Quan
els temps són convulsos i la incertesa del futur pesa com una llosa sobre
l’existència, el so acre i corprenedor de les trompetes de la Revelació ens
arriba més nítid que mai, i l’efecte sobre les consciències sotragades és colpidor.
Els
últims seixanta i tota la dècada dels setanta poden respondre a aquest patró:
la humiliació estatunidenca a Vietnam i el moviment hippy que fertilitzà en les
cendres de maig francès representaren un daltabaix tan colpidor que encara ara
estem buscant on para el cel i on la terra. Per
acabar-ho d’adobar, la irrupció de la SIDA a principi dels anys vuitanta
emmarcava l’escenari en un mil·lenarisme medieval, on les plagues bíbliques
fustigaven sense clemència una humanitat abandonada als pecats i els vicis més
nefands.
Jordi
Pijoan amb els Àngels de Sóar parteix
d’aquests elements per fabricar una pasta contundent i nutritiva amb la qual
construir una història a meitat camí entre la novel·la de tesi i el thriller
negre-criminal. Personalment m’interessa més aquest últim vessant pel que
respecta al disseny d’un doble mètode hermenèutic: per una banda és ben atractiva
la manera en què la investigació detectivesca es desenvolupa fins a arribar a
treure’n l’entrellat; i per l’altra accepte el suggeriment de considerar dins
del gènere negre els crims d’Estat que menciona la novel·la.
Potser
considerar la difusió del virus d’immunodeficiència humana com a un crim
d’Estat supose entrar en el boscam impenetrable de les teories conspiranoiques.
Però d’això es tracta, de revisitar les diverses teories de la conspiració per
posar sobre la taula els mecanismes d’alienació i control de masses, tot ordenant
les peces d’un trencaclosques on els protagonistes (el nebot barceloní d’un
mormó americà, la seua germana i el detectiu) naden com poden per no ofegar-se
en el caos de la fi de la Història on s’han precipitat. La utilització de
figures reals (el líder gay Harvey Milk,
el seu assassí Dan White, els
fonamentalistes d’Anita Bryan, Lumumba i el seu executor Mobutu, Sidney Gottlieb, promotor del programa MKUltra i MKNAOMI de la CIA,
Frank Olson, etc.) contribueix a
afermar la versemblança del relat, al temps que ens interpel·la a nosaltres, el
lectors, per reconsiderar les idees base que conformen la nostra realitat,
revisar les idees rebudes i deconstruir el món tal i com els mass media i les
versions oficials han anat modelant-lo.
A
primera vista impressionen les quasi vuit-centes pàgines de la novel·la, la
magnitud dels fets i la prolixitat de les dades que els sustenten. Però el
lector va devorant pàgines i pàgines amb l’avidesa sensorial que provoquen els
aliments amb bona dosi de glutamat. El condiment està en el joc que Pijoan
proposa al lector: s’hi entra de manera improvisada i no pots parar ja de solcar
d’illa en illa per l’arxipèlag de símbols i trames ocultes. Altres transports
plaents són l’humor i la ironia i, especialment, el llenguatge, del quan hem de
fer capítol a banda.
La
novel·la negra ha d’utilitzar una bona dosi d’argot, l’hi va el realisme, la norma
de gènere, l’essència. Hi ha doctors de l’església de la llengua que sostenen
que el català no té argot, ja que l’argot català és senzillament castellà. Pijoan
seria un digne exemple que contradiu aquest axioma aclaparador. Com a la seua
manera ho feren Tasis, Pedrolo, i ara Martín i Bennassar,
Pijoan va fent, des de Tu no m’estimes, Sang culé i Mitja dotzena d'ous, un veritable exercici
d’investigació per rebuscar la ideosincràsia d’un registre informal per a la
novel·la criminal. Si bé aquest estil argotitzat es debilita en la part central
de Els Àngels de Sóar (lògic per
altra banda, sent l’anglès l’idioma de comunicació en els periples a
l’estranger) és notablement a la prmera part de la nove·la, la que es
desenvolupa a Barcelona, on el registre informal adquireix una força remarcable.
No pot ser més que un símptoma de vitalitat del català l’allau d’expressions
tan plàstiques com xarrupar un café, guillar,
pesar figues, fer el mec, garlar, buidar el pap, endrapar, fer muixaines,
badar boca, escarrassar-se, tindre vares, encaterinar-se, pencar, calés o
quartos, virolla, bocamoll, cara de sòmnies, garjola, atrotinat, cara de peix
bullit, mamellam, ferro (per pistola), carallada,
mal carés, figaflor, pocapena, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada