dimecres, 29 de juliol del 2009

Crítica Negra. Antípodes

Antípodes
Maria Antònia Oliver
Edicions La Magrana. Col·lecció La Negra, 1988

Continuem els comentaris de lectures amb la interessantíssima Antípodes de Maria Antònia Oliver, la segona novel·la de la sèrie de la detectiva mallorquina Lònia Guiu, la primera de les quals és Estudi en lila , de 1985 i l'última El sol que fa l'ànec, de 1994, totes tres publicades en la col·lecció La Negra de La Magrana.


La col·lecció La Negra fou una fita per a la novel·la negra catalana, així com la col·lecció de La Cua de Palla, dirigida per Manel de Pedrolo, fou per a la novel·la negra en català d'autors americans, un element clau en l'elaboració d'un registre literari que, segons Carles Biosca, amb el temps s'ha revelat apte no tan sols per a la creació literària i la traducció, sinó també per a produir o doblar pel·lícules de temàtica policíaca o criminal.


La Negra, dirigida per Jaume Fuster va començar la seua tasca al 1986 i fins 1998 va publicar 61 títols, en la gran majoria d'originals en català. De fet el primer títol fou una novel·la d'aquest autor consagrat del gènere, Sota el signe de Sagitari i alberga la trilogia negra de la seua dona, Maria Antònia Oliver, a més d'autors consagrats avui, com Andreu Martin, Pedrolo, Antoni Serra, i traduccions de Vian, Macdonald, Himes, Greene o Cardoso Pires.


Maria Antònia Oliver realitza a Antípodes una excel·lent presa de consciència que es focalitza en la seua detectiu, Lònia Guiu, en diferents polaritats. Una n'és la seua condició de dona que és adquirida quan sent a les seues carns l'explotació que com a objecte sexual o pura mercaderia exerceixen sobre les dones màfies amb la protecció policial o l'aquiesciència social que perpetua un rol supeditat al mascle.


L'altra vessant, i no menys important, és la presa de la seua condició de mallorquina, encetada paradoxalment a Austràlia, l'altra illa gran, que als antípodes li descobreix la seua, la petita, i en tornar a Mallorca la redescobreix com una terra malmesa per les corporacions turístiques, l'avidesa dels quatre espavilats que se'n fan gros el pap i el papanatisme dels illencs que encara creuen en allò del progrés a tota costa. Aquesta conscienciació queda resumida en aquestes belles paraules al voltant de la Cala Mura, on s'hi vol construir: ”Si va a dir ver, jo tenia tan poques vel·leïtats ecologistes com en Miquel, però quan vàrem arribar al bell mig d'aquell illot despullat, petit, desemparat, se'm va despertar l'instint maternal que no havia tingut mai i vaig fer com un jurament a la mar que l'envoltava: ningú no li posaria la mà damunt”.


En definitiva, una presa de consciència que reposa sobre la base heroica d'aquells detectius clàssics per als quals no hi ha claudicació davant una investigació que es tanca en fals, ni podran deixar passar per alt una injustícia. Tot contant amb un nervi i un ritme exemplars i la màgica sonoritat de la rica i exòtica variant mallorquina de la llengua.

Per consultar l’índex http://www.l-h.cat/utils/obreFitxer.aspx?Fw9EVw48XS4nRreNOE37scq0oQAKKga6eDALHFaGHjQqazB

4 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Ja veig que la novel·la està agafant bon vent; me n'alegre. Jo encara no l'he poguda llegir.
Una abraçada

Andrea Robles ha dit...

l'index de la cua de palla la teniu ací: http://cuadepalla.blogspot.com/

Antoni ha dit...

Primer que tot felicitar-vos per el llibre: un llibre que confese em va atraure per la seua "sugerent" coberta, però que s'ha acabat convertint en un meravellós descobriment. Espere que tinga l'acollida que es mereix.
Ara ja una petició a nivell personal: que li sugeririeu a un escriptor novel que vol fer sort i intentar publicar la seua obra?

Gregorio Royo Bello ha dit...

Aquest és el nostre primer projecte i per experiència propia creguem que el fonamental és:

Primer de tot que t'agrade el que has escrit, que cregues en el producte.
Després has de donar-lo a llegir a gent de confiança i demanar-los-en l'opinió, tot refiant-te d'aquells que saps tenen criteri i canviar el que calga, sense por, nosaltres hem reescrit la novel·la fins aconseguir una forma que ens semblava atractiva.
Més tard la pots enviar a premis, pensant que no t'elegiran, però amb la il·lusió de quedar entre els finalistes o que l'editor es quede amb la teua història.
La prova de foc és la de trobar editor. Hi ha moltes portes on trucar, alguna s'obrirà.
L'opció del representant és plausible, però no hem anat per aquest camí i no sabríem orientar-te.

Entestar-se, no renunciar i, encara que no publiques a la primera, continuar amb l'escriptura, que, més que una activitat excitant, és una manera de viure, de pensar, de veure el món a través de la ploma, una eina indispensable.