divendres, 18 de febrer del 2022

El somriure dels guepards


 

 

La família és el més important 

 Gregori Royo 

 

El somriure dels guepards, de Sebastià Bennasar. Editorial Alrevés. Col·lecció Crims.cat. Barcelona, 2002.

 

 La família és el més important, avisa Isabel Díaz Ayuso, sense acabar de barrejar bé l'amenaça amb una defensa de gat de panxa en amunt. El mateix li respon Teo Garcia Egea en nom de Casado i el rodet de l'aparell, però aquest amb clara reprensió i amb el ganivet agafat per les dents. En boca d'un Corleone o un Soprano, té el ressò ominós d'una revenja subtil i implacable. Però si un Niege, posem per cas l'Andrea Neige, diu que la família és el més important, llavors no se salven ni els micos del Gibraltar.

El clan Neige, trasplantat de Lyon a Catalunya, on varen descobrir el millor lloc del món per als negocis il·lícits, torna a estar d'actualitat amb la publicació del segon lliurament, El somriure dels guepards, a l'estupenda i cada vegada més indispensable col·lecció de novella negra Crims.cat.

L'Imperi dels Lleons relatava la formació d'una banda d'atracadors fins a la consolidació com a un veritable clan hegemònic, el qual, havent comprés perfectament el funcionament del sistema capitalista, era capaç no sols d'imposar la seua llei, sinó de transformar el territori verge de la Costa Brava en el paradís de l'especulació i els diners negres. En aquest Somriure dels guepards trobem la família Niege instal·lada plàcidament en una perfecta màquina rentadora de diners il·lícits, una organització que dirigeix respectables negocis, ONG incloses, i una envejable honorabilitat social.

Ai las quan es toca algú de la família! Aleshores s'ha d'encetar una altra màquina, menys respectable i menys neta, però d'una despietada efectivitat. Hi està en joc la mateixa supervivència entre les suspicàcies dels depredadors I les revolucions de la màquina s'acceleren com el pols narratiu, que no aconsegueix ja aturador fins que l'acció es precipita en un desenllaç trepidant.

 La tècnica depuradíssima de Sebastià Bennassar (escola no li'n falta, ni experiència, després de quaranta novelles) ens arrossega per l'allau dels successos sense que ens deixe temps per respirar i demanar l'ajut d'una mirada ètica. Perquè, en aquests casos, en qüestions de família, l'ètica i la moral resulten tan deformades que no ens fem idea cabal del que és el bé i el mal, només interessa les pulsions dels personatges excel·lentment descrits, els seus capteniments i passions exposades amb detall pictòric.Poques vegades, i ens hauríem de remuntar als clàssics del gènere per comprovar-ho, m'ha semblat més lligada l'acció amb el personatge. De tal manera que no s'hi comprén gest sense pretext, conducta sense reacció. Perquè per comprendre les motivacions dels personatges cal, no només construir-los com toca, sinó que s'han d'estimar com toca, com ens els fa estimar Bennasar, amb sorpresa i un pessic d'estupor. Jo, personalment estic enamorat de l'Andrea i del Marcel. Estic segur que Tià comparteix aquesta debilitat, se li nota de lluny. Perquè són paradigmes de les noves formes de família, però també, i especialment, perquè es constitueixen en elements que distingeixen una família en particular i que fan bona la famosa dita d'En Tolstoi "Totes les famílies felices s'assemblen; però cada família infeliç ho és a la seua manera". I ens encanta la novel·la i els personatges que ha creat Sebastià Bennasar, perquè, en definitiva, fan comprendre amb una transparència contundent com actua un membre de la família quan toquen un dels nostres

dimecres, 6 de gener del 2021

Jose Núñez al blog Negra i mortal ens fa una interessant crítica de Greal de sang. Podeu llegir-la punxant a la imatge


:


dijous, 22 d’octubre del 2020

 Em diuen Flexa: el viatge més negre de Joan Carles Ventura pels budells de la Ruta Destroyer

 


Cal fer llibres sobre la Ruta del Bakalao, aquell moviment de la Transició Mitjana que als últims anys dels vuitanta i principi dels noranta certificava la potència de la moguda cultural valenciana. Era una finestra oberta als aires musicals d’Europa en un món encara resclosit en les inèrcies del franquisme i que posà València en el mapa, molts anys abans de la fantasia de Camps i Barberà.

Ja n’hi ha, de llibres, el de Chimo Bayo i Enma Zafón, el de Luis Costa o el de Josep Maria Oleaque, En éxtasis, de referència absoluta segons ha comentat Ventura, tots aquests entre la nostàlgia i la investigació periodística.

Faltava una novel·la sobre el tema, negra i en valencià. Em diuen Fletxa, de l’editorial Alrevés, dins de la seua prestigiosa col·lecció Crims.cat i Premi VI Memorial Agustí Vehí 2019, és el segon relat criminal de Joan Carles Ventura (de juvenils té un fum i premiats, supervendes), i arriba per dir el que el periodisme o la memòria no poden expressar i sols la ficció penetra de manera clarivident i resolutiva.

I l’instrument bàsic d’aquest escrutini és la presentació d’uns personatges potents, singulars i atractius, que fan de guia privilegiada en aquesta baixada a l’infern particular de la Ruta. Hi brillen amb la intensitat d’una excepcional troballa El Fletxa, un detectiu accidental que es mou entre les discoteques de la N 500, i el Tato, una peça substancial de la Ruta Destroyer, acompanyats de la insuperable tia Amapariues, un encert de secundari com a un factor vivificant de la policromia bigarrada de la història, que adoba amb entranyable tipisme les escenes.

La narració és àgil i desinhibida, impulsada per un corrent subterràni d’humor sarcàstic que amara la trama amb aires del més refinat i gens simplista sainet. La història queda desgranada amb la justa progressió i dosificació de la informació fins a fer-la addictiva.

Però el que fa de la narració un poderós focus de producció que fermenta de significats és la successió entreverada de reflexions des del present sobre el que fou La Ruta i la València del transcurs dels vuitanta als noranta. La vista en la llunyania, carregada a voltes de malenconia i sempre crítica amb la deriva de la postmodernitat, és un valuós escalpel que obre en canal quasi trenta anys d’evolució orgànica de la ciutat i els seus apèndixs, tant espacials com morals. El Fletxa reflexiona com ha canviat tot plegat, la desolació de les discoteques entre els arrossars, la ciutat que perd l’ànima amb la seua progressiva gentrificació, el mateix Fletxa, que mira després d’un naufragi, les conseqüències del qual no ens podem ni imaginar.


Una magnífica novel·la la de Joan Carles Ventura, i necessària per certificar com es va encaminar cap al precipici un dels fenòmens que millor han caracteritzat la moguda valenciana de la Ruta Destroyer. Ens diu amb aquest relat que uns dels factors fou la introducció de la cocaïna, que acabà desplaçant la lisèrgia i la felicitat concentrada de les “mesques”. Altres foren, i això ho afegisc jo, la banalització de la música electrònica amb aquelles odioses “cantadetes”, la mala planificació empresarial, atabalada entre l’oportunisme i l’avarícia, l’aparició a les discoteques dels expeditius porters de Levantina de Seguridad, de l’ultra dretà José Luís Roberto i president del sindicat d’Empresaris dels Locals d’Alterne, en definitiva, com diu Ventura, amb l’arribada del feixisme en pantalons de xandall.

La premsa sensacionalista primer, que s’acarnissà amb el el consum de drogues i els morts en accidents de trànsit a la carretera del Saler, la llei Corcuera i els controls, juntament amb el començament de l’hegemonia del PP durant quinze anys, hi donarien el cop de gràcia. Però això ja és una altra història, que potser els la conte el Fletxa en una nova remesa de casos que ja va fent-se esperar.

diumenge, 8 de gener del 2017

Aragón Negro

Es presenta Aragón Nagro, un festival on es premia, entre d'altres, el nostre Paco Camarasa, de Negra y Criminal.
Us deixe amb el cartell:

john-connollyJOHN CONNOLLY Y PACO CAMARASA, PREMIOS ARAGÓN NEGRO 2017

El Festival Aragón Negro ya ultima los preparativos de IV edición, que se celebrará entre el 14 y el 31 de enero. El Premio de Honor del Festival ha sido concedido al autor irlandés John Connolly como homenaje y reconocimiento a su carrera. Por su parte, el librero Francisco Camarasa recibirá el nuevo galardón “El mejor de los nuestros”.
El Festival Aragón Negro (FAN) ultima los preparativos de su IV edición, que se celebrará entre el 14 y el 31 del próximo mes de enero y cuya programación se desarrollará bajo el eje temático “Monstruos, raros y heterodoxos”. Las actividades, más de 200 en total, se desarrollarán a lo largo de esas dos semanas en doce sedes distintas: Zaragoza, Huesca, Teruel, Pina de Ebro, Calatayud, Daroca, Utebo, Borja, Calamocha, Valderrobres, Gelsa y Mirambel. Las cuatro nuevas sedes en incorporarse al Festival son Teruel, Mirambel, Utebo y Gelsa, consolidándose un año más las ocho restantes. Como novedad en cuanto a las entidades patrocinadoras destaca la incorporación de Bodegas Enate, que se suma al Gobierno de Aragón y a los ayuntamientos de las respectivas sedes.
El director del Festival, Juan Bolea, ha reconocido que “se está convirtiendo en un fenómeno y una plataforma de creatividad” donde escritores y actores encuentran oportunidades y conectividades para nuevos caminos de creación o difusión. En este sentido, Bolea ha explicado que “está conectado con la mayoría de grandes festivales”, como la Semana Negra de Gijón, Barcelona Negra, Getafe Negro o Panamá Negro, que surge precisamente a raíz del festival aragonés.
El Premio de Honor del Festival ha sido concedido al autor irlandés John Connolly como homenaje y reconocimiento a toda su carrera. Juan Bolea ha destacado del escritor que “tiene todo lo que posee un gran autor” y que con una obra “convincente y consecuente” pone de manifiesto sus aportaciones e inquietudes con guiños al terror y la presencia de lo fantástico y lo sobrenatural.
“Son novelas realistas, en sitios muy reconocibles con personajes y situaciones de hoy”, ha explicado, porque “le interesa mucho el estudio de la naturaleza humana” para la construcción de sus personajes.
Connolly recogerá el galardón el 26 de enero, en la Gala que se celebrará en el Teatro Principal de Zaragoza. Este Premio ha recaído en años anteriores en Petros Márkaris, Anne Perry y Alberto Vázquez Figueroa.
Asimismo, Aragón Negro ha creado un nuevo galardón, “El mejor de los nuestros”, destinado a reconocer a aquellos profesionales, autores, editores, libreros, etcétera, especialmente comprometidos con el género negro. En su primera edición el Premio ha recaído en el librero Francisco Camarasa, de “Negra y Criminal”, una librería barcelonesa que se ha convertido, gracias al impulso y al conocimiento de Paco Camarasa y Montse Calvé, en un santuario de la novela policiaca y en una referencia ineludible. “Va a ser la mejor manera de premiar y de reconocer el esfuerzo que se ha hecho por la divulgación, el conocimiento y el estímulo de este género”, ha señalado Bolea. Camarasa ha sido, además, fundador de BCNegra, Festival del que es comisario, y acaba de publicar un libro “Sangre en los estanques” (Destino) donde exhibe su conocimiento del género.
Entre los autores, destaca la presencia de Ramón Pernas, Lorenzo Silva, Vanessa Montfort, Noemí Trujillo, Fernando Marías, Graziella Moreno, María José Moreno, Francisco Pérez Abellán, Santiago Álvarez, Jesús Maeso de la Torre, Alfonso Mateo-Sagasta, Marta Robles, Marcelo Luján, Jordi Ledesma, Fernando Martínez Laínez, Miguel Ángel Muñoz, León Arsenal, María Oruña, Pablo Sebastiá, Mónica Miguel o Edilberto González Trejos. Y habrá una destacada presencia aragonesa con autores como Esteban Navarro, Isabel Abenia, Camino Díaz, David Jasso, Luis Zueco, Roberto Malo, Arrate Gallego, Pedro Híjar, Jorge Usón, Virginia Aguilera, Óscar Bribián, Ricardo Bosque o David Tapia, encargado del cartel oficial del Festival, que se presentará el 12 de enero en rueda de prensa en el Teatro Principal de Zaragoza.
Por otra parte, el Festival acogerá una variada programación cinematográfica, en la que realizarán aportaciones la Filmoteca de Zaragoza, Fundación CAI, el Ámbito Cultural de El Corte Inglés y FNAC. En lo que se refiere al teatro, el FAN contará con la participación de las compañías Hijos de Mary Shelley, Facultad Mermada y las intervenciones de reconocidos actores como Miguel Ángel Muñoz o el aragonés Jorge Usón.
Una novedad importante será la nueva sección Aragón Negro Gastronómico. Un complemento lúdico y muy interesante para el sector servicios en el que participarán más de cuarenta establecimientos en las tres provincias aragonesas.
El programa oficial se hará público el 2 de enero en www.aragonegro.es, así como toda la información detallada de esta IV edición.


http://www.aragonegro.es/
Presentació de Aragón Negro.
Us deixe amb el cartell, on Paco Camarasa, de Negra y Criminal, brilla amb llum pròpia.


FESTIVAL ARAGÓN NEGRO. IV EDICIÓN


Presencia de 5 Grandes Premios Literarios:
Premio de Honor Aragón Negro: John Connolly
Premio Dashiell Hammett de la Semana Negra de Gijón: Marcelo Luján
Premio “Francisco García Pavón”: Virginia Aguilera
Premio Seix Barral “Biblioteca Breve”: Fernando Marías.
Premio “Letras del Mediterráneo”: Juan Bolea
Actos Previstos: 200
Expectativa de Público: 15.000 personas
12 Sedes del Festival:
ZARAGOZA, HUESCA, TERUEL, CALATAYUD, PINA DE EBRO, GELSA, BORJA, DAROCA, UTEBO, VALDERRORES, CALAMOCHA y MIRAMBEL

Algunos de los Protagonistas…:
Mónica Miguel Franco, John Connolly, Lorenzo Silva Edilberto González Trejos, Vanessa Montfort, Esteban Navarro, Noemí Trujillo, Fernando Marías, Graziella Moreno Graupera, Ramón Pernas, María José Navarro, José Sanchís Sinisterra, Francisco Pérez Abellán, Santiago Alvarez, Isabel Abenia, Jesús Maeso de la Torre, Virginia Aguilera, Alfonso Mateo-Sagasta, Marta Robles, Marcelo Luján, Ana María Rocañín, David Jasso, Julia Gallego,Luis Zueco, Roberto Malo, Gema Perez Labarta Oscar Bribián, Jordi Ledesma, Fernando Martínez Laínez, Pedro Híjar, Ricardo Bosque, Miguel Angel Muñoz, Jorge Usón, Arrate Gallego, José Luis Blasco, Marisa Fanlo, Jose Manuel González, Chesús Yuste, Silvia Barrera, Jose Luis Miragaya, Carolina González, David Tapia, León Arsenal, Fernando Gracia, Julio Cristellys, Roberto Sánchez, Jesús Egido, Pablo Sebastiá, Santiago Alvarez, Santi Blasco, David Tapia, Laura Latorre José Verón, Daniel Monserrat, Helena Castillo, Sergio Plou, María Oruña, Jon Lauko, Ruth González, Elisa Beni, Guillem Ferreira, María Galve, Ana Boned, Andrea Gómez, Marta Pascual, Marta Cilleros, Marta Aldea, Tamara Rubio. Pedro Andreu, Claudia Hale, Ana Pardenilla, Oriana Narvich, Luis Gonzalo Segura, David Lozano,Juan Bolea…

http://www.aragonegro.es/

dilluns, 2 de maig del 2016

Trompetes de l'Apocalipsi, ressenya de Els Angels de Sóar de Jordi Pijoan

Quan els temps són convulsos i la incertesa del futur pesa com una llosa sobre l’existència, el so acre i corprenedor de les trompetes de la Revelació ens arriba més nítid que mai, i l’efecte sobre les consciències sotragades és colpidor.

  Els últims seixanta i tota la dècada dels setanta poden respondre a aquest patró: la humiliació estatunidenca a Vietnam i el moviment hippy que fertilitzà en les cendres de maig francès representaren un daltabaix tan colpidor que encara ara estem buscant on para el cel i on la terra. Per acabar-ho d’adobar, la irrupció de la SIDA a principi dels anys vuitanta emmarcava l’escenari en un mil·lenarisme medieval, on les plagues bíbliques fustigaven sense clemència una humanitat abandonada als pecats i els vicis més nefands.

  Jordi Pijoan amb els Àngels de Sóar parteix d’aquests elements per fabricar una pasta contundent i nutritiva amb la qual construir una història a meitat camí entre la novel·la de tesi i el thriller negre-criminal. Personalment m’interessa més aquest últim vessant pel que respecta al disseny d’un doble mètode hermenèutic: per una banda és ben atractiva la manera en què la investigació detectivesca es desenvolupa fins a arribar a treure’n l’entrellat; i per l’altra accepte el suggeriment de considerar dins del gènere negre els crims d’Estat que menciona la novel·la.

  Potser considerar la difusió del virus d’immunodeficiència humana com a un crim d’Estat supose entrar en el boscam impenetrable de les teories conspiranoiques. Però d’això es tracta, de revisitar les diverses teories de la conspiració per posar sobre la taula els mecanismes d’alienació i control de masses, tot ordenant les peces d’un trencaclosques on els protagonistes (el nebot barceloní d’un mormó americà, la seua germana i el detectiu) naden com poden per no ofegar-se en el caos de la fi de la Història on s’han precipitat. La utilització de figures reals (el líder gay Harvey Milk, el seu assassí Dan White, els fonamentalistes d’Anita Bryan, Lumumba i el seu executor Mobutu, Sidney Gottlieb, promotor del programa MKUltra i MKNAOMI de la CIA, Frank Olson, etc.) contribueix a afermar la versemblança del relat, al temps que ens interpel·la a nosaltres, el lectors, per reconsiderar les idees base que conformen la nostra realitat, revisar les idees rebudes i deconstruir el món tal i com els mass media i les versions oficials han anat modelant-lo.

  A primera vista impressionen les quasi vuit-centes pàgines de la novel·la, la magnitud dels fets i la prolixitat de les dades que els sustenten. Però el lector va devorant pàgines i pàgines amb l’avidesa sensorial que provoquen els aliments amb bona dosi de glutamat. El condiment està en el joc que Pijoan proposa al lector: s’hi entra de manera improvisada i no pots parar ja de solcar d’illa en illa per l’arxipèlag de símbols i trames ocultes. Altres transports plaents són l’humor i la ironia i, especialment, el llenguatge, del quan hem de fer capítol a banda.

  La novel·la negra ha d’utilitzar una bona dosi d’argot, l’hi va el realisme, la norma de gènere, l’essència. Hi ha doctors de l’església de la llengua que sostenen que el català no té argot, ja que l’argot català és senzillament castellà. Pijoan seria un digne exemple que contradiu aquest axioma aclaparador. Com a la seua manera ho feren Tasis, Pedrolo, i ara Martín i Bennassar, Pijoan va fent, des de Tu no m’estimesSang culé i Mitja dotzena d'ous, un veritable exercici d’investigació per rebuscar la ideosincràsia d’un registre informal per a la novel·la criminal. Si bé aquest estil argotitzat es debilita en la part central de Els Àngels de Sóar (lògic per altra banda, sent l’anglès l’idioma de comunicació en els periples a l’estranger) és notablement a la prmera part de la nove·la, la que es desenvolupa a Barcelona, on el registre informal adquireix una força remarcable. No pot ser més que un símptoma de vitalitat del català l’allau d’expressions tan plàstiques com xarrupar un café, guillar, pesar figues,  fer el mec,  garlar, buidar el pap, endrapar, fer muixaines, badar boca, escarrassar-se, tindre vares, encaterinar-se, pencar, calés o quartos, virolla, bocamoll, cara de sòmnies, garjola, atrotinat, cara de peix bullit, mamellam, ferro (per pistola), carallada, mal carés, figaflor, pocapena, etc.

  La vigoria d’una llengua no es pot fonamentar sobre un argot raquític i postrat davant de la llengua dominant, així com la potència d’una literatura sense comptar amb el tremp de les seues literatures de gènere. Per tant el treball de Pijoan és indispensable i necessari per crear adeptes entusiastes de la novel·la negra i la literatura en català.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Ressenya de Dos metres de sang jove, de Xavier Aliaga












La magnífica novel·la de Xavier Aliaga Dos metres de sang jove té el comentari que mereixia a aquest blog. podeu llegir-la pitjant ací.



Resultat d'imatges de ferran torrent












La revista de la Universitat d'Alacant Ítaca, en el número especial dedicat a la novel·la negra en català, ens ha publicat un article sobre el més il·lustre escriptor negre de les terres nostrades, Ferran Torrent. Sota el nostre nom de guerra, Andrea Robles, realitzem un recorregut per l'obra del de Sedaví tot tractant d'aportar llum a motius i temes que el fan insubstituïble.Espere que us agrade. Pitja per llegir-lo.


dimarts, 2 de desembre del 2014

Dos metres quadrats de sang jove


Dos metres quadrats de sang jove

Magnífica novel·la de Xavier Aliaga que es mereix un comentari


dimarts, 11 de març del 2014

Comentaris sobre La tercera Verge, de Fred Vargas

Ací us deixe els comentaris sobre la Tercera Verge, de Fred Vargas
http://unmonennegre.blogspot.com.es/2014/03/comentaris-sobre-la-tercera-verge-de.html

Si no podeu veure'l, us deixe el text en brut.


Establim la discussió en quatre territoris, El joc de les oposicions, L'element mític, El procés investigador i El realisme com a codio lector

El joc de les oposicions

La novel·la La tercera virge està estructurada en joc d’oposicions, que, com l’ourobouros mitològic acaben en un joc d’identificacions molt plàstic:

Contigüitat de veïnatge: 
Una casa que Adamsberg ocupa front a la del vell Lucio Velasco Paz, el soldat republicà que ha perdut una mà però sent l’ombra de la mossegada de l’aranya en el membre amputat. L’aparició al principi amb l’exposició de l’ombra com a problema comporta el tancament amb les solucions i les desaparicions de l’ombra en els dos epílegs de Lucio finals.
L’arribada a la brigada de Veyrenc de Bilhc, de la vall de Ossau, vall veïna de la del Quave de Pau, d’on és Adamsberg i que participa en l’expedició per pegar-li una pallissa. L’oposició, no obstant la competència per una mateixa dona i la revelació d’una greu sospita, es transforma en reconeixement a través d’un llarg procés fins arribar al esplèndid epíleg de Veyrenc. Aquesta oposició derivarà com hem dit en identificació gràcies a les converses aclaratòries sobre el succés al prat de la val d’Ossau, la fusió, com assenyalen els homes de Harincourt a la pàgina 156, quan s’hi presenten Adamsberg i Veyrenc:
“Siéntate, bearnés –dijo el viejo estrechándole la mano-. Te hemos pedido un plato caliente.
-Eres dos? –preguntó Robert (...)
-Es un primo apartado.”
El procés queda literàriament certificat per la versificació raciniana de Veyrenc i per la sublimació de la relació en el conte que Adambsberg narra al seu fill Tom sobre la lluita de les cabres de muntanya.
 Els homes d’Haroncourt (Angelbert, Halaire, Oswald), de l’Ata Normandia, que es distingeixen de les “pobres” persones de Caen, de la Baixa Normandia, perquè allí plou tota l’estona, en tant que a Haroncourt “no plou, mulla”. L’oposició dels homes de Haroncourt amb Adamsberg (poble/ciutat, poli/civils, codi tancat/codi obert) va esvanint-se i transformant-se en col·laboració quan, com la institució grega de l’estrangeria segons la qual s’ha d’oferir acolliment al de fora, el coneixement de si mateixos va descobrint semblances: “no soy parisino, soy bearnés”; “la manera que tenían de informarse dando rodeos”, o l’excel·lent manera de presentar-se com a policia:
“-Aquí no nos gustan los maderos –enunció Angelbert, con el brazo todavía inmóvil.
-Ni aquí ni en ninguna otra parte –puntualizó Adamsberg.
-Aquí menos que en otros sitios.
-Yo no dije que me gustaran los maderos, digo que lo soy.
-¿No te gustan? (...)
-¿Entonces, ¿por qué lo eres?
-Por descortesía. (55-56)


Oposició policial
La brigada criminal de París, s’oposa a la dels estupes, però també als ineptes de la brigada criminal de la Normandia (Devalon).
Retancourt, la rossa i rodona tinent, que reconverteix la energia, signifique el que signifique això, fa al Nou, Veyrenc, una descripció magnífica dels components de la brigada en la p. 92:
Estalière, “devoto”
Danglard, mister Google “su erudición es inmensa”.
Kernokian, té “miedo a la oscuridad y sus microbios”.
Mercadet, “genio de los que luchan contra el sueño”.
Justin, “el meticuloso, escrupuloso hasta la impotencia”.
Noël, “huérfano y rayano en la brutalidad obtusa”.
Voisinet “un peso pesado que corre a su zoología en cuanto se vuelva la espalda”.
Froissy, “sumida en la comida y las aflicciones”.
Lamarre, “tan cohibido que le cuesta mirar a los demás”.
Mordent, “adepto de lo trágico”.

  
Oposició d’assassines
Santa Clarisa, que va matar set ancians i que és assassinada pel curtidor, l'ombra de la qual roman a casa d’Adamsberg, “es una rival directa de nuestra enfermera en cierto modo” (p.144).
L’infermera Claire Languevinc es  l’ assassina de 33 ancians feia sols 2 anys,  que quan és capturada Adamsberg pensa “quan la feminitat embogeix, el món s’afona” (p.102) i que fa parlar en veu baixa a Danglard: “Oh, no insulteu mai una dona que cau, qui sap per quin pes la seua pobre ànima sucumbeix” (102). En descobrir-se el veritable assassí aquestes paraules queden desplaçades per caracteritzar de manera polivalent els trets psicològics de l’assassí real.
Però també tenim en el cap l’altra enfermera assassina de 32 ancians feia 30 anys Hubert Sandrin. La mort de la primera per les rodes davanteres d’un cotxe a Varsòvia connecta amb la mort de Sant Clarisa per les punyades del curtidor (extremitats davanteres), explicada al segon epíleg de Lucio. Al mateix temps aquesta Santa Clarisa, l’ombra medieval que s’apareix en casa d’Adamsberg, està identificada amb l’ombra que provoca les morts actuals en  usurpar la seua figura a casa d'Adamsberg i que el seu descobriment dissipa les dues ombres, la del passat irreal i la del present real, tal i com queda explicat al primer epíleg de Lucio.

Oposició de dones al voltant d’Adamsberg
Hubert Sandrin fou el cas gràcies al qual Adamsberg va conèixer Ariane Lagarde, on divergiren en la direcció de les investigacions i on encara roman l’ombra d’un romanç inacabat. Ariane s’oposa així a Cristine, l’ex-dona d’Adamsberg de qui s’ha divorciat no fa gaire i sobre la que recau l’ombra d’una relació fracassada. Adamsberg ha de fer una cosa per a cadascuna d’elles. Com bé queda ressaltat en els epílegs sota la pregunta de Lucio, “has donat a la dona el que necessitava?” i la de Veyrenc “Ja has decidit si deixaràs Cristine?”, Adamsberg sent que les obligacions cap a aquestes han estat acomplertes, encara que deixa sense concloure explícitament la resposta a aquesta última “i recolzant-se en l’ampit de la finestra, va quedar dormit”, fent entendre que, en la terminologia específica del xoc dels mascles de les cabres, havia pres la retirada cavalleresca.

L’element mític
Els mites són sistemes de significació amb un codi ben tancat amb i que es resol en un procés ritual que produeix uns efectes. En la novel·la hi ha abundants motius que recreen els actes que tenen un contingut significant molt poderós , com
 l’elaboració de la recepta del De reliquiis per aconseguir la vida eterna i que és el macguffin de la trama,
la prohibició de no separar les banyes del cérvol “no los pierdas ni los separes nunca” (176), validada en el segon epíleg de Lucio “no los separes” (395),
els rituals obsessius de molts personatges amb els que intenten posar ordre a un cosmos incomprensible i agressiu, Mercadet i els seus matalassos, Adamsberg i les seues passejades pel riu o la plega de cudols de riu, Danglard i Froissy amb el beure i el menjar guardat,  Cristine amb totes les pràctiques que li promou l’aversió pels insectes,  o Hermance, la germana de Oswald, qui “respetaba todos los mecanismos que supuestamente le protegían de los peligros del mundo: no quedarse despierta pasadas las diez y prohibir la entrada a su casa de toda persona calzada”. (161?)
Ja hem parlat de la literaturització en el conte a Tom i la versificació raciniana de la relació Adamsberg-Veurenc, però la més depurada tècnica mítica, com si de la Teogonia d’ Hesíode es tractés, està en  l’explicació mítica per a justificar el caràcter dur i indomable d’Adamsberg i per extensió de Veyrenc. En la presentació del comissari als homes de Haroncourt, respon a la pregunta:
“-¿De dónde salen los bearneses?
“-De la montaña –contestó Adamsberg-. La montaña los escupió en un chorro de lava, cayeron por las laderas y se solidificaron, y así nacieron los bearneses”.
Tanmateix l’element míticament més elaborat és el concepte de l’ombra. Proper al tràgic de les Fúries o Erínies gregues que persegueixen els assassins recordant-los el seu crim, l’ombra de Vargas és una entitat més veto testamentària, la de la culpa que cerca la revenja. En un primer moment hom  sembla estar davant de la culpa connellyana que persegueix el detectiu per una falta comesa en el passat (Els amants, elsTumentats).
“-Danglard, ¿la ve? –preguntó Adamsberg con voz monótona-.  ¿La sombra?
-Está aquí, Danglard. Vela el cielo. ¿La siente? Nos envuelve, nos mira (...) Es una sombra de mal agüero”. (97)
Arianne la forense adverteix a Adamsberg sobre l’ enfermera assassina que va detindre:
“-Entonces ten cuidado, Jean-Baptiste, porque para ella tú eres el que dio con la pared que Alfa no puede conocer bajo ningún concepto. Eres el que sabe, debes desaparecer.
-¿Por qué? –preguntó Adamsberg.
-Para que pueda volver a ser una Alfa, tranquila en otro sitio, en otra vida. Amenazas todo su edificio. Es posible que te esté buscando.
-La sombra.
-Yo creo que la sombra viene de ti, y así será hasta que acabe por evaporarse”. (133).
L’ombra té un origen, la Brigada, on s’intueix que hi ha alguna cosa que no rutlla bé:
“-Danglard, no lo olvide (la sombra) no está aquí para ayudarnos
-Desde que volvió no ha ocurrido nada nuevo, aparte del Nuevo.
-Veyrenc de Bilhc.
-¿Es él lo que le preocupa? ¿Ha traído la sombra?” (98).
L’ombra se circumscriu a la Brigada, ja que Adamsberg pot descriure-la:
“-Es como un pelo, una nube oscura. Sobre todo cuando estoy en la Brigada (...) Puede que sea una idea, que no ha salido aún de mi cabeza, que todavía está dentro.
-Como las cuernas de ciervo antes de crecer.
-Exactamente –dio Adamsberg sonriendo de repente.
Esa idea le gustaba mucho, resolvía casi el misterio de la sombra. El peso de una idea oprimente, ya formada en su mente, pero que todavía no ha llegado al exterior. Un parto en ciero modo.
-Una idea que sólo tienes en la Brigada.” (163)
Més tard l’ombra va agafant un cos extern, el de l’ enfermera assassina, qui va sembrant d’indicis que la inculpen tots els seus assassinats.

El procés investigador
El sistema de pensament d’Adamsberg fusiona el pensament masculí i femení (lògica aclaparadora i intuïció, connexió entre el sistema límbic o primari i neocòrtex o pensament evolucionat o lògic, més deslligat de la irracionalitat, divisió que apareix entre els dos grups dins de la comissaria, positivistes o irracionalistes)
“Hacía mucho tiempo que había admitido que en él pensar no  tenía nada en común con la definición aplicada a este ejercicio (...)Su mente desestructurada le recordaba a un mapa mudo, un magma en que nada llegaba a aislarse, a identificarse como idea. Todo parecía siempre poder conectarse con todo por atajos en que se enmarañan ruidos (límbic), palabras (còrtex), olores (límbic), fulgores (còrtex), recuerdos (límbic), imágenes (límbic),        ecos (còrtex), partículas de polvo (límbic)” (95-96)
-En el fondo me aconsejas que trabaje con lógica.
-Sí. ¿Conoces otra cosa?
-Sólo conozco la otra cosa”. (134)



Realisme, joc lector i tradició literària

Hem d’acceptar que la trama combina magistralment components psicològics i d’altres més misteriosos, romàntics o esotèrics.
És evident que els elements irracionals contribueixen a forjar una trama fantàstica esgarrada d’allò real. En canvi, el lector treballat en Hammets, Chandlers, Himes, i d’altres alquimistes del realisme, lluny d’abandonar el que sembla una història de fantasmes, intueix que l’autora  li està poroposant un joc on se debat el plaer de l’escriptora per contar coses que coneix (l’arqueologia, els ossos, el fosc món medieval) i el goig del lector de saber que a la fi et traurà de l’ensurt amb una una explicació brilant. Aquesta acaba arribant, apoc a poc, com quan s’assisteix al despullament de la ballarina d’strip-tease, peça a peça, truc rere truc, per trobar al final el desenllça que tothom coneix i espera , però que és més plaent quant més artifici ha posat en el procés.
Aquest tirada pel món medieval poc il·luminat per la raó ens acull amb la càlida manta del misteri, ens proposa una altra manera de sentir, de veure, de pensar on l’imperi de la lògica racionalista juga en tecera o quarta divisió, on el que conta són els sentiments, l’atracció del misteri, i com no, un amor profund i un respecte reverend per la tradició cultural del passat que no deixa de il·lustrar-nos, tal i com manifesta la pròpia autora a  una entrevista al diari El Páis:
 “Para decirlo rápido, creo que la novela policiaca se inscribe dentro de la continuidad de las grandes fábulas, que es un género que se deriva directamente de la rama de la literatura heroica antigua y más tarde medieval. En el fondo, 10 novelas policiacas con el mismo protagonista sólo forman uno de esos cuentos épicos casi infinitos, donde la búsqueda a cargo del héroe duraba prácticamente toda su vida. Siguiendo esta idea, creo que hay una lógica antigua en la recurrencia del héroe en la novela policiaca”.