dilluns, 11 de gener de 2010

Lloseta negra: la lliçó del mestre

Andreu Martín, s’envestia amb la seua condició de guru de la novel·la negra per abordar la seua Lliçó Magistral amb un canònic “Estimats germans...” i és que era diumenge, hora de missa de dotze. La celebració del misteri de l’escriptura, on el mestre transmet la seua saviesa als fidels, tingué l’efecte eucarístic de compartir la comunicació de la revelació que havia anunciat dos dies abans. I efectivament, al tercer dia la parròquia entregada va ser testimoni de la transfiguració de la Veritat. Però, ja sabeu com domina el mestre les entreteles del suspens, els iniciats haguérem d’esperar fins al final per veure la llum.

Com feia l’inefable Quim Monzó quan es remuntava als grecs per explicar l’origen de qualque cosa, Martí també va viatjar a la Grècia clàssica, però no per buscar l’argument d’autoritat, sinó per carregar-se’l. Que no, que la novel·la negra no comença amb Èdip. I jo que pensava que aquesta era la primera i més perfecta novel·la negra perquè el detectiu és el mateix asassí. Així comencen les adhesions incondicionals, trencant-se-li a un els esquemes més arrelats.

Que no, va dir Andreu, que la novel·la negra comença amb Poe. L’escriptor americà, turmentat per la vastitud del món i la seua inabastable complexitat, un ésser atabalat pel misteri de l’existència que va voler exorcitzar amb alcohol, les drogues i l’esoterisme, un bon dia, potser incapaç de reconstruir-se a si mateix després d’una monumental ressaca, va decidir assentar el cap, casar-se i habitar una casa. I és aquí on apareix la mirada racionalista que dissipa la boira espiritista. Escriu Els crims de la rue Morgue, La carta robada, L’escarbat d’or i el Misteri de Marie Rouget, relats on el misteri es pot explicar per mitjans racionals i un exercici deductiu. És la mirada que inspirarà després els detectius Sherlock Holmes o els d'Agatha Christie en el que es ve anomenant la novel·la de misteri o novel·la enigma.

Després creuarà l’oceà i amb autors de la talla de Hammet i Chandler prendrà contacte amb la realitat, on el crim organitzat estableix dominis impensables a Europa. El detectiu recorre la misèria i la sordidesa d’una societat implacable amb el dèbil i la novel·la es fa social. Es fa negra.

Però no penseu que una novel·la és negra perquè s’implique socialment i denuncie les injustícies dels poderosos. Una novel·la negra, el primer de tot ha d’estar ben escrita.

En què consisteix la construcció modèlica de la novel·la negra? Doncs en saber plantejar al lector el joc d’un misteri que s’ha de resoldre per procediments analítics i racionals i on el lector ha d’entrar no sols per satisfer la seua curiositat, sinó per sentir-se'n partícep, amb l’exercici de la seua intel·ligència, del joc intel·ligent de símptomes, pistes i deduccions lògiques que acaben amb la composició lògica d’un mosaic que explica el problema plantejat. I en el procés, evidentment, hem de descriure l’entorn, les relacions socials, de domini i alienants que determinen els personatges i les respostes als conflictes. Ha d’aparéixer-hi la crònica social, més o menys realista, més o menys truculenta, però sols com background del joc entre autor-lector.

I ací ve la revelació quasi divina. Conta Andreu que a Xile li van fer una pregunta que el va empipar, perquè no va saber respondre. –És Hammet i Chandler novel·la negra? –I tant –va respondre sense pensar-s’ho massa. Però sabent que havia estat una resposta per eixir del pas, la pregunta el va estar rondinant tota la nit, fins que se li va fer la llum, se li va aparéixer la Immaculada Concepció i va veure. Sí, va veure que Hammet i Chandler, considerats els pares de la novel·la negra, haurien de situar-se dins de la categoria de la novel·la enigma. Tal volta per això llegim en una de les novel·les de Martín amb més contingut metaliterari, Amb els morts no s’hi juga, que no es pot buscar realisme als diàlegs de Chandler, més propis d’un guió surrealista dels germans Marx, que és d’allò més formulístic trobar el culpable sempre en la dona, eixa femme fatale equiparada funcionalment així al majordom de les novel·les d’Agatha Christie.

I és que la concepció del joc és fonamental per comprendre la narrativa de Martín. Aquest hi va portar l’anàlisi psicoanalític com a un joc semblant al que es proposa la novel·la negra: explicar-se per medis racionals determinants comportaments i reaccions, un instrument indispensable que s’afegeix al sociològic per comprendre el Mal i les seues manifestacions. Perquè en realitat del que parla l’autor és de les seues pròpies pors i angúnies. En principi la por és, per preventiva, beneficiosa. Posava l’exemple de la paranoia com a una reacció psicològica de supervivència: tots ens agafem la cartera quan se’ns apropen dos homes en el metro atapeït, i si no ho fas: estàs dient-los que et roben. Ara, una altra cosa diferent és pensar que tots et persegueixen, aleshores allò que era benèfic agafa tintes de patològic. La maldat produeix por, siga perquè la patim o la provoquem perquè perilla la nostra seguretat, siga perquè ens veiem amenaçats per la maldat. La por és l’element generador que produeix reaccions violentes, que al mateix temps produeix més por i més violència. Això inevitablement apareix a les novel·les. L’autor, diu, és una màscara, amb la qual manifesta les seues pors a través dels personatges i les situacions. I la màscara és més opaca quanta més voluntat hi ha de confessar-se obertament.

Així que –i és una antófona pròpia– cerqueu l’autor en les seues novel·les, no pas a les seues memòries.