Ací us deixe els comentaris sobre la Tercera Verge, de Fred Vargas
http://unmonennegre.blogspot.com.es/2014/03/comentaris-sobre-la-tercera-verge-de.html
Si no podeu veure'l, us deixe el text en brut.
Establim la discussió en quatre territoris, El joc de les oposicions, L'element mític, El procés investigador i El realisme com a codio lector
El joc de les oposicions
La novel·la La
tercera virge està estructurada en joc d’oposicions, que, com l’ourobouros
mitològic acaben en un joc d’identificacions molt plàstic:
Contigüitat de veïnatge:
Una casa que Adamsberg ocupa front a la del vell Lucio Velasco Paz, el soldat republicà
que ha perdut una mà però sent l’ombra de la mossegada de l’aranya en el membre
amputat. L’aparició al principi amb l’exposició de l’ombra com a problema
comporta el tancament amb les solucions i les desaparicions de l’ombra en els
dos epílegs de Lucio finals.
L’arribada a la
brigada de Veyrenc de Bilhc, de la
vall de Ossau, vall veïna de la del Quave de Pau, d’on és Adamsberg i que
participa en l’expedició per pegar-li una pallissa. L’oposició, no obstant la
competència per una mateixa dona i la revelació d’una greu sospita, es
transforma en reconeixement a través d’un llarg procés fins arribar al esplèndid
epíleg de Veyrenc. Aquesta oposició derivarà com hem dit en identificació
gràcies a les converses aclaratòries sobre el succés al prat de la val d’Ossau,
la fusió, com assenyalen els homes de Harincourt a la pàgina 156, quan s’hi
presenten Adamsberg i Veyrenc:
“Siéntate, bearnés
–dijo el viejo estrechándole la mano-. Te hemos pedido un plato caliente.
-Eres dos? –preguntó
Robert (...)
-Es un primo
apartado.”
El procés queda
literàriament certificat per la versificació raciniana de Veyrenc i per la
sublimació de la relació en el conte que Adambsberg narra al seu fill Tom sobre
la lluita de les cabres de muntanya.
Els homes d’Haroncourt (Angelbert, Halaire, Oswald), de l’Ata Normandia, que es
distingeixen de les “pobres” persones de Caen,
de la Baixa Normandia, perquè allí plou tota l’estona, en tant que a Haroncourt
“no plou, mulla”. L’oposició dels homes de Haroncourt amb Adamsberg
(poble/ciutat, poli/civils, codi tancat/codi obert) va esvanint-se i
transformant-se en col·laboració quan, com la institució grega de l’estrangeria
segons la qual s’ha d’oferir acolliment al de fora, el coneixement de si
mateixos va descobrint semblances: “no soy parisino, soy bearnés”; “la manera
que tenían de informarse dando rodeos”, o l’excel·lent manera de presentar-se
com a policia:
“-Aquí no nos gustan
los maderos –enunció Angelbert, con el brazo todavía inmóvil.
-Ni aquí ni en
ninguna otra parte –puntualizó Adamsberg.
-Aquí menos que en
otros sitios.
-Yo no dije que me
gustaran los maderos, digo que lo soy.
-¿No te gustan?
(...)
-¿Entonces, ¿por qué
lo eres?
-Por descortesía.
(55-56)
Oposició policial
La brigada criminal
de París, s’oposa a la dels estupes,
però també als ineptes de la brigada criminal de la Normandia (Devalon).
Retancourt, la rossa i rodona
tinent, que reconverteix la energia, signifique el que signifique això, fa al
Nou, Veyrenc, una descripció magnífica dels components de la brigada en la p.
92:
Estalière, “devoto”
Danglard, mister Google “su
erudición es inmensa”.
Kernokian, té “miedo a la
oscuridad y sus microbios”.
Mercadet, “genio de los que
luchan contra el sueño”.
Justin, “el meticuloso,
escrupuloso hasta la impotencia”.
Noël, “huérfano y rayano en la
brutalidad obtusa”.
Voisinet “un peso pesado que
corre a su zoología en cuanto se vuelva la espalda”.
Froissy, “sumida en la comida y
las aflicciones”.
Lamarre, “tan cohibido que le
cuesta mirar a los demás”.
Mordent, “adepto de lo trágico”.
Oposició d’assassines
Santa Clarisa, que va matar set
ancians i que és assassinada pel curtidor, l'ombra de la qual roman a casa
d’Adamsberg, “es una rival directa de nuestra enfermera en cierto modo”
(p.144).
L’infermera Claire Languevinc es l’ assassina de 33 ancians feia sols 2
anys, que quan és capturada Adamsberg
pensa “quan la feminitat embogeix, el món s’afona” (p.102) i que fa parlar en
veu baixa a Danglard: “Oh, no insulteu mai una dona que cau, qui sap per quin
pes la seua pobre ànima sucumbeix” (102). En descobrir-se el veritable assassí
aquestes paraules queden desplaçades per caracteritzar de manera polivalent els
trets psicològics de l’assassí real.
Però també tenim en
el cap l’altra enfermera assassina de 32 ancians feia 30 anys Hubert Sandrin. La mort de la primera
per les rodes davanteres d’un cotxe a Varsòvia connecta amb la mort de Sant
Clarisa per les punyades del curtidor (extremitats davanteres), explicada al
segon epíleg de Lucio. Al mateix temps aquesta Santa Clarisa, l’ombra medieval
que s’apareix en casa d’Adamsberg, està identificada amb l’ombra que provoca
les morts actuals en usurpar la seua
figura a casa d'Adamsberg i que el seu descobriment dissipa les dues ombres, la
del passat irreal i la del present real, tal i com queda explicat al primer
epíleg de Lucio.
Oposició de dones al voltant d’Adamsberg
Hubert Sandrin fou
el cas gràcies al qual Adamsberg va conèixer Ariane Lagarde, on divergiren en la direcció de les investigacions
i on encara roman l’ombra d’un romanç inacabat. Ariane s’oposa així a Cristine, l’ex-dona d’Adamsberg de qui
s’ha divorciat no fa gaire i sobre la que recau l’ombra d’una relació fracassada.
Adamsberg ha de fer una cosa per a cadascuna d’elles. Com bé queda ressaltat en
els epílegs sota la pregunta de Lucio, “has donat a la dona el que
necessitava?” i la de Veyrenc “Ja has decidit si deixaràs Cristine?”, Adamsberg
sent que les obligacions cap a aquestes han estat acomplertes, encara que deixa
sense concloure explícitament la resposta a aquesta última “i recolzant-se en
l’ampit de la finestra, va quedar dormit”, fent entendre que, en la
terminologia específica del xoc dels mascles de les cabres, havia pres la
retirada cavalleresca.
L’element mític
Els mites són
sistemes de significació amb un codi ben tancat amb i que es resol en un procés
ritual que produeix uns efectes. En la novel·la hi ha abundants motius que
recreen els actes que tenen un contingut significant molt poderós , com
l’elaboració de la recepta del De reliquiis per aconseguir la vida
eterna i que és el macguffin de la
trama,
la prohibició de no
separar les banyes del cérvol “no los pierdas ni los separes nunca” (176), validada
en el segon epíleg de Lucio “no los separes” (395),
els rituals
obsessius de molts personatges amb els que intenten posar ordre a un cosmos
incomprensible i agressiu, Mercadet i els seus matalassos, Adamsberg i les
seues passejades pel riu o la plega de cudols de riu, Danglard i Froissy amb el
beure i el menjar guardat, Cristine amb totes
les pràctiques que li promou l’aversió pels insectes, o Hermance, la germana de Oswald, qui “respetaba
todos los mecanismos que supuestamente le protegían de los peligros del mundo:
no quedarse despierta pasadas las diez y prohibir la entrada a su casa de toda
persona calzada”. (161?)
Ja hem parlat de la
literaturització en el conte a Tom i la versificació raciniana de la relació
Adamsberg-Veurenc, però la més depurada tècnica mítica, com si de la Teogonia
d’ Hesíode es tractés, està en l’explicació
mítica per a justificar el caràcter dur i indomable d’Adamsberg i per extensió
de Veyrenc. En la presentació del comissari als homes de Haroncourt, respon a
la pregunta:
“-¿De dónde salen
los bearneses?
“-De la montaña
–contestó Adamsberg-. La montaña los escupió en un chorro de lava, cayeron por
las laderas y se solidificaron, y así nacieron los bearneses”.
Tanmateix l’element
míticament més elaborat és el concepte de l’ombra.
Proper al tràgic de les Fúries o Erínies gregues que persegueixen els assassins
recordant-los el seu crim, l’ombra de Vargas és una entitat més veto
testamentària, la de la culpa que cerca la revenja. En un primer moment hom sembla estar davant de la culpa connellyana
que persegueix el detectiu per una falta comesa en el passat (Els amants,
elsTumentats).
“-Danglard, ¿la ve?
–preguntó Adamsberg con voz monótona-. ¿La sombra?
-Está aquí,
Danglard. Vela el cielo. ¿La siente? Nos envuelve, nos mira (...) Es una sombra
de mal agüero”. (97)
Arianne la forense
adverteix a Adamsberg sobre l’ enfermera assassina que va detindre:
“-Entonces ten
cuidado, Jean-Baptiste, porque para ella tú eres el que dio con la pared que
Alfa no puede conocer bajo ningún concepto. Eres el que sabe, debes
desaparecer.
-¿Por qué? –preguntó
Adamsberg.
-Para que pueda
volver a ser una Alfa, tranquila en otro sitio, en otra vida. Amenazas todo su
edificio. Es posible que te esté buscando.
-La sombra.
-Yo creo que la
sombra viene de ti, y así será hasta que acabe por evaporarse”. (133).
L’ombra té un
origen, la Brigada, on s’intueix que hi ha alguna cosa que no rutlla bé:
“-Danglard, no lo
olvide (la sombra) no está aquí para ayudarnos
-Desde que volvió no
ha ocurrido nada nuevo, aparte del Nuevo.
-Veyrenc de Bilhc.
-¿Es él lo que le
preocupa? ¿Ha traído la sombra?” (98).
L’ombra se
circumscriu a la Brigada, ja que Adamsberg pot descriure-la:
“-Es como un pelo,
una nube oscura. Sobre todo cuando estoy en la Brigada (...) Puede que sea una
idea, que no ha salido aún de mi cabeza, que todavía está dentro.
-Como las cuernas de
ciervo antes de crecer.
-Exactamente –dio
Adamsberg sonriendo de repente.
Esa idea le gustaba
mucho, resolvía casi el misterio de la sombra. El peso de una idea oprimente,
ya formada en su mente, pero que todavía no ha llegado al exterior. Un parto en
ciero modo.
-Una idea que sólo
tienes en la Brigada.” (163)
Més tard l’ombra va
agafant un cos extern, el de l’ enfermera assassina, qui va sembrant d’indicis
que la inculpen tots els seus assassinats.
El procés investigador
El sistema de pensament d’Adamsberg
fusiona el pensament masculí i femení (lògica aclaparadora i intuïció, connexió
entre el sistema límbic o primari i neocòrtex o pensament evolucionat o lògic,
més deslligat de la irracionalitat, divisió que apareix entre els dos grups
dins de la comissaria, positivistes o irracionalistes)
“Hacía mucho tiempo
que había admitido que en él pensar no
tenía nada en común con la definición aplicada a este ejercicio (...)Su
mente desestructurada le recordaba a un mapa mudo, un magma en que nada llegaba
a aislarse, a identificarse como idea. Todo parecía siempre poder conectarse
con todo por atajos en que se enmarañan ruidos (límbic),
palabras (còrtex),
olores (límbic),
fulgores (còrtex),
recuerdos (límbic),
imágenes (límbic), ecos (còrtex), partículas de polvo (límbic)” (95-96)
-En el fondo me
aconsejas que trabaje con lógica.
-Sí. ¿Conoces otra
cosa?
-Sólo conozco la
otra cosa”. (134)
Realisme, joc lector i tradició literària
Hem d’acceptar que la trama combina magistralment components psicològics i d’altres més misteriosos, romàntics o esotèrics.
És evident que els
elements irracionals contribueixen a forjar una trama fantàstica esgarrada
d’allò real. En canvi, el lector treballat en Hammets, Chandlers, Himes, i d’altres alquimistes
del realisme, lluny d’abandonar el que sembla una història de fantasmes,
intueix que l’autora li està poroposant
un joc on se debat el plaer de l’escriptora per contar coses que coneix
(l’arqueologia, els ossos, el fosc món medieval) i el goig del lector de saber
que a la fi et traurà de l’ensurt amb una una explicació brilant. Aquesta acaba arribant, apoc
a poc, com quan s’assisteix al despullament de la ballarina d’strip-tease,
peça a peça, truc rere truc, per trobar al final el desenllça que tothom coneix
i espera , però que és més plaent quant més artifici ha posat en el procés.
Aquest tirada pel món
medieval poc il·luminat per la raó ens acull amb la càlida manta del misteri,
ens proposa una altra manera de sentir, de veure, de pensar on l’imperi de la
lògica racionalista juga en tecera o quarta divisió, on el que conta són els sentiments, l’atracció del
misteri, i com no, un amor profund i un respecte reverend per la tradició
cultural del passat que no deixa de il·lustrar-nos, tal i com manifesta la pròpia
autora a una entrevista al diari El
Páis:
“Para decirlo rápido, creo que la novela
policiaca se inscribe dentro de la continuidad de las grandes fábulas, que es
un género que se deriva directamente de la rama de la literatura heroica
antigua y más tarde medieval. En el fondo, 10 novelas policiacas con el mismo
protagonista sólo forman uno de esos cuentos épicos casi infinitos, donde la
búsqueda a cargo del héroe duraba prácticamente toda su vida. Siguiendo esta
idea, creo que hay una lógica antigua en la recurrencia del héroe en la novela
policiaca”.
JOHN CONNOLLY Y PACO CAMARASA, PREMIOS ARAGÓN NEGRO 2017
