a crear un grup de lectors fidels que sàpiguen on anar a buscar. Aixó ajudaria que unes altres editorials també volguessin tenir la seva col·lecció, cosa que faria créixer l’oferta i el mercat i afavoriria la novel·la negra en catalá en general.
—Qué té Suècia que no tingui el nostre país?
—Màrqueting. Avui dia, si a una novel·la negra catalana li posessis una faixa dient “Aquest és el llibre que Stieg Larsson s’enduia al lavabo”, en vendries el doble.
—És per a fer-nos venir gana, aquesta antología?
—Sí. Són disset autors que s’han consolidalt (alguns, com és el cas de Marc Pastor, amb un èxit esclatant) els últims deu anys: constatem, de fet, com els darrers anys ha nascut i crescut una nova generació d’escriptors negres catalans, que conviuen amb els anteriors (amb Antoni Serra, Andreu Martín o Maria Antònia Oliver), i els presentem. La manera de fer créixer el cuquet de la curiositat en el lector és donar-li una peça breu. Després és possible que, ja fet el tast, passi a la novel·la o les novel·les d’aquests autors. La idea era buscar què es fa al màxim de llocs possibles deis Països Catalans.
—Algun tret comú, entre els disset contes?
—Així de cop, diria que no. Potser que n’hi ha molts que aprofiten els recursos dialectals per a acostar les seves nanacions. Però no em sorprén, aixó, ho atribueixo a un principi de versemblança, normal en literatura.
![[pol.jpg]](http://2.bp.blogspot.com/_hYbx5ppBfZQ/ScTyDZ0K-OI/AAAAAAAAAEQ/T60ttEgr0Bo/S220/pol.jpg)
A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.
El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.
El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.
La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.
De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.
(sotalacreueta.blogspot.com)
La punyetera normalitat d’un país d’assassins
No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.
Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.
Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.
Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.
SEBASTIÀ BENNASAR
calamarsalacatalana
http://novelanegracatalana.blogspot.com/2010/11/el-text-del-pulp-que-no-va-sortir.html
Diàleg entre Joan Queralt, periodista i escriptor, i Marià Sánchez Soler sobre la infiltració mafiosa, als Premis Octubre.
Joan Oleaque, periodista del País parla amb Marià Sánchez Soler, novel·lista i periodista de Información, ànima d'Alacant Negre. El tema aborda el procés dels mitjans de comunicació arran del Cas Alcàsser. L'aparició de la televisió privada als anys noranta impacta violentament contra el periodisme: la crònica de caire polític que predominà durant la transició és substituïda pel format de tema humà del programes d'èxit i amb voluntat de servei públic, com Quién sabe dónde, de Paco Lobatón i De tú a tú, de Nieves Hererro.
La commoció social pel descobriment dels cadàvers de les xiquetes d'Alcàsser fou enorme, perquè havien arribat a ser molt conegudes. El colp de mà donat pel programa de Nieves Herrero avantçant-se a Paco Lobatón en cobrir el fet fou magistral, però l'espectacle de la mostració pública del dolor, quatre hores de vomitiva evisceració en l'Auditori Musical d'Alcàsser, passà a ser un escàndol públic dins del món periodístic.
Roda el cap de Nieves Herrero, però en general tots els mitjans acaben anant a descobrir les vísceres de la notícia, en primer lloc perquè 17 milions d'espectadors que havia aconseguit Herrero no era una xifra a menystenir, en segon lloc, perquè el procediment policial dels casos era massa farragós perquè els periodistes mantingueren l'interés.
Aleshores apareix el pare d'una de les xiquetes posant en dubte la investigació. En formar part de l'acusació particular, es converteix pràcticament en l'única font d'informació contínua dels periodistes. El fet de focalitzar l'atenció dels mitjans atreu una sèrie de periodistes que veuen una oportunitat de treure'n profit econòmic, fins al punt que per seguir engreixant la maquinària s'inventen la teoria conspiratòria, que divulguen a altres mitjans i programes rosa, com Tómbola o Qué me dices, i que impliquen a alts càrrecs del govern socialista en una suposada trama de tràfic de blanques i sadisme.
Altres casos d'anomenada, com el dels marquesos d'Urquijo, constaten l'evolució del periodisme cap a l'espectacle. De la investigació amb rigor s'ha passat a la informació basada en l'opinió, fins al punt que el mateix concepte de veritat està posant-se en dubte. En definitiva, diuen els ponents, una de les pitjors èpoques per al periodisme de tota la història.
Ho explicava molt bé Gemma Pasqual: tenim tres novel·les ben diferents: la novel·la de format clàssic, polític i nòrdic. Tot un luxe per assaborir el ventall de matisos i diversitat que acull la novel·la negra.
I és que, tots tres hi coincidíem, la novel·la negra permet un fum de manifestacions, tant com la novel·la en general. Tal volta, diguérem, t'has de cenyir un poc més a les línies narratives pròpies del gènere (preponderància de l'acció per sobre la descripció, importància dels diàlegs per avançar la trama, etc.), però personalment em sembla que aquesta restricció no és més que un canal que et facilita la comunicació amb el lector, una via ràpida directa.
Naturalment que la novel·la negra, amb la seua voluntat realista, les té totes per anar als aspectes socials i de denúncia, Pijoan i nosaltres ben bé que ho sabem i ens n'aprofitem per dir la nostra. Però també, per què no, transmetre allò que tan bé sap fer Benavente, la composició pictòrica, fruit sucós d'una trajectòria artística, per tal d'aconseguir allò tan difícil que és farcir d'ambient l'acció, insuflar l'atmosfera a les escenes, animar per dins els personatges.
Bé, també estàvem d'acord, tot i la diversitat, amb el fet que els escriptors no guanyen diners. I és cert que no ho fem per diners, però que si no ho férem, no sabríem trobar-nos.
XAVIER ALIAGA - València - 21/10/2010
Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), en què s'inclouen autors i autores valencians o residents al País Valencià, de les trenta-tres obres de narrativa en la nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de Núria Cadenes, El cos deshabitat, d'Esperança Camps, El desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del vent, d'Andrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio Royo i Maite Enrique) eren signades per dones. Dues d'elles, a més, Cadenes i Camps, escriptores no nascudes ací.
Durant uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més assumible: vint-i-un a quatre, el 2008. Potser furguem una ferida visible en moltes altres literatures del nostre entorn. Ací, però, l'escletxa adopta proporcions d'abisme. Quadern ha sondejat l'opinió de les al·ludides a la recerca de les raons i de les conseqüències d'un desequilibri que no hi ha en la poesia ni, encara menys, en la narrativa infantil i juvenil.
Isabel-Clara Simó.-
"Si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat", diu Isabel-Clara Simó
"Si hi ha poques veus de dona, preval el que conten els homes", afirma Àngels Moreno
"En aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura", diu Esperança Camps
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), resident al Principat des de fa molts anys, aporta la comparativa. "A Catalunya el desequilibri és com a la resta d'Europa, aproximadament un vint-i-cinc per cent de dones narradores. Hi ha moltes dones que guanyen premis, tot i que n'hi ha molts. Però al País Valencià ens situaríem en un escassíssim deu per cent. Des dels anys vuitanta que predique sobre això", lamenta.
La data esmentada no és casual. "En aquell moment es produeix un fet extraordinari, l'aparició d'una generació de narradors electritzant. Però, des de primera hora, es produeix aquest desequilibri entre homes i dones", diu. Una fita amb la poderosa i paradoxal irrupció de Carmelina Sànchez-Cutillas, que és "dona i valenciana". Comptat i debatut, l'alcoiana considera el dèficit, ja històric, com a "preocupant". "Potser s'hauria d'animar les xicotes a publicar des de l'escola", proposa. Les conseqüències possibles són més difuses. "Hi ha dos tipus de dones escriptores: les que escriuen des dels ulls de dona, i tenen dret a fer-ho, i les que fan cas de la Virginia Wolf", assenyala Simó, amb referència a la recerca d'un discurs propi allunyat dels estereotips masculins i femenins. "En tot cas, si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat. El que es perd amb el desequilibri són valors literaris, perquè hi ha una part de la població que no s'ha dedicat a escriure narrativa. L'eclosió de la novel·la no tingué dones. És un misteri tan misteriós com la irrupció d'una generació magnífica", resumeix, tornant al principi. Un fet que "potser estiga relacionat amb la presència desigual de les dones en el professorat universitari". No obstant això, "potser és incipient una nova generació de dones narradores que encara no han aparegut".
Després de descartar carències de dotació o de vocació en les dones, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) es llança a la recerca de "respostes raonades" al "paranormal fenomen". "Hi ha potser la inseguretat, bastida a còpia de tantíssim temps que fa que ens diuen que l'espai públic no és el nostre", sosté, però apel·la, a continuació, a les raons de caire institucional, la manca de promoció i d'implicació pública en el fet literari. "Sembla difícil que en aquestes circumstàncies surtin a la llum veus invisibilitzades. En cas de precarietat extrema, els homes tenen menys difícil emergir", argumenta. I s'encomana al motiu més obvi, però també més plausible, de la sobrecàrrega de tasques sobre les dones. Amb conseqüències: "Les problemàtiques de les dones les tracten les dones. No exclusivament, però més. Per això és important donar visibilitat a les plomes que ens poden oferir aquest punt de vista", afig, tot i que combat també la idea que homes i dones escriuen amb el xip del blau i del rosa incorporat.
Àngels Moreno (Gandia, 1939) diu que no coneix "cap estudi sobre el tema ni els percentatges", però, "és evident que hi ha més homes que no dones que escriuen al País Valencià". Dit això, s'agafa a la seua experiència personal. "Les dones de la meua generació, en general, teníem menys accés a la cultura, fins i tot en les classes socials més altes. Sé, perquè he pogut comprovar-ho en diverses xarrades i trobades, que hi ha moltes dones de la meua generació frustrades per no haver pogut desenvolupar la seua vocació literària. Les coses han canviat moltíssim, però jo no conec les raons per què continuen havent-hi tan poques dones escriptores", raona. "Pel que fa a les conseqüències, si hi ha poques veus de dona és lògic que prevalga el que conten els homes i la seua visió és més aviat distorsionada".
Per explicar-s'hi, Dolors Jimeno (València, 1954) fa la volta als cèlebres tres dons de Maria Mercè Marçal i els converteix en tres laments. "Primer de tot, tenir els problemes de les dones, en forma de reconeixent social i manca de suport familiar. Segon, els problemes de la nostra literatura: una Generalitat illetrada, manca de recursos i de promoció en biblioteques públiques, etcètera. Finalment, hi ha el problema de la llengua: es llig majoritàriament en castellà i no es considera el català com a llengua pròpia o, almenys, de prestigi". Jimeno estén la invisibilitat femenina a uns altres camps ("Quantes dones columnistes hi ha al País Valencià?", s'interroga), alhora que esmenta el "menyspreu que experimenten les novel·les fetes per dones que no parlen dels grans temes".
Des de la vorera de la narrativa infantil i juvenil, la situació es contempla d'una altra manera. Per a Gemma Pasqual (Almoines, 1967) "sembla que les coses han canviat molt en aquest camp des dels inicis. Ara la major part d'aquest gènere s'escriu amb ploma de dona, també al País Valencià. Però, tal com ens adverteix Adela Turín, cal que les persones que editen, escriuen i il·lustren sàpien que per al futur de les nenes és important poder reconéixer-se en personatges positius, que deixen d'identificar-les amb la ignorància, la frivolitat, la malignitat i la ximpleria". Respecte de les raons genèriques de la presència escassa de la dona en la narrativa, "n'hi ha de diverses i de comunes a les nostres col·legues de la resta del món. Històricament, el fet d'escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones, com la usurpació d'un dret que no ens pertany", teoritza.
Sense negar el fet objectiu, Esperança Camps (Ciutadella, 1964) qüestiona que es parle des d'una perspectiva de gènere. "Sempre he tingut molts dubtes que això sigui efectiu, que separar la literatura per sexes tingui cap valor. Em sembla que en aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura. Si volem normalitzar la situació hauríem de parlar de literatura, de la bona i de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li fa el pes acotar l'anàlisi a un territori concret. "Si tanques el focus i mires només el mapa del País Valencià, és cert, n'hi ha poques, però jo em nego a ser una dona narradora al País Valencià. Tal vegada demà me'n aniré a viure a Vancouver i continuaré sent una escriptora en català", aclareix.
La crítica literària Arantxa Bea, a qui també se li ha demanat opinió, veu problemes en l'epígraf "dones narradores al País Valencià", perquè pensa que s'hi hauria d'incloure autores en castellà com Matilde Asensi o la flamant finalista del premi Planeta, Carmen Amoraga. "Si, per contra, el criteri és lingüístic, per què no hem de tenir en compte Carme Riera, Imma Monsó o Empar Moliner? Aleshores la desproporció ja no seria tan gran", addueix Bea, que també qüestiona, per motius oposats, el fet de considerar Isabel-Clara Simó o Esperança Camps narrativa valenciana. Acceptades les regles del joc, tanmateix, Bea esmenta l'argument del repartiment de tasques. "Tot i que no m'agraden les generalitzacions, diria que les dones són menys propenses a sacrificar la família per la faena o per altres ocupacions, ni que siga la vocació literària. Però això també pot ser una trampa", alerta, recordant que la poeta Ane Stevenson sostenia que si una dona, malgrat les faenes de casa o la cura dels fills, volia escriure de veritat, escrivia. "La culpabilitat també pot ser una excusa", deia Stevenson, citada per Bea. Conseqüències? "Alguna vegada m'ha fet la impressió que en una gran part de la narrativa valenciana no hi ha personatges femenins o, si n'hi ha, són, sobretot, mares o putes", conclou.
Des del 26.10.2010 fins al 29.10.2010
XXII Encontre d'Escriptors
"Novel·la negra, novel·la social"
L'enèsim reviscolament de l'anomenada novel·la negra (al qual no n'és aliè l'èxit comercial extraordinari de l'autor suec Stieg Larsson) ha posat una vegada més en evidència com aquest gènere transcendeix els límits estrictament literaris per a convertir-se en una eina de primera importància en l'estudi de la societat des d'un punt de vista que va més enllà de disciplines com la sociologia, la història, la crònica d'actualitat, la psicologia, el periodisme, etc., en sumar-les i abastar-les totes.
Això és així des del moment revolucionari del naixement de la novel·la negra contemporània americana amb els mestres Dashiel Hammett, Raymond Chandler i Ross Macdonald, la posterior revisió que introduïren escriptors com W.R. Burnett, Chester Himes o Donald Westlake o les grans actualitzacions contemporànies, obres d'autors com Jerome Charyn, Elmore Leonard, James Elroy o Sara Paretsky.
Europa tampoc no ha romàs al marge d'aquesta tendència, sinó més aviat el contrari, gràcies a l'aparició d'un seguit d'escriptors que localitzen les seues obres en les seues ciutats, les seues cultures i les seues societats, d'entre els quals podem esmentar els veterans Maj Sjöwall i Per Wahlöö (autèntics artífexs, ja en els anys 60, de l'actual boom de la novel·la negra sueca i escandinava, ben representada també per Henning Mankell o per la noruega Karin Fossum), l'irlandès (tot i que americà d'adopció)John Connolly, l'escocès Ian Rankin, les franceses Brigitte Auberti Fred Vargas (sense oblidar el patriarca del “polar”, Jean-Patrick Manchette), el sicilià Andrea Camilleri, el grec Petros Markaris, la jueva Batya Gur, l'austríac Veit Heinichen o, ja a casa nostra,Manuel Vázquez Montalbán, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Andreu Martin, Franciso González Ledesma o Ferran Torrent.
En aquestes jornades pretenem que siguen els mateixos escriptors de novel·la negra i els experts en aquest gènere els qui dialoguen i expliquen diversos punts calents de la nostra societat actual(temes com la immigració il·legal, la prostitució, la corrupció política i econòmica, el crim organitzat, el tràfic de drogues...) i com la literatura se'n fa ressò d'aquestes temàtiques i el tractament que els dóna. El que perseguim, en resum, és que siguen els escriptors els qui facen la dissecció del nostre temps.
Coordinat per: Marià Sánchez Soler (escriptor) i Emili Payà(Octubre CCC)
PROGRAMA
Dimarts 26 d'octubre
17.00h. “Novel·la negra, literatura d'intervenció”. Conferència a càrrec de Marià Sánchez Soler (escriptor).
18.00h. Conferència a càrrec d'Alfons Cervera (escriptor).
19.30h. “L'Holocaust i la ficció popular”. Conferència a càrrec dePhilip Kerr (escriptor).
Dimecres 27 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d'anàlisis de l'Oficina Antifrau de Catalunya).
12.30h. “La novel·la negra catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d'Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i d'Olot Negre 2010).
16.30h. “La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor) i Joan M. Oleaque (periodista).
18.00h. Taula rodona “Negra i actual”, amb Jaume Benavente, Andrea Robles i Jordi Pijoan (escriptors), organitzada en col·laboració amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
19.30h. “El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin(escriptor) i Carles Quilez.
Dijous 28 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 2: “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d'Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista).
12.30h. Diàleg entre Marià Sánchez Soler i Joan Queralt(periodista): “La infiltració mafiosa al nostra país”.
16.30h. Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo(periodistes de l'equip d'investigació de La Vanguardia).
18.00h. “¿Policies de veritat com a inspiració literària?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor) i Alicia Giménez-Bartlett(escriptora).
19.30h. “Sobre un tal Méndez”, conversa entre Paco Camarasa(llibreter) i Francisco González Ledesma (escriptor).
Divendres 29 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa, Xavier Aliaga (escriptor), Sebastià Bennàssar (escriptor) i Juli Alandes (escriptor).
12.30h. “Literatura urbana: viatjar de la Barcelona de Vázquez Montalbán a la Marsella de Jean-Claude Izzo”. Conferència deGeorges Tyras (Universitat de Grenoble, traductor i estudiós de Vázquez Montalbán i de J.C. Izzo).
16.30h. “Al cor de les tenebres. Immigració i novel·la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor), Raul Argemí(escriptor) i David C. Hall (escriptor).
18.00h. “Els fons negres de La Bòbila, una experiència única”. Conferència de Jordi Canal (director de la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat).
19.30h. Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor).
Tipus de matrícula
Públic en general
Entrada gratuïta amb la inscripció. Inclou el dret d'assistir a totes les conferències i taules rodones dels Premis Octubre.
Estudiants de la Universitat de València
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 30 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March.
Estudiants de la resta d'universitats
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 150 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit, el viatge, l'allotjament, la manutenció i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March. Aquesta matrícula sols es pot gestionar a través dels acords establerts per la fundació amb les universitats respectives.
Notes importants
- Places limitades.
- Moltes universitats convaliden l'assistència als congressos amb crèdits acadèmics de lliure configuració. Informeu-vos-en en la vostra universitat.
- Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrés al núm. de compte deCaixa de Pensions 2100-0700-17-0200341061. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte “Premis Octubre + el nom del congrés específic en què us vulgueu apuntar” i en Nom del beneficiari Fundació Ausiàs March i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció d'“Assumpció Palau” o per e-mail a l'adreça: spalau@octubre.cat
|
