Les impressions de Tià bennasar a València

diumenge 14 de febrer de 2010

VALÈNCIA EN DIMARTS

A l'Alaris em toca anar assegut d'esquenes, donant-li el cul a la ciutat que m'espera i que m'acollirà durant el dia d'avui. No sé si és un presagi o un símptoma de qualque cosa. En el tren hi ha el brogit insuportable dels empresaris que van a la ciutat i que parlen entre ells, tots quatre, en un perfecte espanyol que fustiga les orelles tant com la presència sobre una de les tauletes del diari d'extrema dreta que fulleja precisament el que va millor vestit i el que sembla més educat de tots ells, l'únic que té el detall d'aixecar-se per anar a parlar pel mòbil a la cafeteria. En arribar, la immensitat de l'Estació del Nord i la bonior climatològica, un taxi fins a l'hotel on dos asiàtics estan fent el registre d'entrada i demanen amb preocupació si els queda molt lluny la fira. Doncs sí. Estam a l'Avinguda del Port -les ofertes per internet són aquestes- i per primera vegada no estic a l'Expo-Hotel, on m'allotjo normalment per allò de recordar les nits dels Octubre. Pujo a l'habitació, correcta, senzilla, còmoda, i baixo a dinar. La paella valenciana és més que correcta, però se m'inflen les orelles sentint de nou converses d'empresaris del PP que diuen que la Rita té raó i que el que s'ha de fer és destrossar el Cabanyal. Fan ganes d'aixecar-se i fotre'ls hòsties fins que rebentin. "Hem de matar més quillos", diu una novel·la, però els objectius han de ser els qui tenen els quartos, els qui creuen que tenen la raó amb els seus euros i el seu ciment. Pujo de nou a l'habitació. Migdiada. Passeig per la ciutat, recórrec l'Albereda pensant en Estellés i en el Salva i en la quantitat de vegades que hem solcat aquests carrers. Passo les torres de Serrans per endinsar-me en la València de sempre, la que paga la pena. Creuament amb el Manel Marí, arribada a l'edifici Octubre, la pau i l'esplendor i l'alegria de veure que mai no ens trauran els símbols, que València és catalana encara que ho vulguin amagar. La Pepa m'espera. L'Emili també, diu que vol muntar quelcom de novel·la negra. Tant de bo fructifiqui. Coca-cola amb l'Esperança Camps i el Xavier Aliaga. Pujam al terrat amb un dels ascensors més impactants del món. La presentació del llibre. Hi ha la Núria Cadenes, com si fóssim en uns octubre. I en acabar, unes cerveses al Lisboa, estibat com sempre. Hora de les desaparacions. Em quedo sol amb la Pepa i anam a la Diabla a sopar, de nou el record del Salva, amanida de formatge de cabra, pasta amb pesto de tomàtiga seca. I ja de nit, taxi fins a l'hotel. València no està perduda, però a poc a poc entre tots, ens estan convencent perquè la deixem morir. Per part meva no serà.

JAUME FUSTER EN EL RECORD

JAUME FUSTER EN EL RECORD

Demà comença la setmana de novel·la negra de Barcelona i per ventura seria imprescindible recordar que un dia com avui de 1998 les lletres catalanes perdien una de les seves figures més importants: Jaume Fuster. Fuster va ser un home cabdal per a augmentar el nivell de professionalització dels escriptors en català i a més a més va ser el pare del gènere negre en català -juntament amb Tasis i Pedrolo-, però no només això. El millor homenatge que se li pot fer és llegir els seus llibres -imprescindibles per entendre aquest país-països catalans contemporanis- i tenir ben present que tots tenim una tradició. Cal recordar Fuster i cal rellegir Pedrolo, de qui enguany es compleixen 20 anys de la seva mort, un altre dels homenots que hem de tenir a la capçalera.

Setmana negra a Barcelona

Sebastià Bennassar (Periodista)

Aquesta setmana Barcelona s’ha tintat de sang. No era en un sentit físíc, encara que sí que n’ha correguda una mica perquè la capital catalana de cada dia està més violenta, sinó en forma de literatura. I és que aquests dies Barcelona celebra la sisena edició del festival dedicat a la novel·la negra. Dimecres, a l’hora de la migdiada i a la Capella del carrer Hospital –un espai religiós recuperat, per sort per a la ciutadania- va ser el torn dels escriptors en llengua catalana. La taula rodona estava moderada pel màxim especialista en el gènere, Àlex Martín, i presentaren les seves novel·les Carles Quílez, Sebastià Jovanni, Albert Salvadó, Agustí Vehí i un servidor.

Hi va haver reflexions sucoses i de bon de veres a la tertúlia, però n’hi va haver dues especialment interessants: la degradació del periodisme i de la professió periodística en un temps on hi ha més mitjans i més informació que mai –aportació feta per Carles Quílez- i la fidelitat als ideals i la seva pèrdua feta per Vehí, que ha ambientat la seva novel·la en els dies de la desfeta de la República, quan dos policies han d’intentar mantenir-se fidels als ideals que defensen i a la seva feina quan tot s’enfonsa.

En el món que ens ha tocat viure, en la Mallorca contemporània, les dues reflexions són molt bones i molt lúcides, perquè sembla que hi hagi gent que cregui que ja n’hi prou d’investigar determinades corrupcions, quan realment els fiscals i els jutges simplement estan fent la seva feina, i que els periodistes no tenim cap mena d’ètica ni de respecte cap a la nostra professió. Al contrari. Estam en uns moments en els quals el periodisme està patint tal volta una crisi d’indústria i certament una manca de crítica amb el poder establert. No s’està invertint en formar bons professionals que incomodin amb les seves preguntes i amb el seu posicionament crític, però sovint s’oblida que molts cops la corrupció existeix perquè algú la denuncia i altres la investiguen. Si no viuríem en el miratge de la dictadura conformista. De vegades la novel·la negra ens bones lliçons.

Sebastià Bennasar presenta Mateu el president a València

MATEU EL PRESIDENT AL BCNEGRA (I A VALÈNCIA)

És un plaer dir-vos que "Mateu el president", la meva darrera novel·la, serà ben present aquesta setmana a Barcelona i la que ve a València. Així les coses, el dia 3 Àlex Martín moderarà la taula dedicada als autors catalans amb novel·la negra en el 2009 -no tots, però sí molts-. Es tracta de Sebastia Jovanni (sensacional la seva "Emulsió de ferro"), Carles Quílez, Albert Salvadó, Agustí Behí i un servidor (espero no deixar-me ningú). Serà a les 16.00 hores a la Capella, al carrer Hospital.

El dia 4, a les 19.30 hores. L'acció es trasllada a l'Espai Mallorca, on parlarem sobre novel·la negra mallorquina amb Miquel Vicens Escandell i el mestre Antoni Serra.

I el dia 9 a València, al centre de cultura Octubre, presentació de "Mateu el president" amb Xavier Aliaga i Esperança Camps fent de padrins de la criatura.

L'autor de la novel·la eterna El vigilant en el camp de sègol ens ha deixat

28/01/10

HA MORT L'ESCRIPTOR J.D. SALINGER, L'AUTOR DEL VIGILANT DEL CAMP DE SÈGOL

L'escriptor nord-americà J D. Salinger, autor de la novel·la El vigilant en el camp de sègol, ha mort als 91 anys.

Salinger va néixer l’1 de gener de 1919, a Nova York. La vida i la biografia de J.D.Salinger ha estat sempre envoltada de misteri. Es tracta d'un dels millors escriptors i autor de la fantàstica novel·la El vigilant del camp de sègol que ha captivat a molts adolescents de diferents generacions amb la història protagonitzada per Holden Cauldfield i que porta més de 65 milions d'exemplars venuts des de la seva publicació.

A mitjans dels anys 50 J D Salinger va decidir apartar-se del món.
Un conte llarg, Hapsworth 16, 1924, va tancar la seva carrera el 1965 quan va aparèixer a The New Yorker i la crítica va afirmar que era el pitjor que havia escrit. Malgrat la seva reclusió, Salinger havia comentant que seguia escrivint però per a ell.

Comença una nova edició de Barcelona Negra

Barcelona s'endinsa en el fum del crim

[El Punt, 23 de gener de 2010]

X. Gaillard

La sisena trobada de novel·la negra de Barcelona, que tindrà lloc de l'1 al 6 de febrer, presenta una programació diversa amb 65 autors convidats i gairebé 20 taules rodones i debats, així com un conjunt d'activitats paral·leles. La màfia, la corrupció i, per suposat, la literatura seran alguns dels temes tractats. Per primer cop els organitzadors col·laboren amb la Filmoteca de Catalunya, on es passarà un cicle de cinema negre barceloní; també innoven amb l'ús de la plataforma Twitter per tal d'arribar al públic. La trobada pagarà tribut al vessant policíac de l'escriptor Terenci Moix i tindrà com a invitat estel·lar Ian Rankin, qui rebrà el cinquè premi Pepe Carvalho de mans de l'alcalde. Una exposició recorrerà la trajectòria artística del dibuixant de còmics Jacques Tardi.

El comissari de BCNegra i propietari de la singular llibreria barcelonesa Negra y Criminal, Paco Camarasa, va desvetllar ahir el programa complet de la quasi tradicional trobada hivernal de creadors i lectors de novel·la negra. A mitjan mes es va presentar un primer tast d'esperit policíac: la incursió a Twitter del certamen mitjançant una novel·la escrita a la xarxa amb capítols diaris. Des del 13 de gener, el periodista i escriptor Jordi Cervera ha anat conduint els lectors de la plataforma a través de la trama de Serial Chicken, rocambolesca història que finalitzarà el 5 de febrer coincidint amb la conclusió de la trobada.

L'epicentre de la trobada serà l'espai de la Capella, on tindran lloc la majoria d'activitats. La llista de temàtiques que s'exploraran al llarg dels sis dies és variada. Es debatran les diferències i similituds entre la novel·la històrica i la d'intriga, s'examinarà el món de la corrupció –tot i que el cas Millet, com que està pendent de resolució, no podrà ser comentat– i es parlarà de la màfia, amb la participació de la periodista alemanya Petra Reski. La majoria de taules rodones giraran, no obstant això, al voltant de la narrativa. La secció internacional està capitanejada per Ian Rankin, qui rebrà el cinquè premi Pepe Carvalho en un acte especial al Saló de Cent de l'Ajuntament. Amb el guardó, que pren el nom de l'etern protagonista de les novel·les de Vázquez Montalbán, es reconeix autors amb una llarga trajectòria dins el gènere, i ha sigut atorgat en anteriors edicions a Henning Mankell i Michael Connelly. El novel·lista escocès participarà també en una conversa amb els experts Jokin Ibañez i Fermín Goñi. Debatran també la seva obra el consolidat John Connolly i Don Winslow, revelació de la temporada amb la seva novel·la El poder del gos, profunda crònica del narcotràfic entre els Estats Units i Mèxic. Aprofitant la temàtica, en la setmana següent a la trobada la Casa Amèrica organitza un conjunt de conferències al voltant de la narcocultura.

La reunió no oblida els valors nòrdics. Asa Larsson i Camilla Läckberg conversaran entorn la marcada presència femenina dins la novel·la negra; l'islandès Arnaldur Indridason és el convidat de la secció Illes Negres; i un debat amb els novel·listes Inger Wolf, James Thompson i K.O. Dahl demostrarà que hi ha literatura negra escandinava més enllà de Suècia. I també es repassarà la collita catalana de la narrativa policíaca en una taula rodona on participaran Sebastià Bennasar i Albert Salvadó, entre d'altres.

Mirades al passat

Terenci Moix va publicar dues novel·les negres als anys setanta sota el pseudònim Ray Morel. Aprofitant la reedició dels textos, se li dedicarà una taula rodona en record. Un altre homenatjat és Mario Lacruz, rellevant editor que va començar com a escriptor amb la novel·la El inocente. Els cent anys de la fundació de la CNT també inviten a la commemoració: un debat sobre les relacions entre novel·la negra i anarquisme. I com a novetat, la Filmoteca de Catalunya hi participa mitjançant un cicle de films policíacs rodats a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta, com A tiro limpio o Los culpables.

Camarasa va assegurar que la trobada no seria possible sense «una xarxa de complicitats» i va agrair especialment la col·laboració de la Xarxa de Biblioteques de Barcelona. En la setmana posterior al certamen, diferents biblioteques acolliran xerrades vinculades.

Lloseta: off the record

Com quan parlàvem de les dificultats per les que passa l'edició en general i la novel·la negra en català en particular. S'hi parlà de l'erràtica política editorial, amb uns directius que es mouen més pels resultats econòmics que per una tasca de promoció cultural. N'eixiren a la llum els sotracs que els autors han de patir fins trobar un editor de confiança, les servituds a què es veuen sotmesos, com la de fer la gira de presentacions, inclús haver-les de pagar ells mateixos.

Després havíem de plànyer la deficient distribució de les editorials menudes, que és on es publica ara la major part de la novel·la negra catalana. Els llibres costa trobar-los, tot i anar a cercar-los a posta, i sovint no eixen de les caixes ni veuen la claror de la llibreria, o han de dormir els somnis dels justos sense que l'escalfor de la mirada dels clients caiga sobre les seues portades girades al sol, sinó condemnats a viure a reculons del món, amb l'única etiqueta del llom, minso i quasi anònim, en un prestatge massa alt o massa baix, inaccessible en qualsevol cas, esperant el trist destí de la devolució o la guillotina.

Trobàvem a faltar la política de les col·leccions ben fetes, aquelles fites mítiques de la Cua de palla o La Negra, on treballaren els mítics Pedrolo i Fuster. Sí, hi ha col·leccions, i ajuden moltíssim a la difusió del gènere, però tan disperses que amb prou feines se'ls nota entitat i on l'autoria autòctona, excepte casos il·lustres, no s'hi deixa veure massa. Falta posar número als exemplars de col·lecció i llançar-los amb una portada o un distintiu que els identifique com a novel·les negres.

Malgrat tot, s'hi respirava satisfacció per la vigoria de la novel·la criminal en l'actualitat i molta il·lusió a l'hora d'exposar els projectes, que anaven a caramull, i que a les trobades memorables com la de Lloseta s’ajuda a fer-ne germinar de nous.

El bloc del mestre Andreu Martin

Ací teniu el bloc de l'autor referència de la novela negra actual. No us el podeu perdre.




http://andreumartin.wordpress.com

Lloseta negra: la lliçó del mestre

Andreu Martín, s’envestia amb la seua condició de guru de la novel·la negra per abordar la seua Lliçó Magistral amb un canònic “Estimats germans...” i és que era diumenge, hora de missa de dotze. La celebració del misteri de l’escriptura, on el mestre transmet la seua saviesa als fidels, tingué l’efecte eucarístic de compartir la comunicació de la revelació que havia anunciat dos dies abans. I efectivament, al tercer dia la parròquia entregada va ser testimoni de la transfiguració de la Veritat. Però, ja sabeu com domina el mestre les entreteles del suspens, els iniciats haguérem d’esperar fins al final per veure la llum.

Com feia l’inefable Quim Monzó quan es remuntava als grecs per explicar l’origen de qualque cosa, Martí també va viatjar a la Grècia clàssica, però no per buscar l’argument d’autoritat, sinó per carregar-se’l. Que no, que la novel·la negra no comença amb Èdip. I jo que pensava que aquesta era la primera i més perfecta novel·la negra perquè el detectiu és el mateix asassí. Així comencen les adhesions incondicionals, trencant-se-li a un els esquemes més arrelats.

Que no, va dir Andreu, que la novel·la negra comença amb Poe. L’escriptor americà, turmentat per la vastitud del món i la seua inabastable complexitat, un ésser atabalat pel misteri de l’existència que va voler exorcitzar amb alcohol, les drogues i l’esoterisme, un bon dia, potser incapaç de reconstruir-se a si mateix després d’una monumental ressaca, va decidir assentar el cap, casar-se i habitar una casa. I és aquí on apareix la mirada racionalista que dissipa la boira espiritista. Escriu Els crims de la rue Morgue, La carta robada, L’escarbat d’or i el Misteri de Marie Rouget, relats on el misteri es pot explicar per mitjans racionals i un exercici deductiu. És la mirada que inspirarà després els detectius Sherlock Holmes o els d'Agatha Christie en el que es ve anomenant la novel·la de misteri o novel·la enigma.

Després creuarà l’oceà i amb autors de la talla de Hammet i Chandler prendrà contacte amb la realitat, on el crim organitzat estableix dominis impensables a Europa. El detectiu recorre la misèria i la sordidesa d’una societat implacable amb el dèbil i la novel·la es fa social. Es fa negra.

Però no penseu que una novel·la és negra perquè s’implique socialment i denuncie les injustícies dels poderosos. Una novel·la negra, el primer de tot ha d’estar ben escrita.

En què consisteix la construcció modèlica de la novel·la negra? Doncs en saber plantejar al lector el joc d’un misteri que s’ha de resoldre per procediments analítics i racionals i on el lector ha d’entrar no sols per satisfer la seua curiositat, sinó per sentir-se'n partícep, amb l’exercici de la seua intel·ligència, del joc intel·ligent de símptomes, pistes i deduccions lògiques que acaben amb la composició lògica d’un mosaic que explica el problema plantejat. I en el procés, evidentment, hem de descriure l’entorn, les relacions socials, de domini i alienants que determinen els personatges i les respostes als conflictes. Ha d’aparéixer-hi la crònica social, més o menys realista, més o menys truculenta, però sols com background del joc entre autor-lector.

I ací ve la revelació quasi divina. Conta Andreu que a Xile li van fer una pregunta que el va empipar, perquè no va saber respondre. –És Hammet i Chandler novel·la negra? –I tant –va respondre sense pensar-s’ho massa. Però sabent que havia estat una resposta per eixir del pas, la pregunta el va estar rondinant tota la nit, fins que se li va fer la llum, se li va aparéixer la Immaculada Concepció i va veure. Sí, va veure que Hammet i Chandler, considerats els pares de la novel·la negra, haurien de situar-se dins de la categoria de la novel·la enigma. Tal volta per això llegim en una de les novel·les de Martín amb més contingut metaliterari, Amb els morts no s’hi juga, que no es pot buscar realisme als diàlegs de Chandler, més propis d’un guió surrealista dels germans Marx, que és d’allò més formulístic trobar el culpable sempre en la dona, eixa femme fatale equiparada funcionalment així al majordom de les novel·les d’Agatha Christie.

I és que la concepció del joc és fonamental per comprendre la narrativa de Martín. Aquest hi va portar l’anàlisi psicoanalític com a un joc semblant al que es proposa la novel·la negra: explicar-se per medis racionals determinants comportaments i reaccions, un instrument indispensable que s’afegeix al sociològic per comprendre el Mal i les seues manifestacions. Perquè en realitat del que parla l’autor és de les seues pròpies pors i angúnies. En principi la por és, per preventiva, beneficiosa. Posava l’exemple de la paranoia com a una reacció psicològica de supervivència: tots ens agafem la cartera quan se’ns apropen dos homes en el metro atapeït, i si no ho fas: estàs dient-los que et roben. Ara, una altra cosa diferent és pensar que tots et persegueixen, aleshores allò que era benèfic agafa tintes de patològic. La maldat produeix por, siga perquè la patim o la provoquem perquè perilla la nostra seguretat, siga perquè ens veiem amenaçats per la maldat. La por és l’element generador que produeix reaccions violentes, que al mateix temps produeix més por i més violència. Això inevitablement apareix a les novel·les. L’autor, diu, és una màscara, amb la qual manifesta les seues pors a través dels personatges i les situacions. I la màscara és més opaca quanta més voluntat hi ha de confessar-se obertament.

Així que –i és una antófona pròpia– cerqueu l’autor en les seues novel·les, no pas a les seues memòries.

Estem en la llista dels més prestats tot i que estem al número 23

LA LLISTA DELS LLIBRES MÉS PRESTATS D´AUTORS CATALANS A LA BÒBILA

1. La Mala dona/ Marc Pastor
2. L'Home del quiosc/ Ton Creus
3. Nits/ Carles Martín Fumadó
4. Obaga/ Albert Villaró
5. Assassinat a "El Club"/ Jordi Sierra i Fabra
6. El Raptor de gnoms/ Jordi de Manuel
7. De tot cor/ Andreu Martín
8. Tots els camins porten a Romania: un cas del detectiu Rafel Rovira/ Ramon Usall i Santa
9. Mans lliures/ Jordi de Manuel
10. Mossegar-se la cua/ Manuel de Pedrolo
11. Pròtesi/ Andreu Martín
12. La Mort al migdia/ Llàtzer Carles
13. Cabells porpres/ Jordi de Manuel
14. Amb els morts no s'hi juga/ Andreu Martín, Jaume Ribera
15. Cop a la Virreina/ Andreu Martín, Carles Quílez
16. La Petita mort/ Roser Caminals
17. Joc de claus: [el segon cas del detectiu Àngel Esquius]; Andreu Martín, Jaume Ribera
18. Judici final/ Ferran Torrent
19. El Blues de la setmana més negra/ Andreu Martín
20. Forasters/ Rafael Vallbona
21. Café-café/ Ramon Grau Paches
22. La Solitud de Patrícia: una novel•la de ficció creada a partir d'una història real/ Carles Quílez
23. La Visita del vent/ Andrea Robles

Facilitada per Jordi Canal Biblioteca La Bòbila

Entrevista del suplement de cultura del Diari de Balears

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS 19 DE DESEMBRE DEL 2009


Andrea Robles Escriptors


Andrea Robles són els autors de La visita del vent, una de les novel·les negres de l’any. I fer-los aquesta entrevista és un rar privilegi. La feim a tocar de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, en el cor de la València més catalana, la que varen erigir els homes i dones que acompanyaren Jaume I en la conquesta. I és un privilegi perquè no passa sovint que els llibres s’escriguin a quatre mans. Gregorio Royo i Maria Teresa Enrique són Andrea Robles, l’autoria que s’amaga al darrere d’una novel·la negra de les de tota la vida, amb sang i fetge i emoció fins al final, i que s’ha convertit en una de les sorpreses de la temporada, La visita del vent.


Com a Andrea Robles contesten les nostres preguntes.


Per què aquest pseudònim?


És un homenatge a la novel·la negra mediterrània; en primer lloc a Andrea Camilleri, que ret homenatge a Montalbán creant Montalbano com a personatge; i continuam el cercle amb Robles, la traducció de Carvalho al castellà. És un homenatge a la novel·la mediterrània, que és la que ens inspira i la que ens agrada.


Què suposa escriure a quatre mans?


En el gènere negre hi ha una certa tradició, d’aquesta escriptura en comú, però sobretot el que implica és un exercici de tolerància i un debat constant en les diferents situacions de la novel·la. Nosaltres volíem que fos una novel·la molt oral, en la línia d'Elmore Leonard, que té uns diàlegs molt bons i que és el que més hem assajat.


En la vostra novel·la hi ha alguns moments de road movie, molt a l’estil de Jaume Fuster a La Corona valenciana. És la millor manera per mostrar el país?


Bé, de fet nosaltres citam Jaume Fuster al principi. Donam molta importància a l’autopista perquè el País Valencià és allargat i la gent dels pobles veïns sovint no hi té cap contacte. L’AP7 ha creat una falsa valencianització, i el viatge típic és del nord al sud, encara que a la novel·la de Fuster sigui a la inversa.


El vostre llibre ha estat editat en una editorial petita i de cop i volta enguany l’hem pogut veure com un dels més demanats a les biblioteques de Catalunya a l’estiu...


Sí. La veritat és que no n’havíem fet cap publicitat especial. Havíem enviat el llibre a la llibreria Negra i Criminal i des d’aquí ens van recomanar que en féssim arribar un a Àlex Martín i un altre a Jordi Canal, i la nostra sorpresa va ser que l’agafassin per a les biblioteques, perquè això significa que arriba a molts lectors.
El llibre ja havia estat entre els finalistes d’un premi Ciutat d’Alzira, o sigui que el que sí que podíem dir és que ja havia agradat a públics molt diferenciats.



Per a quan noves aventures de la mà d’Andrea Robles?


Bé, hi ha un segon llibre per al 2010, però encara hi ha alguns detalls que s’han de discutir. El que sí que tenim clar és que hi mantindrem el protagonista.


Un protagonista singular, perquè fins ara coneixíem els negres escriptors, però el vostre agent de l’ordre té a una negra fent de lectora...


És una cosa de parella, que ve de l’experiència pròpia. Nosaltres agafam molts de llibres de la biblioteca i després van passant els filtres de recomanació dins de la pròpia parella, i a la novel·la és la parella del Jordi qui té els gusts més cosmopolites, i per això li fa de negra lectora.

És una novel·la negra amb una forta càrrega psicològica...


Sí, volíem tractar el tema de l’ètica i que la configuració i la lluita contra el mal homarcàs tot. I nosaltres som lectors de gènere negre i les nostres referències demanaven aquesta càrrega psicològica.
A banda d'aquesta idea hi ha la lògica i evidentment intertextualitat que forma part de l’essència de la novel·la, ja que està farcida d’homenatges i influències.


Hi ha una notable tasca de descripció del País Valencià i de la seva societat mutable, especialment pel que fa a l’àmbit agrícola...


Clar: és que la societat del País Valencià és dual, hi ha la gent del poble i de la ciutat i hi ha la sensació que els dels pobles no són de València, i manco si parlen valencià, quan avui dia, amb la societat globalitzada, València ho és tot i a Gandia o Oliva et pots trobar els mateixos problemes.
Nosaltres no podíem no parlar d’aquesta realitat perquè la coneixíem i coneixem la ciutat vivint al camp, hi hem vist la transformació de la ciutat i a la vegada com el camp s'està buidant perquè l'agricultura tradicional se n'ha anat en orris, la taronja està arruïnada i el llaurador no té perspectives. S'està produint una brutal conversió del camp en sòl urbà, i això és el que s'està transformant.

Poesia negra

Existeix, la poesia negra?

Les Jornades de Lloseta Negra plantejaren un repte sorprenent: existeix la Poesia Negra? Un assumpte gens intranscendent, ja que el paradigma de text criminal és, essencialment narratiu.

Ja érem conscients que bebíem veritables glops de poesia llegint novel·la negra. Així, de pensada, us recordaré els versos “La mandíbula de Sam Spade era llarga i prima i el mentó una V sobre la V més flexible de la boca”, o aquesta escena de Martín: “Briz va creuar els braços, li va agafar la mandíbula, va desencreuar els braços amb un moviment brutal i va sonar un cruixit tan terrible, tant gelat, que va solidificar l’obscuritat del Charco de San Ginés i va fer emmudir, per un moment, les rumbes gitanes procedents d’algun bar proper i el mateix fragor del vent”. I que dir de la concisió d’Izzo: “La Lole et mirava. Tu havies buidat el got. Lentament. Amb aplicació. Havies pres una decisió. Te n’anaves. Te’n vas anar. Sense dir-li una paraula al Manu, l’únic amic que et quedava. Sense dir-li una paraula a la Lole, que acabava de fer els vint anys. Tu te l’estimaves. Vosaltres us l’estimàveu. El Caire, Djibiti, Aden, Harar. L’itinerari d’un adolescent atardat. I després, la pèrdua de la innocència. De l’Argentina a Mèxic. I per fi, Àsia, per acabar-te de desenganyar. I una ordre de detenció internacional al cul”. Poseu un final de vers en lloc del punt i tindreu un evocador poema narratiu.

Evidentment, és la narració la que mana en poesia negra, com el delirant i irreverent Betlem que ens recità a Lloseta el poeta Pau Vadell. Però entre la diàgesi, apareixia la suggerència, l’evocació dels poemes de Bennasar i el sorprenent poema que va composar Andreu mentre parlava Jordi Canal, doncs, deia ell, ja ho sabia tot d'ell. “Vine, nena,/ no tingues por,/ no et faré mal,/ ....” o alguna cosa semblant, esfereïdor el fora de camp, no creieu?

Ací teniu alguns dels poemes que va recitar Bennasar i que graciosament ens ha deixar que els pengem al bloc. Espere que us agraden:

El riu

Sempre arriben les aigües calentes

al marge Sud del riu,

que és on van a parar els cadàvers,

cares inflades que amaguen

la veritable causa de la mort.

Hi ha, a la llunyania, polígons

i escorxadors,

on descarreguen caixes estibadors

agremiats a sindicats

que practiquen boxa a la nit

en gimnasos sempre massa bruts.

És gent que menysprea per sistema

els polis massa corruptes

que el somni americà és quasi sempre un malson.

A la riba sud dels rius

hi ha massa aigua que s’escola

arrossegant la fi del dia.

De l’última dia. O del primer.

Sonen les sirenes i comença la funció.

Femme Fatale

Pot ser rossa o morena

o no tenir més que

unes llargues cuixes fluvials,

indòmites,

que incitin a l’escriptura torrencial.

Normalment serà dolenta

però l’infern és ple

de persones amb sex appeal.

Recorrem al francès per definir-les

perquè ens creiem cosmopolites

i universals.

Al final, però, resultam

barroers per previsibles

enamorats fins a l’escena final.

Dones així

n’hi ha a cada semàfor.

Però dissimulen.

Sicília

Corre en Salvo Montalbano

entre una pluja de trets

i de memòria.

Maten més els records que les bales.

Estudiant el gènere negre

Les Jornades de Novel·la Negra Catalana a Lloseta giraren al voltant de l’homenatge a Andreu Martín, però serviren per fer un tomb a l’actualitat i problemàtica del gènere que desperta no

sols passions lectores, sinó també l’ull crític de l’investigador.

Sí, estimats, hi ha qui es dedica, amb cura d’entomòleg, a remenar i treure els ets i els uts d’aquest qualificat com a subgènere literari.

Exemples que es presentaren a Lloseta en foren Álex Casadesús amb una tesi sobre la novel·la negra a ses Illes, on demostrà la vitalitat del gènere a partir de referents mítics de Maria Antònia Oliver, o Antoni Serra a les plomes actuals de Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal, Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney. És aclaparador constatar tan prolífic panorama, que, seguint la

proporció poblacional valenciana ens hauria de donar una quarantena d’autors. Casadesús subratllà la reflexió per la llengua i pel territori i, cosa particularment curiosa, el fet que l’acció haja de traslladar-se a l’exterior de l’illa, com si aquesta romangués menuda per a l’àmbit de la trama o la projecció psíquica de l’autor illenc.

Un altre dels investigadors en fou Àlex Martín, professor de català a la Universitat de Salamanca, on organitza El Congreso de Novela y Cine Negro, autor del molt valuós estudi Catalana i Criminal i d’una tesi sobre Tasis, Fuster i Pedrolo, qui, amb Sebastià Bennasar, ens dugué per l’allau de l’obra d’Andreu Martín, dura feina la de revisar les seues vuitanta novel·les, quina de més bona, i més de cent publicacions. D’entre totes les característiques ressaltades, ens quedem amb una: el domini de tots recursos narratius, fins i tot els dels paranarratius, com el de la poesia, una vessant desconeguda en Martín i que ens reservà l’endemà, on posà de la seua part per demostrar que existeix la poesia negra. A la propera entrada ho veurem.

Jordi Canal, director de la Biblioteca de la Bòbila, ens parlà de deu anys dedicats a gestionar un fons de cinc mil volums de novel·les i assajos sobre el gènere i unes dos mil cintes de pel·lícules negres. És la biblioteca d’Alexandria del gènere que irradia llum des de l’Hospitalet. Ell ens parlava d’altres més massives d’allà del nord, però aquesta és la nostra, i ens l’estimem més que no cap altra.

Article del Diari de Balears sobre Lloseta Negra

"Han tocat na Negra!"

[DBalears, 28 de novembre de 2009]

Alguna cosa va passar ahir vespre a Lloseta. Fins allà s’hi desplaçaren escriptors i estudiosos com Àlex Martín, Àlex Casadesús i Andreu Martín. Tots ells s’han posat a investigar entorn d’un fet: la mort o la supervivència de les novel·les

negres, un gènere cada dia més de moda

Text: N. Martí

PALMA El poble s’aixecà commocionat. Als carrers del voltant del teatre encara es podia sentir l’olor de pólvora i a plaça no es parlava de res més. “Han tocat na Negra! Han tocat na Negra!”, clamava l’amo en Biel amb els companys de partida. No se’n sabia avenir. Ell era dels més afectats. Investigadors d’arreu havien vingut expressament de més enllà dels límits de l’Illa. Un d’ells era Àlex Martín, principatí, professor de català a la Universitat de Salamanca, centre on havia gosat presentar una tesi doctoral sobre la novel·la negra en català de Rafael Tasis, Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. Ell més que ningú sabia que no corria perill, que na Negra se’n sortiria, d’aquesta. “Com està na Negra?”, li preguntaven els periodistes locals que s’havien desplaçat fins al lloc dels fets.“Està més bé que mai –deia l’expert –. Durant la dècada dels noranta, la novel·la negra en català pràcticament va desaparèixer. Col·leccions com La Cua de Palla d’Edicions 62 i La negra de Magrana van morir, i ara no només han tornat a reviscolar, sinó que ho fan ambmolts més escriptors. La veritat és que estam en un moment en què no hi havíem estat mai i del qual podem presumir”.

La resposta de Martín, certament, tranquil·litzà els llosetins, però encara quedaven molts serrells per tancar el cas. Què passaria amb Mallorca després d’un fet com aquest? I na Negra, quin era el futur que l’esperava després del tràgic tiroteig de divendres vespre? Àlex Casadesús també s’hi desplaçà des de la Universitat de les Illes Balears. Ell era l’encarregat de valorar des d’un punt de vista local el futur de na Negra. “A les Illes, la novel·la negra té molt bona salut. Hi ha una sèrie d’autors com Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal,

Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney que estan donant una nova vida a la novel·la negra. Hi aporten una crítica social i un retrat de la societat en què vivim que no havia fet la generació predecessora”, apuntà el professor, qui també lamentà “que aquests escriptors no siguin encara prou coneguts dins i fora de Mallorca. Tots perdemvel nas per fenòmens com el d’Stieg Larsson i no sabem valorar allò que tenim al costat”, sentencià.

I per a tot aquest reviscolament de na Negra,que ja al migdia sortí de la Unitat de Cures Intensives, fou cabdal la presència i la tasca duta a terme per Andreu Martín. A Lloseta, fou rebut per molts com un heroi digne d’un homenatge. El mateix Àlex Martín exposava: “No es pot dubtar que estam davant un dels més grans de la novel·la negra en català i en castellà. Ell és un escriptor amb moltes històries al cap i les sap explicar de manera que enganxen ràpidament el lector”. Casadesús també hi intervingué: “Tracta les situacions de manera tan realista i fàcil que fa que tu de seguida et sentis identificat amb el que et conta”.

I així fou com, de capvespre, Andreu Martín, autor de llibres com De tot cor (el seu darrer publicat per Bromera) i de clàssics juvenils com No demanis llobarro fora de temporada, fou homenatjat al teatre del poble. “El mestre”, com així el definiren molts dels seus col·legues,

considerà el cas de na Negra com “un joc divertit que es fa amb el lector i també ambla societat, ja que és a través d’aquest joc que s’analitza la seguretat ciutadana i les pors que aquesta ens produeix”. Així mateix, reconegué que durant molts anys la novel·la negra fou silenciada i menyspreuada, però que ell sempre li fou “fidel”, fins i tot “quan tothom en desertava”. “Ha estat la meva tossuderia, la meva insistència i lameva voluntat de fer-ne estudis teòrics els que m’han portat avui aquí”, reconegué Martín.

Desenllaç net de sang

Al final, després de l’ensurt inicial, la ciutat se n’anà a dormir molt més tranquil·la, però na Negra continuava debatent-se entre la vida i la mort. El festival que s’havia organitzat en honor seu, el Lloseta Negra, es mantenia en marxa. De Palma partia avui mateix un autocar negre i foren altres experts, com el bibliotecari Jordi Canal, del centre La Bòbila de l’Hospitalet; els escriptors Miquel Vicens Escandell, Maite Enrique, Gregorio Royo, Jordi Pijoan i Sebastià Bennasar; els periodistes Pere Morey Servera, Francesc Izard, Josep Joan Rosselló i Elena Vallés; i el poeta Pau Vadell els encarregats de vetlar na Negra. Demà, el mestre Andreu Martín en farà la cura final amb una classe magistral. Na Negra s’ha salvat i els seus compulsius lectors tindran encara molta de sang i molts de crims per alimentar-se durant la resta de l’any. El poble de Lloseta respira de nou tranquil.

Lloseta com a referent del gènere negre

Lloseta Negra, una valoració

El fascinant viatge a Lloseta, la més negra de les localitats del nostre assetjat però vigorós àmbit lingüístic, ens deixà un molt agradable gust de boca difícil d’oblidar. En primer lloc per l’atenció rebuda i la cordialitat de l’ambient. Després perquè ens sentírem protagonistes immerescuts de l’homenatge a Andreu Martín, una figura de primera línia en la novel·la negra, un inexhaurible fons de trames, un volcà de bon humor que no se’l va guardar en el tracte personal amb tots nosaltres.

L’interés dels temes triats i la presentació en diversos formats feren que les sessions s’empassaren el temps sense que ens n’adonàrem i amb la sensació que s’hi quedaven moltes qüestions formant-se i covant-se després en les més plaentes converses de menja i vetlla. Al llarg d’aquestes entrades al blog anireu seguint, si voleu, els episodis apassionants d’unes Jornades com no hi ha enlloc. Chapeau a l’organització, Chapeau a Sebastià Bennasar, el geni ordidor d’una convocatòria que agafa espenta amb la força de les idees genials.

Fascinant Lloseta Negra.

Diari de Balears, 29 de novembre de 20009

La capital del gènere negre


LLOSETA El color negre envaí ahir el teatre de Lloseta durant la segona jornada del Festival de novel·la negra en català, que enguany ha arribat a la tercera edició.

Després de l’acte de divendres per honorar Andreu Martín, a càrrec d’Àlex Martín i de Sebastià Bennasar i amb la projecció d’un audiovisual sorpresa dedicat a l’homenatjat, l’atenció de les sessions d’ahir se centrà en les reflexions sobre el gènere policíac.

D’aquesta manera, els amants de la novel·la negra pogueren gaudir d’un dels plats forts del festival amb les paraules i les perspectives que s’exposaren a l’espai teatral de Lloseta.

La primera intervenció de la jornada començà amb el record dels deu anys de la biblioteca La Bòbila, amb la veu de Jordi Canal.

Amb el títol Collita negra, autors com Andrea Robles, Miquel Vicens Escandell, Sebastià Bennasar i Jordi Pijoan reflexionaren sobre els llibres que han publicat, a més de fer referència a la realitat actual vinculada al gènere.

Els escriptors varen desgranar l’essència de les seves obres i també varen tenir temps per a l’humor i les bromes sobre la teràpia i la novel·la negra. A més, cal destacar-hi la participació del públic, amb preguntes i opinions sobre el tema.

Les reflexions continuaren amb Premsa, perspectiva i país, amb Josep-Joan Rosselló, Elena Vallès i Pere Morey Servera. El punt final de la segona jornada es va escriure a l’espai teatral amb un recital de poesia negra a càrrec de Pau Vadell i de Sebastià Bennasar.

El tercer simposi sobre les edicions d’aquest gènere en català acaba avui al teatre de Lloseta amb la lliçó magistral que es preveu que hi ofereixi el premi Nacional. Andreu Martín.

• M.Poquet

Crítica de La visita del vent al suplement de cultura l'Espira

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 430 / 7 DE NOVEMBRE DEL 2009

EL BON VENT BUFA DEL SUD
La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60 €

Text: Sebastià Bennasar ballaruga@hotmail.com

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/648/2

Que la novel·la negra en català està passant per una segona joventut després del boom dels tardovuitantes dels primers noranta és una cosa que queda clara quan es repassa la nòmina d’autors i llibres que s’han publicat en els darrers deu anys, i molt especialment en els darrers quatre, sembla que hem assistit a un ressorgiment del negre com a fenomen mundial. I si bé continuam mancats d’una gran col·lecció com reclamen els especialistes i els estudiosos del gènere, allò que sí que es pot constatar és que el gènere està ocupant amb notable intensitat els catàlegs generalistes de moltes editorials. I que també esdevé una proposta interessant en el conjunt que proposen les editorials petites –ep, amb una tasca constant i fermaque s’ha de seguir perquè sovint són les que proposen noves tendències i coses diferents.

I que la novel·la negra en català ha tengut notables conradors en el País Valencià també és quelcom fora de dubte. El que ja no estava tan clar és si hi hauria relleu per als Ferran Torrent i companyia, però en els darrers anys s’ha resolt el dubte. I una de les darreres aportacions a l’esvaïment d’aquesta incertesa arriba de la mà d’Andrea Robles i La visita del vent, que ha publicat l’editorial Riu Blanc.

En aquesta primera novel·la, Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir).

La trama de la novel·la és senzilla d’explicar fins allà on es pot contar sense privar-vos dels misteris necessaris d’una lectura d’aquest tipus: una partida de drogues ha d’arribar al País València. Un colombià ha de supervisar l’operació. I pel mig hi ha uns diners desapareguts, els complexos entramats de les xarxes de neonazis al País Valencià, una dona fatal i policies (bons i corruptes, com sempre). Tot això trenat amb molta habilitat per Andrea Robles –un pseudònim que dirà molt als lectors de novel·la negramediterrània per tot l’homenatge que hi ha a Camilleri i a Vázquez Montalbán- per aconseguir una novel·la que es llegeix amb molta celeritat, amb un ritme frenètic.

El principal encert de la novel·la és la caracterització de la parella de policies protagonistes de la trama i també el domini en la dosificació de la informació. Administrar amb mestria què es conta i quan es conta és una de les coses més importants en la narrativa negra i aquesta parella que escriu
a quatremans ho fa a la perfecció. Si no seria impossible mantenir l’atenció fins al final.

Puc dir-vos, a més a més, que les darreres quaranta pàgines són gairebé d’infart, com manen els cànons. El domini del llenguatge audiovisual, la plasmació estètica de les escenes d’acció i la successió dels esdeveniments fan que la novel·la transiti amb celeritat i que la seva lectura produeixi el plaer d’assistir a un text ben trenat. També s’ha de dir que la novel·la va de menys a més fins a l’apoteosi final, i si bé al principi hi ha algun diàleg que tal volta trontolla una mica i alguna descripció enrevessada això ràpidament se supera i La visita del vent guanya agilitat fins al vertiginós final.

Després de la lectura només podem desitjar que Andrea Robles no es quedi en aquesta flor primerenca i ràpidament puguem tenir notícies fresques del Sud del País. I posats a fer, per tal d’arribar a la perfecció, que hi hagi una tasca d’edició encara més polida que llevi algunes de les errades ortogràfiques detectables. Llavors ja haurem tocat el cel amb un dit.


La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60

Crítica de La visita del vent a l'Espira, suplement de cultura

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 430 / 7 DE NOVEMBRE DEL 2009

EL BON VENT BUFA DEL SUD
La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60 €

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/648/2

En aquesta primera novel·la,Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir)

Que la novel·la negra en català està passant per una segona joventut després del boom dels tardovuitantes dels primers noranta és una cosa que queda clara quan es repassa la nòmina d’autors i llibres que s’han publicat en els darrers deu anys, i molt especialment en els darrers quatre, sembla que hem assistit a un ressorgiment del negre com a fenomen mundial. I si bé continuam mancats d’una gran col·lecció com reclamen els especialistes i els estudiosos del gènere, allò que sí que es pot constatar és que el gènere està ocupant amb notable intensitat els catàlegs generalistes de moltes editorials. I que també esdevé una proposta interessant en el conjunt que proposen les editorials petites –ep, amb una tasca constant i fermaque s’ha de seguir perquè sovint són les que proposen noves tendències i coses diferents.

I que la novel·la negra en català ha tengut notables conradors en el País Valencià també és quelcom
fora de dubte. El que ja no estava tan clar és si hi hauria relleu per als Ferran Torrent i companyia,
però en els darrers anys s’ha resolt el dubte. I una de les darreres aportacions a l’esvaïment d’aquesta incertesa arriba de la mà d’Andrea Robles i La visita del vent, que ha publicat l’editorial
Riu Blanc. En aquesta primera novel·la, Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir).

La trama de la novel·la és senzilla d’explicar fins allà on es pot contar sense privar-vos dels misteris necessaris d’una lectura d’aquest tipus: una partida de drogues ha d’arribar al País València.
Un colombià ha de supervisar l’operació. I pel mig hi ha uns diners desapareguts, els complexos
entramats de les xarxes de neonazis al País Valencià, una dona fatal i policies (bons i corruptes, com sempre). Tot això trenat amb molta habilitat per Andrea Robles –un pseudònim que dirà molt als lectors de novel·la negramediterrània per tot l’homenatge que hi ha a Camilleri i a Vázquez Montalbán- per aconseguir una novel·la que es llegeix amb molta celeritat, amb un ritme frenètic.

El principal encert de la novel·la és la caracterització de la parella de policies protagonistes de la
trama i també el domini en la dosificació de la informació. Administrar amb mestria què es conta i
quan es conta és una de les coses més importants en la narrativa negra i aquesta parella que escriu
a quatremans ho fa a la perfecció. Si no seria impossible mantenir l’atenció fins al final.

Puc dir-vos, a més a més, que les darreres quaranta pàgines són gairebé d’infart, com manen els cànons. El domini del llenguatge audiovisual, la plasmació estètica de les escenes d’acció i la successió dels esdeveniments fan que la novel·la transiti amb celeritat i que la seva lectura produeixi el plaer d’assistir a un text ben trenat. També s’ha de dir que la novel·la va de menys a més fins a l’apoteosi final, i si bé al principi hi ha algun diàleg que tal volta trontolla una mica i alguna descripció enrevessada això ràpidament se supera i La visita del vent guanya agilitat fins al vertiginós
final.

Després de la lectura només podem desitjar que Andrea Robles no es quedi en aquesta flor primerenca i ràpidament puguem tenir notícies fresques del Sud del País. I posats a fer, per tal d’arribar a la perfecció, que hi hagi una tasca d’edició encara més polida que llevi algunes de les errades ortogràfiques detectables. Llavors ja haurem tocat el cel amb un dit.


Lavisitadelvent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60

El Triangle, article negre de Jordi Martí Font

Més que negra: de Rovira a Lleonard

En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.

Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.


Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant. Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.
El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.

L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo. L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.

Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus. L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

Article de Jordi Martí Font a la revista El triangle

Més que negra: de Rovira a Lleonard

En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.

Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.

Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant.

Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.

El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.

L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo.

L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.

Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus.

L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

Participem a Lloseta Negra. Mallorca

Lloseta Negra, programa definitiu

És un plaer anunciar-vos que ja tenim programa definitiu per al festival Lloseta Negra d'enguany, que se celebrarà els dies 27, 28 i 29 de novembre al Teatre de LLoseta.

Dia 27.

19.00 hores. - Una panorámica a la novel·la negra mallorquina. Amb Àlex Casadesús.
20.30 hores. - Homenatge a Andreu Martín. Amb Àlex Martín i Sebastià Bennassar. (inclou un audiovisual sorpresa)

Dia 28.

13.30. Sortida de l'autocar negre des de la Plaça d'Espanya de Palma en direcció a Lloseta.
14.30. Dinar negre.
17.00. -Deu anys difonent el Gènere Negre, una conversa amb Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila.
18.00-Collita del 2009. Taula rodona amb alguns dels autors que han publicat novel·la en català en el 2009: -Miquel Vicens (La jove alemanya), -Andrea Robles (La visita del vent), i -Sebastià Bennassar (Mateu el president). Modera, Anna Cortils.
19.30-Perspectives, premsa i país. Taula rodona amb l'escriptor -Pere Morey Servera i amb els periodistes -Josep-Joan Rosselló i Helena Vallés.
21.00- Recital de poesia negra, amb Pau Vadell i Sebastià Bennassar.
22.00-Retorn del bus negre a Palma.

Dia 29.11.30. La lliçó del mestre, una conversa amb Andreu Martín.

Us hi esperam a tots, i si en podeu fer difusssió us estarem ben agraïts.
LLoseta Negra és una producció de Ballaruga, Serveis Culturals, per a l'Ajuntament de Lloseta.

L'etern femení

Cinco mujeres y media

Francisco González

Ledesma

Planeta, 2005

Francisco González Ledesma és un renegat. Nega i renega de la seua professió d'advocat per llançar-se en braços de la seua passió, l'escriptura. Aquesta, com una amant interessada i voluble, li concedí, a mans de ni més ni menys que de Somerset Maughan, la glòria del Premi Internacional de Novel·la de 1948, però la censura franquista, que el va titlar de "roig" i "pornògraf", va prohibir-la. És així com va accedir al més ínclit dels sacrificis per a un escriptor, la de renunciar a l'autoria. Sense nom, o amb el nom tapat de Silver Kane amb què escriuria una novel·la de l'oest per setmana per a l'editorial Molino, va signar guions per pel·lícules i còmics i va redactar cròniques periodístiques per als diaris de Barcelona.

A aquest fill de represaliat de Poble Sec li pot la literatura, des de ben menut, quan llegia els libres del seu oncle mentre l'aviació franquista bombardejava els barris humils de la Barcelona republicana i anticlerical. I això es nota a cada frase de cada novel·la de Ledesma, hi respirem la humitat que escorxa les parets de les fosques i estretes finques del Raval i que ha impregnat el caràcter ctònic dels habitants, sentim coure la cicatriu antiga de la injustícia que no coneix més perdó que la revenja, hi colpeja el batec de les dues Barcelones topant incessants una contra l'altra sense possibilitat de mescla ni síntesi, la Barcelona dels rics, Vallvidriera, Eixample, i la dels pobres, el Raval.

Hi ha però una connexió entre elles, oculta, clandestina: les dones que transiten entre els dos pols no sense deixar-s'hi trossos de la seua història i la seua dignitat. Vet ací el motor de la trama, el tema de la reflexió. Perquè hi ha en Tres mujeres y media una profunda reflexió sobre l'essència femenina en termes de solidaritat, paciència, fe, intel·ligència, valor, compromís, un recurs natural renovable. Però compte amb qui les consideren un simple recurs que apropiar-se, dominar, tancar, assassinar, perquè aquests cauran destruïts per la seua poderosa capacitat per renàixer renovades de l'infortuni, de la seua privilegiada relació amb les forces de la natura i la història, de les veus dels morts que les manen d'acomplir la seua última voluntat de justícia, a elles, les dones, les úniques que escolten, que saben escoltar.

I testimoni d'aquest drama tan antic com el món, l'escèptic Méndez, el policia apartat de les tasques policials, un altre que ha renegat de tot menys de la tasca èpica que tota investigació comporta, el personatge negre més contundent de la novel·la criminal dels últims temps, una caracterització sublim, com podeu constatar en aquest retrat: "sospechoso para los franquistas porque cuidaba de los rojos en la cárcel, sospechoso para los demócratass porque había sido policía franquista, sospechoso para sus jefes porque siempre actuaba por su cuenta, sospechoso para los jueces porque no creía en la ley, sospechoso para los macarras porque protegía a las putas, sospechoso para las putas porque éstas no acababan de creer en lo de su impotencia y temían que se presentase hecho un tigre. Así, Méndez, así no puedes ascender".