Lloseta: off the record

Com quan parlàvem de les dificultats per les que passa l'edició en general i la novel·la negra en català en particular. S'hi parlà de l'erràtica política editorial, amb uns directius que es mouen més pels resultats econòmics que per una tasca de promoció cultural. N'eixiren a la llum els sotracs que els autors han de patir fins trobar un editor de confiança, les servituds a què es veuen sotmesos, com la de fer la gira de presentacions, inclús haver-les de pagar ells mateixos.

Després havíem de plànyer la deficient distribució de les editorials menudes, que és on es publica ara la major part de la novel·la negra catalana. Els llibres costa trobar-los, tot i anar a cercar-los a posta, i sovint no eixen de les caixes ni veuen la claror de la llibreria, o han de dormir els somnis dels justos sense que l'escalfor de la mirada dels clients caiga sobre les seues portades girades al sol, sinó condemnats a viure a reculons del món, amb l'única etiqueta del llom, minso i quasi anònim, en un prestatge massa alt o massa baix, inaccessible en qualsevol cas, esperant el trist destí de la devolució o la guillotina.

Trobàvem a faltar la política de les col·leccions ben fetes, aquelles fites mítiques de la Cua de palla o La Negra, on treballaren els mítics Pedrolo i Fuster. Sí, hi ha col·leccions, i ajuden moltíssim a la difusió del gènere, però tan disperses que amb prou feines se'ls nota entitat i on l'autoria autòctona, excepte casos il·lustres, no s'hi deixa veure massa. Falta posar número als exemplars de col·lecció i llançar-los amb una portada o un distintiu que els identifique com a novel·les negres.

Malgrat tot, s'hi respirava satisfacció per la vigoria de la novel·la criminal en l'actualitat i molta il·lusió a l'hora d'exposar els projectes, que anaven a caramull, i que a les trobades memorables com la de Lloseta s’ajuda a fer-ne germinar de nous.