L'atmosfera negra mallorquina

La jove alemanya és una novel·la negra que, com fan les bones novel·les (negres o de qualsevol color) ens arriben amb el flaire suculent de l'atmosfera. Em ve al cap la famosa anècdota de Dalí durant els dies dels bombardejos a Madrid qui, preguntat (em pense que per Alberti) què salvaria del Museu del Prado, va dir: “L'aire que conté el quadre de Las Meninas de Velàzquez”.

Perquè l'aire que es respira en les aventures del detectiu Agustí Ferrà és l'alé que transpira Mallorca, Palma, més ben dit, el ser mallorquí. En efecte, La jove alemanya és una investigació al voltant de l'essència mallorquina. El mètode no pot ser més descriptiu: com un motlle que reflecteix el negatiu de la figura, la mallorquinitat ha d'eixir fora quan es contraposa a l'allau de visitants que han fet de l'illa un mirall turístic on es difícil reconèixer-s'hi. I com no, l'element germànic ací no podia faltar, com a factor predominant del canvi i com a element fonamental de la trama, amb viatge a Berlín inclòs.

El detectiu, que recorda al Lluís Arquer de Fuster, un reflex mediterrani del detectiu americà, està angoixat pels problemes de diners que podrien resoldre's amb la venda de la casa pairal a Sineu, escenari particularment Montalbanesc. En una de les reflexions al respecte aflora tota la força de les contradiccions que afligeixen l'illa i el protagonista i que, per una altra banda, conformen el personatge com un autèntic antiheroi de la més pura tradició negra. Delecteu-lo:

"Xerraren dels alemanys, del seu caràcter prepotent envers els altres, de l'enfrontament cultural i ideològic que s'ha produït entre ells i els mallorquins, de les culpes de cadascun a l'hora d'enfrontar-se a tota aquesta merda. Els doblers són els que manen. La manca d'una política nacionalista no excloent però sí enèrgica és el que ens fa mal i ens deixa al margen de qualsevol sortida digna. És com si tot fos permés excepte la història i la cultura heretada. Ens queda la llengua malmesa, els costums, les mirades; ens respecten els coquerrois, les gloses i les famoses ensaïmades. Però sobre tot ens sobren polítiques colonitzadores i salvatges, assassines i per això mateix menyspreables. Per tot això i per moltes més coses, li sabia tan greu a Agustí vendre la finca, “perquè si venem l'ànima, Aina, no ens queda altra cosa que la més absoluta misèria”.

Oi que es pot aplicar a altres territoris que coneixeu ben bé?

Sabem que Miquel Vicens Escandell ha continuat la saga amb La soledat del llibreter. La llegirem i la comentarem, no us càpia dubte.