dimecres, 30 de desembre de 2009

Estem en la llista dels més prestats tot i que estem al número 23

LA LLISTA DELS LLIBRES MÉS PRESTATS D´AUTORS CATALANS A LA BÒBILA

1. La Mala dona/ Marc Pastor
2. L'Home del quiosc/ Ton Creus
3. Nits/ Carles Martín Fumadó
4. Obaga/ Albert Villaró
5. Assassinat a "El Club"/ Jordi Sierra i Fabra
6. El Raptor de gnoms/ Jordi de Manuel
7. De tot cor/ Andreu Martín
8. Tots els camins porten a Romania: un cas del detectiu Rafel Rovira/ Ramon Usall i Santa
9. Mans lliures/ Jordi de Manuel
10. Mossegar-se la cua/ Manuel de Pedrolo
11. Pròtesi/ Andreu Martín
12. La Mort al migdia/ Llàtzer Carles
13. Cabells porpres/ Jordi de Manuel
14. Amb els morts no s'hi juga/ Andreu Martín, Jaume Ribera
15. Cop a la Virreina/ Andreu Martín, Carles Quílez
16. La Petita mort/ Roser Caminals
17. Joc de claus: [el segon cas del detectiu Àngel Esquius]; Andreu Martín, Jaume Ribera
18. Judici final/ Ferran Torrent
19. El Blues de la setmana més negra/ Andreu Martín
20. Forasters/ Rafael Vallbona
21. Café-café/ Ramon Grau Paches
22. La Solitud de Patrícia: una novel•la de ficció creada a partir d'una història real/ Carles Quílez
23. La Visita del vent/ Andrea Robles

Facilitada per Jordi Canal Biblioteca La Bòbila

dimarts, 29 de desembre de 2009

Entrevista del suplement de cultura del Diari de Balears

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS 19 DE DESEMBRE DEL 2009


Andrea Robles Escriptors


Andrea Robles són els autors de La visita del vent, una de les novel·les negres de l’any. I fer-los aquesta entrevista és un rar privilegi. La feim a tocar de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, en el cor de la València més catalana, la que varen erigir els homes i dones que acompanyaren Jaume I en la conquesta. I és un privilegi perquè no passa sovint que els llibres s’escriguin a quatre mans. Gregorio Royo i Maria Teresa Enrique són Andrea Robles, l’autoria que s’amaga al darrere d’una novel·la negra de les de tota la vida, amb sang i fetge i emoció fins al final, i que s’ha convertit en una de les sorpreses de la temporada, La visita del vent.


Com a Andrea Robles contesten les nostres preguntes.


Per què aquest pseudònim?


És un homenatge a la novel·la negra mediterrània; en primer lloc a Andrea Camilleri, que ret homenatge a Montalbán creant Montalbano com a personatge; i continuam el cercle amb Robles, la traducció de Carvalho al castellà. És un homenatge a la novel·la mediterrània, que és la que ens inspira i la que ens agrada.


Què suposa escriure a quatre mans?


En el gènere negre hi ha una certa tradició, d’aquesta escriptura en comú, però sobretot el que implica és un exercici de tolerància i un debat constant en les diferents situacions de la novel·la. Nosaltres volíem que fos una novel·la molt oral, en la línia d'Elmore Leonard, que té uns diàlegs molt bons i que és el que més hem assajat.


En la vostra novel·la hi ha alguns moments de road movie, molt a l’estil de Jaume Fuster a La Corona valenciana. És la millor manera per mostrar el país?


Bé, de fet nosaltres citam Jaume Fuster al principi. Donam molta importància a l’autopista perquè el País Valencià és allargat i la gent dels pobles veïns sovint no hi té cap contacte. L’AP7 ha creat una falsa valencianització, i el viatge típic és del nord al sud, encara que a la novel·la de Fuster sigui a la inversa.


El vostre llibre ha estat editat en una editorial petita i de cop i volta enguany l’hem pogut veure com un dels més demanats a les biblioteques de Catalunya a l’estiu...


Sí. La veritat és que no n’havíem fet cap publicitat especial. Havíem enviat el llibre a la llibreria Negra i Criminal i des d’aquí ens van recomanar que en féssim arribar un a Àlex Martín i un altre a Jordi Canal, i la nostra sorpresa va ser que l’agafassin per a les biblioteques, perquè això significa que arriba a molts lectors.
El llibre ja havia estat entre els finalistes d’un premi Ciutat d’Alzira, o sigui que el que sí que podíem dir és que ja havia agradat a públics molt diferenciats.



Per a quan noves aventures de la mà d’Andrea Robles?


Bé, hi ha un segon llibre per al 2010, però encara hi ha alguns detalls que s’han de discutir. El que sí que tenim clar és que hi mantindrem el protagonista.


Un protagonista singular, perquè fins ara coneixíem els negres escriptors, però el vostre agent de l’ordre té a una negra fent de lectora...


És una cosa de parella, que ve de l’experiència pròpia. Nosaltres agafam molts de llibres de la biblioteca i després van passant els filtres de recomanació dins de la pròpia parella, i a la novel·la és la parella del Jordi qui té els gusts més cosmopolites, i per això li fa de negra lectora.

És una novel·la negra amb una forta càrrega psicològica...


Sí, volíem tractar el tema de l’ètica i que la configuració i la lluita contra el mal homarcàs tot. I nosaltres som lectors de gènere negre i les nostres referències demanaven aquesta càrrega psicològica.
A banda d'aquesta idea hi ha la lògica i evidentment intertextualitat que forma part de l’essència de la novel·la, ja que està farcida d’homenatges i influències.


Hi ha una notable tasca de descripció del País Valencià i de la seva societat mutable, especialment pel que fa a l’àmbit agrícola...


Clar: és que la societat del País Valencià és dual, hi ha la gent del poble i de la ciutat i hi ha la sensació que els dels pobles no són de València, i manco si parlen valencià, quan avui dia, amb la societat globalitzada, València ho és tot i a Gandia o Oliva et pots trobar els mateixos problemes.
Nosaltres no podíem no parlar d’aquesta realitat perquè la coneixíem i coneixem la ciutat vivint al camp, hi hem vist la transformació de la ciutat i a la vegada com el camp s'està buidant perquè l'agricultura tradicional se n'ha anat en orris, la taronja està arruïnada i el llaurador no té perspectives. S'està produint una brutal conversió del camp en sòl urbà, i això és el que s'està transformant.

divendres, 11 de desembre de 2009

Poesia negra

Existeix, la poesia negra?

Les Jornades de Lloseta Negra plantejaren un repte sorprenent: existeix la Poesia Negra? Un assumpte gens intranscendent, ja que el paradigma de text criminal és, essencialment narratiu.

Ja érem conscients que bebíem veritables glops de poesia llegint novel·la negra. Així, de pensada, us recordaré els versos “La mandíbula de Sam Spade era llarga i prima i el mentó una V sobre la V més flexible de la boca”, o aquesta escena de Martín: “Briz va creuar els braços, li va agafar la mandíbula, va desencreuar els braços amb un moviment brutal i va sonar un cruixit tan terrible, tant gelat, que va solidificar l’obscuritat del Charco de San Ginés i va fer emmudir, per un moment, les rumbes gitanes procedents d’algun bar proper i el mateix fragor del vent”. I que dir de la concisió d’Izzo: “La Lole et mirava. Tu havies buidat el got. Lentament. Amb aplicació. Havies pres una decisió. Te n’anaves. Te’n vas anar. Sense dir-li una paraula al Manu, l’únic amic que et quedava. Sense dir-li una paraula a la Lole, que acabava de fer els vint anys. Tu te l’estimaves. Vosaltres us l’estimàveu. El Caire, Djibiti, Aden, Harar. L’itinerari d’un adolescent atardat. I després, la pèrdua de la innocència. De l’Argentina a Mèxic. I per fi, Àsia, per acabar-te de desenganyar. I una ordre de detenció internacional al cul”. Poseu un final de vers en lloc del punt i tindreu un evocador poema narratiu.

Evidentment, és la narració la que mana en poesia negra, com el delirant i irreverent Betlem que ens recità a Lloseta el poeta Pau Vadell. Però entre la diàgesi, apareixia la suggerència, l’evocació dels poemes de Bennasar i el sorprenent poema que va composar Andreu mentre parlava Jordi Canal, doncs, deia ell, ja ho sabia tot d'ell. “Vine, nena,/ no tingues por,/ no et faré mal,/ ....” o alguna cosa semblant, esfereïdor el fora de camp, no creieu?

Ací teniu alguns dels poemes que va recitar Bennasar i que graciosament ens ha deixar que els pengem al bloc. Espere que us agraden:

El riu
Sempre arriben les aigües calentes

al marge Sud del riu,

que és on van a parar els cadàvers,

cares inflades que amaguen

la veritable causa de la mort.

Hi ha, a la llunyania, polígons

i escorxadors,

on descarreguen caixes estibadors

agremiats a sindicats

que practiquen boxa a la nit

en gimnasos sempre massa bruts.

És gent que menysprea per sistema

els polis massa corruptes

que el somni americà és quasi sempre un malson.

A la riba sud dels rius

hi ha massa aigua que s’escola

arrossegant la fi del dia.

De l’última dia. O del primer.

Sonen les sirenes i comença la funció.


Femme Fatale


Pot ser rossa o morena

o no tenir més que

unes llargues cuixes fluvials,

indòmites,

que incitin a l’escriptura torrencial.

Normalment serà dolenta

però l’infern és ple

de persones amb sex appeal.

Recorrem al francès per definir-les

perquè ens creiem cosmopolites

i universals.

Al final, però, resultam

barroers per previsibles

enamorats fins a l’escena final.

Dones així

n’hi ha a cada semàfor.

Però dissimulen.


Sicília


Corre en Salvo Montalbano

entre una pluja de trets

i de memòria.

Maten més els records que les bales.


dimecres, 9 de desembre de 2009

Estudiant el gènere negre



Les Jornades de Novel·la Negra Catalana a Lloseta giraren al voltant de l’homenatge a Andreu Martín, però serviren per fer un tomb a l’actualitat i problemàtica del gènere que desperta no

sols passions lectores, sinó també l’ull crític de l’investigador.

Sí, estimats, hi ha qui es dedica, amb cura d’entomòleg, a remenar i treure els ets i els uts d’aquest qualificat com a subgènere literari.

Exemples que es presentaren a Lloseta en foren Álex Casadesús amb una tesi sobre la novel·la negra a ses Illes, on demostrà la vitalitat del gènere a partir de referents mítics de Maria Antònia Oliver, o Antoni Serra a les plomes actuals de Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal, Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney. És aclaparador constatar tan prolífic panorama, que, seguint la

proporció poblacional valenciana ens hauria de donar una quarantena d’autors. Casadesús subratllà la reflexió per la llengua i pel territori i, cosa particularment curiosa, el fet que l’acció haja de traslladar-se a l’exterior de l’illa, com si aquesta romangués menuda per a l’àmbit de la trama o la projecció psíquica de l’autor illenc.

Un altre dels investigadors en fou Àlex Martín, professor de català a la Universitat de Salamanca, on organitza El Congreso de Novela y Cine Negro, autor del molt valuós estudi Catalana i Criminal i d’una tesi sobre Tasis, Fuster i Pedrolo, qui, amb Sebastià Bennasar, ens dugué per l’allau de l’obra d’Andreu Martín, dura feina la de revisar les seues vuitanta novel·les, quina de més bona, i més de cent publicacions. D’entre totes les característiques ressaltades, ens quedem amb una: el domini de tots recursos narratius, fins i tot els dels paranarratius, com el de la poesia, una vessant desconeguda en Martín i que ens reservà l’endemà, on posà de la seua part per demostrar que existeix la poesia negra. A la propera entrada ho veurem.

Jordi Canal, director de la Biblioteca de la Bòbila, ens parlà de deu anys dedicats a gestionar un fons de cinc mil volums de novel·les i assajos sobre el gènere i unes dos mil cintes de pel·lícules negres. És la biblioteca d’Alexandria del gènere que irradia llum des de l’Hospitalet. Ell ens parlava d’altres més massives d’allà del nord, però aquesta és la nostra, i ens l’estimem més que no cap altra.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Article del Diari de Balears sobre Lloseta Negra

"Han tocat na Negra!"

[DBalears, 28 de novembre de 2009]

Alguna cosa va passar ahir vespre a Lloseta. Fins allà s’hi desplaçaren escriptors i estudiosos com Àlex Martín, Àlex Casadesús i Andreu Martín. Tots ells s’han posat a investigar entorn d’un fet: la mort o la supervivència de les novel·les

negres, un gènere cada dia més de moda

Text: N. Martí

PALMA El poble s’aixecà commocionat. Als carrers del voltant del teatre encara es podia sentir l’olor de pólvora i a plaça no es parlava de res més. “Han tocat na Negra! Han tocat na Negra!”, clamava l’amo en Biel amb els companys de partida. No se’n sabia avenir. Ell era dels més afectats. Investigadors d’arreu havien vingut expressament de més enllà dels límits de l’Illa. Un d’ells era Àlex Martín, principatí, professor de català a la Universitat de Salamanca, centre on havia gosat presentar una tesi doctoral sobre la novel·la negra en català de Rafael Tasis, Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. Ell més que ningú sabia que no corria perill, que na Negra se’n sortiria, d’aquesta. “Com està na Negra?”, li preguntaven els periodistes locals que s’havien desplaçat fins al lloc dels fets.“Està més bé que mai –deia l’expert –. Durant la dècada dels noranta, la novel·la negra en català pràcticament va desaparèixer. Col·leccions com La Cua de Palla d’Edicions 62 i La negra de Magrana van morir, i ara no només han tornat a reviscolar, sinó que ho fan ambmolts més escriptors. La veritat és que estam en un moment en què no hi havíem estat mai i del qual podem presumir”.

La resposta de Martín, certament, tranquil·litzà els llosetins, però encara quedaven molts serrells per tancar el cas. Què passaria amb Mallorca després d’un fet com aquest? I na Negra, quin era el futur que l’esperava després del tràgic tiroteig de divendres vespre? Àlex Casadesús també s’hi desplaçà des de la Universitat de les Illes Balears. Ell era l’encarregat de valorar des d’un punt de vista local el futur de na Negra. “A les Illes, la novel·la negra té molt bona salut. Hi ha una sèrie d’autors com Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal,

Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney que estan donant una nova vida a la novel·la negra. Hi aporten una crítica social i un retrat de la societat en què vivim que no havia fet la generació predecessora”, apuntà el professor, qui també lamentà “que aquests escriptors no siguin encara prou coneguts dins i fora de Mallorca. Tots perdemvel nas per fenòmens com el d’Stieg Larsson i no sabem valorar allò que tenim al costat”, sentencià.

I per a tot aquest reviscolament de na Negra,que ja al migdia sortí de la Unitat de Cures Intensives, fou cabdal la presència i la tasca duta a terme per Andreu Martín. A Lloseta, fou rebut per molts com un heroi digne d’un homenatge. El mateix Àlex Martín exposava: “No es pot dubtar que estam davant un dels més grans de la novel·la negra en català i en castellà. Ell és un escriptor amb moltes històries al cap i les sap explicar de manera que enganxen ràpidament el lector”. Casadesús també hi intervingué: “Tracta les situacions de manera tan realista i fàcil que fa que tu de seguida et sentis identificat amb el que et conta”.

I així fou com, de capvespre, Andreu Martín, autor de llibres com De tot cor (el seu darrer publicat per Bromera) i de clàssics juvenils com No demanis llobarro fora de temporada, fou homenatjat al teatre del poble. “El mestre”, com així el definiren molts dels seus col·legues,

considerà el cas de na Negra com “un joc divertit que es fa amb el lector i també ambla societat, ja que és a través d’aquest joc que s’analitza la seguretat ciutadana i les pors que aquesta ens produeix”. Així mateix, reconegué que durant molts anys la novel·la negra fou silenciada i menyspreuada, però que ell sempre li fou “fidel”, fins i tot “quan tothom en desertava”. “Ha estat la meva tossuderia, la meva insistència i lameva voluntat de fer-ne estudis teòrics els que m’han portat avui aquí”, reconegué Martín.

Desenllaç net de sang

Al final, després de l’ensurt inicial, la ciutat se n’anà a dormir molt més tranquil·la, però na Negra continuava debatent-se entre la vida i la mort. El festival que s’havia organitzat en honor seu, el Lloseta Negra, es mantenia en marxa. De Palma partia avui mateix un autocar negre i foren altres experts, com el bibliotecari Jordi Canal, del centre La Bòbila de l’Hospitalet; els escriptors Miquel Vicens Escandell, Maite Enrique, Gregorio Royo, Jordi Pijoan i Sebastià Bennasar; els periodistes Pere Morey Servera, Francesc Izard, Josep Joan Rosselló i Elena Vallés; i el poeta Pau Vadell els encarregats de vetlar na Negra. Demà, el mestre Andreu Martín en farà la cura final amb una classe magistral. Na Negra s’ha salvat i els seus compulsius lectors tindran encara molta de sang i molts de crims per alimentar-se durant la resta de l’any. El poble de Lloseta respira de nou tranquil.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Lloseta com a referent del gènere negre


Lloseta Negra, una valoració

El fascinant viatge a Lloseta, la més negra de les localitats del nostre assetjat però vigorós àmbit lingüístic, ens deixà un molt agradable gust de boca difícil d’oblidar. En primer lloc per l’atenció rebuda i la cordialitat de l’ambient. Després perquè ens sentírem protagonistes immerescuts de l’homenatge a Andreu Martín, una figura de primera línia en la novel·la negra, un inexhaurible fons de trames, un volcà de bon humor que no se’l va guardar en el tracte personal amb tots nosaltres.

L’interés dels temes triats i la presentació en diversos formats feren que les sessions s’empassaren el temps sense que ens n’adonàrem i amb la sensació que s’hi quedaven moltes qüestions formant-se i covant-se després en les més plaentes converses de menja i vetlla. Al llarg d’aquestes entrades al blog anireu seguint, si voleu, els episodis apassionants d’unes Jornades com no hi ha enlloc. Chapeau a l’organització, Chapeau a Sebastià Bennasar, el geni ordidor d’una convocatòria que agafa espenta amb la força de les idees genials.