El cas Alcàsser als Octubre. Els mitjans esguitats

Joan Oleaque, periodista del País parla amb Marià Sánchez Soler, novel·lista i periodista de Información, ànima d'Alacant Negre. El tema aborda el procés dels mitjans de comunicació arran del Cas Alcàsser.

L'aparició de la televisió privada als anys noranta impacta violentament contra el periodisme: la crònica de caire polític que predominà durant la transició és substituïda pel format de tema humà del programes d'èxit i amb voluntat de servei públic, com Quién sabe dónde, de Paco Lobatón i De tú a tú, de Nieves Hererro.

La commoció social pel descobriment dels cadàvers de les xiquetes d'Alcàsser fou enorme, perquè havien arribat a ser molt conegudes. El colp de mà donat pel programa de Nieves Herrero avantçant-se a Paco Lobatón en cobrir el fet fou magistral, però l'espectacle de la mostració pública del dolor, quatre hores de vomitiva evisceració en l'Auditori Musical d'Alcàsser, passà a ser un escàndol públic dins del món periodístic.

Roda el cap de Nieves Herrero, però en general tots els mitjans acaben anant a descobrir les vísceres de la notícia, en primer lloc perquè 17 milions d'espectadors que havia aconseguit Herrero no era una xifra a menystenir, en segon lloc, perquè el procediment policial dels casos era massa farragós perquè els periodistes mantingueren l'interés.

Aleshores apareix el pare d'una de les xiquetes posant en dubte la investigació. En formar part de l'acusació particular, es converteix pràcticament en l'única font d'informació contínua dels periodistes. El fet de focalitzar l'atenció dels mitjans atreu una sèrie de periodistes que veuen una oportunitat de treure'n profit econòmic, fins al punt que per seguir engreixant la maquinària s'inventen la teoria conspiratòria, que divulguen a altres mitjans i programes rosa, com Tómbola o Qué me dices, i que impliquen a alts càrrecs del govern socialista en una suposada trama de tràfic de blanques i sadisme.

Altres casos d'anomenada, com el dels marquesos d'Urquijo, constaten l'evolució del periodisme cap a l'espectacle. De la investigació amb rigor s'ha passat a la informació basada en l'opinió, fins al punt que el mateix concepte de veritat està posant-se en dubte. En definitiva, diuen els ponents, una de les pitjors èpoques per al periodisme de tota la història.