dimarts, 2 desembre de 2014

Dos metres quadrats de sang jove


Dos metres quadrats de sang jove

Magnífica novel·la de Xavier Aliaga que es mereix un comentari


dimarts, 11 març de 2014

Comentaris sobre La tercera Verge, de Fred Vargas

Ací us deixe els comentaris sobre la Tercera Verge, de Fred Vargas
http://unmonennegre.blogspot.com.es/2014/03/comentaris-sobre-la-tercera-verge-de.html

Si no podeu veure'l, us deixe el text en brut.


Establim la discussió en quatre territoris, El joc de les oposicions, L'element mític, El procés investigador i El realisme com a codio lector

El joc de les oposicions

La novel·la La tercera virge està estructurada en joc d’oposicions, que, com l’ourobouros mitològic acaben en un joc d’identificacions molt plàstic:

Contigüitat de veïnatge: 
Una casa que Adamsberg ocupa front a la del vell Lucio Velasco Paz, el soldat republicà que ha perdut una mà però sent l’ombra de la mossegada de l’aranya en el membre amputat. L’aparició al principi amb l’exposició de l’ombra com a problema comporta el tancament amb les solucions i les desaparicions de l’ombra en els dos epílegs de Lucio finals.
L’arribada a la brigada de Veyrenc de Bilhc, de la vall de Ossau, vall veïna de la del Quave de Pau, d’on és Adamsberg i que participa en l’expedició per pegar-li una pallissa. L’oposició, no obstant la competència per una mateixa dona i la revelació d’una greu sospita, es transforma en reconeixement a través d’un llarg procés fins arribar al esplèndid epíleg de Veyrenc. Aquesta oposició derivarà com hem dit en identificació gràcies a les converses aclaratòries sobre el succés al prat de la val d’Ossau, la fusió, com assenyalen els homes de Harincourt a la pàgina 156, quan s’hi presenten Adamsberg i Veyrenc:
“Siéntate, bearnés –dijo el viejo estrechándole la mano-. Te hemos pedido un plato caliente.
-Eres dos? –preguntó Robert (...)
-Es un primo apartado.”
El procés queda literàriament certificat per la versificació raciniana de Veyrenc i per la sublimació de la relació en el conte que Adambsberg narra al seu fill Tom sobre la lluita de les cabres de muntanya.
 Els homes d’Haroncourt (Angelbert, Halaire, Oswald), de l’Ata Normandia, que es distingeixen de les “pobres” persones de Caen, de la Baixa Normandia, perquè allí plou tota l’estona, en tant que a Haroncourt “no plou, mulla”. L’oposició dels homes de Haroncourt amb Adamsberg (poble/ciutat, poli/civils, codi tancat/codi obert) va esvanint-se i transformant-se en col·laboració quan, com la institució grega de l’estrangeria segons la qual s’ha d’oferir acolliment al de fora, el coneixement de si mateixos va descobrint semblances: “no soy parisino, soy bearnés”; “la manera que tenían de informarse dando rodeos”, o l’excel·lent manera de presentar-se com a policia:
“-Aquí no nos gustan los maderos –enunció Angelbert, con el brazo todavía inmóvil.
-Ni aquí ni en ninguna otra parte –puntualizó Adamsberg.
-Aquí menos que en otros sitios.
-Yo no dije que me gustaran los maderos, digo que lo soy.
-¿No te gustan? (...)
-¿Entonces, ¿por qué lo eres?
-Por descortesía. (55-56)


Oposició policial
La brigada criminal de París, s’oposa a la dels estupes, però també als ineptes de la brigada criminal de la Normandia (Devalon).
Retancourt, la rossa i rodona tinent, que reconverteix la energia, signifique el que signifique això, fa al Nou, Veyrenc, una descripció magnífica dels components de la brigada en la p. 92:
Estalière, “devoto”
Danglard, mister Google “su erudición es inmensa”.
Kernokian, té “miedo a la oscuridad y sus microbios”.
Mercadet, “genio de los que luchan contra el sueño”.
Justin, “el meticuloso, escrupuloso hasta la impotencia”.
Noël, “huérfano y rayano en la brutalidad obtusa”.
Voisinet “un peso pesado que corre a su zoología en cuanto se vuelva la espalda”.
Froissy, “sumida en la comida y las aflicciones”.
Lamarre, “tan cohibido que le cuesta mirar a los demás”.
Mordent, “adepto de lo trágico”.

  
Oposició d’assassines
Santa Clarisa, que va matar set ancians i que és assassinada pel curtidor, l'ombra de la qual roman a casa d’Adamsberg, “es una rival directa de nuestra enfermera en cierto modo” (p.144).
L’infermera Claire Languevinc es  l’ assassina de 33 ancians feia sols 2 anys,  que quan és capturada Adamsberg pensa “quan la feminitat embogeix, el món s’afona” (p.102) i que fa parlar en veu baixa a Danglard: “Oh, no insulteu mai una dona que cau, qui sap per quin pes la seua pobre ànima sucumbeix” (102). En descobrir-se el veritable assassí aquestes paraules queden desplaçades per caracteritzar de manera polivalent els trets psicològics de l’assassí real.
Però també tenim en el cap l’altra enfermera assassina de 32 ancians feia 30 anys Hubert Sandrin. La mort de la primera per les rodes davanteres d’un cotxe a Varsòvia connecta amb la mort de Sant Clarisa per les punyades del curtidor (extremitats davanteres), explicada al segon epíleg de Lucio. Al mateix temps aquesta Santa Clarisa, l’ombra medieval que s’apareix en casa d’Adamsberg, està identificada amb l’ombra que provoca les morts actuals en  usurpar la seua figura a casa d'Adamsberg i que el seu descobriment dissipa les dues ombres, la del passat irreal i la del present real, tal i com queda explicat al primer epíleg de Lucio.

Oposició de dones al voltant d’Adamsberg
Hubert Sandrin fou el cas gràcies al qual Adamsberg va conèixer Ariane Lagarde, on divergiren en la direcció de les investigacions i on encara roman l’ombra d’un romanç inacabat. Ariane s’oposa així a Cristine, l’ex-dona d’Adamsberg de qui s’ha divorciat no fa gaire i sobre la que recau l’ombra d’una relació fracassada. Adamsberg ha de fer una cosa per a cadascuna d’elles. Com bé queda ressaltat en els epílegs sota la pregunta de Lucio, “has donat a la dona el que necessitava?” i la de Veyrenc “Ja has decidit si deixaràs Cristine?”, Adamsberg sent que les obligacions cap a aquestes han estat acomplertes, encara que deixa sense concloure explícitament la resposta a aquesta última “i recolzant-se en l’ampit de la finestra, va quedar dormit”, fent entendre que, en la terminologia específica del xoc dels mascles de les cabres, havia pres la retirada cavalleresca.

L’element mític
Els mites són sistemes de significació amb un codi ben tancat amb i que es resol en un procés ritual que produeix uns efectes. En la novel·la hi ha abundants motius que recreen els actes que tenen un contingut significant molt poderós , com
 l’elaboració de la recepta del De reliquiis per aconseguir la vida eterna i que és el macguffin de la trama,
la prohibició de no separar les banyes del cérvol “no los pierdas ni los separes nunca” (176), validada en el segon epíleg de Lucio “no los separes” (395),
els rituals obsessius de molts personatges amb els que intenten posar ordre a un cosmos incomprensible i agressiu, Mercadet i els seus matalassos, Adamsberg i les seues passejades pel riu o la plega de cudols de riu, Danglard i Froissy amb el beure i el menjar guardat,  Cristine amb totes les pràctiques que li promou l’aversió pels insectes,  o Hermance, la germana de Oswald, qui “respetaba todos los mecanismos que supuestamente le protegían de los peligros del mundo: no quedarse despierta pasadas las diez y prohibir la entrada a su casa de toda persona calzada”. (161?)
Ja hem parlat de la literaturització en el conte a Tom i la versificació raciniana de la relació Adamsberg-Veurenc, però la més depurada tècnica mítica, com si de la Teogonia d’ Hesíode es tractés, està en  l’explicació mítica per a justificar el caràcter dur i indomable d’Adamsberg i per extensió de Veyrenc. En la presentació del comissari als homes de Haroncourt, respon a la pregunta:
“-¿De dónde salen los bearneses?
“-De la montaña –contestó Adamsberg-. La montaña los escupió en un chorro de lava, cayeron por las laderas y se solidificaron, y así nacieron los bearneses”.
Tanmateix l’element míticament més elaborat és el concepte de l’ombra. Proper al tràgic de les Fúries o Erínies gregues que persegueixen els assassins recordant-los el seu crim, l’ombra de Vargas és una entitat més veto testamentària, la de la culpa que cerca la revenja. En un primer moment hom  sembla estar davant de la culpa connellyana que persegueix el detectiu per una falta comesa en el passat (Els amants, elsTumentats).
“-Danglard, ¿la ve? –preguntó Adamsberg con voz monótona-.  ¿La sombra?
-Está aquí, Danglard. Vela el cielo. ¿La siente? Nos envuelve, nos mira (...) Es una sombra de mal agüero”. (97)
Arianne la forense adverteix a Adamsberg sobre l’ enfermera assassina que va detindre:
“-Entonces ten cuidado, Jean-Baptiste, porque para ella tú eres el que dio con la pared que Alfa no puede conocer bajo ningún concepto. Eres el que sabe, debes desaparecer.
-¿Por qué? –preguntó Adamsberg.
-Para que pueda volver a ser una Alfa, tranquila en otro sitio, en otra vida. Amenazas todo su edificio. Es posible que te esté buscando.
-La sombra.
-Yo creo que la sombra viene de ti, y así será hasta que acabe por evaporarse”. (133).
L’ombra té un origen, la Brigada, on s’intueix que hi ha alguna cosa que no rutlla bé:
“-Danglard, no lo olvide (la sombra) no está aquí para ayudarnos
-Desde que volvió no ha ocurrido nada nuevo, aparte del Nuevo.
-Veyrenc de Bilhc.
-¿Es él lo que le preocupa? ¿Ha traído la sombra?” (98).
L’ombra se circumscriu a la Brigada, ja que Adamsberg pot descriure-la:
“-Es como un pelo, una nube oscura. Sobre todo cuando estoy en la Brigada (...) Puede que sea una idea, que no ha salido aún de mi cabeza, que todavía está dentro.
-Como las cuernas de ciervo antes de crecer.
-Exactamente –dio Adamsberg sonriendo de repente.
Esa idea le gustaba mucho, resolvía casi el misterio de la sombra. El peso de una idea oprimente, ya formada en su mente, pero que todavía no ha llegado al exterior. Un parto en ciero modo.
-Una idea que sólo tienes en la Brigada.” (163)
Més tard l’ombra va agafant un cos extern, el de l’ enfermera assassina, qui va sembrant d’indicis que la inculpen tots els seus assassinats.

El procés investigador
El sistema de pensament d’Adamsberg fusiona el pensament masculí i femení (lògica aclaparadora i intuïció, connexió entre el sistema límbic o primari i neocòrtex o pensament evolucionat o lògic, més deslligat de la irracionalitat, divisió que apareix entre els dos grups dins de la comissaria, positivistes o irracionalistes)
“Hacía mucho tiempo que había admitido que en él pensar no  tenía nada en común con la definición aplicada a este ejercicio (...)Su mente desestructurada le recordaba a un mapa mudo, un magma en que nada llegaba a aislarse, a identificarse como idea. Todo parecía siempre poder conectarse con todo por atajos en que se enmarañan ruidos (límbic), palabras (còrtex), olores (límbic), fulgores (còrtex), recuerdos (límbic), imágenes (límbic),        ecos (còrtex), partículas de polvo (límbic)” (95-96)
-En el fondo me aconsejas que trabaje con lógica.
-Sí. ¿Conoces otra cosa?
-Sólo conozco la otra cosa”. (134)



Realisme, joc lector i tradició literària

Hem d’acceptar que la trama combina magistralment components psicològics i d’altres més misteriosos, romàntics o esotèrics.
És evident que els elements irracionals contribueixen a forjar una trama fantàstica esgarrada d’allò real. En canvi, el lector treballat en Hammets, Chandlers, Himes, i d’altres alquimistes del realisme, lluny d’abandonar el que sembla una història de fantasmes, intueix que l’autora  li està poroposant un joc on se debat el plaer de l’escriptora per contar coses que coneix (l’arqueologia, els ossos, el fosc món medieval) i el goig del lector de saber que a la fi et traurà de l’ensurt amb una una explicació brilant. Aquesta acaba arribant, apoc a poc, com quan s’assisteix al despullament de la ballarina d’strip-tease, peça a peça, truc rere truc, per trobar al final el desenllça que tothom coneix i espera , però que és més plaent quant més artifici ha posat en el procés.
Aquest tirada pel món medieval poc il·luminat per la raó ens acull amb la càlida manta del misteri, ens proposa una altra manera de sentir, de veure, de pensar on l’imperi de la lògica racionalista juga en tecera o quarta divisió, on el que conta són els sentiments, l’atracció del misteri, i com no, un amor profund i un respecte reverend per la tradició cultural del passat que no deixa de il·lustrar-nos, tal i com manifesta la pròpia autora a  una entrevista al diari El Páis:
 “Para decirlo rápido, creo que la novela policiaca se inscribe dentro de la continuidad de las grandes fábulas, que es un género que se deriva directamente de la rama de la literatura heroica antigua y más tarde medieval. En el fondo, 10 novelas policiacas con el mismo protagonista sólo forman uno de esos cuentos épicos casi infinitos, donde la búsqueda a cargo del héroe duraba prácticamente toda su vida. Siguiendo esta idea, creo que hay una lógica antigua en la recurrencia del héroe en la novela policiaca”.


dilluns, 27 gener de 2014

El gos de terracota, d'Andrea Camilleri, anàlisis a partir del debat del Club de Lectura

El que més crida l’atenció quan ens apropem a la figura i l’obra d'Andrea Camilleri és la seua edat, 89 anys i la seua prolífica producció, que comença de ben jove com a guionista amb les adaptacions per a la RAI d’obres d’autors consagrats de la literatura universal i arriba fins a l’exitosa sèrie del comissari Montalbano.

Aquesta sèrie, per la qual és internacionalment conegut Camilleri no la comença sinó al 1995 amb La línia de l’aigua. Aquesta és la tercera sorpresa, ja que –i és una apreciació personal- un pensa que l’èxit del comissari Montalbano s’havia anant formant en les lentes i amples volutes del temps.

Que el nom de Montalbano se’l deu a l’enyorat autor català Manuel Vázque Montalbán és de sobra conegut. El que no ho és tant és el fet que Camilleri hagués pres contacte amb Carvalho a partir de la novel·la El Premi, un text escrit ad hoc per rebre el Premi Planeta, irònic i corrosiu, però un tant allunyat de les seues novel·les anteriors en frescor i ambició.
Montalbano , tot un caràcter

Per això és comprensible que hom parle de les semblances entre Montalbano i Carvalho: amants del bon menjar i del beure, cults, intel·ligents, escèptics i amb bon gust per a les dones, com tot que es preue de dir-se mediterrani. Amb tot, Montalbano conté un rapat de trets propis que el fan únic. La seua sang, com sicilià que és, és calenta: s’enutja quan no troba menjar a casa o s’enrabia quan s’assabenta que la novia Lívia ha passat el dia en companya del seu sotsinspector  Mimì Auguello. Curiós impenitent, s’entesta a esbrinar què va passar fa més de 50 anys als esquelets trobats a una cova. Fidel als amics i implacable amb els que li fan la guitza. Respectuós amb els nens i els ancians, fa gala d’una delicada sensibilitat i comprensió. Tot i la seua aversió als mitjans de comunicació, no pot sinó escoltar-los i, arribat el cas, utilitzar-los, encara que la seua por escènica a les rodes de premsa és profunda i paralitzant. Satisfet de si mateix, lluita aferrissament per no ser ascendir en l’escala policial, ja que suposaria haver de deixar la seua estimada Vigàta i la seua excepcional casa en la platja de Marianella, on ha arriba després d’un penós periple pels pobles de l’interior on no arriba l’efecte benèfic del mar, com conta al deliciós i ben recomanable recull de 30 relats Un mes amb Montalbano . I és que Montalbano té una relació especial amb el mar, ambdós participen d’un mateix estat d’ànim, la remor de les onades el reconforta d’una jornada infernal, el passeig per la platja i un bany en les aigües gelades no sols el tonifiquen, sinó que aconsegueixen ordenar les idees i transmetre’l la solució per al cas tan intricat que està resolent. La sua ciclotomia és incurable tal com es dibuixa en l’íncipit de Il cane di teracotta:

Una di quelle iurnate in cui chi è soggetto al brusco cangiamento di tempo, en el sangue e nel ciriveddro lo patisce, capace che si mette a svariare continuamente di opinione e di direzione, come fanno quei pezzi di lattone, tagliati a forma di bannèra o di gallo, che sui tetti ruotano in ogni senso ad ogni minima passata di vent. Il commissario Salvo Montalbano apparteneva da sempre a quest'infelice categoria umana.

Personatges secundaris

Precisament una de les qualitats de Camilleri és la caracterització dels personatges, virtut presumiblement perfeccionada després d’anys i panys com a guionista. Aquesta capacitat admirable no es limita únicament a Montalbano, excel·lents són els quadres caracteriològics Mimì Augello (quin nom, Mimì, més poc baronívol ha elegit Andrea Camilleri), el subinspector sempre neguitós per no sentir-se valorat ni capacitat a l’hora d’assumir les responsabiolitats de la investigació, com aquella esposa contrariada que retreu el marit per tenir-la recluïda en la invisibilitat. Què dir de l’impagable Catarella, que confon tot i fa confondre els altres amb les seues limitacions intel·lectuals, l’idiolecte del qual precisa una anàlisi detinguda, ja que estem davant un idioma diferent. La brigada que assisteix Montabano ens és presentada de manera esquemàtica –no podia ser d’una altra forma, ja que la formen uns quants agents, d’entre els quals remarquem FazioGalloGalluzzo i Germanà-, però per sobre la superficialitat emergeix una individuació nítida i perfilada en ambient d’òpera bufa, si no mireu l’escena de la detenció de Tano u Greco:
«Fermo! In nome della liggi, fermo o sparo!» gridò con tutta la voce che aveva e sparò quattro colpi verso il soffitto. Tano s'immobilizzò, le vrazza alzate. Persuaso che nella càmmara di sopra ci fosse ammucciato quarcheduno, Galluzzo sparò una raffica di mitra verso la scala di legno. Da fuori, Fazio e Gallo, a sentire tutta quella sparatina, aprirono un fuoco di scoraggiamento contro la finestrina. Tutti dentro la casuzza erano rimasti intronati dai botti quando arrivò Germanà a metterci il carrico di undici:
«Fermi tutti o sparo». Non ebbe manco il tempo di finire la minacciosa intimazione che si trovò spinto alle spalle da Fazio e Gallo, costretto a intrupparsi tra Montalbano e Galluzzo che, posato il mitra, aveva tirato fòra dalla sacchetta un fazzoletto col quale cercava d'attagnarsi il naso, il sangue gli aveva allordato la cammisa, la cravatta, la giacchetta. Gallo, a vederlo, s'innervosì. «Ti ha sparato? Ti ha sparato, eh, quel cornuto?» fece arraggiato voltandosi verso Tano che se ne stava sempre, con santa pacienza, con le vrazza isate in attesa che le forze dell'ordine facessero ordine nel casino che stavano combinando.

Remarcables són també els tipus de Gegè el proxeneta, amic de la infantesa del comissari, a qui en franca compenetració de col·legues, pregunta per la germana Mariannina, operada dels ulls a Barcelona, a la menció de citada ciutat Montalbano pensa en veu alta:“A Barcellona di Spagna scriono magari libri belli”, ja que“il comissario stava legendo un romanzo giallo di uno scritore barcellonese che l’intrincava assai e che portava lo stesso cognome suo, ma spagnolizzato Montalbán”. Com també s’ha de ressaltar el mafiós Tano u Greco, anomenat així no per haver estat mai a Grècia, sinó “per un certo vizio che la voce popolare diceva summamente gradito nei paraggi dell’acropolis”.
El nombre de la resta de personatges és per alguns excessiu. La rècua dels Jacomuzzi, Burgio, Borruano, Doctore Paquano, Alcide Maraventano, Lovecchio fan trontollar l’atenció del lector en un esforç per seguir l'estela de cadascun. Però a mi em semblen necessaris en la funció d'abastir de la informació que servirà a Montalbano per desllorigar el misteri. L’un a través de les dades mèdiques, els altres per reportar una Sicília en els anys de la guerra incomprensible per als contemporanis i l’últim, Maraventano, per dotar de contingut teòric el mètode que a la fi assumirà Montalbano.

La lectura semiòtica

Alcide Maraventano al meu entendre és una mina d’or. Com a retrat, inolvidable. Religiós retirat, viu aïllat en una casa atrotinada i ruïnosa de la qual no ix mai. No té llum, ni llegeix els diaris, però ha publicat un llibre sobre arqueologia local, circumstància que fa Montalbano anar a consultar-li. Entre piles de llibres i brutícia xucla un biberó, únic aliment, com qui xama la pipa, ja que no té dents, encara que després es rebateix aquesta raresa, acusant-lo de menjar d’amagat bons bistecs, fent així un personatge multidireccional. El que pesa en la novel·la d’aquest és la transmissió del mètode semiòtic, fent veure a Montalbano que tot significa, tal com li explica citant als pares de la semiòtica que va fer furor allà pels anys setanta i vuitanta:

«Lei ha letto Umberto Eco?».
Montalbano principiò a sudare.
«Gesù, ora mi fa l'esame di letteratura» pensò e riuscì a dire: «Ho letto il suo primo romanzo e i due diari minimi che mi paiono...».
«Io no, i romanzi non li canuscio. Mi riferivo al Trattato di semiotica generale, alcune citazioni del quale ci farebbero comodo».
«Sono mortificato, non l'ho letto».
«Non ha letto manco Semeiotiké della Kristeva?».
«No, e non ho nessuna gana di leggerlo» fece Montalbano che principiava a incazzarsi, gli era nato il sospetto che il vecchio lo stesse pigliando per il culo.
«E va bene» si rassegnò Alcide Maraventano. «Allora le faccio un esempio terra terra».
«E quindi al mio livello» disse Montalbano a se stesso.
«Dunque, se lei che è un commissario, trova un morto sparato al quale hanno infilato un sasso in bocca, che pensa?».
«Sa» fece Montalbano deciso a pigliarsi la rivincita «queste sono cose vecchie, adesso ammazzano senza dare spiegazioni».
«Ah. Perciò per lei quel sasso messo in bocca significa una spiegazione».
«Certo».
«E che vuol dire?».
«Vuol dire che l'ammazzato aveva parlato troppo, aveva detto cose che non doveva dire, aveva fatto la spia».
«Esatto. Quindi lei ha capito la spiegazione perché era in possesso del codice del linguaggio, in quel caso metaforico. Ma se lei invece era all'oscuro del codice, cosa avrebbe capito? Niente. Per lei quello era un povero morto ammazzato al quale avevano in-spie-ga-bil-men-te infilato un sasso in bocca».
«Comincio a capire» disse Montalbano.

La llengua
Per arrodonir aquesta caracterització Camilleri realitza un magnífic treball d’estil, dotant la llengua dels personatges de marques pròpies. Montalbano parla un sicilià italianitzat, els personatges del poble i els mafiosos parlen sicilià, l’italià s’usa amb la jerarquia policial i el caterellés que parla sol Catarella: “pirsonalmente pirsonal”. S’ha dit que un dels factors que avalen l’èxit de la sèrie Montalbano per tot Itàlia fou la tria de variants sicilians fàcilment identificables pel lector italià. Sembla que el projecte lingüístic de Camilleri sobrepassa la voluntat d’accedir als lectors peninsulars i es construeix més aviat com un format amb la intenció expressa de revitalitzar el dialecte com a llengua literària.

La televisió
És inevitable recórrer a les més que dignes adaptacions de la sèrie Montalbano per a la RAI. El rostreLuca Zongaretti ha contaminat irreversiblement la imatge que teníem del comissari. La valoració és al remat positiva. En general la interpretació acompanya a la identificació del comissari de paper. El que més sobta però en el telefilm és la trobada d’un personatge, una llum, uns tipus, una mar que podria ser la d’Oliva. La mediterrània doncs en tot els seu esplendor, varietat i contrast que ens apropa i agermana. També ho fa la màfia i els corruptes, ací a casa nostra no se’n veu l'estructura –apenes alguna sospita de diners negres invertits en negocis urbanístics, algun latittanti amagat en els urbanitzacions discretes-, ah, però què en diríem dels comportaments mafiosos, preocupants.
de 

Les dones

Les dones de Montalbano donen molt a parlar. Perquè en són vàries. Lívia, la nóvia oficial absent en la llunyana Gènova, una relació intermitent i difícil la resolució de la qual és poc probable que acabe en un hipotètic matrimoni, ja que ningú dels dos s’hi veu deixant la seua ària, ningú no creu factibles les promeses d’una vida en comú sota una mateixa casa, ambdós intueixen que brinden al cel quan les coses s’hi posen agres.
Decisero di partire per Pantelleria e vi restarono sei giorni, finalmente senza discussioni e litigi. Era il posto giusto perché una notte Livia domandasse:
«Perché non ci sposiamo?».
«E perché no?».
Stabilirono saggiamente di pensarci sopra con calma, a rimetterci sarebbe stata Livia che avrebbe dovuto allontanarsi dalla sua casa di Boccadasse, adattarsi a nuovi ritmi di vita.

Ingrid, la vikinga espaterrant, és la dona-desig, la que tot mediterrani voldria tindre a l’abast, i encara que aparereix amb els atributs femenins sobre exposats, al maschio li agrada sentir la força del principi actiu tradicionalment masculí que tant revisa els frens d’un cotxe, com actua per aconseguir l’home que li agrada.Anna, la inspectora, la frustrada enamorada de Montalbano que aquest utilitza per accedir a les fotos d’Ingrid però que ha d'aturar-li els peus quan s’enfila al seu llit amb el consegüent botó de xiqueta capritxosa quan li neguen la llepolia que vol. Finalment Adelina, la dona-mare, que li cuida i li endreça la casa, que li entra un atac de gelosia si una altra dona, Livia, entra en casa, l'Adelina a qui Montalbano no veu quasi mai, però manté un entendridor diàleg a distància on la semiòtica dels senyals forma un codi que sols ells dos coneixen:
Con Adelina capace che stavano una stagionata intera senza vedersi. Montalbano ogni settimana lasciava sul tavolo di cucina i soldi per la spisa, ogni trenta giorni la mesata. Però fra di loro si era stabilito uno spontaneo sistema di comunicazione, quando Adelina voleva più denaro per la spisa, gli faceva trovare sul tavolino il caruso, il salvadanaro di creta che lui aveva accattato a una fiera e che teneva per billizza; quando era necessario un rifornimento di calzini o di mutande, gliene metteva un paio sul letto.

Dues històries, dues parts

L’estructura del relat és peculiar. Hi ha tres casos en realitat. El robament del supermercat i l’entrega de Tano u Greco, que estan relacionats. El mafiós, amb un excel·lent ús del suspens en el desvetlament del secret transmés per Tano al capítol set, posa Montalbano sobre la pista d'una nova història, la del gos de terracota. Pròpiament aquesta comença en el capítol onze i centra totes les línies argumentals. El canvi d'història és també un gir d’atmosfera. Mentre que el la primera part el to és de comèdia, la segona adquireix un de més seré, solemne, oníric en alguns moments. Exemple de l’ambientació buffa de la primera part el tenim en la concatenació de trucades telefòniques per part de la premsa al comissari després de la detenció de Tano. Les sol·licituds, totes respostes amb un no, s’intercanvien àgilment amb una trucada de Lívia i una sorpresa final:
«Commissario Montalbano? Sono Stefania Quattrini di "Essere donna".Vorremmo farle un'intervista telefonica, può restare in linea?».
«No».
«È roba di pochi secondi».
«No».
«Ho l'onore di parlare proprio con il celebre commissario Montalbano che tiene conferenze stampa?».
«Non rompetemi i coglioni».
«No, i coglioni, stai tranquillo, non vogliamo romperteli. Ma il culo sì».
«Chi parla?».
«La to' morti, parla. Ti voglio dire che non te la passerai liscia, cornuto d'un tragediatore! A chi credevi di pigliare per fissa con tutto quel triatro che hai fatto col tuo amico Tano? E per questo pagherai, pi aviri circato di pigliàrinni po culu».
«Pronto? Pronto?».

La segona part està resolta amb més calma, la investigació avança lentament entre les revelacions dels dottori i la intervenció violenta de la màfia, un elegant joc de contrastos que dinamitza la narració. La història sembla endinsar-se en les ombres tenebroses de la caverna de les llegendes, les profecies, els somnis, la simbologia, els signes esotèrics, els manuscrits medievals, un gir obscurantista pres amb un domini d’abundants recursos, com aquest somni on Montalbano troba una Livia lúbrica, no podia ser més semblant a la arrabassadora Ingrid, que li reclama sexe urgent en l’herba coberta de caragols i que és ple de significacions. Montalbano s’esforça per satisfer-la però hi veu un gos:
«C'è un cane».
«Che te ne fotte del cane? Chiavami».
In quel preciso momento il cane spiccò un balzo e lui s'irrigidì, scantato. Il cane atterrò a pochi centimetri dalla sua testa, s'impetri, il suo colore sbiadì leggermente, s'accucciò, le zampe davanti distese, quelle di dietro raccolte, divenne finto, di terracotta. Era il cane della grotta, quello che stava di guardia ai morti.
E tutt'inzèmmula scomparsero cielo, àrboli, erba; pareti e tetto di roccia si coagularono attorno a loro e lui con orrore capì che i morti nella grotta non erano due sconosciuti ma lui e Livia.

Traca final
La resolució està sotmesa al debat de si estava un tant forçada pels paràmetres del relat, al cap i a la fi, la desaparició d’una persona no és tan fàcil. Com si Andrea Camilleri poguera estar davant mà aquesta objecció, ens ofereix el retruc en forma de proves, uns casos suposadament reals, altres presos de la literatura siciliana més genuïna: Pirandello i Sciascia:

«Però» disse il questore dopo averci pensato sopra «se c'è la volontà di sparire, ci si riesce. Quanti casi ci sono capitati di gente apparentemente scomparsa nel nulla e poi, all'improvviso, eccola lì? Non vorrei citare Pirandello, ma almeno Sciascia. Ha letto il libretto sulla scomparsa del fisico Majorana?».

El final és excel·lent. Montalbano ha comprés el mètode semiòtic i llança un senyal particular, el qual és rebut per l’únic receptor que podia entendre el missatge. La semiòtica aplicada a la investigació policial, Eco i Camilleri anant de la mà, fray Guillem de Baskerville i Montalbano interpretant el món amb unes mateixes ulleres.