Ací teniu un recull de tot el que es cogué al voltant de la lectura de 1280 Ànimes al Club de lectura de la Biblioteca Tamarit d'Oliva.http://unmonennegre.blogspot.com.es/2013/12/comentaris-sobre-1280-animes-de-jim.html
Si no podeu connectar, us deixe en brut l'acta de la reunió:
Que Nick Carey, protagonista de 1280 Ànimes, és un psicòpata és cosa acceptada per tots. El que no queda clar és la naturalesa de la psicopatia: si és d’origen mèdic o és alguna cosa més profunda i literàriament significativa.
Psicopatia creativa
S’ha assenyalat el lligam biogràfic que connecta els dos personatges més insultants de Jim Thomson, el Lou Ford de The Killer inside me i el Nick Carey de Pop 1280. Els dos són sheriffs corruptes, exactament igual que el pare de l’autor, el qual dilapidà en el joc, l’alcohol i les dones la fortuna feta a cops de suborns. Alguna cosa podia dir del tema, doncs, Jim Thomson.
Pel que respecta a la ficció hem pogut veure que Nick Corey tenia raons per esdevindre un psicòpata. I és que no es pot eixir indemne de les pallisses d’un pare que li fa culpable de la mort de la mare al morir en el part. Talment com el sheriff de The Killer inside me, sotmès a vexacions sexuals per part de la madrastra quan era menut. El que transcendeix la mera caracterització del personatge és el fet que Thomson aprofita aquest origo criminis per exposar una digressió d’allò més suggerent sobre la dimensió del complex de culpa, que comprén, des de la justificació de la maldat individual fins a la col·lectiva: “he vist munts de persones que busquen solucions fàcils a problemes immens. Individus que acusen els jueus de totes les coses dolentes que els hi passa, (...) els qui diuen que la culpa de tot la tenen els altres i que la solució consisteix a destruir-los, o dels qui afirmen que s’ha d’entrar en guerra amb un altre país”.
El context social
Per altra banda podem comprendre també que el protagonista desenvolupe una psicopatologia violenta tenint en compte les perles que formen la societat de Pottsville. Com reaccionar sinó davant Tom Hauk, qui pegava a la dona “com tot el món”, o l’advocat Henry Clay, qui “dels seus catorze fills, cap ni un havia anat a l’escola, perquè el fet que els xiquets anaren al col·legi era violar els drets constitucionals d’un home. De les set filles, les quatre que estaven en edat de caure embarassades, estaven prenyades. I no permetia que ningú els preguntara com havien arribat a aquest estat, perquè, com es tractava d’una responsabilitat jurídica, era assumpte del pare vigilar la conducta pública de les criatures i no tolerava intrusismes”, o el Robert Lee Jefferson, de reminiscències presidencials, qui assegura, no sense raó, que “Cap metge faria l’autòpsia a un negre. Ja, no es pot aconseguir que un metge toque un negre viu, i voler deixar-lo tot sol amb un de mort”.
L'atzar o la necessitat
I és que, psicòpata o no, hem d’admetre que Nick Corey és endimoniadament intel·ligent, La qüestió que planteja si té o no un pla que dissenya tots els actes és tema debatut. És possible pensar negativament pels indicis que se’ns hi donen: “I vaig decidir que no sabia quina merda fer”, “Hauria de fer alguna cosa o pensar en alguna cosa”, “Potser que no semble massa assenyat que un paio es pose a fer coses per un motiu que desconeix”, “se m’hi havia acudit alguna cosa vaga”, “no tenia ni la més remota idea de la consistència del pla; ni putes sabia jo d’ell”, “Havia de poder, però encara no sabia com”, “Ja afrontaré el problema quan hi sure”, “Jo havia donat un altre colp a cegues i aquest havia donat més en la diana que el primer”, “Havia estat molt prop de muntar un pla”, “en el que pertoca saber què fer, no en sé més que qualsevol pollós ésser humà”. És possible doncs considerar tots aquests indicis com mistificacions d’un pla ben dissenyat, ja que no em direu a hores d’ara que us cregueu tot el que explica aquest manipulador compulsiu, cínic i mentider. I tanmateix ací rau el poder de fascinació del narrador homodiegètic, en la capacitat d’atreure’ns cap al seu discurs i visions. Per això ens amara una certa commiseració en percebre el dubte i la tribulació del protagonista, i ens enganxa i ens sobta la freda violència. De la mateixa manera que Nick Corey organitza tot perquè semble que ell no té res a veure amb el que passa, sedueix el lector perquè crega que tot és producte de la improvisació o d’un pla que ha estat traçat en instàncies superiors: en la inaccessible ment del Creador.
El buit
El capítol 23 és crucial. Nick entra en la casa de Rose, on van a produir-se dos assassinats com a conseqüència de les seues maquinacions. És quan Nick Corey veu la llum: “se m’hi havia revelat la veritat. Havia sentit com si algú premés un gallet al meu cap i s’hi produís un violent llampec, aleshores havia vist tota la veritat, almenys havia vist per què les coses eren com eren i per què era jo com era”. No conec una actualització del concepte de l'apocalipsi més encertat com aquest, on la veritat és acompanyada de l’àngel de la destrucció. I la veritat que veu i el transforma no és altra que la visió del buit: “Jo havia estat centenars de vegades en aquella casa i en altres cent com aquella. Però aquella fou la primera vegada que vaig veure què eren totes en realitat. Ni llars, ni habitacions humanes, ni res (...) sols el buit que m’estava amerant en aquell lloc. De seguida deixà d’existir en aquell punt concret i s’assegué en tots els llocs, en tots els llocs com aquell. I de sobte el buit s’omplí de sons i volums, de tots els esdeveniments implacables que els individus havien conjurat en el buit. Nenes indefenses que escridassaven quan el mateix pare es colava en el llit amb elles. Homes que maltractaven les dones, dones que imploraven pietat. Nens que es pixaven en el llit de por i angúnia (...). M’estremí i pensí com de meravellós havia estat el nostre Creador en crear una cosa tan repugnant i fastigosa, tant que, quan es comparava amb un assassinat, aquest resultava molt millor”.
Absaló, l'exterminador
Si fins aquest moment véiem justificats les manipulacions i els assassinats que comet Nick Corey com a actes necessaris per mantindre el seu estatus, ara se’ns hi revela com a un àngel exterminador envestit per Déu en la seua tasca de neteja per a fer d’aquella Sodoma i Gomorra que era Pottsville un món raonable fet a la seua mida: “He de ser el cap de Potts County per sempre més. He de seguir vigilant l’obra del Senyor, ja que l’únic que Ell fa és assenyalar, Rose, l’únic que Ell fa és elegir la gent, i jo descarregue la Seua ira sobre els elegits”.
Les runes del somni americà
El buit que sent Nick Corey a casa de Rose és el buit de totes les cases d’Amèrica, un país en bancarrota moral, ofegat en la corrupció, la injustícia, el racisme, l’abús sexual, l’opressió política i econòmica dels de dalt per sobre els que no hi pinten res. Són les runes del somni americà les que precipiten Nick Corey a la desil·lusió, el desencant, l’esquizofrènia i la psicosi. La dislocació de la personalitat serà la conseqüència natural en què ha caigut la caòtica i fracturada condició de l’ànima americana i això farà estralls en el nostre protagonista.
Incorreccions
El debat ressalta les posicions políticament incorrectes d’aquest sheriff corrupte, gos, golafre, vanitós, voluble, misogin, masclista i cínic. Des d’una visió contemporània sobten com a inversemblants situacions tan anòmales com el casament forçat o el maltractament als negres. No obstant s’hi apuntà que són coses del lloc i l’època: estem al sud dels EUA, en el que s’anomena l’Amèrica profunda, a principis de segle, més concretament pels volts de 1917, ja que hi ha una al·lusió directa a la revolució bolxevic de Rússia. També es feia difícil empassar-s’hi el llenguatge cru i freqüentment barroer. L’explicació apareix amb un comentari tan senzill com encertat: “l’autor ho fa a posta”. I tant, que ho fa a posta. I de quina manera queden caracteritzats els personatges per aquest exercici magistral d’investigació llingüística, un dels pilars més sòlids on s’assenta aquesta novel·la de caràcters.
Ironia i sarcasme
L’altra troballa preciosa quant al procés narratiu és el recurs a la ironia i el sarcasme. El fet de considerar, per exemple, el càrrec de sheriff amb allotjament gratis, bany privat, els seus suborns i prebendes com “el regne dels cels”, és una paròdia de l’american dream, ací reduït a la il·lusió evanescent i competitiva pel confort. Sembla que a Nick Corey no li quede més que explicitar la seua postura cínica i sarcàstica per a l’ofici de sobreviure en un món hipòcrita i injust.: “Qui vol un comissari llest? I crec més convenient donar l’esquena als problemes que fer-los front”. “Semblava que hi havia baralla, així que el millor seria que em fera fonedís abans de detindre ningú i poguera patir algun dany”. “En primer lloc no sóc realment valent, ni treballador, ni honrat. En segon lloc, els electors no volen que ho siga”, “Així que fou bondat absoluta per la meua part preparar-los les coses per no haver de seguir vivint”, “Tot el qui d’ara en avant infringisca la llei em trobarà en contra. Sempre, és clar, que no siga un negre o un blanc desgraciat que no puga pagar els seus impostos”. “No està bé fornicar el diumenge al matí”, “Els obrers tirant-vos pedres de carbó i regant-vos amb aigua, i vosaltres sense res amb què defendre-vos-en més que amb escopetes i fusells automàtics, Sí, senyor, hòstia! S’ha de reconéixer que vostés ho fan collonudament (...) I aquells morts de fam que treballaven en el ram tèxtil –vaig dir-. Fotre, els van apanyar vostès, eh? Gent que malgastava un salari setmanal de menys que 3 dòlars, balafiant-lo i després es queixava perquè havia de menjar fem per sobreviure. Però, quines hòsties! Eren estrangers, tu, i si no els agradava el fem americà, per què no tornaven al lloc d’on havien vingut?”, “Segons la llei, jo hauria d’haver estat a l’aguait dels grans i poderosos, dels paios que realment governaven aquest lloc. Però no se m’ho permetia tocar-los, així que em veig obligat a equilibrar la situació sent dues vegades més implacable amb el rebuig blanc, els negres i els individus com tu que tenen el cervell podrit allà al cul, perquè no tenen un altre lloc on utilitzar-lo”. No pot ser més actual. Les transposicions apareixen a mansalva: les factures falses de la infanta que Hisenda se les valida, la remoció de la inspectora que multà la multinacional Cemex amb quatre-cents milions, les penes de dos anys de presó als activistes que llançaren un pastís a la presidenta de Navarra, mentre Fabra, Camps o els mossos que apallissen fins a la mort els detinguts se n’ixen estalvis.
L'el·lipsis
Un dels encerts narratius és la utilització de l’el·lipsis en moments clau, que solen ser els assassinats o les escenes de sexe: “Hi ha alguna cosa que se sap sempre, crec. I el que se sap és el moment de morir. Moose i Curly sapieren que anaven a palmar-la. –Bona nit, gentils cavallers –vaig dir-. Hola i adéu. El Ruby Clarck va fer sonar la sirena. Quan es va esbandir l’eco, Moose y Curley estaven ja en el riu amb un projectil entre els ulls”, “Obrí la porta, va entrar i jo vaig entrar amb ella. M’agafà de la mà en la foscor i em dugué per la casa fins al seu dormitori. Havia tingut gràcia que diguera que volia parlar-me, perquè no digué ni una paraula. O quasi ninguna. Després es tombà d’esquena, badallà i s’estirà; era un tant inquietant, perquè jo mai no m’hi veia bé en la foscor i tardava a vestir-me”.
Final obert
El final obert desconcerta més d’un lector. Tots però coincidim a acceptar que era un desenllaç lògic per aquest atzucac sense eixida on s’havia clavat el protagonista,. L’idealisme delirant de Nick Corey havia xocat de morros contra la realitat: l’abúlia acostumada (“vaig romandre panxa amunt sense fer res en particular i sense preocupar-m’hi gran cosa”) ja no és possible, perquè el seu món ara està ple de fantasmes que troba a faltar i que pregonen la seua desolació interior: “Hi vaig posar atenció, esforçant-me per sentir la fressa de Mayra en la cuina. Vaig començar a preguntar-me on estava Lennie, i tot i que potser deguera eixir a cercar-lo abans no es cavara en un fregat. Vaig considerar que hauria d’anar a veure Rose per gaudir d’ella una estoneta en cas que Tom no estiguera a casa”. La nova realitat ja no pot ser compresa: “Em vaig seure en una cadira i vaig afonar la cara entre les mans. Intentant aclarir les coses. Intentant que encaixaren entre si de l’única mena que tingueren sentit”. Però res no té sentit, cap instància pot atorgar un ordre a les coses estrallades com estaven, ni tan sols una revelació divina: “Em vaig alçar i vaig anar a la finestra pensant que potser veuria un senyal. Però l’única cosa que vaig veure fou una l de gossos enjogassats olorant-se l’un a l’altre”. Com tampoc pot invocar l’ajuda mítica amb un patètic i desfermat relat etiològic sobre per què els gossos van olorant-se el cul. Ni per suposat podrà ja recórrer la causa martiriològica passada de voltes: “Perquè estava tot tan clar per a mi, Crist sabia que estava clar: estima el proïsme i no fotes ningú a no ser que es desmadre (...) per quina altra raó se m’havia ubicat a Potts County? I per quina altra raó estava jo allí? Per quina altra raó, per qui més, per quin altre sinó Crist Totpoderós ho suportaria? Però jo podia fer-li comprendre això. Era tan cec com la resta”.
El final obert preocupa els lectors. És natural. Tothom ens preguntem què passarà amb els personatges (vius) que han sigut impulsats per la llançadra de la poderosa narració de Jim Thomson. El panorama no és massa afalagador: l’ombra de la forca s’abat sobre Rose per doble assassinat, o sobre el comissari Ken Lacey per la mort dels dos macarres o sobre el mateix comissari de Pottsville, Nick Corey, si no encoloma aquestes morts a Ken. Però no ho pot fer, perquè Amy Mason, un dels pocs personatges amb sòlid principis morals, no està disposada a permetre que Nick reba una pena de mort per una falsa acusació.
Què passa amb Amy Mason. Hi ha interés especial per saber d’aquesta perla negra. El cert és que és l’únic personatge (de tots els antagonistes, segons la terminologia popoviana) pel que Nick sent una afecció sincera: “Després quedàrem allargats l’un al costat de l’altre, agafats de la mà. Respirant a l’uníson, ambdós cors bategant compassadament. Sense saber com, notava cert perfum en l’aire, encara que sabia que Amy no se’n posava cap, i, sense saber com, escoltava que tocaven violins que, suaument i dolça, executaven una melodia que no existia”. Tanmateix, i ací comença a frustrar-se l’optimisme vil de Nick, ella no accedeix a fugar-se amb ell, perquè vol gaudir de les propietats que té en Pottsville. A més acabarà per destrossar les darreres pretensions de Nick quan li declare que: “Estic enamorada de tu, és amor, em sembla, i com n’estic, no vaig a acceptar una cosa que mai de la vida se m’havia acudit que poguera acceptar. Però no sigues violent amb mi, perquè les coses poden canviar. I puc deixar d’estimar un home que sé que és un assassí!”. Acaba ací el capítol 16 amb un brillant suspens i comença el següent: “Vaig estar una estona sense dir res; em vaig limitar a romandre com estava, preguntant-me on s’havia anat la música dels violins i per què havia deixa de fer olor de perfum”.
Negra com l'ànima humana
En definitiva, una novel·la negra, negríssima. No interessa ací qui assassina, per tant no hi ha intriga a la manera clàssica en què un investigador descodifica les pistes per arribar a descobrir l’autor. És més aviat el contrari: el narrador homodiegètic sembra pistes falses per impedir que es descobrisca l’assassí.
Potser siga aquesta la diferència més notable a l’hora de caracteritzar la novel·la negra front a la novel·la d’intriga: no val la pena conéixer qui ha sigut, sinó el perquè. Interessa saber els motius individuals que determinen la violència, però molt especialment l’entramat social que la provoca o que l’accepta tàcitament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada