dijous, 22 d’octubre de 2020

 Em diuen Flexa: el viatge més negre de Joan Carles Ventura pels budells de la Ruta Destroyer

 


Cal fer llibres sobre la Ruta del Bakalao, aquell moviment de la Transició Mitjana que als últims anys dels vuitanta i principi dels noranta certificava la potència de la moguda cultural valenciana. Era una finestra oberta als aires musicals d’Europa en un món encara resclosit en les inèrcies del franquisme i que posà València en el mapa, molts anys abans de la fantasia de Camps i Barberà.

Ja n’hi ha, de llibres, el de Chimo Bayo i Enma Zafón, el de Luis Costa o el de Josep Maria Oleaque, En éxtasis, de referència absoluta segons ha comentat Ventura, tots aquests entre la nostàlgia i la investigació periodística.

Faltava una novel·la sobre el tema, negra i en valencià. Em diuen Fletxa, de l’editorial Alrevés, dins de la seua prestigiosa col·lecció Crims.cat i Premi VI Memorial Agustí Vehí 2019, és el segon relat criminal de Joan Carles Ventura (de juvenils té un fum i premiats, supervendes), i arriba per dir el que el periodisme o la memòria no poden expressar i sols la ficció penetra de manera clarivident i resolutiva.

I l’instrument bàsic d’aquest escrutini és la presentació d’uns personatges potents, singulars i atractius, que fan de guia privilegiada en aquesta baixada a l’infern particular de la Ruta. Hi brillen amb la intensitat d’una excepcional troballa El Fletxa, un detectiu accidental que es mou entre les discoteques de la N 500, i el Tato, una peça substancial de la Ruta Destroyer, acompanyats de la insuperable tia Amapariues, un encert de secundari com a un factor vivificant de la policromia bigarrada de la història, que adoba amb entranyable tipisme les escenes.

La narració és àgil i desinhibida, impulsada per un corrent subterràni d’humor sarcàstic que amara la trama amb aires del més refinat i gens simplista sainet. La història queda desgranada amb la justa progressió i dosificació de la informació fins a fer-la addictiva.

Però el que fa de la narració un poderós focus de producció que fermenta de significats és la successió entreverada de reflexions des del present sobre el que fou La Ruta i la València del transcurs dels vuitanta als noranta. La vista en la llunyania, carregada a voltes de malenconia i sempre crítica amb la deriva de la postmodernitat, és un valuós escalpel que obre en canal quasi trenta anys d’evolució orgànica de la ciutat i els seus apèndixs, tant espacials com morals. El Fletxa reflexiona com ha canviat tot plegat, la desolació de les discoteques entre els arrossars, la ciutat que perd l’ànima amb la seua progressiva gentrificació, el mateix Fletxa, que mira després d’un naufragi, les conseqüències del qual no ens podem ni imaginar.


Una magnífica novel·la la de Joan Carles Ventura, i necessària per certificar com es va encaminar cap al precipici un dels fenòmens que millor han caracteritzat la moguda valenciana de la Ruta Destroyer. Ens diu amb aquest relat que uns dels factors fou la introducció de la cocaïna, que acabà desplaçant la lisèrgia i la felicitat concentrada de les “mesques”. Altres foren, i això ho afegisc jo, la banalització de la música electrònica amb aquelles odioses “cantadetes”, la mala planificació empresarial, atabalada entre l’oportunisme i l’avarícia, l’aparició a les discoteques dels expeditius porters de Levantina de Seguridad, de l’ultra dretà José Luís Roberto i president del sindicat d’Empresaris dels Locals d’Alterne, en definitiva, com diu Ventura, amb l’arribada del feixisme en pantalons de xandall.

La premsa sensacionalista primer, que s’acarnissà amb el el consum de drogues i els morts en accidents de trànsit a la carretera del Saler, la llei Corcuera i els controls, juntament amb el començament de l’hegemonia del PP durant quinze anys, hi donarien el cop de gràcia. Però això ja és una altra història, que potser els la conte el Fletxa en una nova remesa de casos que ja va fent-se esperar.

Cap comentari: