El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar, de la vista bé, gràcies.

L’última novel·la de Sebastià Bennasar, El país dels crepuscles, Alrevés, 2013, és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.

La superfície és intensament atractiva per la seua lectura àgil, la trama addictiva, una successió dels esdeveniments molt ben estructurada, amb un sorprenent  control del ritme i equilibri en la confrontació de la batalla, profusa i fèrtil en la literatura, entre la llum de la raó i els foscos imponderables de l’ànima humana. I això bastaria per reconèixer la vàlua de la novel·la.

Al dessota però d’aquesta pàtina rutilant albirem quelcom que batega amb forma pròpia, una tècnica de narrar, esforçada i passional, que fa sòlida l’estructura. Així és inevitable remuntar-me a les seues novel·les mallorquines, especialment La mar no sempre tapa, on tracta el tema de la identitat illenca des del punt de vista de la seua relació especular amb el correlat peninsular i per extensió amb el fenomen d’allò global, particularitzat en la colònia d’intel·lectuals que al llarg dels darrers dos segles s’havia instal·lat a les illes, i que dóna cos argumental a la figura del gran Chester Himes, a qui Bennasar ret un sentit i merescut homenatge, i que, per cert, trobem a faltar en la terra on morí, Moraira, però, deixem-ho córrer, que els homenatges al País Valencià, pregunteu-li a la família de Teodor Llorente, els carrega el diable.

En El país dels crepuscles ens adonem que aquest tractament de la insularitat és utilitzat com a criteri essencial i no sols en la magnífica caracterització de l’ambient, amb la neu sempre present, les carreteres bloquejades, els refugis de muntanya, la manca de cobertura, els graus sota zero, les llegendes à la romantique, els contrabandistes, maquis, bruixes  i malediccions, sinó també  a l’hora de construir els personatges, els quals arrosseguen l’alteritat de la vida passada en un altre lloc, com la Marta Canal, biòloga, que “havia abandonat la seua Tarragona industrial natal feia molts anys, convençuda que en aquelles muntanyes i havia la vida”, o la Mei, agent dels mossos, la qual “havia arribat feia tres anys al Port de Suert per pura protecció després que la màfia russa posàs preu al seu cap”, el senyor Ramon, filòleg,  que està revisant la primera expedició de l’Institut d’estudis Catalans a la recerca del romànic per desmentir que “el català era això que parlaven una colla de botiguers de Barcelona i poca cosa més”. Fins i tot els autòctons projecten el seu aïllament confrontat a l’externalitat de les seues aspiracions, com Quim el pastor, que dóna la benvinguda als llops: “cada vegada que retorna un animal, arriba una gran font de riquesa per a la vall (...) això s’omple de turistes”, o el Miquel, que donà un ensurt al seu pare contrabandista en fer-se mosso: “algú havia de començar a pensar què passarà el dia després de la independència, quin país tindrem i quin país voldrem. I us asseguro que serà un país on caldrà que hi hagi policia”.

Tot plegat ens conforma una novel·la coral, amb les dificultats tècniques que això implica, i que Bennasar supera amb l’espenta dels grans reptes i un resultat superb, regalant-nos una rica visió calidoscòpica i una saborosa panòplia de caràcters.  Com a contrapartida, la preeminència del personatge principal, el comissari Jaume Fuster, queda en un segon pla i la pregnància de la primera persona amb què s’expressa  és relegada front a la resta de punts vista de l’enunciació, una circumstància desconcertant a primer cop d’ull, però bastant pertinent en l’oposició de les dues veus enunciatives, la interna personal i l’externa coral.

L’element orgànic més destacable que enjova aquests elements formals és una magnífica reflexió sobre la violència. Què ha d’haver sinó en una novel·la criminal, què has de trobar sinó en un investigador que ha tractat el fenomen en els seus indispensables Pot semblar un accident i 501 crims que has de conèixer abans de morir. La seua sembla una teoria pessimista, d’ampli recorregut. L’enceta  Irene, guia turística que fa un doctorat sobre les pintures de les esglésies de la vall de Boí. “Sigui com sigui a l’Edat Mitjana el contacte directe amb la mort violenta era molt més fàcil i freqüent que no avui en dia”. Per desmentir-la, arriba fins a l’actualitat amb l’exposició dels crims que s’hi narren. Encara més, la violència no tindrà aturador mentre hi hagen visionaris: “-I quin és l’objectiu final? –No ho sé, volar Barcelona? –L’objectiu final, estimats amics, és aconseguir reduir la població del planeta fins a una xifra sostenible”. Que el gen de la violència està al nostre ADN, del qual qualsevol podem ser-ne víctimes, es llegeix en la reflexió de Marta: “Es va sorprendre pensant en ella mateixa com a assassina. I és clar que ho faries, Marta. Si poguessis, si tenguessis les armes i la manera de fer-ho (...) Te’n vares anar de la teva Tarragona perquè tens impulsos homicides, perquè a tu et sobra el noranta per cent de la gent”, un monòleg colpidor que recorda aquell d’Andrés Hurtado barojià a El Árbol de la Ciencia quan veu els espanyols indiferents davant la pèrdua de Cuba i Filipines: “Ideas absurdas de destrucción le pasaban por la cabeza. Los domingos, sobre todo cuando cruzaba entre la gente a la vuelta de los toros, pensaba en el placer que sería para él poner en cada bocacalle una media docena ametralladoras y no dejar uno de los que volvían de la estúpida y sangrienta fiesta”. Sí, en els moments de convulsió social ben bé es poden desfermar els instints assassins, ja en pot prendre nota el Ministeri de l’Interior. No obstant sentim la devoció de l’autor per la natura que, com el concepte de llei natural ciceronià, ha de funcionar com un antídot d’aquestes pulsions destructives. No es refereix a la defensa de la naturalesa dels quatre ecologistes sonats, ni la que proposa el cientificisme d’alguns biòlegs integristes, sinó la veu de la pagesia que no ha abandonat la seua funció com a interventors del medi on interactuen i del qual en formen part indissoluble: “Els homes”, diu el pastor Quim, “hem de conviure amb la natura, no podem ser els senyors, ni els amos, ni res de res. La natura, quan vulgui, farà el que vulgui, per molt que nosaltres vulguem controlar-la.”

Vet ací com Sebastià Bennasar ha construït un quadre complex, ric, un exercici de profunditat ben remarcable. Segons la teoria de Julien Gracq, que afirma que els escriptors, o són miops o  hipermètrops, a Bennasar no li cal cap diòptria, ni de prop, ni molt menys de lluny.