Amb els morts no s’hi juga
Andreu Martin, Jaume Ribera
Columna, 2003
El tàndem Andreu Martí/Jaume Ribera no és nou, la sèrie Flànagan, que compta ja amb nou entregues, certifica la seua solvència. I aquesta primera novel·la del detectiu privat Àngel Esquius naix amb força i èxit, doncs ha estat guardonada amb el premi Columna 2003 i el premi Brigada
Amb el morts no s’hi juga Martin i Ribera executen un contundent exercici d’estil sobre el que és la novel·la negra, i en particular, la novel·la de detectiu privat. Perquè el del detectiu privat és un subgènere amb característiques pròpies que es detallen en la independència (per més que els policies de les novel·les, sotmesos a la disciplina de cos, hagen de botar-se la reglamentació tot invocant la llibertat d’acció que porta l’etiqueta de la recerca de la veritat pese a qui pese), la ironia i la contundència en els diàlegs, profusió del gènere femení aguaitant des de les ombres de la consciència masculina, dedicació exclusiva a la feina i humor, molt d’humor àcid, intel·ligent.
El regust carvalhià és evident, encara que ací trobem un Esquius acotxat sentimentalment per la seua filla i els seus néts. No obstant el detectiu sotmés a revisió és Marlowe, una gran troballa humorística (la confusió entre Philp i l’escriptor contemporani de Shakespeare és explotada abastament al llarg de la novel·la) al temps que desenvolupa una suggerent subtrama històrica, doncs els autors es permeten el luxe de treure l’entrellat a la misteriosa mort de Marlowe al segle s.XVI i a la suposada atribució de les obres de Shakespeare.
La reflexió sobre l’art de la novel·la de gènere criminal es condensa en la magnífica escena on Esquius sopa amb Maria, que ha elaborat una tesi sobre Chandler per acabar amb el malentés que va crear l’escriptor americà amb la publicació del seu article “El simple art de matar”. Diu
“Realisme? –va exclamar divertida-. Sí, això és el que diu en la primera línia del seu famós article. Però no és cert. Realisme a les novel·les de Chandler! Tu te l’has llegit bé? L’únic realisme que hi ha és en els paràgrafs on diu que la policia no és com pensàvem i que els detectius privats no són infalibles. Pel que fa a la resta, els seus millors diàlegs són com els de les pel·lícules dels germans Marx, esplèndids, però delirants, i té moltes escenes que són com de vodevil. (…) M’agrada perquè escriu novel·la lúdica, precisament la novel·la com la que ell mateix criticava”.
Crítica literària d’altura farcint una trama hospitalària amb moltes ramificacions i variants excel·lentment controlades per una ploma afilada que apunta una diana ben definida amb la punteria de qui sap què se’n porta entre mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada