divendres, 11 de desembre del 2009

Poesia negra

Existeix, la poesia negra?

Les Jornades de Lloseta Negra plantejaren un repte sorprenent: existeix la Poesia Negra? Un assumpte gens intranscendent, ja que el paradigma de text criminal és, essencialment narratiu.

Ja érem conscients que bebíem veritables glops de poesia llegint novel·la negra. Així, de pensada, us recordaré els versos “La mandíbula de Sam Spade era llarga i prima i el mentó una V sobre la V més flexible de la boca”, o aquesta escena de Martín: “Briz va creuar els braços, li va agafar la mandíbula, va desencreuar els braços amb un moviment brutal i va sonar un cruixit tan terrible, tant gelat, que va solidificar l’obscuritat del Charco de San Ginés i va fer emmudir, per un moment, les rumbes gitanes procedents d’algun bar proper i el mateix fragor del vent”. I que dir de la concisió d’Izzo: “La Lole et mirava. Tu havies buidat el got. Lentament. Amb aplicació. Havies pres una decisió. Te n’anaves. Te’n vas anar. Sense dir-li una paraula al Manu, l’únic amic que et quedava. Sense dir-li una paraula a la Lole, que acabava de fer els vint anys. Tu te l’estimaves. Vosaltres us l’estimàveu. El Caire, Djibiti, Aden, Harar. L’itinerari d’un adolescent atardat. I després, la pèrdua de la innocència. De l’Argentina a Mèxic. I per fi, Àsia, per acabar-te de desenganyar. I una ordre de detenció internacional al cul”. Poseu un final de vers en lloc del punt i tindreu un evocador poema narratiu.

Evidentment, és la narració la que mana en poesia negra, com el delirant i irreverent Betlem que ens recità a Lloseta el poeta Pau Vadell. Però entre la diàgesi, apareixia la suggerència, l’evocació dels poemes de Bennasar i el sorprenent poema que va composar Andreu mentre parlava Jordi Canal, doncs, deia ell, ja ho sabia tot d'ell. “Vine, nena,/ no tingues por,/ no et faré mal,/ ....” o alguna cosa semblant, esfereïdor el fora de camp, no creieu?

Ací teniu alguns dels poemes que va recitar Bennasar i que graciosament ens ha deixar que els pengem al bloc. Espere que us agraden:

El riu
Sempre arriben les aigües calentes

al marge Sud del riu,

que és on van a parar els cadàvers,

cares inflades que amaguen

la veritable causa de la mort.

Hi ha, a la llunyania, polígons

i escorxadors,

on descarreguen caixes estibadors

agremiats a sindicats

que practiquen boxa a la nit

en gimnasos sempre massa bruts.

És gent que menysprea per sistema

els polis massa corruptes

que el somni americà és quasi sempre un malson.

A la riba sud dels rius

hi ha massa aigua que s’escola

arrossegant la fi del dia.

De l’última dia. O del primer.

Sonen les sirenes i comença la funció.


Femme Fatale


Pot ser rossa o morena

o no tenir més que

unes llargues cuixes fluvials,

indòmites,

que incitin a l’escriptura torrencial.

Normalment serà dolenta

però l’infern és ple

de persones amb sex appeal.

Recorrem al francès per definir-les

perquè ens creiem cosmopolites

i universals.

Al final, però, resultam

barroers per previsibles

enamorats fins a l’escena final.

Dones així

n’hi ha a cada semàfor.

Però dissimulen.


Sicília


Corre en Salvo Montalbano

entre una pluja de trets

i de memòria.

Maten més els records que les bales.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

quan al vostre llibre Jordi parla d'una novel·la de joventut inacabada, és alguna particularitat autobiogràfica d'algú de vosaltres dos?

Gregorio Royo Bello ha dit...

No, no és la novel·la juvenil de Jordi un accident autobiogràfic.
El que volíem amb aquesta referència a l'adolescència de Jordi era subratllar el caràcter de bildungsroman o novel·la d'iniciació que suposava el primer cas de Jordi Lleonard. Era el comiat a una adolescència retrobada amb el viatge a Calp i la construcció de la consciència d'una nova identitat, com a adult, amant responsable i policia.
A més a més l'al·lusió a Últimas tardes con Teresa com a cànon que rebutgem volia marcar una línia de separació amb la novel·la del realisme social en particular i amb el realisme en general. Erem conscients que escriure una novel·la negra suposava una immersió en el realisme, però necessitàvem dir que la còpia de la realitat no ho és tot, que hi ha altres camps d'experimentació més enllà per apropar-se a les veritats.