El Barça literari (I) Sang culé

El Barça està de moda. Són modèliques les sis copes de la temporada anterior, el joc que enamora, la personalitat de l'entrenador, el sistema de gestionar la pedrera. Prova de la implantació social del club és el fet que també ha arribat a la literatura. Que sapiguem, controlem les dues novel·les negres de Pijoan-Barrera i la de Sebastià Benassar. A més a més l'últim premi Ramon Llull 2009 ha anat a parar a Viçens Villatoro amb Tenim un nom, novel·la amb el Barça com a element cohesionador entre pares i fills. I ara acaba d'eixir el llibre de Laporta Un somni per als meus fills, on el president del Barça parla del club i de Catalunya.

Comentarem en articles separats les dues novel·les negres perquè l'interés s'ho mereix, encara que les dues demanen un tractament de continuïtat ja que comparteixen no només el gènere literari, sinó temàtica: un complot contra la vida de Laporta.

És evident que la personalitat controvertida del president del Barça és un focus d'atracció de fílies, però tambè de fòbies, que són les que enceten el mecanisme de la trama de les novel·les. El fet que els antagonismes contra Laporta vinguen de l'interior en el cas de Pijoan-Barreres i de l'exterior en el de Benassar, donen a les dues històries un estranya complementarietat que ens ofereix una magnífica panoràmica del club dins la societat catalana en ple procés de globalització.

Potser siga aquest últim aspecte el que ve subratllat per Pijoan-Barrera, encara que és fonamental considerar la magnífica descripció que ens fan de les entremaliadures d'una organització que funciona com una maquinària de precisió a l'hora de fer diners.

A Sang culé la mort del president, sense estalviar en cap moment els detalls més escabrosos d'un crim sagnant, violent i tètric (l'assassinat s'efectua als serveis de la llotja presidencial del Camp Nou enmig d'un partit), enceta una investigació que disseccionarà tots els estaments socials i sexuals, des dels neonazis dels Boixos i els més humils jugadors del tercer món, passant pels camperols de la Terra Baixa, l'església, fins a la cúpula empresarial i política.

La sotragada moral dels autors a la societat catalana és considerable. Els personatges, nedant en les aigües tèrboles que remena la fina ironia amb què els carreguen els autors, estan descrits amb quadres sense mancances. Inoblidable el cap de seguretat valencià, el factòtum, el conseller que amaga els secrets inconfessables. Gran troballa la dels detectius gais, una munió de força física i delicadesa veritablement electritzant i suggerent. Com a contrapunt a les històries amb què va topant-se la investigació, la novel·la respira amb la línia narrativa dels cercadors de fitxatges, el fil que arriba directament tramat des de l'anterior novel·la Tu no m'estimes, definida per La Vanguardia com una de les més originals de la temporada. I Sang culé no ha perdut aquesta espenta.