
Els
últims seixanta i tota la dècada dels setanta poden respondre a aquest patró:
la humiliació estatunidenca a Vietnam i el moviment hippy que fertilitzà en les
cendres de maig francès representaren un daltabaix tan colpidor que encara ara
estem buscant on para el cel i on la terra. Per
acabar-ho d’adobar, la irrupció de la SIDA a principi dels anys vuitanta
emmarcava l’escenari en un mil·lenarisme medieval, on les plagues bíbliques
fustigaven sense clemència una humanitat abandonada als pecats i els vicis més
nefands.
Jordi
Pijoan amb els Àngels de Sóar parteix
d’aquests elements per fabricar una pasta contundent i nutritiva amb la qual
construir una història a meitat camí entre la novel·la de tesi i el thriller
negre-criminal. Personalment m’interessa més aquest últim vessant pel que
respecta al disseny d’un doble mètode hermenèutic: per una banda és ben atractiva
la manera en què la investigació detectivesca es desenvolupa fins a arribar a
treure’n l’entrellat; i per l’altra accepte el suggeriment de considerar dins
del gènere negre els crims d’Estat que menciona la novel·la.
Potser
considerar la difusió del virus d’immunodeficiència humana com a un crim
d’Estat supose entrar en el boscam impenetrable de les teories conspiranoiques.
Però d’això es tracta, de revisitar les diverses teories de la conspiració per
posar sobre la taula els mecanismes d’alienació i control de masses, tot ordenant
les peces d’un trencaclosques on els protagonistes (el nebot barceloní d’un
mormó americà, la seua germana i el detectiu) naden com poden per no ofegar-se
en el caos de la fi de la Història on s’han precipitat. La utilització de
figures reals (el líder gay Harvey Milk,
el seu assassí Dan White, els
fonamentalistes d’Anita Bryan, Lumumba i el seu executor Mobutu, Sidney Gottlieb, promotor del programa MKUltra i MKNAOMI de la CIA,
Frank Olson, etc.) contribueix a
afermar la versemblança del relat, al temps que ens interpel·la a nosaltres, el
lectors, per reconsiderar les idees base que conformen la nostra realitat,
revisar les idees rebudes i deconstruir el món tal i com els mass media i les
versions oficials han anat modelant-lo.
A
primera vista impressionen les quasi vuit-centes pàgines de la novel·la, la
magnitud dels fets i la prolixitat de les dades que els sustenten. Però el
lector va devorant pàgines i pàgines amb l’avidesa sensorial que provoquen els
aliments amb bona dosi de glutamat. El condiment està en el joc que Pijoan
proposa al lector: s’hi entra de manera improvisada i no pots parar ja de solcar
d’illa en illa per l’arxipèlag de símbols i trames ocultes. Altres transports
plaents són l’humor i la ironia i, especialment, el llenguatge, del quan hem de
fer capítol a banda.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada