Sebastià Benassar entrevistat a El Temps

El Temps, 26/1/2011

"Aixo dels crims és de tota la vida"

Sebastià Bennassar és, juntament amb ÁIex Martín, antóleg d’un Ilibre amb molta sang. ‘Crims. cat’ (Alrevés) aplega el bo i millor dels autors de novel·la negra contemporània en cataIà. Són disset contes creats expressament per a I’ocasió.

—A la presentació del llibre expli­queu que “ja fa temps que es vessa molta sang”...

—Es que el crim és present en tots els ámbits deis Països Catalans. Des de l’any 415, per exemple, que assas­sinen el rei got Ataülf a Barcelona, fins ara, amb els fets d’Olot, sense oblidar la filera de casos de corrupció. El crim és molt present a totes les capes de la societat. Es de tota la vida, aixó. Ara peró, hi ha escriptors que ho recreen i que s’hi recreen.

—La novel·la negra viu un bon moment. La novel·la negra catalana, també?

—Jo crec que viu un moment excel·lent pel que fa a creació i un moment no tan dolç peli que fa a promoció i indústria. Han desaparegut les grans col·leccions, “La Cua de Palla” i “La negra” de La Magrana, per exemple, peró, en canvi, es publica molta novel·la negra dintre els catàiegs generalistes d’editorials de tot el país. Però com que moltes d’aquestes editorials són petites o mitjanes, hi ha el problema de sempre: la visibilitat.

—S’acabarit omplint per fi el buit que va deixar “La Cua de Palla”?

—Es dificil d’aventurar. No veig que els editors vulguin recuperar cap col·lecció de novel·la negra en català de manera contundent. Cada intent de fer ressorgir “La Cua de Palla” —i n’hi ha hagut uns quants— s’ha acabat morint. No sé si és que el mercat no está per a col·leccions o qué passa, peró tampoc no sembla que cap editor s’hagi proposat seriosament de fer una col·lecció de novel·la negra en català. Opten cada vegada més per catàlegs generalistes i menys per catàlegs específics. L’enyo­rem i la continuarem enyorant molt, “La Cua de Palla”...

—Aquesta falta d’especificitat és una mancança, és inevitable o qué és?

—També es pot veure des de la pers­pectiva que la novel·la negra catalana ha sabut entrar a tots els catàlegs generalistes, i guanyar premis Sant Jordi o Carlemany, per exemple, cosa que és molt bona noticia. Ara bé, és igualment cert que no es posen les emes per a crear un grup de lectors fidels que sàpiguen on anar a buscar. Aixó ajudaria que unes altres editorials també volguessin tenir la seva col·lecció, cosa que faria créixer l’oferta i el mercat i afavoriria la novel·la negra en catalá en general.

—Qué té Suècia que no tingui el nostre país?

—Màrqueting. Avui dia, si a una novel·la negra catalana li posessis una faixa dient “Aquest és el llibre que Stieg Larsson s’enduia al lavabo”, en vendries el doble.

—És per a fer-nos venir gana, aques­ta antología?

—Sí. Són disset autors que s’han consolidalt (alguns, com és el cas de Marc Pastor, amb un èxit esclatant) els últims deu anys: constatem, de fet, com els darrers anys ha nascut i crescut una nova generació d’escriptors negres catalans, que conviuen amb els anteriors (amb Antoni Serra, Andreu Martín o Maria Antònia Oliver), i els presentem. La manera de fer créixer el cuquet de la curiositat en el lector és donar-li una peça breu. Després és possible que, ja fet el tast, passi a la novel·la o les novel·les d’aquests autors. La idea era buscar què es fa al màxim de llocs possibles deis Països Catalans.

—Algun tret comú, entre els disset contes?

—Així de cop, diria que no. Potser que n’hi ha molts que aprofiten els recursos dialectals per a acostar les seves nanacions. Però no em sorprén, aixó, ho atribueixo a un principi de versemblança, normal en literatura.