Xarrada amb Pla i Usó

El dissabte us esperem a Saforíssims per xarrar del que us semble sobre la novel·la negra nostrada. Us deixe amb la tarja

Crims.cat. Una plataforma execepcional per a la novel·la negra

L'editorial Alrevés ha llançat una col·lecció de novel·la negra d'allò més interessant. Us deixe l'enllaç i com que aquest post és fugisser i la iniciativa no sembla ser una revolada, us deixem el contacte a lloc de les webs més necessàries.

http://www.crims.cat/cat/index.html

NEGRE SOBRE NEGRE. Agustí Vehí. Abans del silenci

Una trama criminal a la Guerra Civil Espanyola. Com si la conflagració no hagués sigut prou negra com perquè s'afegís més negre sobre el negre. I tanmateix calia fer-ho, perquè en l'afonament de la República, un projecte necessari que fracassà o que el feren fracassar, alguna cosa, per minsa que fos, es salvava si es salvava la dignitat. En aquest cas la dignitat consistia a descobrir l'autor d'uns assassinats que no podien quedar impunes tot i l'allau d'impunitat en què s'arreceraven els pilots que llançaven les bombes sobre la indefensa població civil, els generals que arrasen els pobles empenyent els refugiats a la fam, a l'exili, les bales que troben destí sense demanar cèdula d'identificació.

Aquesta era la idea de Abans del silenci, d'Agustí Vehí, novel·la que guanyà el Premi Ferran Canyameres, 2009. L'objectiu s'acompleix amb escreix tot confrontant l'escenari de la desfeta republicana amb la determinació heroica de Joaquim Santsenís, comissari de tercera del Cos d'Investigació i Vigilància (la Brigada Criminal). Aquestes dues polaritats, molt ben dibuixades dins el procés d'investigació, creen un camp magnètic que electritza l'atenció del lector en trobar-se davant uns personatges plens de vida en un rerefons intens, tan ben detallat que feia innecessària la nota al principi sobre la tipologia dels Cossos de Seguretat de la República. És obvi dir que Vehí, sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, historiador i professor de Prevenció i Seguretat, n'és especialista, però no és menys necssari dir que és millor escriptor i que li sobra traça per, al temps que els hi descriu, jugar amb ells com a actants amb pes en la trama i en les decisions dels protagonistes.

Un altre factor que hi intervé amb força és la imminència de l'entrada de les tropes nacionals: el silenci ben trobat del títol. L'espasa de Dàmocles, l'amenaça invisible però present, efectua un doble efecte, d'una banda incideix sobre el discurs com a un brillant fora de camp que dialoga pel seu compte amb cadascun dels personatges; d'altra banda Vehí el sap articular amb habilitat dins de la trama fins transformar-lo en un element decisiu, especialment en la magnífica resolució, amb sorpresa inclosa, que no revelarem, com és natural per no aigualir la delectació del saborós tast que és la lectura d'aquest llibre.

Una excel·lent novel·la sobre la Guerra Civil, no “qualsevol altra novel·la sobre la guerra civil”. Lluny de les novel·les memorialistes (Incerta Glòria, La plaça del Diamant), aquesta, sense faltar però a la cita amb la nostàlgia, convoca la novel·la històrica, ja que l'autor, per edat, no va viure de primera mà els fets, però la investigació de l'assassí de dones s'imposa i ens mena a la novel·la negra, un material que l'autor sap manejar tant o més que l'històric. Prova n'és la recent concessió dels premis Crims de tinta que, per descomptat, hem de llegir i comentat ací. No en dubteu.

La Cua de Palla encara cueja

Història indispensable de la mítica col·lecció de la Cua de Palla. Us deixe amb el vídeo dels autors, els incombustibles Jordi Canal i Àlex Martín Escribà.

http://bobila.blogspot.com/2011/10/presentacio-la-bobila-de-la-cua-de.html#links

Enhorabona a Agustí Vehí pel premi Crims de Tinta

Agustí Vehí, que va causar sensació amb la seua novel·la Abans del silenci, sobre la investigació criminal en la retirada de les tropes republicanes i que serà d'obligat i imminent comentari en aquest blog, ha guanyat un dels permis més prestigiosos de novel·la negra amb Quan la nit guanya al dia. Us deixe amb la crònica.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3904839/20110630/agusti-vehi-rep-iv-premi-crims-tinta-quan-nit-mata.html

Taula de Novel·la Negra i Territori a Amposta

La taula, que portava el suggerent títol Negre i d'aquí: gènere negre i territori, la moderava Jordi Pijoan-López, escriptor negre i d'allí, de Tortosa (Baix Ebre), qui situava i validava la producció negra dins d'un territori que abastava des del Cap de Creus al de Sant Antoni, el conreu de la qual no feia més que evidenciar la normalitat de la literatura catalana tot fugit de tòpics i prejudicis.

Els participants n’érem Fede Cortés, de Falset (Priorat), que duu publicades tres entregues de la saga dels detectius Johnson&Johnson i que és animador de les Trobades d'autors ebrencs del Matarranya i un dels motors del recull de contes negres Un riu de crims; Ramon Usall, lleidatà i amb Tots els camis porten a Romania creador del detectiu Rafael Rovira, flamant premi de narrativa de Lleida per la segona entrega, Seixanta-vuit; Agustí Vehí, empordanés fins al moll de l’os i del mot, sotsinspector de la policia local de Figueres, autor d’una novel·la negra d’època, Abans del silenci, una esplèndida recreació de la retirada de les tropes republicanes, i darrer guanyador dels premis Crims de Tinta amb Quan la nit mata al dia.

Fede Cortés animà la xarrada amb la consideració obvia que les terres ebrenques també poden ser escenaris de crims, amb la seua idiosincràsia i els seus particulars detectius, els germans Johnson, una dualitat que en genera d'altres, com l'aportació de la poesia a la narració o les cites musicals.

Andrea Robles, és a dir, nosaltres, parlàrem de la importància del territori en què ens circumscrivim per determinar l'escenari de la novel•la i dels mateixos personatges. Recalàrem en l'element rural que ja Bennassar a l’indispensable assaig Pot semblar un accident (La novel·la negra i transformació dels Països Catalans, 1999-2010) asenyalava com a un topos cridaner en les novel•les negres d'autors en valencià, cosa gens estranya, doncs, esdevinguda la ciutat un dònut lingüístic i identitari, on el valencià ha estat abandonat per les classes altes i els sectors joves, hem de viatjar a la perifèria, on passen les coses, sent nosaltres evidentment autors perifèrics, pobres i madurs. Fèiem per acabar una crida per recuperar la identitat retornant als espais menuts, per testimoniar com les essències d'un poble poden perdre's si no abordem el territori des del respecte ecològic i lingüístic.

Ramon Usall tot advertint, a la sala de gom a gom, que era perillós parlar de literatura, després d'un pantagruèlic dinar, regat amb un excel•lent vi de Falset, ens confessà que és abans lector que escriptor. Recordava son pare llegint els llibres de tapes grogues de la col•lecció de la "Cua de Palla", dirigida per un Manel de Pedrolo, que -comentava amb gens fingida amargor- hauria sigut Premi Nobel si hagués produït la seua literatura en una altra llengua dominant en lloc d'escriure-la en català. Com que Ramon Usall podia fer totes les malifetes que volia, sense que el pare el renyés, va pensar que aquells llibres havien de tenir alguna cosa interessant, com així va comprovar de més gran, i allí el teníem, reivindicant la novel•la negra local, com una manera més de ser universal.

Agustí Vehí ens apropà la seua Figueres natal i la seua llengua. Hi havia conviscut de sempre i no comprenia per què no havia de seguir vivint-les amb la intensitat d'un amant. Li agrada contar històries perquè al bar del poble es conten històries i, conscient de la fascinació que causen no sols en l'oient, sinó també en el narrador, no troba més satisfacció que escriure per fascinar i fascinar-se. Per què escrivim d'un determinat territori amb una llengua determinada? Perquè els coneixem o els volem conéixer més a prop, i perquè al cap i a la fi el territori i la llengua som nosaltres mateixos, i allà on anem portem aquell país tant petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Les atractives Jornades Ebrenques

Les VI Jornades de Lletres Ebrenques que organitzà la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta foren un exemple canònic de com s'han d'organitzar unes jornades culturals.

Durant la setmana es programaren un munt d'activitats (música, teatre, exposicions, xarrades...), en un entorn encisador (on l'Ebre fa un bonic canal que s'endinsa en el poble), en un edifici impressionant (una antiga fàbrica tèxtil), condicionat amb gust i, sobre amb tot, un públic fidel i amb nivell envejable. La taula redona no va ser l'acostumada vomitada dels ponents, ni molt menys.

Dies abans, mesos gosaria dir, s'havia filmat i difòs un excel·lent vídeo amb actors professionals sobre la investigació de l'assassinat de l'editor més important del país, Genís Mascarell.

El cas quedaria irresolt fins justament l'aparició dels personatges entre els assistents a la taula redona sobre gènere negre, on l'acció es precipita i es descobreix l'assassí, i això sí, sense que aquest tingués gaire oportunitats de descarregar-se, s'aplica sentència, una manera molt adient per solucionar els problemes de liquidesa dels Jutjats.

A la taula diguérem... Però això m'ho deixem per la pròxima.

Nova novel·la de Petros Màrkaris Amb l'aigua al coll

Petros Màrkaris, l'escriptor grec de novel·la negra, creador de l'inspector Kostas Jaritos, premi Carvalho d'enguany, presenta lúltima novel·la que analitza la crisi econòmica grega Amb l'aigua al coll.

L'argument, segons Tusquets, és menys o menys així:
Un calorós diumenge de l’estiu de l’any 2010, el comissari Kharitos assisteix al casament de la seva filla Katerina, aquesta vegada per l’església i amb fanfàrria musical inclosa. L’endemà, just després d’arribar a la comissaria, li comuniquen l’assassinat de Nikitas Zisimópulos, antic director del Banc Central, degollat amb una espasa. El macabre homicidi coincideix amb una campanya que algú, sota l’empara de l’anonimat, ha emprès contra els bancs, animant els ciutadans a boicotejar les entitats financeres i a no pagar-ne els deutes i les hipoteques. Grècia, al caire de la bancarrota, passa per un moment molt crític, i la població no dubta a sortir al carrer per queixar-se de les retallades dels sous i les pensions. Per acabar-ho d’adobar, Stathakos, el cap de la brigada antiterrorista, defensa que l’assassinat de Zisimópulos podria haver estat perpetrat per terroristes. Kharitos, que en discrepa totalment, se les haurà d’empescar amb els seus dos ajudants per resoldre un cas que tot just ara comença.

Us deixe amb l'enllaç. http://www.ara.cat/llegim/Petros_Markaris-Tusquets-Novel-la_Negra-Kostas_Kharitos_0_578342284.html

VI Jornades de les lletres ebrenques

Més informació sobre les Jornades on participem. Visiteu el bloc indispensable de Jordi Pijoan: http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/2011/10/vi-jornades-de-les-lletres-ebrenques.html

Anem a Amposta

Anem a Amposta el 22 a parlar del Gènere Nere i Territori. Ja us contarem com ha anat. Us deixem aquest enllaç amb vídeo perquè entreu en context.
http://www.youtube.com/watch?v=5zSyV7RweEQ

Sebastià Benassar, s'amaga però no el perdem de vista

Ens comunica Sabastià Benassar que tanca el bloc Calamars a la catalana, un lloc indispensable per estar al dia en novel·la negra en la nostra llengua. Ho sentim. No obstant, ens adreça el seu nou bloc, més generalista, que us recomanem http://saberperdre.blogspot.com

I ja que estem, eviar-li la felicitació per haver rebut el premi Lloseta amb una novel·la negra de les seues que estem delerosos de llegir. Enhorabona.

Sebastià Benassar entrevistat a El Temps

El Temps, 26/1/2011

"Aixo dels crims és de tota la vida"

Sebastià Bennassar és, juntament amb ÁIex Martín, antóleg d’un Ilibre amb molta sang. ‘Crims. cat’ (Alrevés) aplega el bo i millor dels autors de novel·la negra contemporània en cataIà. Són disset contes creats expressament per a I’ocasió.

—A la presentació del llibre expli­queu que “ja fa temps que es vessa molta sang”...

—Es que el crim és present en tots els ámbits deis Països Catalans. Des de l’any 415, per exemple, que assas­sinen el rei got Ataülf a Barcelona, fins ara, amb els fets d’Olot, sense oblidar la filera de casos de corrupció. El crim és molt present a totes les capes de la societat. Es de tota la vida, aixó. Ara peró, hi ha escriptors que ho recreen i que s’hi recreen.

—La novel·la negra viu un bon moment. La novel·la negra catalana, també?

—Jo crec que viu un moment excel·lent pel que fa a creació i un moment no tan dolç peli que fa a promoció i indústria. Han desaparegut les grans col·leccions, “La Cua de Palla” i “La negra” de La Magrana, per exemple, peró, en canvi, es publica molta novel·la negra dintre els catàiegs generalistes d’editorials de tot el país. Però com que moltes d’aquestes editorials són petites o mitjanes, hi ha el problema de sempre: la visibilitat.

—S’acabarit omplint per fi el buit que va deixar “La Cua de Palla”?

—Es dificil d’aventurar. No veig que els editors vulguin recuperar cap col·lecció de novel·la negra en català de manera contundent. Cada intent de fer ressorgir “La Cua de Palla” —i n’hi ha hagut uns quants— s’ha acabat morint. No sé si és que el mercat no está per a col·leccions o qué passa, peró tampoc no sembla que cap editor s’hagi proposat seriosament de fer una col·lecció de novel·la negra en català. Opten cada vegada més per catàlegs generalistes i menys per catàlegs específics. L’enyo­rem i la continuarem enyorant molt, “La Cua de Palla”...

—Aquesta falta d’especificitat és una mancança, és inevitable o qué és?

—També es pot veure des de la pers­pectiva que la novel·la negra catalana ha sabut entrar a tots els catàlegs generalistes, i guanyar premis Sant Jordi o Carlemany, per exemple, cosa que és molt bona noticia. Ara bé, és igualment cert que no es posen les emes per a crear un grup de lectors fidels que sàpiguen on anar a buscar. Aixó ajudaria que unes altres editorials també volguessin tenir la seva col·lecció, cosa que faria créixer l’oferta i el mercat i afavoriria la novel·la negra en catalá en general.

—Qué té Suècia que no tingui el nostre país?

—Màrqueting. Avui dia, si a una novel·la negra catalana li posessis una faixa dient “Aquest és el llibre que Stieg Larsson s’enduia al lavabo”, en vendries el doble.

—És per a fer-nos venir gana, aques­ta antología?

—Sí. Són disset autors que s’han consolidalt (alguns, com és el cas de Marc Pastor, amb un èxit esclatant) els últims deu anys: constatem, de fet, com els darrers anys ha nascut i crescut una nova generació d’escriptors negres catalans, que conviuen amb els anteriors (amb Antoni Serra, Andreu Martín o Maria Antònia Oliver), i els presentem. La manera de fer créixer el cuquet de la curiositat en el lector és donar-li una peça breu. Després és possible que, ja fet el tast, passi a la novel·la o les novel·les d’aquests autors. La idea era buscar què es fa al màxim de llocs possibles deis Països Catalans.

—Algun tret comú, entre els disset contes?

—Així de cop, diria que no. Potser que n’hi ha molts que aprofiten els recursos dialectals per a acostar les seves nanacions. Però no em sorprén, aixó, ho atribueixo a un principi de versemblança, normal en literatura.

Barcelona negra calfa motors

Ací us deixe el programa, per si podeu anar-hi.

http://www.bc.cat/cultura /bcnegra/2011/programa/programa. pdf

Xavier Aliaga als Octubre

Una reflexió interessant de Xavier Aliaga

L'ESCRIPTORI

29/10/10 09:20 - XAVIER ALIAGA -

A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.

El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.

El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.

La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.

De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.

(sotalacreueta.blogspot.com)

Les millors cròniques dels Octubre: Sebastià Bennasar

Us complete les cròniques amb la veu dels implicats. No no hi estàvem, els protagonistes ens il·lustren.

EL TEXT DEL PULP QUE NO VA SORTIR

La punyetera normalitat d’un país d’assassins

No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.

Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.

Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.

Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.

SEBASTIÀ BENNASAR

calamarsalacatalana

http://novelanegracatalana.blogspot.com/2010/11/el-text-del-pulp-que-no-va-sortir.html

Crònica dels Octubre. La infiltració mafiosa

Diàleg entre Joan Queralt, periodista i escriptor, i Marià Sánchez Soler sobre la infiltració mafiosa, als Premis Octubre.

Joan Queralt, que ha publicat Crónicas mafiosas entre altres llibres i articles sobre la màfia, assegura que la informació periodística no explica el que és el crim organitzat.

Per això exposa el desig que aquesta xarrada servís perquè en llegir una informació sobre màfia, veiérem el mafiós com a un empresari. El mafiós és un empresari, a més a més, compulsiu. No té horari, no fa vacances, no es jubila. Així que si trobeu un mafiós que diu estar de turisme, siga italià o rus, no el cregueu, un mafiós no pot deixar de ser-ho mai.

També afirma que el crim organitzat no s'ha d'assolir com un problema policial o judicial, sinó com a un problema social i econòmic. Plàsticament ho pinta així: la carrera entre la legalitat i la il·legalitat és com una carrera entre un Fiat Punto i un Ferrari, en la qual de vegades els policies han de parar per posar gasolina de la seua butxaca.

Les fronteres entre la economia legal i la il·legal s'estan esborrant amb la benedicció del sistema financer. S'estima que entre un 6 i un 10% del comerç mundial és il·legal: prostitució, tràfic de drogues, tràfic de persones, etc.). Les tres organitzacions criminals italianes (Cosa Nostra, Camorra i N'draguetta) mouen 130.000 milions, amb un benefici de 70.000 milions, la qual cosa les fa la primera empresa italiana, amb el control de sectors bàsics, com l'immobiliari, de servicis, com el fem i la restauració, i estratègics, com el gas.

La implicació social del crim organitzat incideix directament en la vida quotidiana. A l'activitat comercial els empresaris troben en els préstecs mafiosos la inversió per als seus negocis que la banca legal els nega, part dels quals a la fi acaben en mans mafioses. Els serveis secrets d'intel·ligència italians han estat contaminants per infiltració mafiosa, de fet sembla que estaven implicats en l'assassinat del jutge Falcone. Dos presidents italians han estat jutjats per associació mafiosa i hi ha un tercer en exercici que va començar la seua activitat empresarials gràcies a l'ajut de Cosa Nostra i la carrera política del qual no s'explica sinó com una estratègia per evitar les innombrables causes judicials. Fins i tot s'ha arribat a considerar des de l'Agència d'Estadística la possibilitat de computar el "Producte Criminal Brut" de l'economia il·legal, uns 2 bilions de dòlars, per a les previsions econòmiques.

Els italians es reien, diu Joan Queralt, quan els hi deies que els espanyols havien superat el PIB dels italians. Prou bé sabien que el boom urbanístic espanyol no s'explicava sense el flux dels diners negres del crim organitzat italià en la cerca de llavadores eventuals per llavar els diners tacats de sang, misèria i dolor.

Crònica dels Octubre a L'hora del lector

Mireu l'emissió de L'hora del lector sobre la trobada d'Escriptors Negres als Octubre de València 2010. Per xuclar-se els dits

http://www.tv3.cat/videos/3193170/Especial-sobre-la-novella-negra

El cas Alcàsser als Octubre. Els mitjans esguitats

Joan Oleaque, periodista del País parla amb Marià Sánchez Soler, novel·lista i periodista de Información, ànima d'Alacant Negre. El tema aborda el procés dels mitjans de comunicació arran del Cas Alcàsser.

L'aparició de la televisió privada als anys noranta impacta violentament contra el periodisme: la crònica de caire polític que predominà durant la transició és substituïda pel format de tema humà del programes d'èxit i amb voluntat de servei públic, com Quién sabe dónde, de Paco Lobatón i De tú a tú, de Nieves Hererro.

La commoció social pel descobriment dels cadàvers de les xiquetes d'Alcàsser fou enorme, perquè havien arribat a ser molt conegudes. El colp de mà donat pel programa de Nieves Herrero avantçant-se a Paco Lobatón en cobrir el fet fou magistral, però l'espectacle de la mostració pública del dolor, quatre hores de vomitiva evisceració en l'Auditori Musical d'Alcàsser, passà a ser un escàndol públic dins del món periodístic.

Roda el cap de Nieves Herrero, però en general tots els mitjans acaben anant a descobrir les vísceres de la notícia, en primer lloc perquè 17 milions d'espectadors que havia aconseguit Herrero no era una xifra a menystenir, en segon lloc, perquè el procediment policial dels casos era massa farragós perquè els periodistes mantingueren l'interés.

Aleshores apareix el pare d'una de les xiquetes posant en dubte la investigació. En formar part de l'acusació particular, es converteix pràcticament en l'única font d'informació contínua dels periodistes. El fet de focalitzar l'atenció dels mitjans atreu una sèrie de periodistes que veuen una oportunitat de treure'n profit econòmic, fins al punt que per seguir engreixant la maquinària s'inventen la teoria conspiratòria, que divulguen a altres mitjans i programes rosa, com Tómbola o Qué me dices, i que impliquen a alts càrrecs del govern socialista en una suposada trama de tràfic de blanques i sadisme.

Altres casos d'anomenada, com el dels marquesos d'Urquijo, constaten l'evolució del periodisme cap a l'espectacle. De la investigació amb rigor s'ha passat a la informació basada en l'opinió, fins al punt que el mateix concepte de veritat està posant-se en dubte. En definitiva, diuen els ponents, una de les pitjors èpoques per al periodisme de tota la història.

Crònica dels Octubre

Taula rodona: La novel·la negra avui, dimecres, 27 d'Octubre.

Moderadora: Gemma Pasqual

Ponents: Gregori Royo, Jordi Pijoan, Jaume Benavente.

Ho explicava molt bé Gemma Pasqual: tenim tres novel·les ben diferents: la novel·la de format clàssic, polític i nòrdic. Tot un luxe per assaborir el ventall de matisos i diversitat que acull la novel·la negra.

I és que, tots tres hi coincidíem, la novel·la negra permet un fum de manifestacions, tant com la novel·la en general. Tal volta, diguérem, t'has de cenyir un poc més a les línies narratives pròpies del gènere (preponderància de l'acció per sobre la descripció, importància dels diàlegs per avançar la trama, etc.), però personalment em sembla que aquesta restricció no és més que un canal que et facilita la comunicació amb el lector, una via ràpida directa.

Naturalment que la novel·la negra, amb la seua voluntat realista, les té totes per anar als aspectes socials i de denúncia, Pijoan i nosaltres ben bé que ho sabem i ens n'aprofitem per dir la nostra. Però també, per què no, transmetre allò que tan bé sap fer Benavente, la composició pictòrica, fruit sucós d'una trajectòria artística, per tal d'aconseguir allò tan difícil que és farcir d'ambient l'acció, insuflar l'atmosfera a les escenes, animar per dins els personatges.

Bé, també estàvem d'acord, tot i la diversitat, amb el fet que els escriptors no guanyen diners. I és cert que no ho fem per diners, però que si no ho férem, no sabríem trobar-nos.

SOM PART DE L'EXCEPCIÓ

23/10/2010

Una literatura de poques narradores

Les escriptores opinen sobre el desequilibri de sexes en la narrativa valenciana

XAVIER ALIAGA - València - 21/10/2010

Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), en què s'inclouen autors i autores valencians o residents al País Valencià, de les trenta-tres obres de narrativa en la nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de Núria Cadenes, El cos deshabitat, d'Esperança Camps, El desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del vent, d'Andrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio Royo i Maite Enrique) eren signades per dones. Dues d'elles, a més, Cadenes i Camps, escriptores no nascudes ací.

Durant uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més assumible: vint-i-un a quatre, el 2008. Potser furguem una ferida visible en moltes altres literatures del nostre entorn. Ací, però, l'escletxa adopta proporcions d'abisme. Quadern ha sondejat l'opinió de les al·ludides a la recerca de les raons i de les conseqüències d'un desequilibri que no hi ha en la poesia ni, encara menys, en la narrativa infantil i juvenil.

Isabel-Clara Simó.-

"Si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat", diu Isabel-Clara Simó

"Si hi ha poques veus de dona, preval el que conten els homes", afirma Àngels Moreno

"En aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura", diu Esperança Camps

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), resident al Principat des de fa molts anys, aporta la comparativa. "A Catalunya el desequilibri és com a la resta d'Europa, aproximadament un vint-i-cinc per cent de dones narradores. Hi ha moltes dones que guanyen premis, tot i que n'hi ha molts. Però al País Valencià ens situaríem en un escassíssim deu per cent. Des dels anys vuitanta que predique sobre això", lamenta.

La data esmentada no és casual. "En aquell moment es produeix un fet extraordinari, l'aparició d'una generació de narradors electritzant. Però, des de primera hora, es produeix aquest desequilibri entre homes i dones", diu. Una fita amb la poderosa i paradoxal irrupció de Carmelina Sànchez-Cutillas, que és "dona i valenciana". Comptat i debatut, l'alcoiana considera el dèficit, ja històric, com a "preocupant". "Potser s'hauria d'animar les xicotes a publicar des de l'escola", proposa. Les conseqüències possibles són més difuses. "Hi ha dos tipus de dones escriptores: les que escriuen des dels ulls de dona, i tenen dret a fer-ho, i les que fan cas de la Virginia Wolf", assenyala Simó, amb referència a la recerca d'un discurs propi allunyat dels estereotips masculins i femenins. "En tot cas, si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat. El que es perd amb el desequilibri són valors literaris, perquè hi ha una part de la població que no s'ha dedicat a escriure narrativa. L'eclosió de la novel·la no tingué dones. És un misteri tan misteriós com la irrupció d'una generació magnífica", resumeix, tornant al principi. Un fet que "potser estiga relacionat amb la presència desigual de les dones en el professorat universitari". No obstant això, "potser és incipient una nova generació de dones narradores que encara no han aparegut".

Després de descartar carències de dotació o de vocació en les dones, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) es llança a la recerca de "respostes raonades" al "paranormal fenomen". "Hi ha potser la inseguretat, bastida a còpia de tantíssim temps que fa que ens diuen que l'espai públic no és el nostre", sosté, però apel·la, a continuació, a les raons de caire institucional, la manca de promoció i d'implicació pública en el fet literari. "Sembla difícil que en aquestes circumstàncies surtin a la llum veus invisibilitzades. En cas de precarietat extrema, els homes tenen menys difícil emergir", argumenta. I s'encomana al motiu més obvi, però també més plausible, de la sobrecàrrega de tasques sobre les dones. Amb conseqüències: "Les problemàtiques de les dones les tracten les dones. No exclusivament, però més. Per això és important donar visibilitat a les plomes que ens poden oferir aquest punt de vista", afig, tot i que combat també la idea que homes i dones escriuen amb el xip del blau i del rosa incorporat.

Àngels Moreno (Gandia, 1939) diu que no coneix "cap estudi sobre el tema ni els percentatges", però, "és evident que hi ha més homes que no dones que escriuen al País Valencià". Dit això, s'agafa a la seua experiència personal. "Les dones de la meua generació, en general, teníem menys accés a la cultura, fins i tot en les classes socials més altes. Sé, perquè he pogut comprovar-ho en diverses xarrades i trobades, que hi ha moltes dones de la meua generació frustrades per no haver pogut desenvolupar la seua vocació literària. Les coses han canviat moltíssim, però jo no conec les raons per què continuen havent-hi tan poques dones escriptores", raona. "Pel que fa a les conseqüències, si hi ha poques veus de dona és lògic que prevalga el que conten els homes i la seua visió és més aviat distorsionada".

Per explicar-s'hi, Dolors Jimeno (València, 1954) fa la volta als cèlebres tres dons de Maria Mercè Marçal i els converteix en tres laments. "Primer de tot, tenir els problemes de les dones, en forma de reconeixent social i manca de suport familiar. Segon, els problemes de la nostra literatura: una Generalitat illetrada, manca de recursos i de promoció en biblioteques públiques, etcètera. Finalment, hi ha el problema de la llengua: es llig majoritàriament en castellà i no es considera el català com a llengua pròpia o, almenys, de prestigi". Jimeno estén la invisibilitat femenina a uns altres camps ("Quantes dones columnistes hi ha al País Valencià?", s'interroga), alhora que esmenta el "menyspreu que experimenten les novel·les fetes per dones que no parlen dels grans temes".

Des de la vorera de la narrativa infantil i juvenil, la situació es contempla d'una altra manera. Per a Gemma Pasqual (Almoines, 1967) "sembla que les coses han canviat molt en aquest camp des dels inicis. Ara la major part d'aquest gènere s'escriu amb ploma de dona, també al País Valencià. Però, tal com ens adverteix Adela Turín, cal que les persones que editen, escriuen i il·lustren sàpien que per al futur de les nenes és important poder reconéixer-se en personatges positius, que deixen d'identificar-les amb la ignorància, la frivolitat, la malignitat i la ximpleria". Respecte de les raons genèriques de la presència escassa de la dona en la narrativa, "n'hi ha de diverses i de comunes a les nostres col·legues de la resta del món. Històricament, el fet d'escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones, com la usurpació d'un dret que no ens pertany", teoritza.

Sense negar el fet objectiu, Esperança Camps (Ciutadella, 1964) qüestiona que es parle des d'una perspectiva de gènere. "Sempre he tingut molts dubtes que això sigui efectiu, que separar la literatura per sexes tingui cap valor. Em sembla que en aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura. Si volem normalitzar la situació hauríem de parlar de literatura, de la bona i de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li fa el pes acotar l'anàlisi a un territori concret. "Si tanques el focus i mires només el mapa del País Valencià, és cert, n'hi ha poques, però jo em nego a ser una dona narradora al País Valencià. Tal vegada demà me'n aniré a viure a Vancouver i continuaré sent una escriptora en català", aclareix.

La crítica literària Arantxa Bea, a qui també se li ha demanat opinió, veu problemes en l'epígraf "dones narradores al País Valencià", perquè pensa que s'hi hauria d'incloure autores en castellà com Matilde Asensi o la flamant finalista del premi Planeta, Carmen Amoraga. "Si, per contra, el criteri és lingüístic, per què no hem de tenir en compte Carme Riera, Imma Monsó o Empar Moliner? Aleshores la desproporció ja no seria tan gran", addueix Bea, que també qüestiona, per motius oposats, el fet de considerar Isabel-Clara Simó o Esperança Camps narrativa valenciana. Acceptades les regles del joc, tanmateix, Bea esmenta l'argument del repartiment de tasques. "Tot i que no m'agraden les generalitzacions, diria que les dones són menys propenses a sacrificar la família per la faena o per altres ocupacions, ni que siga la vocació literària. Però això també pot ser una trampa", alerta, recordant que la poeta Ane Stevenson sostenia que si una dona, malgrat les faenes de casa o la cura dels fills, volia escriure de veritat, escrivia. "La culpabilitat també pot ser una excusa", deia Stevenson, citada per Bea. Conseqüències? "Alguna vegada m'ha fet la impressió que en una gran part de la narrativa valenciana no hi ha personatges femenins o, si n'hi ha, són, sobretot, mares o putes", conclou.

Estem als Premis Octubre. Amb la crème de la crème

Mireu, la convocatòria, perquè hi vénen els millors de la novel·la negra

XXXIX Premis Octubre

Des del 26.10.2010 fins al 29.10.2010

XXII Encontre d'Escriptors

XXII Encontre d'Escriptors
"Novel·la negra, novel·la social"

L'enèsim reviscolament de l'anomenada novel·la negra (al qual no n'és aliè l'èxit comercial extraordinari de l'autor suec Stieg Larsson) ha posat una vegada més en evidència com aquest gènere transcendeix els límits estrictament literaris per a convertir-se en una eina de primera importància en l'estudi de la societat des d'un punt de vista que va més enllà de disciplines com la sociologia, la història, la crònica d'actualitat, la psicologia, el periodisme, etc., en sumar-les i abastar-les totes.

Això és així des del moment revolucionari del naixement de la novel·la negra contemporània americana amb els mestres Dashiel Hammett, Raymond Chandler i Ross Macdonald, la posterior revisió que introduïren escriptors com W.R. Burnett, Chester Himes o Donald Westlake o les grans actualitzacions contemporànies, obres d'autors com Jerome Charyn, Elmore Leonard, James Elroy o Sara Paretsky.

Europa tampoc no ha romàs al marge d'aquesta tendència, sinó més aviat el contrari, gràcies a l'aparició d'un seguit d'escriptors que localitzen les seues obres en les seues ciutats, les seues cultures i les seues societats, d'entre els quals podem esmentar els veterans Maj Sjöwall i Per Wahlöö (autèntics artífexs, ja en els anys 60, de l'actual boom de la novel·la negra sueca i escandinava, ben representada també per Henning Mankell o per la noruega Karin Fossum), l'irlandès (tot i que americà d'adopció)John Connolly, l'escocès Ian Rankin, les franceses Brigitte Auberti Fred Vargas (sense oblidar el patriarca del “polar”, Jean-Patrick Manchette), el sicilià Andrea Camilleri, el grec Petros Markaris, la jueva Batya Gur, l'austríac Veit Heinichen o, ja a casa nostra,Manuel Vázquez Montalbán, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Andreu Martin, Franciso González Ledesma o Ferran Torrent.

En aquestes jornades pretenem que siguen els mateixos escriptors de novel·la negra i els experts en aquest gènere els qui dialoguen i expliquen diversos punts calents de la nostra societat actual(temes com la immigració il·legal, la prostitució, la corrupció política i econòmica, el crim organitzat, el tràfic de drogues...) i com la literatura se'n fa ressò d'aquestes temàtiques i el tractament que els dóna. El que perseguim, en resum, és que siguen els escriptors els qui facen la dissecció del nostre temps.

Coordinat per: Marià Sánchez Soler (escriptor) i Emili Payà(Octubre CCC)

PROGRAMA

Dimarts 26 d'octubre
17.00h. “Novel·la negra, literatura d'intervenció”. Conferència a càrrec de Marià Sánchez Soler (escriptor).
18.00h. Conferència a càrrec d'Alfons Cervera (escriptor).
19.30h. “L'Holocaust i la ficció popular”. Conferència a càrrec dePhilip Kerr (escriptor).

Dimecres 27 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d'anàlisis de l'Oficina Antifrau de Catalunya).
12.30h. “La novel·la negra catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d'Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i d'Olot Negre 2010).
16.30h. “La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor) i Joan M. Oleaque (periodista).
18.00h. Taula rodona “Negra i actual”, amb Jaume Benavente, Andrea Robles i Jordi Pijoan (escriptors), organitzada en col·laboració amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
19.30h. “El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin(escriptor) i Carles Quilez.

Dijous 28 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 2: “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d'Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista).
12.30h. Diàleg entre Marià Sánchez Soler i Joan Queralt(periodista): “La infiltració mafiosa al nostra país”.
16.30h. Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo(periodistes de l'equip d'investigació de La Vanguardia).
18.00h. “¿Policies de veritat com a inspiració literària?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor) i Alicia Giménez-Bartlett(escriptora).
19.30h. “Sobre un tal Méndez”, conversa entre Paco Camarasa(llibreter) i Francisco González Ledesma (escriptor).

Divendres 29 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa, Xavier Aliaga (escriptor), Sebastià Bennàssar (escriptor) i Juli Alandes (escriptor).
12.30h. “Literatura urbana: viatjar de la Barcelona de Vázquez Montalbán a la Marsella de Jean-Claude Izzo”. Conferència deGeorges Tyras (Universitat de Grenoble, traductor i estudiós de Vázquez Montalbán i de J.C. Izzo).
16.30h. “Al cor de les tenebres. Immigració i novel·la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor), Raul Argemí(escriptor) i David C. Hall (escriptor).
18.00h. “Els fons negres de La Bòbila, una experiència única”. Conferència de Jordi Canal (director de la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat).
19.30h. Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor).

Tipus de matrícula
Públic en general
Entrada gratuïta amb la inscripció. Inclou el dret d'assistir a totes les conferències i taules rodones dels Premis Octubre.

Estudiants de la Universitat de València
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 30 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March.

Estudiants de la resta d'universitats
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 150 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit, el viatge, l'allotjament, la manutenció i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March. Aquesta matrícula sols es pot gestionar a través dels acords establerts per la fundació amb les universitats respectives.

Notes importants
- Places limitades.
- Moltes universitats convaliden l'assistència als congressos amb crèdits acadèmics de lliure configuració. Informeu-vos-en en la vostra universitat.
- Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrés al núm. de compte deCaixa de Pensions 2100-0700-17-0200341061. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte “Premis Octubre + el nom del congrés específic en què us vulgueu apuntar” i en Nom del beneficiari Fundació Ausiàs March i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció d'“Assumpció Palau” o per e-mail a l'adreça: spalau@octubre.cat

Matricula't

Celebració del Dia del Llibre a l'EPA d'Oliva

Organitzat pel Centre d'Educació de Persones Adultes d'Oliva, celebràrem el dia del Llibre amb un cartell de luxe, format per Josep Piera, l'autor de l'obra Francesc de Borja, el duc Sant, guanyadora del premi Ciutat de Gandia, Joanot Martorell 2010 de Gandia, Berta García amb la presentació del llibre de poesia: Night-club para alumnas aplicadas, VII Premio Nacional de Poesía “CIEGA DE MANZANARES” 2008, i nosaltres, és a dir Andrea Robles, que tornarem a comentar la novel·la negra La visita del vent, publicada l'any 2009.

L'acte ha estat organitzat per Ela Reig, qui amb una dedicació absoluta va fer d'una idea una gran festa del llibre i la paraula. Tota aquesta meravellosa barreja va néixer dins del primer lliurament del premi de literatura breu i de poesia FPA Oliva Pissiganya 2010, obert a tots els CFPA del territori valencià. L'alumnat va respondre a la crida i ens va enviar narracions breus i poesies, la qualitat dels quals ens va sorprendre i vam tenir l'honor de premiar. El primer premi en la modalitat de narrativa se'l va endur Bulahi Hamadi, el segon premi va ser per a J. Manuel Merino i el tercer premi el va guanyar Vicente Estela i John David va ser el guardonat amb el premi Pissiganya de poesia.

El dia del llibre i aquest primer premi Pissiganya van estar dedicats a Doménec Morell Fullana, antic alumne del Centre, a qui li vam retre un homenatge emotiu i entranyable.

Ens va acompanyar la llibreria La Fona, la qual va vindre amb llibres de tota mena i ens va fer sentir el caliu de la Fira del Llibre, en una ocasió tan especial com és el dia de Sant Jordi, mentre que Ela regalava una rosa a cadascuna de les persones que comprava un llibre a Alicia.

En acabant el Centre ens va acollir al pati amb la música del fantàstic Quartet de corda Paladio, del conservatori de Música d'Oliva. L'exquisida música s'enlairava enmig dels arbres per a anar a l'encontre dels assistents al acte que bebíem un vi, acompanyat d'uns canapès deliciosos. Es veia que la gent es trobava a gust. La festa del llibre es va allargar fins les onze de la nit. A l'endemà vam tornar a la realitat.

La corrupció a València vista des de Mallorca

Opinió

Sebastià Bennassar, Periodistahttp://www.laveudemallorca.cat/article/122/El+PP+destrossa+Val%C3%A8ncia/lib/resizeImage.php?width=100&height=100&file=.
El PP destrossa València
04/05/2010
A Rita Barberà li diuen a València Godzrita, en clara referència a aquell monstre japonès que anava desmantellant ciutats. Rita Barberà no està sola en la barbàrie, té el suport incondicional de Francesc Camps, conegut com el terror dels sastres, perquè no en compra cap i se n’emporta deu –encara que algú els acabi pagant. Els dos s’han aliat (a Camps no li queda més remei si vol ser president) per destruir el barri del Cabanyal i dedicar-se al que ha fet el PP valencià des que és al poder, canviar la fesomia del País Valencià de connivència amb constructors i altres pagadors de favors. Cal llegir més les novel·les negres que ens arriben del sud: les últimes quatre de Ferran Torrent, La visita del vent d’Andrea Robles, Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, Un crim al palau de Gaitán i Piera per entendre com el crim s’ha instal·lat a les institucions i sembla que ningú no els en treurà –com més fustiga el PP una terra millor són els seus resultats electorals.
Les darreres barbàries d’aquests suposats demòcrates ha estat enviar la policia a colpejar la gent que s’oposa als seus plans urbanístics, com si fos una escena de Robocop. Fa molt de temps que la Unió Europea sap que al País Valencià i des de les institucions es passen les lleis urbanístiques per l’entrecuix (i cadascú sabrà de quin peu coixeja). Ara potser ja saben que també es passen els drets humans pel mateix lloc i en prime time. El que no s’entén és per què els jutges no tanquen Godzrita i Camps per vulnerar una llei superior, la del ministeri de cultura, que protegeix el Cabanyal. Es veu que en aquest país els jutges estan per altres coses i la policia per colpejar i torturar els qui estan al costat de la llei. A València estan passant coses molt fortes, com que el PP, que va tant de legal i constitucionalista, es passa la llei pel forro i a sobre li riuen les gràcies. Si us plau, enviau-hi el follonero i tots els de la Sexta. I als d’Amnistía Internacional, que això del Cabanyal és de jutjat de guàrdia.
http://www.laveudemallorca.cat/article/122/El+PP+destrossa+Val%C3%A8ncia/