El gos de terracota, d'Andrea Camilleri, anàlisis a partir del debat del Club de Lectura

El que més crida l’atenció quan ens apropem a la figura i l’obra d'Andrea Camilleri és la seua edat, 89 anys i la seua prolífica producció, que comença de ben jove com a guionista amb les adaptacions per a la RAI d’obres d’autors consagrats de la literatura universal i arriba fins a l’exitosa sèrie del comissari Montalbano.

Aquesta sèrie, per la qual és internacionalment conegut Camilleri no la comença sinó al 1995 amb La línia de l’aigua. Aquesta és la tercera sorpresa, ja que –i és una apreciació personal- un pensa que l’èxit del comissari Montalbano s’havia anant formant en les lentes i amples volutes del temps.

Que el nom de Montalbano se’l deu a l’enyorat autor català Manuel Vázque Montalbán és de sobra conegut. El que no ho és tant és el fet que Camilleri hagués pres contacte amb Carvalho a partir de la novel·la El Premi, un text escrit ad hoc per rebre el Premi Planeta, irònic i corrosiu, però un tant allunyat de les seues novel·les anteriors en frescor i ambició.

Montalbano , tot un caràcter

Per això és comprensible que hom parle de les semblances entre Montalbano i Carvalho: amants del bon menjar i del beure, cults, intel·ligents, escèptics i amb bon gust per a les dones, com tot que es preue de dir-se mediterrani. Amb tot, Montalbano conté un rapat de trets propis que el fan únic. La seua sang, com sicilià que és, és calenta: s’enutja quan no troba menjar a casa o s’enrabia quan s’assabenta que la novia Lívia ha passat el dia en companya del seu sotsinspector  Mimì Auguello. Curiós impenitent, s’entesta a esbrinar què va passar fa més de 50 anys als esquelets trobats a una cova. Fidel als amics i implacable amb els que li fan la guitza. Respectuós amb els nens i els ancians, fa gala d’una delicada sensibilitat i comprensió. Tot i la seua aversió als mitjans de comunicació, no pot sinó escoltar-los i, arribat el cas, utilitzar-los, encara que la seua por escènica a les rodes de premsa és profunda i paralitzant. Satisfet de si mateix, lluita aferrissament per no ser ascendir en l’escala policial, ja que suposaria haver de deixar la seua estimada Vigàta i la seua excepcional casa en la platja de Marianella, on ha arriba després d’un penós periple pels pobles de l’interior on no arriba l’efecte benèfic del mar, com conta al deliciós i ben recomanable recull de 30 relats Un mes amb Montalbano . I és que Montalbano té una relació especial amb el mar, ambdós participen d’un mateix estat d’ànim, la remor de les onades el reconforta d’una jornada infernal, el passeig per la platja i un bany en les aigües gelades no sols el tonifiquen, sinó que aconsegueixen ordenar les idees i transmetre’l la solució per al cas tan intricat que està resolent. La sua ciclotomia és incurable tal com es dibuixa en l’íncipit de Il cane di teracotta:

Una di quelle iurnate in cui chi è soggetto al brusco cangiamento di tempo, en el sangue e nel ciriveddro lo patisce, capace che si mette a svariare continuamente di opinione e di direzione, come fanno quei pezzi di lattone, tagliati a forma di bannèra o di gallo, che sui tetti ruotano in ogni senso ad ogni minima passata di vent. Il commissario Salvo Montalbano apparteneva da sempre a quest'infelice categoria umana.

Personatges secundaris

Precisament una de les qualitats de Camilleri és la caracterització dels personatges, virtut presumiblement perfeccionada després d’anys i panys com a guionista. Aquesta capacitat admirable no es limita únicament a Montalbano, excel·lents són els quadres caracteriològics Mimì Augello (quin nom, Mimì, més poc baronívol ha elegit Andrea Camilleri), el subinspector sempre neguitós per no sentir-se valorat ni capacitat a l’hora d’assumir les responsabiolitats de la investigació, com aquella esposa contrariada que retreu el marit per tenir-la recluïda en la invisibilitat. Què dir de l’impagable Catarella, que confon tot i fa confondre els altres amb les seues limitacions intel·lectuals, l’idiolecte del qual precisa una anàlisi detinguda, ja que estem davant un idioma diferent. La brigada que assisteix Montabano ens és presentada de manera esquemàtica –no podia ser d’una altra forma, ja que la formen uns quants agents, d’entre els quals remarquem Fazio, Gallo, Galluzzo i Germanà-, però per sobre la superficialitat emergeix una individuació nítida i perfilada en ambient d’òpera bufa, si no mireu l’escena de la detenció de Tano u Greco:

«Fermo! In nome della liggi, fermo o sparo!» gridò con tutta la voce che aveva e sparò quattro colpi verso il soffitto. Tano s'immobilizzò, le vrazza alzate. Persuaso che nella càmmara di sopra ci fosse ammucciato quarcheduno, Galluzzo sparò una raffica di mitra verso la scala di legno. Da fuori, Fazio e Gallo, a sentire tutta quella sparatina, aprirono un fuoco di scoraggiamento contro la finestrina. Tutti dentro la casuzza erano rimasti intronati dai botti quando arrivò Germanà a metterci il carrico di undici:

«Fermi tutti o sparo». Non ebbe manco il tempo di finire la minacciosa intimazione che si trovò spinto alle spalle da Fazio e Gallo, costretto a intrupparsi tra Montalbano e Galluzzo che, posato il mitra, aveva tirato fòra dalla sacchetta un fazzoletto col quale cercava d'attagnarsi il naso, il sangue gli aveva allordato la cammisa, la cravatta, la giacchetta. Gallo, a vederlo, s'innervosì. «Ti ha sparato? Ti ha sparato, eh, quel cornuto?» fece arraggiato voltandosi verso Tano che se ne stava sempre, con santa pacienza, con le vrazza isate in attesa che le forze dell'ordine facessero ordine nel casino che stavano combinando.

Remarcables són també els tipus de Gegè el proxeneta, amic de la infantesa del comissari, a qui en franca compenetració de col·legues, pregunta per la germana Mariannina, operada dels ulls a Barcelona, a la menció de citada ciutat Montalbano pensa en veu alta:“A Barcellona di Spagna scriono magari libri belli”, ja que“il comissario stava legendo un romanzo giallo di uno scritore barcellonese che l’intrincava assai e che portava lo stesso cognome suo, ma spagnolizzato Montalbán”. Com també s’ha de ressaltar el mafiós Tano u Greco, anomenat així no per haver estat mai a Grècia, sinó “per un certo vizio che la voce popolare diceva summamente gradito nei paraggi dell’acropolis”.
El nombre de la resta de personatges és per alguns excessiu. La rècua dels Jacomuzzi, Burgio, Borruano, Doctore Paquano, Alcide Maraventano, Lovecchio fan trontollar l’atenció del lector en un esforç per seguir l'estela de cadascun. Però a mi em semblen necessaris en la funció d'abastir de la informació que servirà a Montalbano per desllorigar el misteri. L’un a través de les dades mèdiques, els altres per reportar una Sicília en els anys de la guerra incomprensible per als contemporanis i l’últim, Maraventano, per dotar de contingut teòric el mètode que a la fi assumirà Montalbano.

La lectura semiòtica

Alcide Maraventano al meu entendre és una mina d’or. Com a retrat, inolvidable. Religiós retirat, viu aïllat en una casa atrotinada i ruïnosa de la qual no ix mai. No té llum, ni llegeix els diaris, però ha publicat un llibre sobre arqueologia local, circumstància que fa Montalbano anar a consultar-li. Entre piles de llibres i brutícia xucla un biberó, únic aliment, com qui xama la pipa, ja que no té dents, encara que després es rebateix aquesta raresa, acusant-lo de menjar d’amagat bons bistecs, fent així un personatge multidireccional. El que pesa en la novel·la d’aquest és la transmissió del mètode semiòtic, fent veure a Montalbano que tot significa, tal com li explica citant als pares de la semiòtica que va fer furor allà pels anys setanta i vuitanta:

«Lei ha letto Umberto Eco?».

Montalbano principiò a sudare.

«Gesù, ora mi fa l'esame di letteratura» pensò e riuscì a dire: «Ho letto il suo primo romanzo e i due diari minimi che mi paiono...».

«Io no, i romanzi non li canuscio. Mi riferivo al Trattato di semiotica generale, alcune citazioni del quale ci farebbero comodo».

«Sono mortificato, non l'ho letto».

«Non ha letto manco Semeiotiké della Kristeva?».

«No, e non ho nessuna gana di leggerlo» fece Montalbano che principiava a incazzarsi, gli era nato il sospetto che il vecchio lo stesse pigliando per il culo.

«E va bene» si rassegnò Alcide Maraventano. «Allora le faccio un esempio terra terra».

«E quindi al mio livello» disse Montalbano a se stesso.

«Dunque, se lei che è un commissario, trova un morto sparato al quale hanno infilato un sasso in bocca, che pensa?».

«Sa» fece Montalbano deciso a pigliarsi la rivincita «queste sono cose vecchie, adesso ammazzano senza dare spiegazioni».

«Ah. Perciò per lei quel sasso messo in bocca significa una spiegazione».

«Certo».

«E che vuol dire?».

«Vuol dire che l'ammazzato aveva parlato troppo, aveva detto cose che non doveva dire, aveva fatto la spia».

«Esatto. Quindi lei ha capito la spiegazione perché era in possesso del codice del linguaggio, in quel caso metaforico. Ma se lei invece era all'oscuro del codice, cosa avrebbe capito? Niente. Per lei quello era un povero morto ammazzato al quale avevano in-spie-ga-bil-men-te infilato un sasso in bocca».

«Comincio a capire» disse Montalbano.

La llengua

Per arrodonir aquesta caracterització Camilleri realitza un magnífic treball d’estil, dotant la llengua dels personatges de marques pròpies. Montalbano parla un sicilià italianitzat, els personatges del poble i els mafiosos parlen sicilià, l’italià s’usa amb la jerarquia policial i el caterellés que parla sol Catarella: “pirsonalmente pirsonal”. S’ha dit que un dels factors que avalen l’èxit de la sèrie Montalbano per tot Itàlia fou la tria de variants sicilians fàcilment identificables pel lector italià. Sembla que el projecte lingüístic de Camilleri sobrepassa la voluntat d’accedir als lectors peninsulars i es construeix més aviat com un format amb la intenció expressa de revitalitzar el dialecte com a llengua literària.

La televisió

És inevitable recórrer a les més que dignes adaptacions de la sèrie Montalbano per a la RAI. El rostreLuca Zongaretti ha contaminat irreversiblement la imatge que teníem del comissari. La valoració és al remat positiva. En general la interpretació acompanya a la identificació del comissari de paper. El que més sobta però en el telefilm és la trobada d’un personatge, una llum, uns tipus, una mar que podria ser la d’Oliva. La mediterrània doncs en tot els seu esplendor, varietat i contrast que ens apropa i agermana. També ho fa la màfia i els corruptes, ací a casa nostra no se’n veu l'estructura –apenes alguna sospita de diners negres invertits en negocis urbanístics, algun latittanti amagat en els urbanitzacions discretes-, ah, però què en diríem dels comportaments mafiosos, preocupants.
de 

Les dones

Les dones de Montalbano donen molt a parlar. Perquè en són vàries. Lívia, la nóvia oficial absent en la llunyana Gènova, una relació intermitent i difícil la resolució de la qual és poc probable que acabe en un hipotètic matrimoni, ja que ningú dels dos s’hi veu deixant la seua ària, ningú no creu factibles les promeses d’una vida en comú sota una mateixa casa, ambdós intueixen que brinden al cel quan les coses s’hi posen agres.

Decisero di partire per Pantelleria e vi restarono sei giorni, finalmente senza discussioni e litigi. Era il posto giusto perché una notte Livia domandasse:

«Perché non ci sposiamo?».

«E perché no?».

Stabilirono saggiamente di pensarci sopra con calma, a rimetterci sarebbe stata Livia che avrebbe dovuto allontanarsi dalla sua casa di Boccadasse, adattarsi a nuovi ritmi di vita.

Ingrid, la vikinga espaterrant, és la dona-desig, la que tot mediterrani voldria tindre a l’abast, i encara que aparereix amb els atributs femenins sobre exposats, al maschio li agrada sentir la força del principi actiu tradicionalment masculí que tant revisa els frens d’un cotxe, com actua per aconseguir l’home que li agrada.Anna, la inspectora, la frustrada enamorada de Montalbano que aquest utilitza per accedir a les fotos d’Ingrid però que ha d'aturar-li els peus quan s’enfila al seu llit amb el consegüent botó de xiqueta capritxosa quan li neguen la llepolia que vol. Finalment Adelina, la dona-mare, que li cuida i li endreça la casa, que li entra un atac de gelosia si una altra dona, Livia, entra en casa, l'Adelina a qui Montalbano no veu quasi mai, però manté un entendridor diàleg a distància on la semiòtica dels senyals forma un codi que sols ells dos coneixen:

Con Adelina capace che stavano una stagionata intera senza vedersi. Montalbano ogni settimana lasciava sul tavolo di cucina i soldi per la spisa, ogni trenta giorni la mesata. Però fra di loro si era stabilito uno spontaneo sistema di comunicazione, quando Adelina voleva più denaro per la spisa, gli faceva trovare sul tavolino il caruso, il salvadanaro di creta che lui aveva accattato a una fiera e che teneva per billizza; quando era necessario un rifornimento di calzini o di mutande, gliene metteva un paio sul letto.

Dues històries, dues parts

L’estructura del relat és peculiar. Hi ha tres casos en realitat. El robament del supermercat i l’entrega de Tano u Greco, que estan relacionats. El mafiós, amb un excel·lent ús del suspens en el desvetlament del secret transmés per Tano al capítol set, posa Montalbano sobre la pista d'una nova història, la del gos de terracota. Pròpiament aquesta comença en el capítol onze i centra totes les línies argumentals. El canvi d'història és també un gir d’atmosfera. Mentre que el la primera part el to és de comèdia, la segona adquireix un de més seré, solemne, oníric en alguns moments. Exemple de l’ambientació buffa de la primera part el tenim en la concatenació de trucades telefòniques per part de la premsa al comissari després de la detenció de Tano. Les sol·licituds, totes respostes amb un no, s’intercanvien àgilment amb una trucada de Lívia i una sorpresa final:

«Commissario Montalbano? Sono Stefania Quattrini di "Essere donna".Vorremmo farle un'intervista telefonica, può restare in linea?».

«No».

«È roba di pochi secondi».

«No».

«Ho l'onore di parlare proprio con il celebre commissario Montalbano che tiene conferenze stampa?».

«Non rompetemi i coglioni».

«No, i coglioni, stai tranquillo, non vogliamo romperteli. Ma il culo sì».

«Chi parla?».

«La to' morti, parla. Ti voglio dire che non te la passerai liscia, cornuto d'un tragediatore! A chi credevi di pigliare per fissa con tutto quel triatro che hai fatto col tuo amico Tano? E per questo pagherai, pi aviri circato di pigliàrinni po culu».

«Pronto? Pronto?».

La segona part està resolta amb més calma, la investigació avança lentament entre les revelacions dels dottori i la intervenció violenta de la màfia, un elegant joc de contrastos que dinamitza la narració. La història sembla endinsar-se en les ombres tenebroses de la caverna de les llegendes, les profecies, els somnis, la simbologia, els signes esotèrics, els manuscrits medievals, un gir obscurantista pres amb un domini d’abundants recursos, com aquest somni on Montalbano troba una Livia lúbrica, no podia ser més semblant a la arrabassadora Ingrid, que li reclama sexe urgent en l’herba coberta de caragols i que és ple de significacions. Montalbano s’esforça per satisfer-la però hi veu un gos:

«C'è un cane».

«Che te ne fotte del cane? Chiavami».

In quel preciso momento il cane spiccò un balzo e lui s'irrigidì, scantato. Il cane atterrò a pochi centimetri dalla sua testa, s'impetri, il suo colore sbiadì leggermente, s'accucciò, le zampe davanti distese, quelle di dietro raccolte, divenne finto, di terracotta. Era il cane della grotta, quello che stava di guardia ai morti.

E tutt'inzèmmula scomparsero cielo, àrboli, erba; pareti e tetto di roccia si coagularono attorno a loro e lui con orrore capì che i morti nella grotta non erano due sconosciuti ma lui e Livia.

Traca final

La resolució està sotmesa al debat de si estava un tant forçada pels paràmetres del relat, al cap i a la fi, la desaparició d’una persona no és tan fàcil. Com si Andrea Camilleri poguera estar davant mà aquesta objecció, ens ofereix el retruc en forma de proves, uns casos suposadament reals, altres presos de la literatura siciliana més genuïna: Pirandello i Sciascia:

«Però» disse il questore dopo averci pensato sopra «se c'è la volontà di sparire, ci si riesce. Quanti casi ci sono capitati di gente apparentemente scomparsa nel nulla e poi, all'improvviso, eccola lì? Non vorrei citare Pirandello, ma almeno Sciascia. Ha letto il libretto sulla scomparsa del fisico Majorana?».

El final és excel·lent. Montalbano ha comprés el mètode semiòtic i llança un senyal particular, el qual és rebut per l’únic receptor que podia entendre el missatge. La semiòtica aplicada a la investigació policial, Eco i Camilleri anant de la mà, fray Guillem de Baskerville i Montalbano interpretant el món amb unes mateixes ulleres.

Fem boca per al debat del Club de lectura sobre Camilleri

Ací teniu el link del blog del Club de lectura sobre El gos de terracotta de Camnilleri.
http://unmonennegre.blogspot.com.es/2014/01/fem-boca-qui-es-qui-camilleri-i.html

Si no podeu veure'l, us done el text:

La figura

Andrea Camilleri va néixer a Porto Empedocle, Agrigento, 1925. El seu pare era un gran lector de novel·la negra (groga, en tot cas, ja que tenia la col·lecció del giallo de l’editorial Mondadori) que el menut Andrea llegia ja als vuit anys.

Des de 1948 Andrea Camilleri està dedicat exclusivament a la direcció i guió de ràdio i televisió per a la RAI. Presenta més de cent obres de diversos autors, incloent Pirandello, Beckett, Ionesco, Adamov, T. S. Eliot, Maiakovski. Ha publicat novel·les històriques, però el 1994 naix el fenomen de l'Inspector Montalbano. La sèrie, localitzada al poble de Vigàta, Sicília, atrau no només els lectors italians sinó que també és traduïda a França, Alemanya, Portugal, Brasil, Espanya, Holanda, Japó, Finlàndia, Hongria, Polònia, República Txeca i Turquia. Actualment la sèrie Montalbano arriba a la trentena de títols.

El personatge

"Quan vaig haver de donar un nom al meu personatge vaig considerar dues coses: el fet que el nom Montalbano és un de les més estesos a Sicília i que era una manera de donar les gràcies a Vázquez Montalbán perquè, llegint-li El Premi, em donava un consell per a la solució de l'estructura temporal de la meua novel·la La cervesa de Preston”.

Tot i així Camilleri ha d’admetre que, tant Carvalho com Montalbano, o, si més no Camilleri i Montalbán, tenen molts trests en comú com és la seua passió per la literatura, per menjar i beure.

L’inspector Montalbano és un simpàtic i humà comissari sicilià de Catània que treballa a comissaria de policia Vigàta, ciutat imaginària de la Sicília actual. Fidel a la seua nòvia Lívia, que viu a Gènova, té por d'altra banda de casar-se amb ella i afrontar les conseqüències del matrimoni. Camilleri tanmateix aporta al seu protagonista les pinzellades d’ironia i timidesa característiques que podem trobar en els investigadors de l’altre gran escriptor negre sicilià, Leonardo Sciascia. D’aquesta mateixa font semblen igualment brollar l’arrelament a la seua pròpia terra, Sicília, als seus gustos i colors, a la seua història i arquitectura i al caràcter tel·lúric que la majoria dels Italians no entenen.

Efectiu en la resolució dels casos d’homicidis mafiosos o no, respectuós i amable amb les persones ancianes, sensorialment sinestèsic (associa olors a colors), psicològicament dependent de les situacions metereològiques, especialment connectat amb l’estat de la mar, que veu des de la seua casa en la platja de Marinella, Montalbanoés presentat magníficament patint totes dels debilitats humanes.

Dubta de coses que a altres semblen clares i normals. Empés per la seua passió investigadora, sovint es mou pel seu compte i recorre tots els estrats socials. Dissimula i amaga a superiors i col·legues la seua intel·ligència professional, el seu excepcional olfacte de llebrer. Desconfia de la intuïció i la lògica. Es deixa portar per les impressions i les associacions d’idees que arriben després d’un bon menjar o una passejada per l’arena de la platja. No porta quasi mai pistola i es mou al limit del que és legal. Es permet ocultar la veritat i encobrir el culpable. A les seues aventures no hi la més la voluntat de capturar el culpable que de resoldre el misteri del crimen.

El comissari Montalbano s’assembla al seu inventor, amb la seua idiosincràsia, els seus moviments genuïns d'humor, obert i alegre, alternant amb les fases en què es converteix en "mutanghero" i pensatiu. No és un caràcter estàtic i abstracte, una eina literària per descobrir misteris, com els personatges d'altres grans escriptors i autors de novel·la policíaca del passat (penseu en el Magret de Simenon), és un personatge vital, amb les seues emocions, la ironia, la seua curiositat envers el món. La història i la societat palpiten en les seues històries en la forma simple de la vida diària, amb totes les seues facetes i les múltiples contradiccions.

Camilleri va confessar: "l'any passat, la meua dona em va dir aquesta frase, que em va semblar preciosa i que crec que respondrà a la veritat: «el fet és que estàs escrivint una biografia del teu pare a través de Montalbano». Però quant s’assembla Camilleri al pare? Probablement molt. I la Sicília de Montalbano a la que va viure Camilleri? La mateixa. La ironia de Montalbano és innata al caràcter de Camilleri, un comissari tan cult que sembla un escriptor, o director de teatre, no us sembla?

Comentaris sore la lectura 1280 Ànimes de Jim Thomson al Club de lectura de la Biblioteca Tamarit d'Oliva

Ací teniu un recull de tot el que es cogué al voltant de la lectura de 1280 Ànimes al Club de lectura de la Biblioteca Tamarit d'Oliva.
http://unmonennegre.blogspot.com.es/2013/12/comentaris-sobre-1280-animes-de-jim.html

Si no podeu connectar, us deixe en brut l'acta de la reunió:
Que Nick Carey, protagonista de 1280 Ànimes, és un psicòpata és cosa acceptada per tots. El que no queda clar és la naturalesa de la psicopatia: si és d’origen mèdic o és alguna cosa més profunda i literàriament significativa.


Psicopatia creativa
S’ha assenyalat el lligam biogràfic que connecta els dos personatges més insultants de Jim Thomson, el Lou Ford de The Killer inside me i el Nick Carey de Pop 1280. Els dos són sheriffs corruptes, exactament igual que el pare de l’autor, el qual dilapidà en el joc, l’alcohol i les dones la fortuna feta a cops de suborns. Alguna cosa podia dir del tema, doncs, Jim Thomson.

Pel que respecta a la ficció hem pogut veure que Nick Corey tenia raons per esdevindre un psicòpata. I és que no es pot eixir indemne de les pallisses d’un pare que li fa culpable de la mort de la mare al morir en el part. Talment com el sheriff de The Killer inside me, sotmès a vexacions sexuals per part de la madrastra quan era menut. El que transcendeix la mera caracterització del personatge és el fet que Thomson aprofita aquest origo criminis per exposar una digressió d’allò més suggerent sobre la dimensió del complex de culpa, que comprén, des de la justificació de la maldat individual fins a la col·lectiva: “he vist munts de persones que busquen solucions fàcils a problemes immens. Individus que acusen els jueus de totes les coses dolentes que els hi passa, (...) els qui diuen que la culpa de tot la tenen els altres i que la solució consisteix a destruir-los, o dels qui afirmen que s’ha d’entrar en guerra amb un altre país”.

El context social
Per altra banda podem comprendre també que el protagonista desenvolupe una psicopatologia violenta tenint en compte les perles que formen la societat de Pottsville. Com reaccionar sinó davant Tom Hauk, qui pegava a la dona “com tot el món”, o l’advocat Henry Clay, qui “dels seus catorze fills, cap ni un havia anat a l’escola, perquè el fet que els xiquets anaren al col·legi era violar els drets constitucionals d’un home. De les set filles, les quatre que estaven en edat de caure embarassades, estaven prenyades. I no permetia que ningú els preguntara com havien arribat a aquest estat, perquè, com es tractava d’una responsabilitat jurídica, era assumpte del pare vigilar la conducta pública de les criatures i no tolerava intrusismes”, o el Robert Lee Jefferson, de reminiscències presidencials, qui assegura, no sense raó, que “Cap metge faria l’autòpsia a un negre. Ja, no es pot aconseguir que un metge toque un negre viu, i voler deixar-lo tot sol amb un de mort”.

L'atzar o la necessitat
I és que, psicòpata o no, hem d’admetre que Nick Corey és endimoniadament intel·ligent, La qüestió que planteja si té o no un pla que dissenya tots els actes és tema debatut. És possible pensar negativament pels indicis que se’ns hi donen: “I vaig decidir que no sabia quina merda fer”, “Hauria de fer alguna cosa o pensar en alguna cosa”, “Potser que no semble massa assenyat que un paio es pose a fer coses per un motiu que desconeix”, “se m’hi havia acudit alguna cosa vaga”, “no tenia ni la més remota idea de la consistència del pla; ni putes sabia jo d’ell”, “Havia de poder, però encara no sabia com”, “Ja afrontaré el problema quan hi sure”, “Jo havia donat un altre colp a cegues i aquest havia donat més en la diana que el primer”, “Havia estat molt prop de muntar un pla”, “en el que pertoca saber què fer, no en sé més que qualsevol pollós ésser humà”. És possible doncs considerar tots aquests indicis com mistificacions d’un pla ben dissenyat, ja que no em direu a hores d’ara que us cregueu tot el que explica aquest manipulador compulsiu, cínic i mentider. I tanmateix ací rau el poder de fascinació del narrador homodiegètic, en la capacitat d’atreure’ns cap al seu discurs i visions. Per això ens amara una certa commiseració en percebre el dubte i la tribulació del protagonista, i ens enganxa i ens sobta la freda violència. De la mateixa manera que Nick Corey organitza tot perquè semble que ell no té res a veure amb el que passa, sedueix el lector perquè crega que tot és producte de la improvisació o d’un pla que ha estat traçat en instàncies superiors: en la inaccessible ment del Creador.

El buit
El capítol 23 és crucial. Nick entra en la casa de Rose, on van a produir-se dos assassinats com a conseqüència de les seues maquinacions. És quan Nick Corey veu la llum: “se m’hi havia revelat la veritat. Havia sentit com si algú premés un gallet al meu cap i s’hi produís un violent llampec, aleshores havia vist tota la veritat, almenys havia vist per què les coses eren com eren i per què era jo com era”. No conec una actualització del concepte de l'apocalipsi més encertat com aquest, on la veritat és acompanyada de l’àngel de la destrucció. I la veritat que veu i el transforma no és altra que la visió del buit: “Jo havia estat centenars de vegades en aquella casa i en altres cent com aquella. Però aquella fou la primera vegada que vaig veure què eren totes en realitat. Ni llars, ni habitacions humanes, ni res (...) sols el buit que m’estava amerant en aquell lloc. De seguida deixà d’existir en aquell punt concret i s’assegué en tots els llocs, en tots els llocs com aquell. I de sobte el buit s’omplí de sons i volums, de tots els esdeveniments implacables que els individus havien conjurat en el buit. Nenes indefenses que escridassaven quan el mateix pare es colava en el llit amb elles. Homes que maltractaven les dones, dones que imploraven pietat. Nens que es pixaven en el llit de por i angúnia (...). M’estremí i pensí com de meravellós havia estat el nostre Creador en crear una cosa tan repugnant i fastigosa, tant que, quan es comparava amb un assassinat, aquest resultava molt millor”.

Absaló, l'exterminador
Si fins aquest moment véiem justificats les manipulacions i els assassinats que comet Nick Corey com a actes necessaris per mantindre el seu estatus, ara se’ns hi revela com a un àngel exterminador envestit per Déu en la seua tasca de neteja per a fer d’aquella Sodoma i Gomorra que era Pottsville un món raonable fet a la seua mida: “He de ser el cap de Potts County per sempre més. He de seguir vigilant l’obra del Senyor, ja que l’únic que Ell fa és assenyalar, Rose, l’únic que Ell fa és elegir la gent, i jo descarregue la Seua ira sobre els elegits”.

Les runes del somni americà
El buit que sent Nick Corey a casa de Rose és el buit de totes les cases d’Amèrica, un país en bancarrota moral, ofegat en la corrupció, la injustícia, el racisme, l’abús sexual, l’opressió política i econòmica dels de dalt per sobre els que no hi pinten res. Són les runes del somni americà les que precipiten Nick Corey a la desil·lusió, el desencant, l’esquizofrènia i la psicosi. La dislocació de la personalitat serà la conseqüència natural en què ha caigut la caòtica i fracturada condició de l’ànima americana i això farà estralls en el nostre protagonista.

Incorreccions
El debat ressalta les posicions políticament incorrectes d’aquest sheriff corrupte, gos, golafre, vanitós, voluble, misogin, masclista i cínic. Des d’una visió contemporània sobten com a inversemblants situacions tan anòmales com el casament forçat o el maltractament als negres. No obstant s’hi apuntà que són coses del lloc i l’època: estem al sud dels EUA, en el que s’anomena l’Amèrica profunda, a principis de segle, més concretament pels volts de 1917, ja que hi ha una al·lusió directa a la revolució bolxevic de Rússia. També es feia difícil empassar-s’hi el llenguatge cru i freqüentment barroer. L’explicació apareix amb un comentari tan senzill com encertat: “l’autor ho fa a posta”. I tant, que ho fa a posta. I de quina manera queden caracteritzats els personatges per aquest exercici magistral d’investigació llingüística, un dels pilars més sòlids on s’assenta aquesta novel·la de caràcters.


Ironia i sarcasme
L’altra troballa preciosa quant al procés narratiu és el recurs a la ironia i el sarcasme. El fet de considerar, per exemple, el càrrec de sheriff amb allotjament gratis, bany privat, els seus suborns i prebendes com “el regne dels cels”, és una paròdia de l’american dream, ací reduït a la il·lusió evanescent i competitiva pel confort. Sembla que a Nick Corey no li quede més que explicitar la seua postura cínica i sarcàstica per a l’ofici de sobreviure en un món hipòcrita i injust.: “Qui vol un comissari llest? I crec més convenient donar l’esquena als problemes que fer-los front”. “Semblava que hi havia baralla, així que el millor seria que em fera fonedís abans de detindre ningú i poguera patir algun dany”. “En primer lloc no sóc realment valent, ni treballador, ni honrat. En segon lloc, els electors no volen que ho siga”, “Així que fou bondat absoluta per la meua part preparar-los les coses per no haver de seguir vivint”, “Tot el qui d’ara en avant infringisca la llei em trobarà en contra. Sempre, és clar, que no siga un negre o un blanc desgraciat que no puga pagar els seus impostos”. “No està bé fornicar el diumenge al matí”, “Els obrers tirant-vos pedres de carbó i regant-vos amb aigua, i vosaltres sense res amb què defendre-vos-en més que amb escopetes i fusells automàtics, Sí, senyor, hòstia! S’ha de reconéixer que vostés ho fan collonudament (...) I aquells morts de fam que treballaven en el ram tèxtil –vaig dir-. Fotre, els van apanyar vostès, eh? Gent que malgastava un salari setmanal de menys que 3 dòlars, balafiant-lo i després es queixava perquè havia de menjar fem per sobreviure. Però, quines hòsties! Eren estrangers, tu, i si no els agradava el fem americà, per què no tornaven al lloc d’on havien vingut?”, “Segons la llei, jo hauria d’haver estat a l’aguait dels grans i poderosos, dels paios que realment governaven aquest lloc. Però no se m’ho permetia tocar-los, així que em veig obligat a equilibrar la situació sent dues vegades més implacable amb el rebuig blanc, els negres i els individus com tu que tenen el cervell podrit allà al cul, perquè no tenen un altre lloc on utilitzar-lo”. No pot ser més actual. Les transposicions apareixen a mansalva: les factures falses de la infanta que Hisenda se les valida, la remoció de la inspectora que multà la multinacional Cemex amb quatre-cents milions, les penes de dos anys de presó als activistes que llançaren un pastís a la presidenta de Navarra, mentre Fabra, Camps o els mossos que apallissen fins a la mort els detinguts se n’ixen estalvis.

L'el·lipsis
Un dels encerts narratius és la utilització de l’el·lipsis en moments clau, que solen ser els assassinats o les escenes de sexe: “Hi ha alguna cosa que se sap sempre, crec. I el que se sap és el moment de morir. Moose i Curly sapieren que anaven a palmar-la. –Bona nit, gentils cavallers –vaig dir-. Hola i adéu. El Ruby Clarck va fer sonar la sirena. Quan es va esbandir l’eco, Moose y Curley estaven ja en el riu amb un projectil entre els ulls”, “Obrí la porta, va entrar i jo vaig entrar amb ella. M’agafà de la mà en la foscor i em dugué per la casa fins al seu dormitori. Havia tingut gràcia que diguera que volia parlar-me, perquè no digué ni una paraula. O quasi ninguna. Després es tombà d’esquena, badallà i s’estirà; era un tant inquietant, perquè jo mai no m’hi veia bé en la foscor i tardava a vestir-me”.

Final obert
El final obert desconcerta més d’un lector. Tots però coincidim a acceptar que era un desenllaç lògic per aquest atzucac sense eixida on s’havia clavat el protagonista,. L’idealisme delirant de Nick Corey havia xocat de morros contra la realitat: l’abúlia acostumada (“vaig romandre panxa amunt sense fer res en particular i sense preocupar-m’hi gran cosa”) ja no és possible, perquè el seu món ara està ple de fantasmes que troba a faltar i que pregonen la seua desolació interior: “Hi vaig posar atenció, esforçant-me per sentir la fressa de Mayra en la cuina. Vaig començar a preguntar-me on estava Lennie, i tot i que potser deguera eixir a cercar-lo abans no es cavara en un fregat. Vaig considerar que hauria d’anar a veure Rose per gaudir d’ella una estoneta en cas que Tom no estiguera a casa”. La nova realitat ja no pot ser compresa: “Em vaig seure en una cadira i vaig afonar la cara entre les mans. Intentant aclarir les coses. Intentant que encaixaren entre si de l’única mena que tingueren sentit”. Però res no té sentit, cap instància pot atorgar un ordre a les coses estrallades com estaven, ni tan sols una revelació divina: “Em vaig alçar i vaig anar a la finestra pensant que potser veuria un senyal. Però l’única cosa que vaig veure fou una l de gossos enjogassats olorant-se l’un a l’altre”. Com tampoc pot invocar l’ajuda mítica amb un patètic i desfermat relat etiològic sobre per què els gossos van olorant-se el cul. Ni per suposat podrà ja recórrer la causa martiriològica passada de voltes: “Perquè estava tot tan clar per a mi, Crist sabia que estava clar: estima el proïsme i no fotes ningú a no ser que es desmadre (...) per quina altra raó se m’havia ubicat a Potts County? I per quina altra raó estava jo allí? Per quina altra raó, per qui més, per quin altre sinó Crist Totpoderós ho suportaria? Però jo podia fer-li comprendre això. Era tan cec com la resta”.

El final obert preocupa els lectors. És natural. Tothom ens preguntem què passarà amb els personatges (vius) que han sigut impulsats per la llançadra de la poderosa narració de Jim Thomson. El panorama no és massa afalagador: l’ombra de la forca s’abat sobre Rose per doble assassinat, o sobre el comissari Ken Lacey per la mort dels dos macarres o sobre el mateix comissari de Pottsville, Nick Corey, si no encoloma aquestes morts a Ken. Però no ho pot fer, perquè Amy Mason, un dels pocs personatges amb sòlid principis morals, no està disposada a permetre que Nick reba una pena de mort per una falsa acusació.

Què passa amb Amy Mason. Hi ha interés especial per saber d’aquesta perla negra. El cert és que és l’únic personatge (de tots els antagonistes, segons la terminologia popoviana) pel que Nick sent una afecció sincera: “Després quedàrem allargats l’un al costat de l’altre, agafats de la mà. Respirant a l’uníson, ambdós cors bategant compassadament. Sense saber com, notava cert perfum en l’aire, encara que sabia que Amy no se’n posava cap, i, sense saber com, escoltava que tocaven violins que, suaument i dolça, executaven una melodia que no existia”. Tanmateix, i ací comença a frustrar-se l’optimisme vil de Nick, ella no accedeix a fugar-se amb ell, perquè vol gaudir de les propietats que té en Pottsville. A més acabarà per destrossar les darreres pretensions de Nick quan li declare que: “Estic enamorada de tu, és amor, em sembla, i com n’estic, no vaig a acceptar una cosa que mai de la vida se m’havia acudit que poguera acceptar. Però no sigues violent amb mi, perquè les coses poden canviar. I puc deixar d’estimar un home que sé que és un assassí!”. Acaba ací el capítol 16 amb un brillant suspens i comença el següent: “Vaig estar una estona sense dir res; em vaig limitar a romandre com estava, preguntant-me on s’havia anat la música dels violins i per què havia deixa de fer olor de perfum”.

Negra com l'ànima humana
En definitiva, una novel·la negra, negríssima. No interessa ací qui assassina, per tant no hi ha intriga a la manera clàssica en què un investigador descodifica les pistes per arribar a descobrir l’autor. És més aviat el contrari: el narrador homodiegètic sembra pistes falses per impedir que es descobrisca l’assassí.
Potser siga aquesta la diferència més notable a l’hora de caracteritzar la novel·la negra front a la novel·la d’intriga: no val la pena conéixer qui ha sigut, sinó el perquè. Interessa saber els motius individuals que determinen la violència, però molt especialment l’entramat social que la provoca o que l’accepta tàcitament.

Club de lectura de novel·la negra

Estem al club de lectura de novel·la negra de la biblioteca Tamarit d'Oliva.
Agraïts a les xiques de la biblio, i als participants, comencem amb una bomba, 1280 Ànimes de Jim Thomson.
Us deixe l'enllàç
http://unmonennegre.blogspot.com.es/

Entrevista en el Levante

El Levante de La Safor s'ha fet ressò de la selecició del meu relat "El body de la Marylin" en l'antologia de Relatos Pecaminosos. Toni Casanova m'ha fet una magnífica entrevista que heu de llegir. Ací us deixe foto per què la mireu.

Ressenya de Crims.cat 2.0 al País

La ressenya La Vida, en negre de Rosa Mora del Quadern del País dels relats que integren la col·leció Crims.cat 2.0 és bastant elogiosa. Hem de celebrar aquest excel·lent altaveu divulgatiu i felicitar-nos els autors i especialment els coordinadors, Àlex Martin Escribà i Sebastià Bennasar, per crear la col·lecció més potent de novel·la negra en català a l'editorial Alrevés.

El Quadern de El País parla de nosaltres.

El Quadern de El País, celebrant l'apertura de la Fira del Llibre de València, ha preguntat a Maite què és per a nosaltres l'escriptura i les dèries que hi tenim.

Amb Andrea Robles hi han participat, Núria Cadenes, Anna Moner, Esperaça Camps, Raquel Ricart, Pepa Guardiola, Carme Miquel, Marcè Climent, Elvira Cambrils, Maria Jesús Bolta i Àngels Moreno.
Un deliciós reportatge sobre la creació de les escriptores al País Valencià.
Si voleu llegir-lo punxeu ací

.

Presentació Crims.cat 2.0 a Ca Revolta, València

El dilluns 22, a les 7,30 a Ca Revolta presentem el recull de relats d'autors dels Països Catalans Crims.cat 2.0, segon lliurament de la sèrie, on tenim el gust de participar amb un relat ben negre. L'inspector Jordi Lleonard intentarà esbrinar un assassinat amb implicacions polítiques i l'ombra sempre omnipresent de la corrupció. Serà un veritable luxe compartir taula amb Xavier Aliaga, Juli Alandes i el director de la Col·lecció Crims.cat de l'editorial Alrevés, Àlex Martín Escribà, alma mater dels negrots més negrots. Us esperem.

Collita del 2012, segons La Biblioteca de la Bòbila, especiatlitaza en novel·la criminal

No he pogut estar de posar-vos el link a un treball indispensable per fer una repassada a la producció de novel·la negra de 2012. La Biblioteca de La Bòbila d'Hospotalet del LLobregat, amb l'espenta de Jordi Canal, n'ha fet una feinada excel·lent. Punxeu ací

Andrea Robles de nou a les llibreries

Andrea Robles està de nou en llibreries. Ho fem amb un relat de passió i política, diners negres i crims a terres valencianes, on s’ha d’advertir que els fets i personatges apareguts a la ficció, encara que no ho semble,  no tenen cap relació amb la realitat.

Jordi Lleonard, el nostre sotsinspector de la Policia Judicial, du el cas, naturalment, però  és més un notari del que passa que un actor implicat.  Allò interessant està a l’altra banda de la finestra del cotxe per on mira i, sense veure, sabrà, comprendrà, esperem, com tots vosaltres.  

Eixim en un format de luxe, el recull de relats Crims.Cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans,  que publica l’editorial Alrevés en la col·lecció de gènere negre en català més activa i interessant de l’actualitat. Anem amb figures de primer ordre, com Jaume Benavente, Xavier Aliaga, Juli Alandes, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Annabel Cervantes, Àlex Volney, Teresa Roig i Lluís Tort, a més del guanyadors del Primer Concurs de relat curt de gènere negre "NegrOliva 2011", Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

És aquest el segon lliurament d’autors negres nostrats que han recollit Sebastià Bennasar i Àlex Martín Escribà, dos investigadors de la matèria sense parangó, l’èxit del qual ha determinat aquest segon tast. Que no siga l’últim.

Més informació. Punxeu aquest link

El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar, de la vista bé, gràcies.

L’última novel·la de Sebastià Bennasar, El país dels crepuscles, Alrevés, 2013, és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.

La superfície és intensament atractiva per la seua lectura àgil, la trama addictiva, una successió dels esdeveniments molt ben estructurada, amb un sorprenent  control del ritme i equilibri en la confrontació de la batalla, profusa i fèrtil en la literatura, entre la llum de la raó i els foscos imponderables de l’ànima humana. I això bastaria per reconèixer la vàlua de la novel·la.

Al dessota però d’aquesta pàtina rutilant albirem quelcom que batega amb forma pròpia, una tècnica de narrar, esforçada i passional, que fa sòlida l’estructura. Així és inevitable remuntar-me a les seues novel·les mallorquines, especialment La mar no sempre tapa, on tracta el tema de la identitat illenca des del punt de vista de la seua relació especular amb el correlat peninsular i per extensió amb el fenomen d’allò global, particularitzat en la colònia d’intel·lectuals que al llarg dels darrers dos segles s’havia instal·lat a les illes, i que dóna cos argumental a la figura del gran Chester Himes, a qui Bennasar ret un sentit i merescut homenatge, i que, per cert, trobem a faltar en la terra on morí, Moraira, però, deixem-ho córrer, que els homenatges al País Valencià, pregunteu-li a la família de Teodor Llorente, els carrega el diable.

En El país dels crepuscles ens adonem que aquest tractament de la insularitat és utilitzat com a criteri essencial i no sols en la magnífica caracterització de l’ambient, amb la neu sempre present, les carreteres bloquejades, els refugis de muntanya, la manca de cobertura, els graus sota zero, les llegendes à la romantique, els contrabandistes, maquis, bruixes  i malediccions, sinó també  a l’hora de construir els personatges, els quals arrosseguen l’alteritat de la vida passada en un altre lloc, com la Marta Canal, biòloga, que “havia abandonat la seua Tarragona industrial natal feia molts anys, convençuda que en aquelles muntanyes i havia la vida”, o la Mei, agent dels mossos, la qual “havia arribat feia tres anys al Port de Suert per pura protecció després que la màfia russa posàs preu al seu cap”, el senyor Ramon, filòleg,  que està revisant la primera expedició de l’Institut d’estudis Catalans a la recerca del romànic per desmentir que “el català era això que parlaven una colla de botiguers de Barcelona i poca cosa més”. Fins i tot els autòctons projecten el seu aïllament confrontat a l’externalitat de les seues aspiracions, com Quim el pastor, que dóna la benvinguda als llops: “cada vegada que retorna un animal, arriba una gran font de riquesa per a la vall (...) això s’omple de turistes”, o el Miquel, que donà un ensurt al seu pare contrabandista en fer-se mosso: “algú havia de començar a pensar què passarà el dia després de la independència, quin país tindrem i quin país voldrem. I us asseguro que serà un país on caldrà que hi hagi policia”.

Tot plegat ens conforma una novel·la coral, amb les dificultats tècniques que això implica, i que Bennasar supera amb l’espenta dels grans reptes i un resultat superb, regalant-nos una rica visió calidoscòpica i una saborosa panòplia de caràcters.  Com a contrapartida, la preeminència del personatge principal, el comissari Jaume Fuster, queda en un segon pla i la pregnància de la primera persona amb què s’expressa  és relegada front a la resta de punts vista de l’enunciació, una circumstància desconcertant a primer cop d’ull, però bastant pertinent en l’oposició de les dues veus enunciatives, la interna personal i l’externa coral.

L’element orgànic més destacable que enjova aquests elements formals és una magnífica reflexió sobre la violència. Què ha d’haver sinó en una novel·la criminal, què has de trobar sinó en un investigador que ha tractat el fenomen en els seus indispensables Pot semblar un accident i 501 crims que has de conèixer abans de morir. La seua sembla una teoria pessimista, d’ampli recorregut. L’enceta  Irene, guia turística que fa un doctorat sobre les pintures de les esglésies de la vall de Boí. “Sigui com sigui a l’Edat Mitjana el contacte directe amb la mort violenta era molt més fàcil i freqüent que no avui en dia”. Per desmentir-la, arriba fins a l’actualitat amb l’exposició dels crims que s’hi narren. Encara més, la violència no tindrà aturador mentre hi hagen visionaris: “-I quin és l’objectiu final? –No ho sé, volar Barcelona? –L’objectiu final, estimats amics, és aconseguir reduir la població del planeta fins a una xifra sostenible”. Que el gen de la violència està al nostre ADN, del qual qualsevol podem ser-ne víctimes, es llegeix en la reflexió de Marta: “Es va sorprendre pensant en ella mateixa com a assassina. I és clar que ho faries, Marta. Si poguessis, si tenguessis les armes i la manera de fer-ho (...) Te’n vares anar de la teva Tarragona perquè tens impulsos homicides, perquè a tu et sobra el noranta per cent de la gent”, un monòleg colpidor que recorda aquell d’Andrés Hurtado barojià a El Árbol de la Ciencia quan veu els espanyols indiferents davant la pèrdua de Cuba i Filipines: “Ideas absurdas de destrucción le pasaban por la cabeza. Los domingos, sobre todo cuando cruzaba entre la gente a la vuelta de los toros, pensaba en el placer que sería para él poner en cada bocacalle una media docena ametralladoras y no dejar uno de los que volvían de la estúpida y sangrienta fiesta”. Sí, en els moments de convulsió social ben bé es poden desfermar els instints assassins, ja en pot prendre nota el Ministeri de l’Interior. No obstant sentim la devoció de l’autor per la natura que, com el concepte de llei natural ciceronià, ha de funcionar com un antídot d’aquestes pulsions destructives. No es refereix a la defensa de la naturalesa dels quatre ecologistes sonats, ni la que proposa el cientificisme d’alguns biòlegs integristes, sinó la veu de la pagesia que no ha abandonat la seua funció com a interventors del medi on interactuen i del qual en formen part indissoluble: “Els homes”, diu el pastor Quim, “hem de conviure amb la natura, no podem ser els senyors, ni els amos, ni res de res. La natura, quan vulgui, farà el que vulgui, per molt que nosaltres vulguem controlar-la.”

Vet ací com Sebastià Bennasar ha construït un quadre complex, ric, un exercici de profunditat ben remarcable. Segons la teoria de Julien Gracq, que afirma que els escriptors, o són miops o  hipermètrops, a Bennasar no li cal cap diòptria, ni de prop, ni molt menys de lluny.

Nova novel·la de Sebastià

Sebastià se'n va a l poble. Acaba de publicar a l'editorial Alrevés "El País dels crepucles", títol que ens recorda "El crepuscle dels afortunats" de Juli Alandes, ambdós relats que parlaen del món rural, un entorn que pot arribar a ser tant o més negre, opressiu, injust, perillós, com l'urbà que retraten les novel·les negres clàssiques.
Enhorabona pel negrot més electritzant dels novel·listes negres d'ara. Mentre espere que La Fona, la meua llibreria de referència, em porte el títol, us faig entrega de l'entrevista que publica a l'imprescindible blog La Balacera de Ricardo Bosque.

Sebastià Bennasar: “Concibo la novela negra como novela social”

llegiu l'article de la Vanguàrdia punxant ací

Tiana Negra, un festival nostrat

Estem d'enhorabona. Es presenta el Festival de novel·la negra dedicat exclusivament a les novel·les criminals en la nostra llengua. De debó que faltava.
Sebastià Bennasar, el factòtum dels negrots catalans, apareix de nou movent els fils d'un programa molt interessant.

Els participants, els indispensables, Jaume Benavente, Àlex Escribà, Marc Moreno, Jordi Canal, Lluís Llort, Pau Vidal, Marta Banús, Salvador Balcells, Maria Dolors Sàrries, Anna Maria Vilallonga, etc. 

Ací teniu l'enllàç Tiania Negra

A

Juli Alandes torna amb "Crònica Negra"

Tenim entre nosaltres una altra vegada el inspector dels mossos d'esquadra Miquel O'Malley, barceloní d'ascendència valenciana i origen irlandès, apassionat de Montaigne, a qui llegeix entre bala i bala i que, d'alguna manera l'ancora a la realitat racional d'una existència absolutament surrealista i esbojarrada.

Després de l'estrena amb El Crepuscle dels afortunats, La Magrana, 2010, Alandes , l'autor de Castelló de la Ribera, ens presenta Crònica Negra, Bromera, 20012, el títol per al text guanyador del XVII Premi Enric Valor de Novel·la "Mort mossàrab", dotat en uns llépols 17.000 euros.

Primer cas de l'inspector O'Malley, la trama adquireix pinzellades de la novel·la històrica en endinsar-se en el descobriment en 1987 a un mas aïllat d'uns manuscrits sobre Jaume I, fundador del regne de València, que provoquen uns misteriosos assassinats d'investigadors medievalistes. La formació d'historiador de l'autor i la preocupació per la identitat valenciana de segur que ens deixen un bon sabor de boca, com va passar amb El Crepuscle. 

Ja faig d'ell la meu lectura d'aquest Nadal. Enhorabona, Juli, i a fer sòlida la sèrie.

Huellebecq ens ha copiat

Confesem que hem llegit El mapa i el territori de Huellebecq impulsats per la trama negra a la qual s'al·ludia en la contraportada. 

Realment és un apartat residual en la història de l'artista, que reflexiona sobre les relacions personals, de poder, comercials en la societat actual amb una ironia i una mala llet notables, vgr. “la població rural francesa odia als forasters”. Premi Goncourt 2010, l'obra s'ha estalviat les crítiques que ressaltaven les opinions escandaloses de l'autor sobre el sexe i la religió en les anteriors novel·les. Encara que no se n'ha sortit del tot. Un crític tiquis-miquis va aixecar la llebre del plagi sobre determinades cites de la Wikipedia. El debat se centra si és un veritable plagi quan dónes les gràcies a la Wiki en l'apartat d'agraïments (nosaltres mai ho faríem), o si no és legítim copiar de la Wikipedia, on tot o en la seua major part és material copiat. Personalment, sí trobem desmanegades per a una lecutra fluïda determinades paràfrasis sobre la vida de les mosques o la història dels pobles de la França rural. 

La part de la investigació criminal no obstant això està tractada amb modèlica discreció i moderació. Els policies reben de l'autor la humanitat que els falta als personatges principals, la trama és breu, però impactant i té dues flors que volem ressaltar aquí.

La primera és la recomanació que li fan al comissari per llegir un bon autor de “polar”, Therry Jonquet. Doncs de ja, ens posem les piles per aconseguir algunes de les seves novel·les, diuen que La pell que habito, d'Almodóvar està basada en la seva Taràntula.

L'altra és una reflexió sobre l'assassinat que ens ha deixat impressionats per la feliç coincidència que apareixia en la nostra novel·la La visita del vent, del 2009, anterior per tant a El mapa i el territori. Houellebecq ho diu així: “El crim, i sobretot un crim que no siga canalla ni brutal, és una cosa molt íntima en la qual l'assassí expressa una mica de la seua personalitat, de la seua relació amb la víctima”. “L'assassinat és un acte de profunda intimitat”, dèiem nosaltres amb sequedat, ja ens hagués agradat ampliar-ho tan magníficament com ho fa l'autor francès. Pensàvem que proposàvem una cosa original, i ja veieu, les idees estan surant en l'aire, per ser caçades pel més espavilat. Per tant us transmetem la nostra doble satisfacció, la d'haver coincidit amb un dels grans i la de sentir-nos moralment plagiats i, naturalment millorats.

Enhorabona, Andreu

Andreu Martín guanya el premi Crims de Tinta 

Els 4.000 euros de la V edició del premi Crims de Tinta –convocat pel departament d'Interior de la Generalitat i publicat per La Magrana– ha anat a parar a  la novel·la Societat negra, d'Andreu Martín, amb les màfies orientals a Barcelona com a tema central.

"Juro que no tenia ni idea que estava en marxa l’Operació Emperador quan l’escrivía", va bromejar l’escriptor barceloní en replegar el premi amb el seu característic humor àcid, tot referint-se a les recents detencions per la màfia xinesa de blanqueig de diners negres.

La novel·la parteix de la macabra troballa del cadàver decapitat d'una dona a la capital catalana. L'autoria de la mort de la dona apunta, en principi, a grups juvenils violents, encara que la investigació dels Mossos condueix fins a un magatzem de roba a l'engròs regentat per un ciutadà xinès, fet que desperta sospites de les màfies orientals.

Paco Camarasa, l’indispensable llibreter de Negra i Criminal, en nom del jurat del premi ha destacat l'actualitat i originalitat de l'obra a l'hora d'abordar noves formes de delinqüència d'una manera "àgil, ben construïda i fent gala d'una excel·lent documentació".

Andreu Martín (Barcelona, 1949), l’autor més representatiu del gènere negre en català i un dels més reconeguts a l’Estat espanyol i a Europa, ha escrit de més de mig centenar de novel·les, i ha guanyat nombrosos premis literaris, com el Cercle del Crim 1980 per Pròtesis, i tres vegades el Hammet de l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs, el Nacional de Literatura Juvenil 1989 amb No demanis llobarro fora de temporada (junt a Jaume Ribera), protagonitzada pel personatge Flanagan, el Ateneo de Sevilla 2000 per Bellísimes persones. L’últim ha estat el Sant Joan de 2012 per Cabaret Pompeya.

Els guanyadors de les anteriors edicions dels Crims de Tinta foren el 'mosso d'esquadra' Marc Pastor per La mala dona, el periodista Carles Quílez per La solitud de Patrícia, l’escriptora Teresa Solana per Negres tempestes i el subinspector de la Guàrdia Urbana Agustí Vehí per Quan la nit mata el dia.