La taula, que portava el suggerent títol Negre i d'aquí: gènere negre i territori, la moderava Jordi Pijoan-López, escriptor negre i d'allí, de Tortosa (Baix Ebre), qui situava i validava la producció negra dins d'un territori que abastava des del Cap de Creus al de Sant Antoni, el conreu de la qual no feia més que evidenciar la normalitat de la literatura catalana tot fugit de tòpics i prejudicis.
Els participants n’érem Fede Cortés, de Falset (Priorat), que duu publicades tres entregues de la saga dels detectius Johnson&Johnson i que és animador de les Trobades d'autors ebrencs del Matarranya i un dels motors del recull de contes negres Un riu de crims; Ramon Usall, lleidatà i amb Tots els camis porten a Romania creador del detectiu Rafael Rovira, flamant premi de narrativa de Lleida per la segona entrega, Seixanta-vuit; Agustí Vehí, empordanés fins al moll de l’os i del mot, sotsinspector de la policia local de Figueres, autor d’una novel·la negra d’època, Abans del silenci, una esplèndida recreació de la retirada de les tropes republicanes, i darrer guanyador dels premis Crims de Tinta amb Quan la nit mata al dia. 
Fede Cortés animà la xarrada amb la consideració obvia que les terres ebrenques també poden ser escenaris de crims, amb la seua idiosincràsia i els seus particulars detectius, els germans Johnson, una dualitat que en genera d'altres, com l'aportació de la poesia a la narració o les cites musicals.
Andrea Robles, és a dir, nosaltres, parlàrem de la importància del territori en què ens circumscrivim per determinar l'escenari de la novel•la i dels mateixos personatges. Recalàrem en l'element rural que ja Bennassar a l’indispensable assaig Pot semblar un accident (La novel·la negra i transformació dels Països Catalans, 1999-2010) asenyalava com a un topos cridaner en les novel•les negres d'autors en valencià, cosa gens estranya, doncs, esdevinguda la ciutat un dònut lingüístic i identitari, on el valencià ha estat abandonat per les classes altes i els sectors joves, hem de viatjar a la perifèria, on passen les coses, sent nosaltres evidentment autors perifèrics, pobres i madurs. Fèiem per acabar una crida per recuperar la identitat retornant als espais menuts, per testimoniar com les essències d'un poble poden perdre's si no abordem el territori des del respecte ecològic i lingüístic.
Ramon Usall tot advertint, a la sala de gom a gom, que era perillós parlar de literatura, després d'un pantagruèlic dinar, regat amb un excel•lent vi de Falset, ens confessà que és abans lector que escriptor. Recordava son pare llegint els llibres de tapes grogues de la col•lecció de la "Cua de Palla", dirigida per un Manel de Pedrolo, que -comentava amb gens fingida amargor- hauria sigut Premi Nobel si hagués produït la seua literatura en una altra llengua dominant en lloc d'escriure-la en català. Com que Ramon Usall podia fer totes les malifetes que volia, sense que el pare el renyés, va pensar que aquells llibres havien de tenir alguna cosa interessant, com així va comprovar de més gran, i allí el teníem, reivindicant la novel•la negra local, com una manera més de ser universal.
Agustí Vehí ens apropà la seua Figueres natal i la seua llengua. Hi havia conviscut de sempre i no comprenia per què no havia de seguir vivint-les amb la intensitat d'un amant. Li agrada contar històries perquè al bar del poble es conten històries i, conscient de la fascinació que causen no sols en l'oient, sinó també en el narrador, no troba més satisfacció que escriure per fascinar i fascinar-se. Per què escrivim d'un determinat territori amb una llengua determinada? Perquè els coneixem o els volem conéixer més a prop, i perquè al cap i a la fi el territori i la llengua som nosaltres mateixos, i allà on anem portem aquell país tant petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist.
