Andrea Robles és molt negra i criminal

La novel·la negra a Saforíssims amb Vicent Usó i Joan Pla

2012-01-31T10:46:00.000-08:00

El dissabte 29 celebràrem un Tu a Tu de Saforíssims molt interessant. Vicent Usó presentà la seua magnífica novel·la La mà de ningú, de la qual no se'n pot explicar l'argument perquè faria malbé el plaer del lector per descobrir la trama. Joan Pla, de la mà d'una magnífica edició a Edcions 69, portà Don Fabrizzio, una molt punyent revisió a la societat castellonenca de l'especulació la corrupció i els aeroports sense avions. El debat, per menjar a abanda, sense desperdici. La paella a la Drova amb Josep Piera la culminació excelsa. Us deixa amb la notícia del Levante publicada al web del Casal Jaume I. Per cert, eixe que posa cara d'haver vist un aparegut, sóc jo quan m'assabentava per Robert que era l'hora de plegar, tant com xalàvem.

Xarrada amb Pla i Usó

2012-01-24T08:43:00.000-08:00

El dissabte us esperem a Saforíssims per xarrar del que us semble sobre la novel·la negra nostrada. Us deixe amb la tarja

Crims.cat. Una plataforma execepcional per a la novel·la negra

2011-12-07T12:52:00.003-08:00

L'editorial Alrevés ha llançat una col·lecció de novel·la negra d'allò més interessant. Us deixe l'enllaç i com que aquest post és fugisser i la iniciativa no sembla ser una revolada, us deixem el contacte a lloc de les webs més necessàries.

http://www.crims.cat/cat/index.html

NEGRE SOBRE NEGRE. Agustí Vehí. Abans del silenci

2011-11-29T05:49:00.000-08:00

Una trama criminal a la Guerra Civil Espanyola. Com si la conflagració no hagués sigut prou negra com perquè s'afegís més negre sobre el negre. I tanmateix calia fer-ho, perquè en l'afonament de la República, un projecte necessari que fracassà o que el feren fracassar, alguna cosa, per minsa que fos, es salvava si es salvava la dignitat. En aquest cas la dignitat consistia a descobrir l'autor d'uns assassinats que no podien quedar impunes tot i l'allau d'impunitat en què s'arreceraven els pilots que llançaven les bombes sobre la indefensa població civil, els generals que arrasen els pobles empenyent els refugiats a la fam, a l'exili, les bales que troben destí sense demanar cèdula d'identificació.

Aquesta era la idea de Abans del silenci, d'Agustí Vehí, novel·la que guanyà el Premi Ferran Canyameres, 2009. L'objectiu s'acompleix amb escreix tot confrontant l'escenari de la desfeta republicana amb la determinació heroica de Joaquim Santsenís, comissari de tercera del Cos d'Investigació i Vigilància (la Brigada Criminal). Aquestes dues polaritats, molt ben dibuixades dins el procés d'investigació, creen un camp magnètic que electritza l'atenció del lector en trobar-se davant uns personatges plens de vida en un rerefons intens, tan ben detallat que feia innecessària la nota al principi sobre la tipologia dels Cossos de Seguretat de la República. És obvi dir que Vehí, sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, historiador i professor de Prevenció i Seguretat, n'és especialista, però no és menys necssari dir que és millor escriptor i que li sobra traça per, al temps que els hi descriu, jugar amb ells com a actants amb pes en la trama i en les decisions dels protagonistes.

Un altre factor que hi intervé amb força és la imminència de l'entrada de les tropes nacionals: el silenci ben trobat del títol. L'espasa de Dàmocles, l'amenaça invisible però present, efectua un doble efecte, d'una banda incideix sobre el discurs com a un brillant fora de camp que dialoga pel seu compte amb cadascun dels personatges; d'altra banda Vehí el sap articular amb habilitat dins de la trama fins transformar-lo en un element decisiu, especialment en la magnífica resolució, amb sorpresa inclosa, que no revelarem, com és natural per no aigualir la delectació del saborós tast que és la lectura d'aquest llibre.

Una excel·lent novel·la sobre la Guerra Civil, no “qualsevol altra novel·la sobre la guerra civil”. Lluny de les novel·les memorialistes (Incerta Glòria, La plaça del Diamant), aquesta, sense faltar però a la cita amb la nostàlgia, convoca la novel·la històrica, ja que l'autor, per edat, no va viure de primera mà els fets, però la investigació de l'assassí de dones s'imposa i ens mena a la novel·la negra, un material que l'autor sap manejar tant o més que l'històric. Prova n'és la recent concessió dels premis Crims de tinta que, per descomptat, hem de llegir i comentat ací. No en dubteu.

La Cua de Palla encara cueja

2011-11-08T09:59:00.001-08:00

Història indispensable de la mítica col·lecció de la Cua de Palla. Us deixe amb el vídeo dels autors, els incombustibles Jordi Canal i Àlex Martín Escribà.

http://bobila.blogspot.com/2011/10/presentacio-la-bobila-de-la-cua-de.html#links

Enhorabona a Agustí Vehí pel premi Crims de Tinta

2011-11-04T09:33:00.000-07:00

Agustí Vehí, que va causar sensació amb la seua novel·la Abans del silenci, sobre la investigació criminal en la retirada de les tropes republicanes i que serà d'obligat i imminent comentari en aquest blog, ha guanyat un dels permis més prestigiosos de novel·la negra amb Quan la nit guanya al dia. Us deixe amb la crònica.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3904839/20110630/agusti-vehi-rep-iv-premi-crims-tinta-quan-nit-mata.html

Taula de Novel·la Negra i Territori a Amposta

2011-10-27T08:56:00.000-07:00

La taula, que portava el suggerent títol Negre i d'aquí: gènere negre i territori, la moderava Jordi Pijoan-López, escriptor negre i d'allí, de Tortosa (Baix Ebre), qui situava i validava la producció negra dins d'un territori que abastava des del Cap de Creus al de Sant Antoni, el conreu de la qual no feia més que evidenciar la normalitat de la literatura catalana tot fugit de tòpics i prejudicis.

Els participants n’érem Fede Cortés, de Falset (Priorat), que duu publicades tres entregues de la saga dels detectius Johnson&Johnson i que és animador de les Trobades d'autors ebrencs del Matarranya i un dels motors del recull de contes negres Un riu de crims; Ramon Usall, lleidatà i amb Tots els camis porten a Romania creador del detectiu Rafael Rovira, flamant premi de narrativa de Lleida per la segona entrega, Seixanta-vuit; Agustí Vehí, empordanés fins al moll de l’os i del mot, sotsinspector de la policia local de Figueres, autor d’una novel·la negra d’època, Abans del silenci, una esplèndida recreació de la retirada de les tropes republicanes, i darrer guanyador dels premis Crims de Tinta amb Quan la nit mata al dia.

Fede Cortés animà la xarrada amb la consideració obvia que les terres ebrenques també poden ser escenaris de crims, amb la seua idiosincràsia i els seus particulars detectius, els germans Johnson, una dualitat que en genera d'altres, com l'aportació de la poesia a la narració o les cites musicals.

Andrea Robles, és a dir, nosaltres, parlàrem de la importància del territori en què ens circumscrivim per determinar l'escenari de la novel•la i dels mateixos personatges. Recalàrem en l'element rural que ja Bennassar a l’indispensable assaig Pot semblar un accident (La novel·la negra i transformació dels Països Catalans, 1999-2010) asenyalava com a un topos cridaner en les novel•les negres d'autors en valencià, cosa gens estranya, doncs, esdevinguda la ciutat un dònut lingüístic i identitari, on el valencià ha estat abandonat per les classes altes i els sectors joves, hem de viatjar a la perifèria, on passen les coses, sent nosaltres evidentment autors perifèrics, pobres i madurs. Fèiem per acabar una crida per recuperar la identitat retornant als espais menuts, per testimoniar com les essències d'un poble poden perdre's si no abordem el territori des del respecte ecològic i lingüístic.

Ramon Usall tot advertint, a la sala de gom a gom, que era perillós parlar de literatura, després d'un pantagruèlic dinar, regat amb un excel•lent vi de Falset, ens confessà que és abans lector que escriptor. Recordava son pare llegint els llibres de tapes grogues de la col•lecció de la "Cua de Palla", dirigida per un Manel de Pedrolo, que -comentava amb gens fingida amargor- hauria sigut Premi Nobel si hagués produït la seua literatura en una altra llengua dominant en lloc d'escriure-la en català. Com que Ramon Usall podia fer totes les malifetes que volia, sense que el pare el renyés, va pensar que aquells llibres havien de tenir alguna cosa interessant, com així va comprovar de més gran, i allí el teníem, reivindicant la novel•la negra local, com una manera més de ser universal.

Agustí Vehí ens apropà la seua Figueres natal i la seua llengua. Hi havia conviscut de sempre i no comprenia per què no havia de seguir vivint-les amb la intensitat d'un amant. Li agrada contar històries perquè al bar del poble es conten històries i, conscient de la fascinació que causen no sols en l'oient, sinó també en el narrador, no troba més satisfacció que escriure per fascinar i fascinar-se. Per què escrivim d'un determinat territori amb una llengua determinada? Perquè els coneixem o els volem conéixer més a prop, i perquè al cap i a la fi el territori i la llengua som nosaltres mateixos, i allà on anem portem aquell país tant petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Les atractives Jornades Ebrenques

2011-10-26T05:53:00.000-07:00

Les VI Jornades de Lletres Ebrenques que organitzà la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta foren un exemple canònic de com s'han d'organitzar unes jornades culturals.

Durant la setmana es programaren un munt d'activitats (música, teatre, exposicions, xarrades...), en un entorn encisador (on l'Ebre fa un bonic canal que s'endinsa en el poble), en un edifici impressionant (una antiga fàbrica tèxtil), condicionat amb gust i, sobre amb tot, un públic fidel i amb nivell envejable. La taula redona no va ser l'acostumada vomitada dels ponents, ni molt menys.

Dies abans, mesos gosaria dir, s'havia filmat i difòs un excel·lent vídeo amb actors professionals sobre la investigació de l'assassinat de l'editor més important del país, Genís Mascarell.

El cas quedaria irresolt fins justament l'aparició dels personatges entre els assistents a la taula redona sobre gènere negre, on l'acció es precipita i es descobreix l'assassí, i això sí, sense que aquest tingués gaire oportunitats de descarregar-se, s'aplica sentència, una manera molt adient per solucionar els problemes de liquidesa dels Jutjats.

A la taula diguérem... Però això m'ho deixem per la pròxima.

Nova novel·la de Petros Màrkaris Amb l'aigua al coll

2011-10-25T01:40:00.000-07:00

Petros Màrkaris, l'escriptor grec de novel·la negra, creador de l'inspector Kostas Jaritos, premi Carvalho d'enguany, presenta lúltima novel·la que analitza la crisi econòmica grega Amb l'aigua al coll.

L'argument, segons Tusquets, és menys o menys així:
Un calorós diumenge de l’estiu de l’any 2010, el comissari Kharitos assisteix al casament de la seva filla Katerina, aquesta vegada per l’església i amb fanfàrria musical inclosa. L’endemà, just després d’arribar a la comissaria, li comuniquen l’assassinat de Nikitas Zisimópulos, antic director del Banc Central, degollat amb una espasa. El macabre homicidi coincideix amb una campanya que algú, sota l’empara de l’anonimat, ha emprès contra els bancs, animant els ciutadans a boicotejar les entitats financeres i a no pagar-ne els deutes i les hipoteques. Grècia, al caire de la bancarrota, passa per un moment molt crític, i la població no dubta a sortir al carrer per queixar-se de les retallades dels sous i les pensions. Per acabar-ho d’adobar, Stathakos, el cap de la brigada antiterrorista, defensa que l’assassinat de Zisimópulos podria haver estat perpetrat per terroristes. Kharitos, que en discrepa totalment, se les haurà d’empescar amb els seus dos ajudants per resoldre un cas que tot just ara comença.

Us deixe amb l'enllaç. http://www.ara.cat/llegim/Petros_Markaris-Tusquets-Novel-la_Negra-Kostas_Kharitos_0_578342284.html

VI Jornades de les lletres ebrenques

2011-10-19T03:30:00.000-07:00

Més informació sobre les Jornades on participem. Visiteu el bloc indispensable de Jordi Pijoan: http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/2011/10/vi-jornades-de-les-lletres-ebrenques.html

Anem a Amposta

2011-10-17T10:54:00.000-07:00

Anem a Amposta el 22 a parlar del Gènere Nere i Territori. Ja us contarem com ha anat. Us deixem aquest enllaç amb vídeo perquè entreu en context.
http://www.youtube.com/watch?v=5zSyV7RweEQ

Sebastià Benassar, s'amaga però no el perdem de vista

2011-05-01T12:01:00.000-07:00

Ens comunica Sabastià Benassar que tanca el bloc Calamars a la catalana, un lloc indispensable per estar al dia en novel·la negra en la nostra llengua. Ho sentim. No obstant, ens adreça el seu nou bloc, més generalista, que us recomanem http://saberperdre.blogspot.com

I ja que estem, eviar-li la felicitació per haver rebut el premi Lloseta amb una novel·la negra de les seues que estem delerosos de llegir. Enhorabona.

Sebastià Benassar entrevistat a El Temps

2011-01-26T10:16:00.000-08:00

El Temps, 26/1/2011

"Aixo dels crims és de tota la vida"

Sebastià Bennassar és, juntament amb ÁIex Martín, antóleg d’un Ilibre amb molta sang. ‘Crims. cat’ (Alrevés) aplega el bo i millor dels autors de novel·la negra contemporània en cataIà. Són disset contes creats expressament per a I’ocasió.

—A la presentació del llibre expliqueu que “ja fa temps que es vessa molta sang”...

—Es que el crim és present en tots els ámbits deis Països Catalans. Des de l’any 415, per exemple, que assassinen el rei got Ataülf a Barcelona, fins ara, amb els fets d’Olot, sense oblidar la filera de casos de corrupció. El crim és molt present a totes les capes de la societat. Es de tota la vida, aixó. Ara peró, hi ha escriptors que ho recreen i que s’hi recreen.

—La novel·la negra viu un bon moment. La novel·la negra catalana, també?

—Jo crec que viu un moment excel·lent pel que fa a creació i un moment no tan dolç peli que fa a promoció i indústria. Han desaparegut les grans col·leccions, “La Cua de Palla” i “La negra” de La Magrana, per exemple, peró, en canvi, es publica molta novel·la negra dintre els catàiegs generalistes d’editorials de tot el país. Però com que moltes d’aquestes editorials són petites o mitjanes, hi ha el problema de sempre: la visibilitat.

—S’acabarit omplint per fi el buit que va deixar “La Cua de Palla”?

—Es dificil d’aventurar. No veig que els editors vulguin recuperar cap col·lecció de novel·la negra en català de manera contundent. Cada intent de fer ressorgir “La Cua de Palla” —i n’hi ha hagut uns quants— s’ha acabat morint. No sé si és que el mercat no está per a col·leccions o qué passa, peró tampoc no sembla que cap editor s’hagi proposat seriosament de fer una col·lecció de novel·la negra en català. Opten cada vegada més per catàlegs generalistes i menys per catàlegs específics. L’enyorem i la continuarem enyorant molt, “La Cua de Palla”...

—Aquesta falta d’especificitat és una mancança, és inevitable o qué és?

—També es pot veure des de la perspectiva que la novel·la negra catalana ha sabut entrar a tots els catàlegs generalistes, i guanyar premis Sant Jordi o Carlemany, per exemple, cosa que és molt bona noticia. Ara bé, és igualment cert que no es posen les emes per a crear un grup de lectors fidels que sàpiguen on anar a buscar. Aixó ajudaria que unes altres editorials també volguessin tenir la seva col·lecció, cosa que faria créixer l’oferta i el mercat i afavoriria la novel·la negra en catalá en general.

—Qué té Suècia que no tingui el nostre país?

—Màrqueting. Avui dia, si a una novel·la negra catalana li posessis una faixa dient “Aquest és el llibre que Stieg Larsson s’enduia al lavabo”, en vendries el doble.

—És per a fer-nos venir gana, aquesta antología?

—Sí. Són disset autors que s’han consolidalt (alguns, com és el cas de Marc Pastor, amb un èxit esclatant) els últims deu anys: constatem, de fet, com els darrers anys ha nascut i crescut una nova generació d’escriptors negres catalans, que conviuen amb els anteriors (amb Antoni Serra, Andreu Martín o Maria Antònia Oliver), i els presentem. La manera de fer créixer el cuquet de la curiositat en el lector és donar-li una peça breu. Després és possible que, ja fet el tast, passi a la novel·la o les novel·les d’aquests autors. La idea era buscar què es fa al màxim de llocs possibles deis Països Catalans.

—Algun tret comú, entre els disset contes?

—Així de cop, diria que no. Potser que n’hi ha molts que aprofiten els recursos dialectals per a acostar les seves nanacions. Però no em sorprén, aixó, ho atribueixo a un principi de versemblança, normal en literatura.

Barcelona negra calfa motors

2011-01-18T10:58:00.000-08:00

Ací us deixe el programa, per si podeu anar-hi.

http://www.bc.cat/cultura /bcnegra/2011/programa/programa. pdf

Xavier Aliaga als Octubre

2010-11-24T03:57:00.000-08:00

Una reflexió interessant de Xavier Aliaga

L'ESCRIPTORI

29/10/10 09:20 - XAVIER ALIAGA -

A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.

El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.

El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.

La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.

De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.

(sotalacreueta.blogspot.com)

Les millors cròniques dels Octubre: Sebastià Bennasar

2010-11-21T10:57:00.000-08:00

Us complete les cròniques amb la veu dels implicats. No no hi estàvem, els protagonistes ens il·lustren.

EL TEXT DEL PULP QUE NO VA SORTIR

La punyetera normalitat d’un país d’assassins

No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.

Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.

Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.

Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.

SEBASTIÀ BENNASAR

calamarsalacatalana

http://novelanegracatalana.blogspot.com/2010/11/el-text-del-pulp-que-no-va-sortir.html

Crònica dels Octubre. La infiltració mafiosa

2010-11-19T11:58:00.000-08:00

Diàleg entre Joan Queralt, periodista i escriptor, i Marià Sánchez Soler sobre la infiltració mafiosa, als Premis Octubre.

Joan Queralt, que ha publicat Crónicas mafiosas entre altres llibres i articles sobre la màfia, assegura que la informació periodística no explica el que és el crim organitzat.

Per això exposa el desig que aquesta xarrada servís perquè en llegir una informació sobre màfia, veiérem el mafiós com a un empresari. El mafiós és un empresari, a més a més, compulsiu. No té horari, no fa vacances, no es jubila. Així que si trobeu un mafiós que diu estar de turisme, siga italià o rus, no el cregueu, un mafiós no pot deixar de ser-ho mai.

També afirma que el crim organitzat no s'ha d'assolir com un problema policial o judicial, sinó com a un problema social i econòmic. Plàsticament ho pinta així: la carrera entre la legalitat i la il·legalitat és com una carrera entre un Fiat Punto i un Ferrari, en la qual de vegades els policies han de parar per posar gasolina de la seua butxaca.

Les fronteres entre la economia legal i la il·legal s'estan esborrant amb la benedicció del sistema financer. S'estima que entre un 6 i un 10% del comerç mundial és il·legal: prostitució, tràfic de drogues, tràfic de persones, etc.). Les tres organitzacions criminals italianes (Cosa Nostra, Camorra i N'draguetta) mouen 130.000 milions, amb un benefici de 70.000 milions, la qual cosa les fa la primera empresa italiana, amb el control de sectors bàsics, com l'immobiliari, de servicis, com el fem i la restauració, i estratègics, com el gas.

La implicació social del crim organitzat incideix directament en la vida quotidiana. A l'activitat comercial els empresaris troben en els préstecs mafiosos la inversió per als seus negocis que la banca legal els nega, part dels quals a la fi acaben en mans mafioses. Els serveis secrets d'intel·ligència italians han estat contaminants per infiltració mafiosa, de fet sembla que estaven implicats en l'assassinat del jutge Falcone. Dos presidents italians han estat jutjats per associació mafiosa i hi ha un tercer en exercici que va començar la seua activitat empresarials gràcies a l'ajut de Cosa Nostra i la carrera política del qual no s'explica sinó com una estratègia per evitar les innombrables causes judicials. Fins i tot s'ha arribat a considerar des de l'Agència d'Estadística la possibilitat de computar el "Producte Criminal Brut" de l'economia il·legal, uns 2 bilions de dòlars, per a les previsions econòmiques.

Els italians es reien, diu Joan Queralt, quan els hi deies que els espanyols havien superat el PIB dels italians. Prou bé sabien que el boom urbanístic espanyol no s'explicava sense el flux dels diners negres del crim organitzat italià en la cerca de llavadores eventuals per llavar els diners tacats de sang, misèria i dolor.

Crònica dels Octubre a L'hora del lector

2010-11-16T09:31:00.000-08:00

Mireu l'emissió de L'hora del lector sobre la trobada d'Escriptors Negres als Octubre de València 2010. Per xuclar-se els dits

http://www.tv3.cat/videos/3193170/Especial-sobre-la-novella-negra

El cas Alcàsser als Octubre. Els mitjans esguitats

2010-11-02T09:36:00.000-07:00

Joan Oleaque, periodista del País parla amb Marià Sánchez Soler, novel·lista i periodista de Información, ànima d'Alacant Negre. El tema aborda el procés dels mitjans de comunicació arran del Cas Alcàsser.

L'aparició de la televisió privada als anys noranta impacta violentament contra el periodisme: la crònica de caire polític que predominà durant la transició és substituïda pel format de tema humà del programes d'èxit i amb voluntat de servei públic, com Quién sabe dónde, de Paco Lobatón i De tú a tú, de Nieves Hererro.

La commoció social pel descobriment dels cadàvers de les xiquetes d'Alcàsser fou enorme, perquè havien arribat a ser molt conegudes. El colp de mà donat pel programa de Nieves Herrero avantçant-se a Paco Lobatón en cobrir el fet fou magistral, però l'espectacle de la mostració pública del dolor, quatre hores de vomitiva evisceració en l'Auditori Musical d'Alcàsser, passà a ser un escàndol públic dins del món periodístic.

Roda el cap de Nieves Herrero, però en general tots els mitjans acaben anant a descobrir les vísceres de la notícia, en primer lloc perquè 17 milions d'espectadors que havia aconseguit Herrero no era una xifra a menystenir, en segon lloc, perquè el procediment policial dels casos era massa farragós perquè els periodistes mantingueren l'interés.

Aleshores apareix el pare d'una de les xiquetes posant en dubte la investigació. En formar part de l'acusació particular, es converteix pràcticament en l'única font d'informació contínua dels periodistes. El fet de focalitzar l'atenció dels mitjans atreu una sèrie de periodistes que veuen una oportunitat de treure'n profit econòmic, fins al punt que per seguir engreixant la maquinària s'inventen la teoria conspiratòria, que divulguen a altres mitjans i programes rosa, com Tómbola o Qué me dices, i que impliquen a alts càrrecs del govern socialista en una suposada trama de tràfic de blanques i sadisme.

Altres casos d'anomenada, com el dels marquesos d'Urquijo, constaten l'evolució del periodisme cap a l'espectacle. De la investigació amb rigor s'ha passat a la informació basada en l'opinió, fins al punt que el mateix concepte de veritat està posant-se en dubte. En definitiva, diuen els ponents, una de les pitjors èpoques per al periodisme de tota la història.

Crònica dels Octubre

2010-10-30T11:29:00.000-07:00

Taula rodona: La novel·la negra avui, dimecres, 27 d'Octubre.

Moderadora: Gemma Pasqual

Ponents: Gregori Royo, Jordi Pijoan, Jaume Benavente.

Ho explicava molt bé Gemma Pasqual: tenim tres novel·les ben diferents: la novel·la de format clàssic, polític i nòrdic. Tot un luxe per assaborir el ventall de matisos i diversitat que acull la novel·la negra.

I és que, tots tres hi coincidíem, la novel·la negra permet un fum de manifestacions, tant com la novel·la en general. Tal volta, diguérem, t'has de cenyir un poc més a les línies narratives pròpies del gènere (preponderància de l'acció per sobre la descripció, importància dels diàlegs per avançar la trama, etc.), però personalment em sembla que aquesta restricció no és més que un canal que et facilita la comunicació amb el lector, una via ràpida directa.

Naturalment que la novel·la negra, amb la seua voluntat realista, les té totes per anar als aspectes socials i de denúncia, Pijoan i nosaltres ben bé que ho sabem i ens n'aprofitem per dir la nostra. Però també, per què no, transmetre allò que tan bé sap fer Benavente, la composició pictòrica, fruit sucós d'una trajectòria artística, per tal d'aconseguir allò tan difícil que és farcir d'ambient l'acció, insuflar l'atmosfera a les escenes, animar per dins els personatges.

Bé, també estàvem d'acord, tot i la diversitat, amb el fet que els escriptors no guanyen diners. I és cert que no ho fem per diners, però que si no ho férem, no sabríem trobar-nos.

SOM PART DE L'EXCEPCIÓ

2010-10-23T06:15:00.000-07:00

23/10/2010

Una literatura de poques narradores

Les escriptores opinen sobre el desequilibri de sexes en la narrativa valenciana

XAVIER ALIAGA - València - 21/10/2010

Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), en què s'inclouen autors i autores valencians o residents al País Valencià, de les trenta-tres obres de narrativa en la nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de Núria Cadenes, El cos deshabitat, d'Esperança Camps, El desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del vent, d'Andrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio Royo i Maite Enrique) eren signades per dones. Dues d'elles, a més, Cadenes i Camps, escriptores no nascudes ací.

Durant uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més assumible: vint-i-un a quatre, el 2008. Potser furguem una ferida visible en moltes altres literatures del nostre entorn. Ací, però, l'escletxa adopta proporcions d'abisme. Quadern ha sondejat l'opinió de les al·ludides a la recerca de les raons i de les conseqüències d'un desequilibri que no hi ha en la poesia ni, encara menys, en la narrativa infantil i juvenil.

Isabel-Clara Simó.-

"Si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat", diu Isabel-Clara Simó

"Si hi ha poques veus de dona, preval el que conten els homes", afirma Àngels Moreno

"En aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura", diu Esperança Camps

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), resident al Principat des de fa molts anys, aporta la comparativa. "A Catalunya el desequilibri és com a la resta d'Europa, aproximadament un vint-i-cinc per cent de dones narradores. Hi ha moltes dones que guanyen premis, tot i que n'hi ha molts. Però al País Valencià ens situaríem en un escassíssim deu per cent. Des dels anys vuitanta que predique sobre això", lamenta.

La data esmentada no és casual. "En aquell moment es produeix un fet extraordinari, l'aparició d'una generació de narradors electritzant. Però, des de primera hora, es produeix aquest desequilibri entre homes i dones", diu. Una fita amb la poderosa i paradoxal irrupció de Carmelina Sànchez-Cutillas, que és "dona i valenciana". Comptat i debatut, l'alcoiana considera el dèficit, ja històric, com a "preocupant". "Potser s'hauria d'animar les xicotes a publicar des de l'escola", proposa. Les conseqüències possibles són més difuses. "Hi ha dos tipus de dones escriptores: les que escriuen des dels ulls de dona, i tenen dret a fer-ho, i les que fan cas de la Virginia Wolf", assenyala Simó, amb referència a la recerca d'un discurs propi allunyat dels estereotips masculins i femenins. "En tot cas, si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat. El que es perd amb el desequilibri són valors literaris, perquè hi ha una part de la població que no s'ha dedicat a escriure narrativa. L'eclosió de la novel·la no tingué dones. És un misteri tan misteriós com la irrupció d'una generació magnífica", resumeix, tornant al principi. Un fet que "potser estiga relacionat amb la presència desigual de les dones en el professorat universitari". No obstant això, "potser és incipient una nova generació de dones narradores que encara no han aparegut".

Després de descartar carències de dotació o de vocació en les dones, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) es llança a la recerca de "respostes raonades" al "paranormal fenomen". "Hi ha potser la inseguretat, bastida a còpia de tantíssim temps que fa que ens diuen que l'espai públic no és el nostre", sosté, però apel·la, a continuació, a les raons de caire institucional, la manca de promoció i d'implicació pública en el fet literari. "Sembla difícil que en aquestes circumstàncies surtin a la llum veus invisibilitzades. En cas de precarietat extrema, els homes tenen menys difícil emergir", argumenta. I s'encomana al motiu més obvi, però també més plausible, de la sobrecàrrega de tasques sobre les dones. Amb conseqüències: "Les problemàtiques de les dones les tracten les dones. No exclusivament, però més. Per això és important donar visibilitat a les plomes que ens poden oferir aquest punt de vista", afig, tot i que combat també la idea que homes i dones escriuen amb el xip del blau i del rosa incorporat.

Àngels Moreno (Gandia, 1939) diu que no coneix "cap estudi sobre el tema ni els percentatges", però, "és evident que hi ha més homes que no dones que escriuen al País Valencià". Dit això, s'agafa a la seua experiència personal. "Les dones de la meua generació, en general, teníem menys accés a la cultura, fins i tot en les classes socials més altes. Sé, perquè he pogut comprovar-ho en diverses xarrades i trobades, que hi ha moltes dones de la meua generació frustrades per no haver pogut desenvolupar la seua vocació literària. Les coses han canviat moltíssim, però jo no conec les raons per què continuen havent-hi tan poques dones escriptores", raona. "Pel que fa a les conseqüències, si hi ha poques veus de dona és lògic que prevalga el que conten els homes i la seua visió és més aviat distorsionada".

Per explicar-s'hi, Dolors Jimeno (València, 1954) fa la volta als cèlebres tres dons de Maria Mercè Marçal i els converteix en tres laments. "Primer de tot, tenir els problemes de les dones, en forma de reconeixent social i manca de suport familiar. Segon, els problemes de la nostra literatura: una Generalitat illetrada, manca de recursos i de promoció en biblioteques públiques, etcètera. Finalment, hi ha el problema de la llengua: es llig majoritàriament en castellà i no es considera el català com a llengua pròpia o, almenys, de prestigi". Jimeno estén la invisibilitat femenina a uns altres camps ("Quantes dones columnistes hi ha al País Valencià?", s'interroga), alhora que esmenta el "menyspreu que experimenten les novel·les fetes per dones que no parlen dels grans temes".

Des de la vorera de la narrativa infantil i juvenil, la situació es contempla d'una altra manera. Per a Gemma Pasqual (Almoines, 1967) "sembla que les coses han canviat molt en aquest camp des dels inicis. Ara la major part d'aquest gènere s'escriu amb ploma de dona, també al País Valencià. Però, tal com ens adverteix Adela Turín, cal que les persones que editen, escriuen i il·lustren sàpien que per al futur de les nenes és important poder reconéixer-se en personatges positius, que deixen d'identificar-les amb la ignorància, la frivolitat, la malignitat i la ximpleria". Respecte de les raons genèriques de la presència escassa de la dona en la narrativa, "n'hi ha de diverses i de comunes a les nostres col·legues de la resta del món. Històricament, el fet d'escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones, com la usurpació d'un dret que no ens pertany", teoritza.

Sense negar el fet objectiu, Esperança Camps (Ciutadella, 1964) qüestiona que es parle des d'una perspectiva de gènere. "Sempre he tingut molts dubtes que això sigui efectiu, que separar la literatura per sexes tingui cap valor. Em sembla que en aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura. Si volem normalitzar la situació hauríem de parlar de literatura, de la bona i de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li fa el pes acotar l'anàlisi a un territori concret. "Si tanques el focus i mires només el mapa del País Valencià, és cert, n'hi ha poques, però jo em nego a ser una dona narradora al País Valencià. Tal vegada demà me'n aniré a viure a Vancouver i continuaré sent una escriptora en català", aclareix.

La crítica literària Arantxa Bea, a qui també se li ha demanat opinió, veu problemes en l'epígraf "dones narradores al País Valencià", perquè pensa que s'hi hauria d'incloure autores en castellà com Matilde Asensi o la flamant finalista del premi Planeta, Carmen Amoraga. "Si, per contra, el criteri és lingüístic, per què no hem de tenir en compte Carme Riera, Imma Monsó o Empar Moliner? Aleshores la desproporció ja no seria tan gran", addueix Bea, que també qüestiona, per motius oposats, el fet de considerar Isabel-Clara Simó o Esperança Camps narrativa valenciana. Acceptades les regles del joc, tanmateix, Bea esmenta l'argument del repartiment de tasques. "Tot i que no m'agraden les generalitzacions, diria que les dones són menys propenses a sacrificar la família per la faena o per altres ocupacions, ni que siga la vocació literària. Però això també pot ser una trampa", alerta, recordant que la poeta Ane Stevenson sostenia que si una dona, malgrat les faenes de casa o la cura dels fills, volia escriure de veritat, escrivia. "La culpabilitat també pot ser una excusa", deia Stevenson, citada per Bea. Conseqüències? "Alguna vegada m'ha fet la impressió que en una gran part de la narrativa valenciana no hi ha personatges femenins o, si n'hi ha, són, sobretot, mares o putes", conclou.

Estem als Premis Octubre. Amb la crème de la crème

2010-09-27T13:45:00.000-07:00

Mireu, la convocatòria, perquè hi vénen els millors de la novel·la negra

XXXIX Premis Octubre

Des del 26.10.2010 fins al 29.10.2010

XXII Encontre d'Escriptors

XXII Encontre d'Escriptors
"Novel·la negra, novel·la social"

L'enèsim reviscolament de l'anomenada novel·la negra (al qual no n'és aliè l'èxit comercial extraordinari de l'autor suec Stieg Larsson) ha posat una vegada més en evidència com aquest gènere transcendeix els límits estrictament literaris per a convertir-se en una eina de primera importància en l'estudi de la societat des d'un punt de vista que va més enllà de disciplines com la sociologia, la història, la crònica d'actualitat, la psicologia, el periodisme, etc., en sumar-les i abastar-les totes.

Això és així des del moment revolucionari del naixement de la novel·la negra contemporània americana amb els mestres Dashiel Hammett, Raymond Chandler i Ross Macdonald, la posterior revisió que introduïren escriptors com W.R. Burnett, Chester Himes o Donald Westlake o les grans actualitzacions contemporànies, obres d'autors com Jerome Charyn, Elmore Leonard, James Elroy o Sara Paretsky.

Europa tampoc no ha romàs al marge d'aquesta tendència, sinó més aviat el contrari, gràcies a l'aparició d'un seguit d'escriptors que localitzen les seues obres en les seues ciutats, les seues cultures i les seues societats, d'entre els quals podem esmentar els veterans Maj Sjöwall i Per Wahlöö (autèntics artífexs, ja en els anys 60, de l'actual boom de la novel·la negra sueca i escandinava, ben representada també per Henning Mankell o per la noruega Karin Fossum), l'irlandès (tot i que americà d'adopció)John Connolly, l'escocès Ian Rankin, les franceses Brigitte Auberti Fred Vargas (sense oblidar el patriarca del “polar”, Jean-Patrick Manchette), el sicilià Andrea Camilleri, el grec Petros Markaris, la jueva Batya Gur, l'austríac Veit Heinichen o, ja a casa nostra,Manuel Vázquez Montalbán, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Andreu Martin, Franciso González Ledesma o Ferran Torrent.

En aquestes jornades pretenem que siguen els mateixos escriptors de novel·la negra i els experts en aquest gènere els qui dialoguen i expliquen diversos punts calents de la nostra societat actual(temes com la immigració il·legal, la prostitució, la corrupció política i econòmica, el crim organitzat, el tràfic de drogues...) i com la literatura se'n fa ressò d'aquestes temàtiques i el tractament que els dóna. El que perseguim, en resum, és que siguen els escriptors els qui facen la dissecció del nostre temps.

Coordinat per: Marià Sánchez Soler (escriptor) i Emili Payà(Octubre CCC)

PROGRAMA

Dimarts 26 d'octubre
17.00h. “Novel·la negra, literatura d'intervenció”. Conferència a càrrec de Marià Sánchez Soler (escriptor).
18.00h. Conferència a càrrec d'Alfons Cervera (escriptor).
19.30h. “L'Holocaust i la ficció popular”. Conferència a càrrec dePhilip Kerr (escriptor).

Dimecres 27 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d'anàlisis de l'Oficina Antifrau de Catalunya).
12.30h. “La novel·la negra catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d'Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i d'Olot Negre 2010).
16.30h. “La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor) i Joan M. Oleaque (periodista).
18.00h. Taula rodona “Negra i actual”, amb Jaume Benavente, Andrea Robles i Jordi Pijoan (escriptors), organitzada en col·laboració amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
19.30h. “El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin(escriptor) i Carles Quilez.

Dijous 28 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 2: “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d'Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista).
12.30h. Diàleg entre Marià Sánchez Soler i Joan Queralt(periodista): “La infiltració mafiosa al nostra país”.
16.30h. Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo(periodistes de l'equip d'investigació de La Vanguardia).
18.00h. “¿Policies de veritat com a inspiració literària?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor) i Alicia Giménez-Bartlett(escriptora).
19.30h. “Sobre un tal Méndez”, conversa entre Paco Camarasa(llibreter) i Francisco González Ledesma (escriptor).

Divendres 29 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa, Xavier Aliaga (escriptor), Sebastià Bennàssar (escriptor) i Juli Alandes (escriptor).
12.30h. “Literatura urbana: viatjar de la Barcelona de Vázquez Montalbán a la Marsella de Jean-Claude Izzo”. Conferència deGeorges Tyras (Universitat de Grenoble, traductor i estudiós de Vázquez Montalbán i de J.C. Izzo).
16.30h. “Al cor de les tenebres. Immigració i novel·la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor), Raul Argemí(escriptor) i David C. Hall (escriptor).
18.00h. “Els fons negres de La Bòbila, una experiència única”. Conferència de Jordi Canal (director de la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat).
19.30h. Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor).

Tipus de matrícula
Públic en general
Entrada gratuïta amb la inscripció. Inclou el dret d'assistir a totes les conferències i taules rodones dels Premis Octubre.

Estudiants de la Universitat de València
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 30 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March.

Estudiants de la resta d'universitats
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 150 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit, el viatge, l'allotjament, la manutenció i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March. Aquesta matrícula sols es pot gestionar a través dels acords establerts per la fundació amb les universitats respectives.

Notes importants
- Places limitades.
- Moltes universitats convaliden l'assistència als congressos amb crèdits acadèmics de lliure configuració. Informeu-vos-en en la vostra universitat.
- Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrés al núm. de compte deCaixa de Pensions 2100-0700-17-0200341061. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte “Premis Octubre + el nom del congrés específic en què us vulgueu apuntar” i en Nom del beneficiari Fundació Ausiàs March i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció d'“Assumpció Palau” o per e-mail a l'adreça: spalau@octubre.cat

Matricula't

Celebració del Dia del Llibre a l'EPA d'Oliva

2010-05-14T12:01:00.000-07:00

Organitzat pel Centre d'Educació de Persones Adultes d'Oliva, celebràrem el dia del Llibre amb un cartell de luxe, format per Josep Piera, l'autor de l'obra Francesc de Borja, el duc Sant, guanyadora del premi Ciutat de Gandia, Joanot Martorell 2010 de Gandia, Berta García amb la presentació del llibre de poesia: Night-club para alumnas aplicadas, VII Premio Nacional de Poesía “CIEGA DE MANZANARES” 2008, i nosaltres, és a dir Andrea Robles, que tornarem a comentar la novel·la negra La visita del vent, publicada l'any 2009.

L'acte ha estat organitzat per Ela Reig, qui amb una dedicació absoluta va fer d'una idea una gran festa del llibre i la paraula. Tota aquesta meravellosa barreja va néixer dins del primer lliurament del premi de literatura breu i de poesia FPA Oliva Pissiganya 2010, obert a tots els CFPA del territori valencià. L'alumnat va respondre a la crida i ens va enviar narracions breus i poesies, la qualitat dels quals ens va sorprendre i vam tenir l'honor de premiar. El primer premi en la modalitat de narrativa se'l va endur Bulahi Hamadi, el segon premi va ser per a J. Manuel Merino i el tercer premi el va guanyar Vicente Estela i John David va ser el guardonat amb el premi Pissiganya de poesia.

El dia del llibre i aquest primer premi Pissiganya van estar dedicats a Doménec Morell Fullana, antic alumne del Centre, a qui li vam retre un homenatge emotiu i entranyable.

Ens va acompanyar la llibreria La Fona, la qual va vindre amb llibres de tota mena i ens va fer sentir el caliu de la Fira del Llibre, en una ocasió tan especial com és el dia de Sant Jordi, mentre que Ela regalava una rosa a cadascuna de les persones que comprava un llibre a Alicia.

En acabant el Centre ens va acollir al pati amb la música del fantàstic Quartet de corda Paladio, del conservatori de Música d'Oliva. L'exquisida música s'enlairava enmig dels arbres per a anar a l'encontre dels assistents al acte que bebíem un vi, acompanyat d'uns canapès deliciosos. Es veia que la gent es trobava a gust. La festa del llibre es va allargar fins les onze de la nit. A l'endemà vam tornar a la realitat.

La corrupció a València vista des de Mallorca

2010-05-07T14:07:00.000-07:00

Opinió

Sebastià Bennassar, Periodistahttp://www.laveudemallorca.cat/article/122/El+PP+destrossa+Val%C3%A8ncia/lib/resizeImage.php?width=100&height=100&file=.
El PP destrossa València
04/05/2010
A Rita Barberà li diuen a València Godzrita, en clara referència a aquell monstre japonès que anava desmantellant ciutats. Rita Barberà no està sola en la barbàrie, té el suport incondicional de Francesc Camps, conegut com el terror dels sastres, perquè no en compra cap i se n’emporta deu –encara que algú els acabi pagant. Els dos s’han aliat (a Camps no li queda més remei si vol ser president) per destruir el barri del Cabanyal i dedicar-se al que ha fet el PP valencià des que és al poder, canviar la fesomia del País Valencià de connivència amb constructors i altres pagadors de favors. Cal llegir més les novel·les negres que ens arriben del sud: les últimes quatre de Ferran Torrent, La visita del vent d’Andrea Robles, Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, Un crim al palau de Gaitán i Piera per entendre com el crim s’ha instal·lat a les institucions i sembla que ningú no els en treurà –com més fustiga el PP una terra millor són els seus resultats electorals.
Les darreres barbàries d’aquests suposats demòcrates ha estat enviar la policia a colpejar la gent que s’oposa als seus plans urbanístics, com si fos una escena de Robocop. Fa molt de temps que la Unió Europea sap que al País Valencià i des de les institucions es passen les lleis urbanístiques per l’entrecuix (i cadascú sabrà de quin peu coixeja). Ara potser ja saben que també es passen els drets humans pel mateix lloc i en prime time. El que no s’entén és per què els jutges no tanquen Godzrita i Camps per vulnerar una llei superior, la del ministeri de cultura, que protegeix el Cabanyal. Es veu que en aquest país els jutges estan per altres coses i la policia per colpejar i torturar els qui estan al costat de la llei. A València estan passant coses molt fortes, com que el PP, que va tant de legal i constitucionalista, es passa la llei pel forro i a sobre li riuen les gràcies. Si us plau, enviau-hi el follonero i tots els de la Sexta. I als d’Amnistía Internacional, que això del Cabanyal és de jutjat de guàrdia.
http://www.laveudemallorca.cat/article/122/El+PP+destrossa+Val%C3%A8ncia/

Estem signant a Vivers el dia 24

2010-04-22T09:29:00.000-07:00

El dia 24, dia de la mani, veus quin trellat, tenim la caseta de la llibreria L'Esplai per signar-vos La visita del vent, i pel que vulgeu. Us esperem a partir de les cinc de la vesprada.

Ha mort Manel Barrera, coautor de Sang culé

2010-04-08T04:45:00.000-07:00

Ha mort Manel Barrera, que amb Jordi Pijoan-López, va signar dues grans novel·les negres, Sang culé i Tu no m'estimes. Us deixem el link del bloc http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/2010/04/mor-manel-barrera-un-dels-pares-de-sang.html i us posem l'article aparegut a la Vanguardia el dia 3 d'abril.

Adiós a Manel Barrera periodista y co-autor de la novela 'Sang Culé'

Luis Fernández Zaurín | 03/04/2010 - 11:54 horas

El fallecido Manel Barrera

Manel Barrera, (Córdoba, 1955), historiador y periodista que trabajó para el Diario de Barcelona y colaboró en diversas publicaciones como L'Avenç y coautor de dos novelas sorprendentes y sobre todo muy divertidas, luego les hablaré de eso, falleció ayer en L'Hospitalet, donde vivió estos últimos años después de que se le diagnosticara una esclerosis lateral amiotrófica (conocida como ELA).

A mi juicio, la principal característica de su personalidad era la fidelidad. Primero a las dos causas que abrazó desde joven, la cultura catalana y el ser de izquierdas, algo que vivió sin dogmatismos y con la lucidez a la que me refería antes, y luego a la amistad, a la que rindió culto, lo que quienes le queríamos tratamos de devolverle en los últimos años.

De sus últimos años me sorprendió la entereza con la que vivió una enfermedad terrible de la que nunca le oí quejarse ni apenas hablar, salvo en el documental sobre la ELA en el que participó. Su irrupción como escritor con dos novelas, Tu no m'estimes i Sang culé, firmadas y escritas con Jordi Pijoan-López, buen amigo suyo y tipo talentoso como él, no me sorprendió nada.

Manel Barrera escribía, desde siempre, relatos tan originales y tan bien escritos que resultaba muy sorprendente en un "aficionado". Pese a ello (él creía que yo le hablaba bien de sus textos porque era su amigo), me costó convencerlo para que enviara un cuento al Avui, que hace unos diez años publicaba cada domingo uno, aunque siempre de autores conocidos. El relato lo publicaron, claro, lo que le sorprendió tanto como le alegró.

Pero más sorprendente aún han sido las dos novelas, publicadas en Llibres de l'Índex y supongo que al alcance de quien quiera leerlas.

De la primera, Tú no m'estimes, novela de género negro, como la segunda, se dijo en La Vanguardia que era una de las novelas más originales de la temporada.

De la segunda, Sang culé, que ahora mismo se acaba de reeditar, se han dicho cosas como esta que aparece en el blog Andrea Robles és molt negra i criminal: "La sotragada moral dels autors a la societat catalana és considerable. Els personatges, nedant en les aigües tèrboles que remena la fina ironia amb què els carreguen els autors, estan descrits amb quadres sense mancances. Inoblidable el cap de seguretat valencià, el factòtum, el conseller que amaga els secrets inconfessables. Gran troballa la dels detectius gais, una munió de força física i delicadesa veritablement electritzant i suggerent. Com a contrapunt a les històries amb què va topant-se la investigació, la novel.la respira amb la línia narrativa dels cercadors de fitxatges, el fil que arriba directament tramat des de l'anterior novel.la Tu no m'estimes".

No me imagino mejor homenaje a un escritor que leerlo, pero estoy seguro de que si buscan y leen Sang culé, la novela negra del Barça, escrita como ya dije a cuatro manos con Jordi Pijoan-López, me van a agradecer el dato.

Por lo demás solo me queda lamentar lo que se quedó en el tintero –en los últimos días y pese a la gravedad de su estado aún le daba vueltas al argumento de otra novela- y desearle que, por fin, haya encontrado la paz que merecía.

Hasta siempre, Manel!

El Barça literari (I) Sang culé

2010-03-30T10:37:00.000-07:00

El Barça està de moda. Són modèliques les sis copes de la temporada anterior, el joc que enamora, la personalitat de l'entrenador, el sistema de gestionar la pedrera. Prova de la implantació social del club és el fet que també ha arribat a la literatura. Que sapiguem, controlem les dues novel·les negres de Pijoan-Barrera i la de Sebastià Benassar. A més a més l'últim premi Ramon Llull 2009 ha anat a parar a Viçens Villatoro amb Tenim un nom, novel·la amb el Barça com a element cohesionador entre pares i fills. I ara acaba d'eixir el llibre de Laporta Un somni per als meus fills, on el president del Barça parla del club i de Catalunya.

Comentarem en articles separats les dues novel·les negres perquè l'interés s'ho mereix, encara que les dues demanen un tractament de continuïtat ja que comparteixen no només el gènere literari, sinó temàtica: un complot contra la vida de Laporta.

És evident que la personalitat controvertida del president del Barça és un focus d'atracció de fílies, però tambè de fòbies, que són les que enceten el mecanisme de la trama de les novel·les. El fet que els antagonismes contra Laporta vinguen de l'interior en el cas de Pijoan-Barreres i de l'exterior en el de Benassar, donen a les dues històries un estranya complementarietat que ens ofereix una magnífica panoràmica del club dins la societat catalana en ple procés de globalització.

Potser siga aquest últim aspecte el que ve subratllat per Pijoan-Barrera, encara que és fonamental considerar la magnífica descripció que ens fan de les entremaliadures d'una organització que funciona com una maquinària de precisió a l'hora de fer diners.

A Sang culé la mort del president, sense estalviar en cap moment els detalls més escabrosos d'un crim sagnant, violent i tètric (l'assassinat s'efectua als serveis de la llotja presidencial del Camp Nou enmig d'un partit), enceta una investigació que disseccionarà tots els estaments socials i sexuals, des dels neonazis dels Boixos i els més humils jugadors del tercer món, passant pels camperols de la Terra Baixa, l'església, fins a la cúpula empresarial i política.

La sotragada moral dels autors a la societat catalana és considerable. Els personatges, nedant en les aigües tèrboles que remena la fina ironia amb què els carreguen els autors, estan descrits amb quadres sense mancances. Inoblidable el cap de seguretat valencià, el factòtum, el conseller que amaga els secrets inconfessables. Gran troballa la dels detectius gais, una munió de força física i delicadesa veritablement electritzant i suggerent. Com a contrapunt a les històries amb què va topant-se la investigació, la novel·la respira amb la línia narrativa dels cercadors de fitxatges, el fil que arriba directament tramat des de l'anterior novel·la Tu no m'estimes, definida per La Vanguardia com una de les més originals de la temporada. I Sang culé no ha perdut aquesta espenta.

Participants a Olot Negre

2010-03-08T08:57:00.000-08:00

Ja tenim la llista de parrticipants, interessantíssim:

PETROS MÁRKARIS, ANDREU MARTÍN I CARLES QUÍLEZ seran alguns dels convidats.

OLOT NEGRE: TEMPS DE PARAULES, continua desvetllant noms i activitats que es desenvoluparan durant les quatre setmanes del mes d'abril a la ciutat d'Olot que acollirà a nombrosos escriptors, estudiosos i aficionats al gènere negre-criminal.
Organitzat per l'Institut de Cultura de la ciutat d'Olot, la Biblioteca Marià Vayreda i coordinat per Àlex Martín Escribà, el Festival pretén abordar totes les disciplines del gènere i demostrar l'excel·lent estat de salut en què es troba actualment el gènere.
Si fa uns dies anunciàvem les activitats de la primera setmana del festival amb la presència de l'escriptor cubà Leonardo Padura, el llibreter i agitador cultural Paco Camarasa, l'especialista Jordi Canal i la presència de taules rodones i concerts al llarg de tot el mes, durant la segona setmana comptarem amb la presència de l'escriptor grec Petros Márkaris, creador del comissari Kostas Jaritos que ens oferirà una conferència amb el títol Crim i delinqüència. Per la seva banda, Andreu Martín ens parlarà de la seva obra literària amb una ponència al voltant de la Realitat i ficció a la novel.la negra i continuarà la setmana amb el ja revelat Carles Quílez que sota el títol de Del periodisme a la literatura: la recerca de la no-ficció, ens sorprendrà amb alguns aspectes entre les estretes relacions de les dues matèries. Per tancar la temàtica entre ambdues disciplines l’última activitat de la segona setmana tindrà lloc el dissabte 17 amb la celebració d’una taula rodona amb la presència d’escriptors i periodistes com l’esmentat Carles Quílez,Mariano Sánchez Soler, Josep Torrent i Carles Monguilod entre d’altres.

Respecte altres activitats de la segona setmana cal destacar que com cada dimarts es projectarà una pel·lícula de cinema negre i policíac organitzat per la Filmoteca de la mateixa ciutat. Pel que fa als concerts de la segona setmana Dani Nel.lo, Santiago Suarez i Andreu Martín ens oferiran el concert "Un saxo negre". Al final de l'espectacle se servirà un còctel.
A part de les intervencions hi haurà sempre un col.loqui amb el públic.
Per a més informació podeu consultar la pàgina web: www.olotnegre.cat

L'atmosfera negra mallorquina

2010-03-03T12:11:00.000-08:00

La jove alemanya és una novel·la negra que, com fan les bones novel·les (negres o de qualsevol color) ens arriben amb el flaire suculent de l'atmosfera. Em ve al cap la famosa anècdota de Dalí durant els dies dels bombardejos a Madrid qui, preguntat (em pense que per Alberti) què salvaria del Museu del Prado, va dir: “L'aire que conté el quadre de Las Meninas de Velàzquez”.

Perquè l'aire que es respira en les aventures del detectiu Agustí Ferrà és l'alé que transpira Mallorca, Palma, més ben dit, el ser mallorquí. En efecte, La jove alemanya és una investigació al voltant de l'essència mallorquina. El mètode no pot ser més descriptiu: com un motlle que reflecteix el negatiu de la figura, la mallorquinitat ha d'eixir fora quan es contraposa a l'allau de visitants que han fet de l'illa un mirall turístic on es difícil reconèixer-s'hi. I com no, l'element germànic ací no podia faltar, com a factor predominant del canvi i com a element fonamental de la trama, amb viatge a Berlín inclòs.

El detectiu, que recorda al Lluís Arquer de Fuster, un reflex mediterrani del detectiu americà, està angoixat pels problemes de diners que podrien resoldre's amb la venda de la casa pairal a Sineu, escenari particularment Montalbanesc. En una de les reflexions al respecte aflora tota la força de les contradiccions que afligeixen l'illa i el protagonista i que, per una altra banda, conformen el personatge com un autèntic antiheroi de la més pura tradició negra. Delecteu-lo:

"Xerraren dels alemanys, del seu caràcter prepotent envers els altres, de l'enfrontament cultural i ideològic que s'ha produït entre ells i els mallorquins, de les culpes de cadascun a l'hora d'enfrontar-se a tota aquesta merda. Els doblers són els que manen. La manca d'una política nacionalista no excloent però sí enèrgica és el que ens fa mal i ens deixa al margen de qualsevol sortida digna. És com si tot fos permés excepte la història i la cultura heretada. Ens queda la llengua malmesa, els costums, les mirades; ens respecten els coquerrois, les gloses i les famoses ensaïmades. Però sobre tot ens sobren polítiques colonitzadores i salvatges, assassines i per això mateix menyspreables. Per tot això i per moltes més coses, li sabia tan greu a Agustí vendre la finca, “perquè si venem l'ànima, Aina, no ens queda altra cosa que la més absoluta misèria”.

Oi que es pot aplicar a altres territoris que coneixeu ben bé?

Sabem que Miquel Vicens Escandell ha continuat la saga amb La soledat del llibreter. La llegirem i la comentarem, no us càpia dubte.

Autors ebrencs

2010-03-03T11:32:00.000-08:00

Sang Culé - Novel·la Negra: Entrevista a El Periódico

Jordi Pijoan-López: «Vam fer faules amb un Laporta polític i la realitat ens ha superat»

El Periódico 03-03-2010

Text: EVA MELÚS

El president del Barça amb aspiracions polítiques ha estat assassinat. Els detectius Espartac Garcés i Mulato Valdés busquen el culpable en un embolic de poder i diners. ¿Ho ha fet el cap de llista desplaçat, l’empresari que anhela el pastís televisiu o els ultres dolguts? Així arrenca Sang culé (Llibres de l’Índex), la novel·la negra de Jordi Pijoan-López i Manel Barrera, que avui es presenta a Abacus.

–¿Laporta s’ha de preocupar?–En el president de la novel·la hi ha gran part de Joan Laporta, però també de Joan Gaspar i de Josep Lluís Núñez. Els personatges són ficticis, encara que molt identificables.
–El seu mor després de saltar a la política, com planeja Laporta.
–Quan vam començar a escriure, l’estiu del 2008, no estava tan clar que ell es dirigís a la política. Hi va haver algun intent i vam exagerar.
–¡El van veure venir!
– És un personatge previsible, tan vanitós que si parla necessita públic. Vam fer faules amb un Laporta polític i la realitat ens ha superat.
–Segueixi endevinant... ¿Com li anirà?
–Ha negociat amb Esquerra i amb CiU, però és un home que necessita protagonisme. Només el podrà tenir en un partit nou com Reagrupament, però s’avorrirà.
–¿De debò?
–Vol ser president i és difícil en un partit petit. És un home de negocis que no perd el temps. Es pot deixar portar per l’eufòria, però quan li passa toca de peus a terra. Tornarà a les seves coses, que les feia molt bé.
–¿El futbol no és un bon trampolí?–Ningú pensa que als polítics els interessi tant el futbol, però van a totes les finals.
–¿I el Barça ve de guanyar-ne sis?
–Ningú elegeix un president de la Generalitat per guanyar sis copes.
–¡El profeta és vostè!
–El Barça és una projecció freudiana de Catalunya. Som un club patidor i una nació patidora. Guanyem, però ens sentim perseguits. Ho vam heretat del franquisme, quan el futbol era l’única forma d’expressió.
–Mostra un panorama corrupte. –Al futbol hi ha corrupció. Estaria bé fer-ne un assaig, però la intenció era entretenir. És la continuació de Tu no m’estimes, amb una mica de Tarantino i de la sàtira de Ferran Torrent.–Vaja, que volien provocar...
–Ens agraden els temes intocables. ¡Fins i tot el Barça de les sis copes! També s’ha de saber llegir.

Tancament de l'Institut d'Estudis Baleàrics

2010-02-22T08:55:00.000-08:00

Sebastià Bennassar ens fa una crida per que signem el seu manifest. Llegiu-lo i doneu el vostre nom a l'adreça ballaruga@hotmail.com.

El manifest diu així:

En defensa de la cultura

Les Illes Balears estan vivint un moment de tragèdia cultural. La situació econòmica, que afecta a tots els sectors productius, està colpejant amb força tant a la indústria com als creadors culturals. En aquests moments és quan més es necessita el suport d’una administració pública que hauria de veure en els creadors de cultura una de les seves principals fonts de recursos de cara a la creació d’una imatge de país a mitjà i llarg termini.

Però sembla ser que les coses no van així. En moments ben durs s’ha reduït la despesa pública del Govern de les Illes Balears en matèria de cultura en un 18% d’un pressupost que ja de per si era minso. Per acabar-ho d’adobar ara es tanca l’Institut d’Estudis Baleàrics, un organisme que en la seva darrera etapa havia contribuït de forma vital a la creació d’una certa imatge de país, perquè era de les poques institucions que es dedicaven a fer cultura en tot el conjunt de les Illes Balears.

Són moltes les persones que no érem del partit polític que ostentava els principals càrrecs d’aquesta institució les que hem trobat a l’Institut d’Estudis Baleàrics una llar, perquè en la seva darrera fase l’entitat havia demostrat el seu caràcter no partidista i havia aconseguit dur endavant projectes culturals, alguns de primer ordre, i sobretot incorporar Menorca i Eivissa en la seva agenda d’actes i prioritats. Per això no s’entén que amb l’expulsió d’UM de les institucions illenques s’hagi decidit clausurar aquesta institució i no optar per deixar-la continuar canviant les persones que hi havia al capdavant.

La situació al Consell de Mallorca tampoc és molt millor, amb una àrea de cultura estrangulada financerament que té problemes per pagar subvencions pressupostades –no és normal que els diners de la Setmana del Llibre en Català hagin tardat tant en arribar- i fins i tot per pagar nòmines de treballadors com les de l’Espai Mallorca, que està desenvolupant una tasca capital per donar a conèixer les creacions culturals illenques en el primer mercat de referència que hem de tenir, que és Catalunya.

Per tot això, i davant de la situació cultural del país, demanam al president del Govern Balear, a la presidenta del Consell de Mallorca i als responsables de les institucions culturals del país que es repensin el desmantellament de l’Institut d’Estudis Baleàrics, que activin polítiques de dotació de fons als pressupostos culturals amb increment de pressupost per via extraordinària i que ajudin decididament a la creació cultural del país. Cultura no pot ser la jugueta de la qual prescindir en una societat que se vol lliure i democràtica. Prescindir de la indústria cultural i dels seus creadors és pa per avui i fam per demà i no ho podem consentir.

ARTICLE DE FRANCESC MOMPÓ: CANAL 9 LA NEGACIÓ DE LA CREACIÓ LITERÀRIA EN LA NOSTRA LLENGUA

2010-02-19T01:41:00.000-08:00

LA ISETA
Els escriptors valencians a Canal 9
FRANCESC MOMPÓ
19 febrer 2010

Si ens atenem al que veiem a Canal 9 hem de deduir, sense cap esforç, que els valencians hem estat incapaços de generar escriptors en valencià –nom que rep la llengua catalana al País Valencià–. Ja podem estar hores i hores davant del televisor que el nostre ens públic, pagat amb els impostos de tots els valencians, no dirà res sobre l’existència d’uns éssers que sembla ser que no en tenen, d’existència. Dic sembla ser perquè haver-ne, n’hi ha bona cosa; i alguns, bastants, d’una qualitat altíssima. Per molt que s’entesten les ones de Canal 9 a negar l’evidència, el nivell de creació literària al País Valencià es pot comparar al de qualsevol altra cultura. Poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes... conformen tota una plèiade de lletraferits que són absolutament invisibles per a un ens que per cultura valenciana entén solament programes d’entreteniment fets la majoria d’ells en castellà i d’una ínfima qualitat. Si alguna vegada es veu impel·lida, per voler donar aparença democràtica de pluralitat, a informar sobre algun esdeveniment literari valencià se’l despatxa en deu segons. Això sí, de seguida donarà pas a cinc minuts sobre el preu de la carxofa, el ferrari de Camps i de Rita; o vint minuts de programació a la connexió amb diversos pobles si és que ha plogut; i quan neva, ja tenim la programació coberta de mig telenotícies.
Dos dels guardons literaris més importants com són els Premis Octubre i els Premis d’Alzira, no meresqueren per als directius de Canal 9 i per als polítics que la mangonegen més enllà d’uns deu segons de programació en les edicions passades.
Afortunadament són unes quantes dotzenes d’escriptors els que dia a dia, des del seu estat de transparència per a Canal 9, continuen escrivint en aquest País, per molt que s’entesten els de Canal 9 a amagar-los.
Valencians, Salut i Terra.

Olot Negra

2010-02-18T03:34:00.000-08:00

'

El
L'Olot, Temps de Paraules reunirà figures de la novel·la negra
Es durà a terme durant tot l'abril
18/02/10 02:00 - OLOT - JORDI CASAS
El cartell de l'Olot, Temps de Paraules. Foto: EL PUNT.
1
Notícies de ...
Olot
'Olot, Temps de Paraules d'aquest mes d'abril vinent reunirà a la capital garrotxina figures destacades de la creació literària i de la crítica del gènere negre de primer ordre. En espera del programa definitiu, els promotors han avançat que seran a Olot autors de la talla de Leonardo Padura i experts com ara Jordi Canal.
La regidora de Cultura, Anna Torrent, i la coordinadora de l'Olot, Temps de Paraules, Carme Simon, van coincidir a destacar que l'abril literari –amb propostes quasi a diari a l'entorn de la literatura– farà aquest any un salt qualitatiu, amb el doble objectiu d'atendre la moda creixent de l'afició a la novel·la negra i de captar públic d'arreu. Totes dues van recordar que el Club de la Lectura que dirigeix el professor de literatura de la Universitat de Salamanca i especialista en el gènere negre, Àlex Martín, ha multiplicat per dos el nombre d'assistents coincidint que està dedicat a aquesta literatura. Per això, el mateix Martín ha estat l'encarregat d'organitzar el contingut de l'Olot, Temps de Paraules. Només ha pogut avançar la programació de la primera setmana, que començarà el dimarts 6 d'abril amb una conferència de Jordi Canal, director de La Bòbila de l'Hospitalet, especialitzada en el gènere negre. Canal tractarà sobre les etiquetes d'aquest gènere. L'endemà, l'escriptor cubà Leonardo Padura parlarà de la seva obra i del personatge estrella de les seves novel·les, el policia Mario Conde.
El dia 9 d'abril, Paco Camarasa, que regenta amb Montse Clavé la llibreria Negre i Criminal del carrer de la Sal de Barcelona i promotor de la BCNegra, parlarà sobre els mítics personatges de novel·la negra Sherlock Holmes, Jules Maigret, l'Agent de la Continental i Philip Marlowe. I tancarà aquesta primera setmana de l'Olot, Temps de Paraules una taula rodona, el dissabte 10 d'abril, sobre els crims rurals, moderada per Àlex Martín.
Carme Simon hi ha afegit que els dilluns de cada setmana vindrà un autor a explicar la seva obra, i que n'hi haurà de catalans, d'espanyols i de la resta del món. Els dimarts a la Filmoteca hi haurà el passi d'una pel·lícula del gènere. Els dimecres, excepte el 21 d'abril, es faran espectacles literaris a l'Orfeó Popular. Els dijous estaran dedicats als escriptors internacionals. Els divendres, a les conferències sobre diversos aspectes de la novel·la negra, a càrrec d'especialistes destacats. I els dissabtes, a les taules rodones. També s'ha programat un espectacle musical amb el saxofonista Dani Nel·lo, amb peces de pel·lícules o inspirades en trossos de novel·les, i dues exposicions, una sobre Holmes i una altra de producció pròpia del Museu de la Garrotxa.

Les impressions de Tià bennasar a València

2010-02-14T13:37:00.000-08:00

diumenge 14 de febrer de 2010

VALÈNCIA EN DIMARTS

A l'Alaris em toca anar assegut d'esquenes, donant-li el cul a la ciutat que m'espera i que m'acollirà durant el dia d'avui. No sé si és un presagi o un símptoma de qualque cosa. En el tren hi ha el brogit insuportable dels empresaris que van a la ciutat i que parlen entre ells, tots quatre, en un perfecte espanyol que fustiga les orelles tant com la presència sobre una de les tauletes del diari d'extrema dreta que fulleja precisament el que va millor vestit i el que sembla més educat de tots ells, l'únic que té el detall d'aixecar-se per anar a parlar pel mòbil a la cafeteria. En arribar, la immensitat de l'Estació del Nord i la bonior climatològica, un taxi fins a l'hotel on dos asiàtics estan fent el registre d'entrada i demanen amb preocupació si els queda molt lluny la fira. Doncs sí. Estam a l'Avinguda del Port -les ofertes per internet són aquestes- i per primera vegada no estic a l'Expo-Hotel, on m'allotjo normalment per allò de recordar les nits dels Octubre. Pujo a l'habitació, correcta, senzilla, còmoda, i baixo a dinar. La paella valenciana és més que correcta, però se m'inflen les orelles sentint de nou converses d'empresaris del PP que diuen que la Rita té raó i que el que s'ha de fer és destrossar el Cabanyal. Fan ganes d'aixecar-se i fotre'ls hòsties fins que rebentin. "Hem de matar més quillos", diu una novel·la, però els objectius han de ser els qui tenen els quartos, els qui creuen que tenen la raó amb els seus euros i el seu ciment. Pujo de nou a l'habitació. Migdiada. Passeig per la ciutat, recórrec l'Albereda pensant en Estellés i en el Salva i en la quantitat de vegades que hem solcat aquests carrers. Passo les torres de Serrans per endinsar-me en la València de sempre, la que paga la pena. Creuament amb el Manel Marí, arribada a l'edifici Octubre, la pau i l'esplendor i l'alegria de veure que mai no ens trauran els símbols, que València és catalana encara que ho vulguin amagar. La Pepa m'espera. L'Emili també, diu que vol muntar quelcom de novel·la negra. Tant de bo fructifiqui. Coca-cola amb l'Esperança Camps i el Xavier Aliaga. Pujam al terrat amb un dels ascensors més impactants del món. La presentació del llibre. Hi ha la Núria Cadenes, com si fóssim en uns octubre. I en acabar, unes cerveses al Lisboa, estibat com sempre. Hora de les desaparacions. Em quedo sol amb la Pepa i anam a la Diabla a sopar, de nou el record del Salva, amanida de formatge de cabra, pasta amb pesto de tomàtiga seca. I ja de nit, taxi fins a l'hotel. València no està perduda, però a poc a poc entre tots, ens estan convencent perquè la deixem morir. Per part meva no serà.

2010-02-06T14:47:00.001-08:00

JAUME FUSTER EN EL RECORD

Demà comença la setmana de novel·la negra de Barcelona i per ventura seria imprescindible recordar que un dia com avui de 1998 les lletres catalanes perdien una de les seves figures més importants: Jaume Fuster. Fuster va ser un home cabdal per a augmentar el nivell de professionalització dels escriptors en català i a més a més va ser el pare del gènere negre en català -juntament amb Tasis i Pedrolo-, però no només això. El millor homenatge que se li pot fer és llegir els seus llibres -imprescindibles per entendre aquest país-països catalans contemporanis- i tenir ben present que tots tenim una tradició. Cal recordar Fuster i cal rellegir Pedrolo, de qui enguany es compleixen 20 anys de la seva mort, un altre dels homenots que hem de tenir a la capçalera.

Setmana negra a Barcelona

2010-02-06T05:25:00.000-08:00

Sebastià Bennassar (Periodista)

Aquesta setmana Barcelona s’ha tintat de sang. No era en un sentit físíc, encara que sí que n’ha correguda una mica perquè la capital catalana de cada dia està més violenta, sinó en forma de literatura. I és que aquests dies Barcelona celebra la sisena edició del festival dedicat a la novel·la negra. Dimecres, a l’hora de la migdiada i a la Capella del carrer Hospital –un espai religiós recuperat, per sort per a la ciutadania- va ser el torn dels escriptors en llengua catalana. La taula rodona estava moderada pel màxim especialista en el gènere, Àlex Martín, i presentaren les seves novel·les Carles Quílez, Sebastià Jovanni, Albert Salvadó, Agustí Vehí i un servidor.

Hi va haver reflexions sucoses i de bon de veres a la tertúlia, però n’hi va haver dues especialment interessants: la degradació del periodisme i de la professió periodística en un temps on hi ha més mitjans i més informació que mai –aportació feta per Carles Quílez- i la fidelitat als ideals i la seva pèrdua feta per Vehí, que ha ambientat la seva novel·la en els dies de la desfeta de la República, quan dos policies han d’intentar mantenir-se fidels als ideals que defensen i a la seva feina quan tot s’enfonsa.

En el món que ens ha tocat viure, en la Mallorca contemporània, les dues reflexions són molt bones i molt lúcides, perquè sembla que hi hagi gent que cregui que ja n’hi prou d’investigar determinades corrupcions, quan realment els fiscals i els jutges simplement estan fent la seva feina, i que els periodistes no tenim cap mena d’ètica ni de respecte cap a la nostra professió. Al contrari. Estam en uns moments en els quals el periodisme està patint tal volta una crisi d’indústria i certament una manca de crítica amb el poder establert. No s’està invertint en formar bons professionals que incomodin amb les seves preguntes i amb el seu posicionament crític, però sovint s’oblida que molts cops la corrupció existeix perquè algú la denuncia i altres la investiguen. Si no viuríem en el miratge de la dictadura conformista. De vegades la novel·la negra ens bones lliçons.

Sebastià Bennasar presenta Mateu el president a València

2010-02-01T11:00:00.000-08:00

MATEU EL PRESIDENT AL BCNEGRA (I A VALÈNCIA)

És un plaer dir-vos que "Mateu el president", la meva darrera novel·la, serà ben present aquesta setmana a Barcelona i la que ve a València. Així les coses, el dia 3 Àlex Martín moderarà la taula dedicada als autors catalans amb novel·la negra en el 2009 -no tots, però sí molts-. Es tracta de Sebastia Jovanni (sensacional la seva "Emulsió de ferro"), Carles Quílez, Albert Salvadó, Agustí Behí i un servidor (espero no deixar-me ningú). Serà a les 16.00 hores a la Capella, al carrer Hospital.

El dia 4, a les 19.30 hores. L'acció es trasllada a l'Espai Mallorca, on parlarem sobre novel·la negra mallorquina amb Miquel Vicens Escandell i el mestre Antoni Serra.

I el dia 9 a València, al centre de cultura Octubre, presentació de "Mateu el president" amb Xavier Aliaga i Esperança Camps fent de padrins de la criatura.

L'autor de la novel·la eterna El vigilant en el camp de sègol ens ha deixat

2010-01-29T03:37:00.000-08:00

28/01/10

HA MORT L'ESCRIPTOR J.D. SALINGER, L'AUTOR DEL VIGILANT DEL CAMP DE SÈGOL

L'escriptor nord-americà J D. Salinger, autor de la novel·la El vigilant en el camp de sègol, ha mort als 91 anys.

Salinger va néixer l’1 de gener de 1919, a Nova York. La vida i la biografia de J.D.Salinger ha estat sempre envoltada de misteri. Es tracta d'un dels millors escriptors i autor de la fantàstica novel·la El vigilant del camp de sègol que ha captivat a molts adolescents de diferents generacions amb la història protagonitzada per Holden Cauldfield i que porta més de 65 milions d'exemplars venuts des de la seva publicació.

A mitjans dels anys 50 J D Salinger va decidir apartar-se del món.
Un conte llarg, Hapsworth 16, 1924, va tancar la seva carrera el 1965 quan va aparèixer a The New Yorker i la crítica va afirmar que era el pitjor que havia escrit. Malgrat la seva reclusió, Salinger havia comentant que seguia escrivint però per a ell.

Comença una nova edició de Barcelona Negra

2010-01-28T13:51:00.000-08:00

Barcelona s'endinsa en el fum del crim

[El Punt, 23 de gener de 2010]

X. Gaillard

La sisena trobada de novel·la negra de Barcelona, que tindrà lloc de l'1 al 6 de febrer, presenta una programació diversa amb 65 autors convidats i gairebé 20 taules rodones i debats, així com un conjunt d'activitats paral·leles. La màfia, la corrupció i, per suposat, la literatura seran alguns dels temes tractats. Per primer cop els organitzadors col·laboren amb la Filmoteca de Catalunya, on es passarà un cicle de cinema negre barceloní; també innoven amb l'ús de la plataforma Twitter per tal d'arribar al públic. La trobada pagarà tribut al vessant policíac de l'escriptor Terenci Moix i tindrà com a invitat estel·lar Ian Rankin, qui rebrà el cinquè premi Pepe Carvalho de mans de l'alcalde. Una exposició recorrerà la trajectòria artística del dibuixant de còmics Jacques Tardi.

El comissari de BCNegra i propietari de la singular llibreria barcelonesa Negra y Criminal, Paco Camarasa, va desvetllar ahir el programa complet de la quasi tradicional trobada hivernal de creadors i lectors de novel·la negra. A mitjan mes es va presentar un primer tast d'esperit policíac: la incursió a Twitter del certamen mitjançant una novel·la escrita a la xarxa amb capítols diaris. Des del 13 de gener, el periodista i escriptor Jordi Cervera ha anat conduint els lectors de la plataforma a través de la trama de Serial Chicken, rocambolesca història que finalitzarà el 5 de febrer coincidint amb la conclusió de la trobada.

L'epicentre de la trobada serà l'espai de la Capella, on tindran lloc la majoria d'activitats. La llista de temàtiques que s'exploraran al llarg dels sis dies és variada. Es debatran les diferències i similituds entre la novel·la històrica i la d'intriga, s'examinarà el món de la corrupció –tot i que el cas Millet, com que està pendent de resolució, no podrà ser comentat– i es parlarà de la màfia, amb la participació de la periodista alemanya Petra Reski. La majoria de taules rodones giraran, no obstant això, al voltant de la narrativa. La secció internacional està capitanejada per Ian Rankin, qui rebrà el cinquè premi Pepe Carvalho en un acte especial al Saló de Cent de l'Ajuntament. Amb el guardó, que pren el nom de l'etern protagonista de les novel·les de Vázquez Montalbán, es reconeix autors amb una llarga trajectòria dins el gènere, i ha sigut atorgat en anteriors edicions a Henning Mankell i Michael Connelly. El novel·lista escocès participarà també en una conversa amb els experts Jokin Ibañez i Fermín Goñi. Debatran també la seva obra el consolidat John Connolly i Don Winslow, revelació de la temporada amb la seva novel·la El poder del gos, profunda crònica del narcotràfic entre els Estats Units i Mèxic. Aprofitant la temàtica, en la setmana següent a la trobada la Casa Amèrica organitza un conjunt de conferències al voltant de la narcocultura.

La reunió no oblida els valors nòrdics. Asa Larsson i Camilla Läckberg conversaran entorn la marcada presència femenina dins la novel·la negra; l'islandès Arnaldur Indridason és el convidat de la secció Illes Negres; i un debat amb els novel·listes Inger Wolf, James Thompson i K.O. Dahl demostrarà que hi ha literatura negra escandinava més enllà de Suècia. I també es repassarà la collita catalana de la narrativa policíaca en una taula rodona on participaran Sebastià Bennasar i Albert Salvadó, entre d'altres.

Mirades al passat

Terenci Moix va publicar dues novel·les negres als anys setanta sota el pseudònim Ray Morel. Aprofitant la reedició dels textos, se li dedicarà una taula rodona en record. Un altre homenatjat és Mario Lacruz, rellevant editor que va començar com a escriptor amb la novel·la El inocente. Els cent anys de la fundació de la CNT també inviten a la commemoració: un debat sobre les relacions entre novel·la negra i anarquisme. I com a novetat, la Filmoteca de Catalunya hi participa mitjançant un cicle de films policíacs rodats a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta, com A tiro limpio o Los culpables.

Camarasa va assegurar que la trobada no seria possible sense «una xarxa de complicitats» i va agrair especialment la col·laboració de la Xarxa de Biblioteques de Barcelona. En la setmana posterior al certamen, diferents biblioteques acolliran xerrades vinculades.

El comissari de BCNegra i propietari de la singular llibreria barcelonesa Negra y Criminal, Paco Camarasa, va desvetllar ahir el programa complet de la quasi tradicional trobada hivernal de creadors i lectors de novel·la negra. A mitjan mes es va presentar un primer tast d'esperit policíac: la incursió a Twitter del certamen mitjançant una novel·la escrita a la xarxa amb capítols diaris. Des del 13 de gener, el periodista i escriptor Jordi Cervera ha anat conduint els lectors de la plataforma a través de la trama de Serial Chicken, rocambolesca història que finalitzarà el 5 de febrer coincidint amb la conclusió de la trobada.

Lloseta: off the record

2010-01-22T11:17:00.000-08:00

Com quan parlàvem de les dificultats per les que passa l'edició en general i la novel·la negra en català en particular. S'hi parlà de l'erràtica política editorial, amb uns directius que es mouen més pels resultats econòmics que per una tasca de promoció cultural. N'eixiren a la llum els sotracs que els autors han de patir fins trobar un editor de confiança, les servituds a què es veuen sotmesos, com la de fer la gira de presentacions, inclús haver-les de pagar ells mateixos.

Després havíem de plànyer la deficient distribució de les editorials menudes, que és on es publica ara la major part de la novel·la negra catalana. Els llibres costa trobar-los, tot i anar a cercar-los a posta, i sovint no eixen de les caixes ni veuen la claror de la llibreria, o han de dormir els somnis dels justos sense que l'escalfor de la mirada dels clients caiga sobre les seues portades girades al sol, sinó condemnats a viure a reculons del món, amb l'única etiqueta del llom, minso i quasi anònim, en un prestatge massa alt o massa baix, inaccessible en qualsevol cas, esperant el trist destí de la devolució o la guillotina.

Trobàvem a faltar la política de les col·leccions ben fetes, aquelles fites mítiques de la Cua de palla o La Negra, on treballaren els mítics Pedrolo i Fuster. Sí, hi ha col·leccions, i ajuden moltíssim a la difusió del gènere, però tan disperses que amb prou feines se'ls nota entitat i on l'autoria autòctona, excepte casos il·lustres, no s'hi deixa veure massa. Falta posar número als exemplars de col·lecció i llançar-los amb una portada o un distintiu que els identifique com a novel·les negres.

Malgrat tot, s'hi respirava satisfacció per la vigoria de la novel·la criminal en l'actualitat i molta il·lusió a l'hora d'exposar els projectes, que anaven a caramull, i que a les trobades memorables com la de Lloseta s’ajuda a fer-ne germinar de nous.

El bloc del mestre Andreu Martin

2010-01-21T04:38:00.000-08:00

Ací teniu el bloc de l'autor referència de la novela negra actual. No us el podeu perdre.

http://andreumartin.wordpress.com

Lloseta negra: la lliçó del mestre

2010-01-11T11:22:00.000-08:00

Andreu Martín, s’envestia amb la seua condició de guru de la novel·la negra per abordar la seua Lliçó Magistral amb un canònic “Estimats germans...” i és que era diumenge, hora de missa de dotze. La celebració del misteri de l’escriptura, on el mestre transmet la seua saviesa als fidels, tingué l’efecte eucarístic de compartir la comunicació de la revelació que havia anunciat dos dies abans. I efectivament, al tercer dia la parròquia entregada va ser testimoni de la transfiguració de la Veritat. Però, ja sabeu com domina el mestre les entreteles del suspens, els iniciats haguérem d’esperar fins al final per veure la llum.

Com feia l’inefable Quim Monzó quan es remuntava als grecs per explicar l’origen de qualque cosa, Martí també va viatjar a la Grècia clàssica, però no per buscar l’argument d’autoritat, sinó per carregar-se’l. Que no, que la novel·la negra no comença amb Èdip. I jo que pensava que aquesta era la primera i més perfecta novel·la negra perquè el detectiu és el mateix asassí. Així comencen les adhesions incondicionals, trencant-se-li a un els esquemes més arrelats.

Que no, va dir Andreu, que la novel·la negra comença amb Poe. L’escriptor americà, turmentat per la vastitud del món i la seua inabastable complexitat, un ésser atabalat pel misteri de l’existència que va voler exorcitzar amb alcohol, les drogues i l’esoterisme, un bon dia, potser incapaç de reconstruir-se a si mateix després d’una monumental ressaca, va decidir assentar el cap, casar-se i habitar una casa. I és aquí on apareix la mirada racionalista que dissipa la boira espiritista. Escriu Els crims de la rue Morgue, La carta robada, L’escarbat d’or i el Misteri de Marie Rouget, relats on el misteri es pot explicar per mitjans racionals i un exercici deductiu. És la mirada que inspirarà després els detectius Sherlock Holmes o els d'Agatha Christie en el que es ve anomenant la novel·la de misteri o novel·la enigma.

Després creuarà l’oceà i amb autors de la talla de Hammet i Chandler prendrà contacte amb la realitat, on el crim organitzat estableix dominis impensables a Europa. El detectiu recorre la misèria i la sordidesa d’una societat implacable amb el dèbil i la novel·la es fa social. Es fa negra.

Però no penseu que una novel·la és negra perquè s’implique socialment i denuncie les injustícies dels poderosos. Una novel·la negra, el primer de tot ha d’estar ben escrita.

En què consisteix la construcció modèlica de la novel·la negra? Doncs en saber plantejar al lector el joc d’un misteri que s’ha de resoldre per procediments analítics i racionals i on el lector ha d’entrar no sols per satisfer la seua curiositat, sinó per sentir-se'n partícep, amb l’exercici de la seua intel·ligència, del joc intel·ligent de símptomes, pistes i deduccions lògiques que acaben amb la composició lògica d’un mosaic que explica el problema plantejat. I en el procés, evidentment, hem de descriure l’entorn, les relacions socials, de domini i alienants que determinen els personatges i les respostes als conflictes. Ha d’aparéixer-hi la crònica social, més o menys realista, més o menys truculenta, però sols com background del joc entre autor-lector.

I ací ve la revelació quasi divina. Conta Andreu que a Xile li van fer una pregunta que el va empipar, perquè no va saber respondre. –És Hammet i Chandler novel·la negra? –I tant –va respondre sense pensar-s’ho massa. Però sabent que havia estat una resposta per eixir del pas, la pregunta el va estar rondinant tota la nit, fins que se li va fer la llum, se li va aparéixer la Immaculada Concepció i va veure. Sí, va veure que Hammet i Chandler, considerats els pares de la novel·la negra, haurien de situar-se dins de la categoria de la novel·la enigma. Tal volta per això llegim en una de les novel·les de Martín amb més contingut metaliterari, Amb els morts no s’hi juga, que no es pot buscar realisme als diàlegs de Chandler, més propis d’un guió surrealista dels germans Marx, que és d’allò més formulístic trobar el culpable sempre en la dona, eixa femme fatale equiparada funcionalment així al majordom de les novel·les d’Agatha Christie.

I és que la concepció del joc és fonamental per comprendre la narrativa de Martín. Aquest hi va portar l’anàlisi psicoanalític com a un joc semblant al que es proposa la novel·la negra: explicar-se per medis racionals determinants comportaments i reaccions, un instrument indispensable que s’afegeix al sociològic per comprendre el Mal i les seues manifestacions. Perquè en realitat del que parla l’autor és de les seues pròpies pors i angúnies. En principi la por és, per preventiva, beneficiosa. Posava l’exemple de la paranoia com a una reacció psicològica de supervivència: tots ens agafem la cartera quan se’ns apropen dos homes en el metro atapeït, i si no ho fas: estàs dient-los que et roben. Ara, una altra cosa diferent és pensar que tots et persegueixen, aleshores allò que era benèfic agafa tintes de patològic. La maldat produeix por, siga perquè la patim o la provoquem perquè perilla la nostra seguretat, siga perquè ens veiem amenaçats per la maldat. La por és l’element generador que produeix reaccions violentes, que al mateix temps produeix més por i més violència. Això inevitablement apareix a les novel·les. L’autor, diu, és una màscara, amb la qual manifesta les seues pors a través dels personatges i les situacions. I la màscara és més opaca quanta més voluntat hi ha de confessar-se obertament.

Així que –i és una antófona pròpia– cerqueu l’autor en les seues novel·les, no pas a les seues memòries.

Estem en la llista dels més prestats tot i que estem al número 23

2009-12-30T06:46:00.000-08:00

LA LLISTA DELS LLIBRES MÉS PRESTATS D´AUTORS CATALANS A LA BÒBILA

1. La Mala dona/ Marc Pastor
2. L'Home del quiosc/ Ton Creus
3. Nits/ Carles Martín Fumadó
4. Obaga/ Albert Villaró
5. Assassinat a "El Club"/ Jordi Sierra i Fabra
6. El Raptor de gnoms/ Jordi de Manuel
7. De tot cor/ Andreu Martín
8. Tots els camins porten a Romania: un cas del detectiu Rafel Rovira/ Ramon Usall i Santa
9. Mans lliures/ Jordi de Manuel
10. Mossegar-se la cua/ Manuel de Pedrolo
11. Pròtesi/ Andreu Martín
12. La Mort al migdia/ Llàtzer Carles
13. Cabells porpres/ Jordi de Manuel
14. Amb els morts no s'hi juga/ Andreu Martín, Jaume Ribera
15. Cop a la Virreina/ Andreu Martín, Carles Quílez
16. La Petita mort/ Roser Caminals
17. Joc de claus: [el segon cas del detectiu Àngel Esquius]; Andreu Martín, Jaume Ribera
18. Judici final/ Ferran Torrent
19. El Blues de la setmana més negra/ Andreu Martín
20. Forasters/ Rafael Vallbona
21. Café-café/ Ramon Grau Paches
22. La Solitud de Patrícia: una novel•la de ficció creada a partir d'una història real/ Carles Quílez
23. La Visita del vent/ Andrea Robles

Facilitada per Jordi Canal Biblioteca La Bòbila

Entrevista del suplement de cultura del Diari de Balears

2009-12-29T14:13:00.000-08:00

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS 19 DE DESEMBRE DEL 2009

Andrea Robles Escriptors

Andrea Robles són els autors de La visita del vent, una de les novel·les negres de l’any. I fer-los aquesta entrevista és un rar privilegi. La feim a tocar de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, en el cor de la València més catalana, la que varen erigir els homes i dones que acompanyaren Jaume I en la conquesta. I és un privilegi perquè no passa sovint que els llibres s’escriguin a quatre mans. Gregorio Royo i Maria Teresa Enrique són Andrea Robles, l’autoria que s’amaga al darrere d’una novel·la negra de les de tota la vida, amb sang i fetge i emoció fins al final, i que s’ha convertit en una de les sorpreses de la temporada, La visita del vent.

Com a Andrea Robles contesten les nostres preguntes.

Per què aquest pseudònim?

És un homenatge a la novel·la negra mediterrània; en primer lloc a Andrea Camilleri, que ret homenatge a Montalbán creant Montalbano com a personatge; i continuam el cercle amb Robles, la traducció de Carvalho al castellà. És un homenatge a la novel·la mediterrània, que és la que ens inspira i la que ens agrada.

Què suposa escriure a quatre mans?

En el gènere negre hi ha una certa tradició, d’aquesta escriptura en comú, però sobretot el que implica és un exercici de tolerància i un debat constant en les diferents situacions de la novel·la. Nosaltres volíem que fos una novel·la molt oral, en la línia d'Elmore Leonard, que té uns diàlegs molt bons i que és el que més hem assajat.

En la vostra novel·la hi ha alguns moments de road movie, molt a l’estil de Jaume Fuster a La Corona valenciana. És la millor manera per mostrar el país?

Bé, de fet nosaltres citam Jaume Fuster al principi. Donam molta importància a l’autopista perquè el País Valencià és allargat i la gent dels pobles veïns sovint no hi té cap contacte. L’AP7 ha creat una falsa valencianització, i el viatge típic és del nord al sud, encara que a la novel·la de Fuster sigui a la inversa.

El vostre llibre ha estat editat en una editorial petita i de cop i volta enguany l’hem pogut veure com un dels més demanats a les biblioteques de Catalunya a l’estiu...

Sí. La veritat és que no n’havíem fet cap publicitat especial. Havíem enviat el llibre a la llibreria Negra i Criminal i des d’aquí ens van recomanar que en féssim arribar un a Àlex Martín i un altre a Jordi Canal, i la nostra sorpresa va ser que l’agafassin per a les biblioteques, perquè això significa que arriba a molts lectors.
El llibre ja havia estat entre els finalistes d’un premi Ciutat d’Alzira, o sigui que el que sí que podíem dir és que ja havia agradat a públics molt diferenciats.

Per a quan noves aventures de la mà d’Andrea Robles?

Bé, hi ha un segon llibre per al 2010, però encara hi ha alguns detalls que s’han de discutir. El que sí que tenim clar és que hi mantindrem el protagonista.

Un protagonista singular, perquè fins ara coneixíem els negres escriptors, però el vostre agent de l’ordre té a una negra fent de lectora...

És una cosa de parella, que ve de l’experiència pròpia. Nosaltres agafam molts de llibres de la biblioteca i després van passant els filtres de recomanació dins de la pròpia parella, i a la novel·la és la parella del Jordi qui té els gusts més cosmopolites, i per això li fa de negra lectora.

És una novel·la negra amb una forta càrrega psicològica...

Sí, volíem tractar el tema de l’ètica i que la configuració i la lluita contra el mal homarcàs tot. I nosaltres som lectors de gènere negre i les nostres referències demanaven aquesta càrrega psicològica.
A banda d'aquesta idea hi ha la lògica i evidentment intertextualitat que forma part de l’essència de la novel·la, ja que està farcida d’homenatges i influències.

Hi ha una notable tasca de descripció del País Valencià i de la seva societat mutable, especialment pel que fa a l’àmbit agrícola...

Clar: és que la societat del País Valencià és dual, hi ha la gent del poble i de la ciutat i hi ha la sensació que els dels pobles no són de València, i manco si parlen valencià, quan avui dia, amb la societat globalitzada, València ho és tot i a Gandia o Oliva et pots trobar els mateixos problemes.
Nosaltres no podíem no parlar d’aquesta realitat perquè la coneixíem i coneixem la ciutat vivint al camp, hi hem vist la transformació de la ciutat i a la vegada com el camp s'està buidant perquè l'agricultura tradicional se n'ha anat en orris, la taronja està arruïnada i el llaurador no té perspectives. S'està produint una brutal conversió del camp en sòl urbà, i això és el que s'està transformant.

Poesia negra

2009-12-11T13:14:00.000-08:00

Existeix, la poesia negra?

Les Jornades de Lloseta Negra plantejaren un repte sorprenent: existeix la Poesia Negra? Un assumpte gens intranscendent, ja que el paradigma de text criminal és, essencialment narratiu.

Ja érem conscients que bebíem veritables glops de poesia llegint novel·la negra. Així, de pensada, us recordaré els versos “La mandíbula de Sam Spade era llarga i prima i el mentó una V sobre la V més flexible de la boca”, o aquesta escena de Martín: “Briz va creuar els braços, li va agafar la mandíbula, va desencreuar els braços amb un moviment brutal i va sonar un cruixit tan terrible, tant gelat, que va solidificar l’obscuritat del Charco de San Ginés i va fer emmudir, per un moment, les rumbes gitanes procedents d’algun bar proper i el mateix fragor del vent”. I que dir de la concisió d’Izzo: “La Lole et mirava. Tu havies buidat el got. Lentament. Amb aplicació. Havies pres una decisió. Te n’anaves. Te’n vas anar. Sense dir-li una paraula al Manu, l’únic amic que et quedava. Sense dir-li una paraula a la Lole, que acabava de fer els vint anys. Tu te l’estimaves. Vosaltres us l’estimàveu. El Caire, Djibiti, Aden, Harar. L’itinerari d’un adolescent atardat. I després, la pèrdua de la innocència. De l’Argentina a Mèxic. I per fi, Àsia, per acabar-te de desenganyar. I una ordre de detenció internacional al cul”. Poseu un final de vers en lloc del punt i tindreu un evocador poema narratiu.

Evidentment, és la narració la que mana en poesia negra, com el delirant i irreverent Betlem que ens recità a Lloseta el poeta Pau Vadell. Però entre la diàgesi, apareixia la suggerència, l’evocació dels poemes de Bennasar i el sorprenent poema que va composar Andreu mentre parlava Jordi Canal, doncs, deia ell, ja ho sabia tot d'ell. “Vine, nena,/ no tingues por,/ no et faré mal,/ ....” o alguna cosa semblant, esfereïdor el fora de camp, no creieu?

Ací teniu alguns dels poemes que va recitar Bennasar i que graciosament ens ha deixar que els pengem al bloc. Espere que us agraden:

El riu

Sempre arriben les aigües calentes

al marge Sud del riu,

que és on van a parar els cadàvers,

cares inflades que amaguen

la veritable causa de la mort.

Hi ha, a la llunyania, polígons

i escorxadors,

on descarreguen caixes estibadors

agremiats a sindicats

que practiquen boxa a la nit

en gimnasos sempre massa bruts.

És gent que menysprea per sistema

els polis massa corruptes

que el somni americà és quasi sempre un malson.

A la riba sud dels rius

hi ha massa aigua que s’escola

arrossegant la fi del dia.

De l’última dia. O del primer.

Sonen les sirenes i comença la funció.

Femme Fatale

Pot ser rossa o morena

o no tenir més que

unes llargues cuixes fluvials,

indòmites,

que incitin a l’escriptura torrencial.

Normalment serà dolenta

però l’infern és ple

de persones amb sex appeal.

Recorrem al francès per definir-les

perquè ens creiem cosmopolites

i universals.

Al final, però, resultam

barroers per previsibles

enamorats fins a l’escena final.

Dones així

n’hi ha a cada semàfor.

Però dissimulen.

Sicília

Corre en Salvo Montalbano

entre una pluja de trets

i de memòria.

Maten més els records que les bales.

Estudiant el gènere negre

2009-12-09T10:33:00.000-08:00

Les Jornades de Novel·la Negra Catalana a Lloseta giraren al voltant de l’homenatge a Andreu Martín, però serviren per fer un tomb a l’actualitat i problemàtica del gènere que desperta no

sols passions lectores, sinó també l’ull crític de l’investigador.

Sí, estimats, hi ha qui es dedica, amb cura d’entomòleg, a remenar i treure els ets i els uts d’aquest qualificat com a subgènere literari.

Exemples que es presentaren a Lloseta en foren Álex Casadesús amb una tesi sobre la novel·la negra a ses Illes, on demostrà la vitalitat del gènere a partir de referents mítics de Maria Antònia Oliver, o Antoni Serra a les plomes actuals de Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal, Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney. És aclaparador constatar tan prolífic panorama, que, seguint la

proporció poblacional valenciana ens hauria de donar una quarantena d’autors. Casadesús subratllà la reflexió per la llengua i pel territori i, cosa particularment curiosa, el fet que l’acció haja de traslladar-se a l’exterior de l’illa, com si aquesta romangués menuda per a l’àmbit de la trama o la projecció psíquica de l’autor illenc.

Un altre dels investigadors en fou Àlex Martín, professor de català a la Universitat de Salamanca, on organitza El Congreso de Novela y Cine Negro, autor del molt valuós estudi Catalana i Criminal i d’una tesi sobre Tasis, Fuster i Pedrolo, qui, amb Sebastià Bennasar, ens dugué per l’allau de l’obra d’Andreu Martín, dura feina la de revisar les seues vuitanta novel·les, quina de més bona, i més de cent publicacions. D’entre totes les característiques ressaltades, ens quedem amb una: el domini de tots recursos narratius, fins i tot els dels paranarratius, com el de la poesia, una vessant desconeguda en Martín i que ens reservà l’endemà, on posà de la seua part per demostrar que existeix la poesia negra. A la propera entrada ho veurem.

Jordi Canal, director de la Biblioteca de la Bòbila, ens parlà de deu anys dedicats a gestionar un fons de cinc mil volums de novel·les i assajos sobre el gènere i unes dos mil cintes de pel·lícules negres. És la biblioteca d’Alexandria del gènere que irradia llum des de l’Hospitalet. Ell ens parlava d’altres més massives d’allà del nord, però aquesta és la nostra, i ens l’estimem més que no cap altra.

Article del Diari de Balears sobre Lloseta Negra

2009-12-08T10:54:00.000-08:00

"Han tocat na Negra!"

[DBalears, 28 de novembre de 2009]

Alguna cosa va passar ahir vespre a Lloseta. Fins allà s’hi desplaçaren escriptors i estudiosos com Àlex Martín, Àlex Casadesús i Andreu Martín. Tots ells s’han posat a investigar entorn d’un fet: la mort o la supervivència de les novel·les

negres, un gènere cada dia més de moda

Text: N. Martí

PALMA El poble s’aixecà commocionat. Als carrers del voltant del teatre encara es podia sentir l’olor de pólvora i a plaça no es parlava de res més. “Han tocat na Negra! Han tocat na Negra!”, clamava l’amo en Biel amb els companys de partida. No se’n sabia avenir. Ell era dels més afectats. Investigadors d’arreu havien vingut expressament de més enllà dels límits de l’Illa. Un d’ells era Àlex Martín, principatí, professor de català a la Universitat de Salamanca, centre on havia gosat presentar una tesi doctoral sobre la novel·la negra en català de Rafael Tasis, Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. Ell més que ningú sabia que no corria perill, que na Negra se’n sortiria, d’aquesta. “Com està na Negra?”, li preguntaven els periodistes locals que s’havien desplaçat fins al lloc dels fets.“Està més bé que mai –deia l’expert –. Durant la dècada dels noranta, la novel·la negra en català pràcticament va desaparèixer. Col·leccions com La Cua de Palla d’Edicions 62 i La negra de Magrana van morir, i ara no només han tornat a reviscolar, sinó que ho fan ambmolts més escriptors. La veritat és que estam en un moment en què no hi havíem estat mai i del qual podem presumir”.

La resposta de Martín, certament, tranquil·litzà els llosetins, però encara quedaven molts serrells per tancar el cas. Què passaria amb Mallorca després d’un fet com aquest? I na Negra, quin era el futur que l’esperava després del tràgic tiroteig de divendres vespre? Àlex Casadesús també s’hi desplaçà des de la Universitat de les Illes Balears. Ell era l’encarregat de valorar des d’un punt de vista local el futur de na Negra. “A les Illes, la novel·la negra té molt bona salut. Hi ha una sèrie d’autors com Sebastià Bennasar, Miquel Vicens Escandell, Miquel Àngel Vidal,

Guillem Rosselló Bujosa, Pere Joan Martorell i Àlex Volney que estan donant una nova vida a la novel·la negra. Hi aporten una crítica social i un retrat de la societat en què vivim que no havia fet la generació predecessora”, apuntà el professor, qui també lamentà “que aquests escriptors no siguin encara prou coneguts dins i fora de Mallorca. Tots perdemvel nas per fenòmens com el d’Stieg Larsson i no sabem valorar allò que tenim al costat”, sentencià.

I per a tot aquest reviscolament de na Negra,que ja al migdia sortí de la Unitat de Cures Intensives, fou cabdal la presència i la tasca duta a terme per Andreu Martín. A Lloseta, fou rebut per molts com un heroi digne d’un homenatge. El mateix Àlex Martín exposava: “No es pot dubtar que estam davant un dels més grans de la novel·la negra en català i en castellà. Ell és un escriptor amb moltes històries al cap i les sap explicar de manera que enganxen ràpidament el lector”. Casadesús també hi intervingué: “Tracta les situacions de manera tan realista i fàcil que fa que tu de seguida et sentis identificat amb el que et conta”.

I així fou com, de capvespre, Andreu Martín, autor de llibres com De tot cor (el seu darrer publicat per Bromera) i de clàssics juvenils com No demanis llobarro fora de temporada, fou homenatjat al teatre del poble. “El mestre”, com així el definiren molts dels seus col·legues,

considerà el cas de na Negra com “un joc divertit que es fa amb el lector i també ambla societat, ja que és a través d’aquest joc que s’analitza la seguretat ciutadana i les pors que aquesta ens produeix”. Així mateix, reconegué que durant molts anys la novel·la negra fou silenciada i menyspreuada, però que ell sempre li fou “fidel”, fins i tot “quan tothom en desertava”. “Ha estat la meva tossuderia, la meva insistència i lameva voluntat de fer-ne estudis teòrics els que m’han portat avui aquí”, reconegué Martín.

Desenllaç net de sang

Al final, després de l’ensurt inicial, la ciutat se n’anà a dormir molt més tranquil·la, però na Negra continuava debatent-se entre la vida i la mort. El festival que s’havia organitzat en honor seu, el Lloseta Negra, es mantenia en marxa. De Palma partia avui mateix un autocar negre i foren altres experts, com el bibliotecari Jordi Canal, del centre La Bòbila de l’Hospitalet; els escriptors Miquel Vicens Escandell, Maite Enrique, Gregorio Royo, Jordi Pijoan i Sebastià Bennasar; els periodistes Pere Morey Servera, Francesc Izard, Josep Joan Rosselló i Elena Vallés; i el poeta Pau Vadell els encarregats de vetlar na Negra. Demà, el mestre Andreu Martín en farà la cura final amb una classe magistral. Na Negra s’ha salvat i els seus compulsius lectors tindran encara molta de sang i molts de crims per alimentar-se durant la resta de l’any. El poble de Lloseta respira de nou tranquil.

Lloseta com a referent del gènere negre

2009-12-01T14:55:00.000-08:00

Lloseta Negra, una valoració

El fascinant viatge a Lloseta, la més negra de les localitats del nostre assetjat però vigorós àmbit lingüístic, ens deixà un molt agradable gust de boca difícil d’oblidar. En primer lloc per l’atenció rebuda i la cordialitat de l’ambient. Després perquè ens sentírem protagonistes immerescuts de l’homenatge a Andreu Martín, una figura de primera línia en la novel·la negra, un inexhaurible fons de trames, un volcà de bon humor que no se’l va guardar en el tracte personal amb tots nosaltres.

L’interés dels temes triats i la presentació en diversos formats feren que les sessions s’empassaren el temps sense que ens n’adonàrem i amb la sensació que s’hi quedaven moltes qüestions formant-se i covant-se després en les més plaentes converses de menja i vetlla. Al llarg d’aquestes entrades al blog anireu seguint, si voleu, els episodis apassionants d’unes Jornades com no hi ha enlloc. Chapeau a l’organització, Chapeau a Sebastià Bennasar, el geni ordidor d’una convocatòria que agafa espenta amb la força de les idees genials.

Fascinant Lloseta Negra.

2009-11-30T10:02:00.000-08:00

Diari de Balears, 29 de novembre de 20009

La capital del gènere negre

LLOSETA El color negre envaí ahir el teatre de Lloseta durant la segona jornada del Festival de novel·la negra en català, que enguany ha arribat a la tercera edició.

Després de l’acte de divendres per honorar Andreu Martín, a càrrec d’Àlex Martín i de Sebastià Bennasar i amb la projecció d’un audiovisual sorpresa dedicat a l’homenatjat, l’atenció de les sessions d’ahir se centrà en les reflexions sobre el gènere policíac.

D’aquesta manera, els amants de la novel·la negra pogueren gaudir d’un dels plats forts del festival amb les paraules i les perspectives que s’exposaren a l’espai teatral de Lloseta.

La primera intervenció de la jornada començà amb el record dels deu anys de la biblioteca La Bòbila, amb la veu de Jordi Canal.

Amb el títol Collita negra, autors com Andrea Robles, Miquel Vicens Escandell, Sebastià Bennasar i Jordi Pijoan reflexionaren sobre els llibres que han publicat, a més de fer referència a la realitat actual vinculada al gènere.

Els escriptors varen desgranar l’essència de les seves obres i també varen tenir temps per a l’humor i les bromes sobre la teràpia i la novel·la negra. A més, cal destacar-hi la participació del públic, amb preguntes i opinions sobre el tema.

Les reflexions continuaren amb Premsa, perspectiva i país, amb Josep-Joan Rosselló, Elena Vallès i Pere Morey Servera. El punt final de la segona jornada es va escriure a l’espai teatral amb un recital de poesia negra a càrrec de Pau Vadell i de Sebastià Bennasar.

El tercer simposi sobre les edicions d’aquest gènere en català acaba avui al teatre de Lloseta amb la lliçó magistral que es preveu que hi ofereixi el premi Nacional. Andreu Martín.

• M.Poquet

Crítica de La visita del vent al suplement de cultura l'Espira

2009-11-08T07:12:00.000-08:00

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 430 / 7 DE NOVEMBRE DEL 2009

EL BON VENT BUFA DEL SUD
La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60 €

Text: Sebastià Bennasar ballaruga@hotmail.com

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/648/2

Que la novel·la negra en català està passant per una segona joventut després del boom dels tardovuitantes dels primers noranta és una cosa que queda clara quan es repassa la nòmina d’autors i llibres que s’han publicat en els darrers deu anys, i molt especialment en els darrers quatre, sembla que hem assistit a un ressorgiment del negre com a fenomen mundial. I si bé continuam mancats d’una gran col·lecció com reclamen els especialistes i els estudiosos del gènere, allò que sí que es pot constatar és que el gènere està ocupant amb notable intensitat els catàlegs generalistes de moltes editorials. I que també esdevé una proposta interessant en el conjunt que proposen les editorials petites –ep, amb una tasca constant i fermaque s’ha de seguir perquè sovint són les que proposen noves tendències i coses diferents.

I que la novel·la negra en català ha tengut notables conradors en el País Valencià també és quelcom fora de dubte. El que ja no estava tan clar és si hi hauria relleu per als Ferran Torrent i companyia, però en els darrers anys s’ha resolt el dubte. I una de les darreres aportacions a l’esvaïment d’aquesta incertesa arriba de la mà d’Andrea Robles i La visita del vent, que ha publicat l’editorial Riu Blanc.

En aquesta primera novel·la, Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir).

La trama de la novel·la és senzilla d’explicar fins allà on es pot contar sense privar-vos dels misteris necessaris d’una lectura d’aquest tipus: una partida de drogues ha d’arribar al País València. Un colombià ha de supervisar l’operació. I pel mig hi ha uns diners desapareguts, els complexos entramats de les xarxes de neonazis al País Valencià, una dona fatal i policies (bons i corruptes, com sempre). Tot això trenat amb molta habilitat per Andrea Robles –un pseudònim que dirà molt als lectors de novel·la negramediterrània per tot l’homenatge que hi ha a Camilleri i a Vázquez Montalbán- per aconseguir una novel·la que es llegeix amb molta celeritat, amb un ritme frenètic.

El principal encert de la novel·la és la caracterització de la parella de policies protagonistes de la trama i també el domini en la dosificació de la informació. Administrar amb mestria què es conta i quan es conta és una de les coses més importants en la narrativa negra i aquesta parella que escriu
a quatremans ho fa a la perfecció. Si no seria impossible mantenir l’atenció fins al final.

Puc dir-vos, a més a més, que les darreres quaranta pàgines són gairebé d’infart, com manen els cànons. El domini del llenguatge audiovisual, la plasmació estètica de les escenes d’acció i la successió dels esdeveniments fan que la novel·la transiti amb celeritat i que la seva lectura produeixi el plaer d’assistir a un text ben trenat. També s’ha de dir que la novel·la va de menys a més fins a l’apoteosi final, i si bé al principi hi ha algun diàleg que tal volta trontolla una mica i alguna descripció enrevessada això ràpidament se supera i La visita del vent guanya agilitat fins al vertiginós final.

Després de la lectura només podem desitjar que Andrea Robles no es quedi en aquesta flor primerenca i ràpidament puguem tenir notícies fresques del Sud del País. I posats a fer, per tal d’arribar a la perfecció, que hi hagi una tasca d’edició encara més polida que llevi algunes de les errades ortogràfiques detectables. Llavors ja haurem tocat el cel amb un dit.

La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60

Crítica de La visita del vent a l'Espira, suplement de cultura

2009-11-08T07:07:00.000-08:00

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 430 / 7 DE NOVEMBRE DEL 2009

EL BON VENT BUFA DEL SUD
La visita del vent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60 €

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/648/2

En aquesta primera novel·la,Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir)

Que la novel·la negra en català està passant per una segona joventut després del boom dels tardovuitantes dels primers noranta és una cosa que queda clara quan es repassa la nòmina d’autors i llibres que s’han publicat en els darrers deu anys, i molt especialment en els darrers quatre, sembla que hem assistit a un ressorgiment del negre com a fenomen mundial. I si bé continuam mancats d’una gran col·lecció com reclamen els especialistes i els estudiosos del gènere, allò que sí que es pot constatar és que el gènere està ocupant amb notable intensitat els catàlegs generalistes de moltes editorials. I que també esdevé una proposta interessant en el conjunt que proposen les editorials petites –ep, amb una tasca constant i fermaque s’ha de seguir perquè sovint són les que proposen noves tendències i coses diferents.

I que la novel·la negra en català ha tengut notables conradors en el País Valencià també és quelcom
fora de dubte. El que ja no estava tan clar és si hi hauria relleu per als Ferran Torrent i companyia,
però en els darrers anys s’ha resolt el dubte. I una de les darreres aportacions a l’esvaïment d’aquesta incertesa arriba de la mà d’Andrea Robles i La visita del vent, que ha publicat l’editorial
Riu Blanc. En aquesta primera novel·la, Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo, que han estat periodistes i que actualment són professors, ens demostren que el País Valencià té una realitat amagada molt més sòrdida que la que pot aparèixer a les planes dels mitjans de comunicació (i ja és dir).

La trama de la novel·la és senzilla d’explicar fins allà on es pot contar sense privar-vos dels misteris necessaris d’una lectura d’aquest tipus: una partida de drogues ha d’arribar al País València.
Un colombià ha de supervisar l’operació. I pel mig hi ha uns diners desapareguts, els complexos
entramats de les xarxes de neonazis al País Valencià, una dona fatal i policies (bons i corruptes, com sempre). Tot això trenat amb molta habilitat per Andrea Robles –un pseudònim que dirà molt als lectors de novel·la negramediterrània per tot l’homenatge que hi ha a Camilleri i a Vázquez Montalbán- per aconseguir una novel·la que es llegeix amb molta celeritat, amb un ritme frenètic.

El principal encert de la novel·la és la caracterització de la parella de policies protagonistes de la
trama i també el domini en la dosificació de la informació. Administrar amb mestria què es conta i
quan es conta és una de les coses més importants en la narrativa negra i aquesta parella que escriu
a quatremans ho fa a la perfecció. Si no seria impossible mantenir l’atenció fins al final.

Puc dir-vos, a més a més, que les darreres quaranta pàgines són gairebé d’infart, com manen els cànons. El domini del llenguatge audiovisual, la plasmació estètica de les escenes d’acció i la successió dels esdeveniments fan que la novel·la transiti amb celeritat i que la seva lectura produeixi el plaer d’assistir a un text ben trenat. També s’ha de dir que la novel·la va de menys a més fins a l’apoteosi final, i si bé al principi hi ha algun diàleg que tal volta trontolla una mica i alguna descripció enrevessada això ràpidament se supera i La visita del vent guanya agilitat fins al vertiginós
final.

Després de la lectura només podem desitjar que Andrea Robles no es quedi en aquesta flor primerenca i ràpidament puguem tenir notícies fresques del Sud del País. I posats a fer, per tal d’arribar a la perfecció, que hi hagi una tasca d’edició encara més polida que llevi algunes de les errades ortogràfiques detectables. Llavors ja haurem tocat el cel amb un dit.

Lavisitadelvent
Andrea Robles
Editorial Riu Blanc, Gandia, 2009
214 Pàg / 15.60

El Triangle, article negre de Jordi Martí Font

2009-10-17T14:16:00.000-07:00

Més que negra: de Rovira a Lleonard

En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.

Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.

Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant. Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.
El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.

L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo. L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.

Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus. L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

Article de Jordi Martí Font a la revista El triangle

2009-10-17T14:08:00.000-07:00

Més que negra: de Rovira a Lleonard

En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.

Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.

Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant.

Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.

El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.

L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo.

L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.

Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus.

L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

Participem a Lloseta Negra. Mallorca

2009-10-12T13:06:00.000-07:00

Lloseta Negra, programa definitiu

És un plaer anunciar-vos que ja tenim programa definitiu per al festival Lloseta Negra d'enguany, que se celebrarà els dies 27, 28 i 29 de novembre al Teatre de LLoseta.

Dia 27.

19.00 hores. - Una panorámica a la novel·la negra mallorquina. Amb Àlex Casadesús.
20.30 hores. - Homenatge a Andreu Martín. Amb Àlex Martín i Sebastià Bennassar. (inclou un audiovisual sorpresa)

Dia 28.

13.30. Sortida de l'autocar negre des de la Plaça d'Espanya de Palma en direcció a Lloseta.
14.30. Dinar negre.
17.00. -Deu anys difonent el Gènere Negre, una conversa amb Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila.
18.00-Collita del 2009. Taula rodona amb alguns dels autors que han publicat novel·la en català en el 2009: -Miquel Vicens (La jove alemanya), -Andrea Robles (La visita del vent), i -Sebastià Bennassar (Mateu el president). Modera, Anna Cortils.
19.30-Perspectives, premsa i país. Taula rodona amb l'escriptor -Pere Morey Servera i amb els periodistes -Josep-Joan Rosselló i Helena Vallés.
21.00- Recital de poesia negra, amb Pau Vadell i Sebastià Bennassar.
22.00-Retorn del bus negre a Palma.

Dia 29.11.30. La lliçó del mestre, una conversa amb Andreu Martín.

Us hi esperam a tots, i si en podeu fer difusssió us estarem ben agraïts.
LLoseta Negra és una producció de Ballaruga, Serveis Culturals, per a l'Ajuntament de Lloseta.

L'etern femení

2009-10-01T12:58:00.000-07:00

Cinco mujeres y media

Francisco González

Ledesma

Planeta, 2005

Francisco González Ledesma és un renegat. Nega i renega de la seua professió d'advocat per llançar-se en braços de la seua passió, l'escriptura. Aquesta, com una amant interessada i voluble, li concedí, a mans de ni més ni menys que de Somerset Maughan, la glòria del Premi Internacional de Novel·la de 1948, però la censura franquista, que el va titlar de "roig" i "pornògraf", va prohibir-la. És així com va accedir al més ínclit dels sacrificis per a un escriptor, la de renunciar a l'autoria. Sense nom, o amb el nom tapat de Silver Kane amb què escriuria una novel·la de l'oest per setmana per a l'editorial Molino, va signar guions per pel·lícules i còmics i va redactar cròniques periodístiques per als diaris de Barcelona.

A aquest fill de represaliat de Poble Sec li pot la literatura, des de ben menut, quan llegia els libres del seu oncle mentre l'aviació franquista bombardejava els barris humils de la Barcelona republicana i anticlerical. I això es nota a cada frase de cada novel·la de Ledesma, hi respirem la humitat que escorxa les parets de les fosques i estretes finques del Raval i que ha impregnat el caràcter ctònic dels habitants, sentim coure la cicatriu antiga de la injustícia que no coneix més perdó que la revenja, hi colpeja el batec de les dues Barcelones topant incessants una contra l'altra sense possibilitat de mescla ni síntesi, la Barcelona dels rics, Vallvidriera, Eixample, i la dels pobres, el Raval.

Hi ha però una connexió entre elles, oculta, clandestina: les dones que transiten entre els dos pols no sense deixar-s'hi trossos de la seua història i la seua dignitat. Vet ací el motor de la trama, el tema de la reflexió. Perquè hi ha en Tres mujeres y media una profunda reflexió sobre l'essència femenina en termes de solidaritat, paciència, fe, intel·ligència, valor, compromís, un recurs natural renovable. Però compte amb qui les consideren un simple recurs que apropiar-se, dominar, tancar, assassinar, perquè aquests cauran destruïts per la seua poderosa capacitat per renàixer renovades de l'infortuni, de la seua privilegiada relació amb les forces de la natura i la història, de les veus dels morts que les manen d'acomplir la seua última voluntat de justícia, a elles, les dones, les úniques que escolten, que saben escoltar.

I testimoni d'aquest drama tan antic com el món, l'escèptic Méndez, el policia apartat de les tasques policials, un altre que ha renegat de tot menys de la tasca èpica que tota investigació comporta, el personatge negre més contundent de la novel·la criminal dels últims temps, una caracterització sublim, com podeu constatar en aquest retrat: "sospechoso para los franquistas porque cuidaba de los rojos en la cárcel, sospechoso para los demócratass porque había sido policía franquista, sospechoso para sus jefes porque siempre actuaba por su cuenta, sospechoso para los jueces porque no creía en la ley, sospechoso para los macarras porque protegía a las putas, sospechoso para las putas porque éstas no acababan de creer en lo de su impotencia y temían que se presentase hecho un tigre. Así, Méndez, así no puedes ascender".

Teoria de la novel·la negra

2009-09-22T09:36:00.000-07:00

Amb els morts no s’hi juga

Andreu Martin, Jaume Ribera

Columna, 2003

El tàndem Andreu Martí/Jaume Ribera no és nou, la sèrie Flànagan, que compta ja amb nou entregues, certifica la seua solvència. I aquesta primera novel·la del detectiu privat Àngel Esquius naix amb força i èxit, doncs ha estat guardonada amb el premi Columna 2003 i el premi Brigada 21 a la millor novel·la en català de 2004, associació que promou la mítica Biblioteca La Bòbila de L’Hospitalet del Llobregat amb Jordi Canal al frontline i La Llibreria Negra i Criminal amb Paco Camarasa.

Amb el morts no s’hi juga Martin i Ribera executen un contundent exercici d’estil sobre el que és la novel·la negra, i en particular, la novel·la de detectiu privat. Perquè el del detectiu privat és un subgènere amb característiques pròpies que es detallen en la independència (per més que els policies de les novel·les, sotmesos a la disciplina de cos, hagen de botar-se la reglamentació tot invocant la llibertat d’acció que porta l’etiqueta de la recerca de la veritat pese a qui pese), la ironia i la contundència en els diàlegs, profusió del gènere femení aguaitant des de les ombres de la consciència masculina, dedicació exclusiva a la feina i humor, molt d’humor àcid, intel·ligent.

El regust carvalhià és evident, encara que ací trobem un Esquius acotxat sentimentalment per la seua filla i els seus néts. No obstant el detectiu sotmés a revisió és Marlowe, una gran troballa humorística (la confusió entre Philp i l’escriptor contemporani de Shakespeare és explotada abastament al llarg de la novel·la) al temps que desenvolupa una suggerent subtrama històrica, doncs els autors es permeten el luxe de treure l’entrellat a la misteriosa mort de Marlowe al segle s.XVI i a la suposada atribució de les obres de Shakespeare.

La reflexió sobre l’art de la novel·la de gènere criminal es condensa en la magnífica escena on Esquius sopa amb Maria, que ha elaborat una tesi sobre Chandler per acabar amb el malentés que va crear l’escriptor americà amb la publicació del seu article “El simple art de matar”. Diu la Maria:

“Realisme? –va exclamar divertida-. Sí, això és el que diu en la primera línia del seu famós article. Però no és cert. Realisme a les novel·les de Chandler! Tu te l’has llegit bé? L’únic realisme que hi ha és en els paràgrafs on diu que la policia no és com pensàvem i que els detectius privats no són infalibles. Pel que fa a la resta, els seus millors diàlegs són com els de les pel·lícules dels germans Marx, esplèndids, però delirants, i té moltes escenes que són com de vodevil. (…) M’agrada perquè escriu novel·la lúdica, precisament la novel·la com la que ell mateix criticava”.

Crítica literària d’altura farcint una trama hospitalària amb moltes ramificacions i variants excel·lentment controlades per una ploma afilada que apunta una diana ben definida amb la punteria de qui sap què se’n porta entre mans.

Gènere negre que traspassa els gèneres

2009-09-10T04:34:00.000-07:00

Gomorra

Roberto Saviano

Empuries, 2007

S'ha de determinar encara si Gomorra és un assaig, un reportatge o una novel·la negra. Si està en el terreny de la realitat o la ficció. Quina pregunta. Doncs al meu parer és ací on radica l'originalitat i al temps la força del relat, en la indefinició, en la presentació d'allò real i allò fictici com a territoris permeables, indistingibles en l'al·lucinació que suposa donar un cos narratiu a la realitat de la Camorra.

El començament de la novel·la esclata amb els centenars de cossos dels xinesos que cauen d'un contenidor esventrat i acaba amb el passeig del narrador sobre els vapors tòxics que emanen de la terra campana contaminada a causa del tràfic il·legal de residus industrials que les empreses del ric nord entreguen a la camorra per què els amaguen al sud a meitat de preu. Dues escenes dignes de ser trobades a l'Infern de Dant. I els episodis que trobes dins no abandonen aquesta tonalitat dantesca. Amb pinzellades que podríem anomenar “neo-neorealistes” assistim a la narració novel·lesca de la realitat criminal, a l'esfondrament dels valors, a la complicitat amb el crim, la violència, la por, en definitiva al retrat del mal i la seua seducció, eixa obsessió que trobem sempre al gènere negre i que és la porta principal per entrar en el secret de la persona.

Aquest viatge per la lògica perversa del mal recorre una trama que es desenvolupa a través dels diversos tràfics sobre els que se sustenta un sistema criminal d'increïble potència: tot tipus de mercaderies, la droga, el cement, contractes, armes, residus. El jo de Saviano, que s'implanta poèticament en cadascun dels personatges que viuen la lògica criminal, és tanmateix el destil·lat d'un punt de vista, el punt de vista de l'ètica, la legalitat, la racionalitat, un acte polític que ha fet de Saviano, perseguit i exiliat de la seua terra cremada per la lògica del Sistema, un gran símbol de justícia i coratge a qui llegeixen els seus textos en actes públics intel·lectuals i agents compromesos en plantar cara a la camorra.

En definitiva, un text valent que secciona la realitat campana per mostrar-nos que el Sistema (els camorristes així anomenen la seua organització) no és una excepció de l'altre Gran Sistema del Capitalisme Global, sinó una (de)gradació d'aquest, el qual porta en essència la marca del crim, l'estigma de la corrupció.

Bennassar, nosaltres n'esperem més

2009-08-17T12:13:00.000-07:00

Jo no t´espere
Sebastià Benassar
El Gall Editor 2008

El ritme, aquest batec ctònic que fa viure i respirar la novel·la, s'alimenta de dues premisses bàsiques, l'espai i el temps. I és aquesta trama trepidant sotmesa a les forces de compressió de l'espai i el temps, els dos dies que el papa Ratzinger passa a la ciutat de València, el que fa que Jo no t'espere (Sebastià Bennasar, Palma de Mallorca, 1973) siga una novel·la amb vida, respiració i metabolisme propi.

La concreció del temps i l'encerclament espacial, en una ciutat fora de context per la invasió de cristians carregats de la motxilla amb propaganda del PP, fan que els personatges circulen com a espectres de casella en casella dins d'un laberint sobre un fons surreal i fantasmagòric. Sols l'escepticisme de l'inspector Jaume Fuster i el seu contacte amb els baixos fons ens aporten l'ancoratge amb la realitat, una realitat en què l'especulació immobiliària, el tràfic de drogues, la corrupció policial, les trames skins i opusdeanes esguiten amb la seua sordidesa l'escenari de cartró-pedra que el poder s'entesta en apuntalar amb fasts tan caducs com la seua magnificència .

Bennasar, ànima del festival de novel·la criminal Lloseta Negra, sap el terreny que xafa. El seu homenatge a les dues figures mítiques de la novel·la negra catalana, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver, s'explicita en dos personatges de la novel·la. Tanmateix, l'aspecte referencial porta més ampla volada en eixa cita velada que percut al llarg de tota la narració i que fa convocar l'ombra dels tres grans de la literatura negra de la transició, Vázquez Montalbán, González Ledesma i Juan Madrid. El policia de Bennasar, Jaume Fuster, de la mateixa manera que Carvalho, Méndez o Romano estan en conflicte amb la societat en què viuen i de la qual opten per apartar-se discreta i cínicament, perquè en definitiva també són éssers marcats pel passat, a tots els fastigueja la Barcelona olímpica, el Madrid modern, la València evanescent de Calatrava i opten per refugiar-se en la ciutat autèntica, el Raval, Malasaña, el barri del Carme, el Cabanyal.

Jaume Fuster ha conegut les mesquineses del poder que converteixen les persones en titelles o en bèsties i les ciutats en monuments indecents a la seua megalomania i la seua insaciable avidesa. Josep, el subordinat de Jaume i alter ego, no pot més i abandona, demana el trasllat a Catalunya, però Jaume, i això l'envesteix amb una categoria heroica, tot i ser català, elegeix romandre a València “València me començava a agradar, creia que no era una ciutat perduda del tot, que no havíem de renunciar tan fàcilment”, diu en el colofó d'aquesta esplèndida novel·la sobre València, ciutat que Bennasar transforma en protagonista principal.

No és una ciutat perduda del tot. Hauríem de pendre nota.

Crítica Negra. Antípodes

2009-07-29T01:29:00.000-07:00

Antípodes
Maria Antònia Oliver
Edicions La Magrana. Col·lecció La Negra, 1988

Continuem els comentaris de lectures amb la interessantíssima Antípodes de Maria Antònia Oliver, la segona novel·la de la sèrie de la detectiva mallorquina Lònia Guiu, la primera de les quals és Estudi en lila , de 1985 i l'última El sol que fa l'ànec, de 1994, totes tres publicades en la col·lecció La Negra de La Magrana.

La col·lecció La Negra fou una fita per a la novel·la negra catalana, així com la col·lecció de La Cua de Palla, dirigida per Manel de Pedrolo, fou per a la novel·la negra en català d'autors americans, un element clau en l'elaboració d'un registre literari que, segons Carles Biosca, amb el temps s'ha revelat apte no tan sols per a la creació literària i la traducció, sinó també per a produir o doblar pel·lícules de temàtica policíaca o criminal.

La Negra, dirigida per Jaume Fuster va començar la seua tasca al 1986 i fins 1998 va publicar 61 títols, en la gran majoria d'originals en català. De fet el primer títol fou una novel·la d'aquest autor consagrat del gènere, Sota el signe de Sagitari i alberga la trilogia negra de la seua dona, Maria Antònia Oliver, a més d'autors consagrats avui, com Andreu Martin, Pedrolo, Antoni Serra, i traduccions de Vian, Macdonald, Himes, Greene o Cardoso Pires.

Maria Antònia Oliver realitza a Antípodes una excel·lent presa de consciència que es focalitza en la seua detectiu, Lònia Guiu, en diferents polaritats. Una n'és la seua condició de dona que és adquirida quan sent a les seues carns l'explotació que com a objecte sexual o pura mercaderia exerceixen sobre les dones màfies amb la protecció policial o l'aquiesciència social que perpetua un rol supeditat al mascle.

L'altra vessant, i no menys important, és la presa de la seua condició de mallorquina, encetada paradoxalment a Austràlia, l'altra illa gran, que als antípodes li descobreix la seua, la petita, i en tornar a Mallorca la redescobreix com una terra malmesa per les corporacions turístiques, l'avidesa dels quatre espavilats que se'n fan gros el pap i el papanatisme dels illencs que encara creuen en allò del progrés a tota costa. Aquesta conscienciació queda resumida en aquestes belles paraules al voltant de la Cala Mura, on s'hi vol construir: ”Si va a dir ver, jo tenia tan poques vel·leïtats ecologistes com en Miquel, però quan vàrem arribar al bell mig d'aquell illot despullat, petit, desemparat, se'm va despertar l'instint maternal que no havia tingut mai i vaig fer com un jurament a la mar que l'envoltava: ningú no li posaria la mà damunt”.

En definitiva, una presa de consciència que reposa sobre la base heroica d'aquells detectius clàssics per als quals no hi ha claudicació davant una investigació que es tanca en fals, ni podran deixar passar per alt una injustícia. Tot contant amb un nervi i un ritme exemplars i la màgica sonoritat de la rica i exòtica variant mallorquina de la llengua.

Per consultar l’índex http://www.l-h.cat/utils/obreFitxer.aspx?Fw9EVw48XS4nRreNOE37scq0oQAKKga6eDALHFaGHjQqazB

Estem als recomanats per aquest estiu a les biblioteques de Barcelona

2009-07-25T02:10:00.000-07:00

Estiu 2009
Recomanacions de novel·l a

Diferents propostes de lectura del gènere de novel·la i narrativa per a aquests dies d'estiu, ja sigui per a regalar o regalar-vos.

Biel i Albiol, Ricard. Potser perquè érem nens. Badalona: Ara llibres, 2009 Aquesta és la història d'una transformació. De la relació entre dos germans a través de la mirada innocent, i a estones malèvola, del príncep acabat de destronar a qui el sentiment d'odi envers la seva germana acabada de néixer el fa prendre consciència de tot allò que l'envolta: de la precarietat familiar, de les infidelitats i les venjances que hi tenen lloc i de la seva gradual desintegració.Una història colpidora però plena de moments tendres i esperançadors, narrada amb ambició i seguretat. Premi J. M. Casero 2008.

Borau, Dolors. Com una pedra.. Barcelona: Columna, 2009. Després de la tèrbola mort del pare, ja fa vuit anys, i de la dimissió de la mare, que vegeta en una residència, l'Anna s'ha fet una rutina de relacions amb els seus veïns i amb els companys de la facultat de Medicina. Una rutina que la du a sentir-se com una pedra, com diu la cançó que li torna sovint a la memòria. Inevitablement, l'amor, la llar, la vocació, tot sembla entrar en crisi alhora. Sotmesa a la pressió de la vida diària, és conscient que no descobrirà altres horitzons si no assumeix el pes del seu passat i s'accepta a si mateixa.Amb una àmplia galeria de personatges, Dolors Borau retrata de manera penetrant la populosa solitud urbana en la seva primera novel·la. Així, confirma aquell "ofici fruit de la maduresa, un saber ordenar la informació al lector" (Avui) que va dur la crítica a sostenir de la seva obra Taula reservada que és "un dels debuts narratius més prometedors", el qual "no es queda en el testimoni personal, és literatura en tota regla" (La Vanguardia).

Cutillas, Abel. La mort de Miquel Bauçà. Juneda: Fonoll, 2009. Si néixer és començar a morir, Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l'any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil, Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell. Començar i acabar són dues coses que en el món de Miquel Bauçà no van ben bé en l'ordre habitual. Fins que la vida de Bauçà no es va acabar, al final del 2004, la descoberta de la seva obra per part del gran públic no va començar. Mai abans de la seva mort no hauria pogut ocupar els prestatges privilegiats de les llibreries que ostentà durant les setmanes posteriors al seu òbit. Va ser la mort, una terrible mort, allò que li donà la fama. Abel Cutillas i Alberich (Vinaixa, 1976) és llicenciat en història i en filosofia per la Universitat de Barcelona. Ha publicat el recull d'aforismes Viure mata (en aquesta mateixa editorial, el 2006) i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà (Angle Editorial, 2006).

Martí, Núria. Hores prohibides. Badalona: Ara llibres, 2009. A principis del segle XX, una dona jove viu una passió prohibida, un enardiment que no havia sentit mai abans i que la trasbalsa tota. On la conduirà aquest amor? Quan la seva vida fa un gir inesperat, haurà de ser valenta per tirar endavant. Religió, sexe, sentiment i dolor marquen l'existència de Caterina en una època que les emocions es callaven i els pecats mataven. Una precisió mesurada, una elegància literària única i una tècnica narrativa sorprenent ens demostren que ens trobem davant d'una jove promesa en català.

Robles, Andrea. La visita del vent. Gandia: Riublanc, 2009. Jordi Lleonard, el Sotinspector de la Policia Judicial amb inquietuds literàries, afronta aquest primer cas amb la perplexitat del neòfit, però també amb l'atribolada consciència d'estar donant tombs pel rerefons de la realitat.La mort d'un vell nazi en una urbanització de Calp desencadena una trama on el narcotràfic i la corrupció policial faran surar un seguit de personatges foscos i complexos en la seva solitud. Tot no és el que sembla, i una vegada s'ha encetat la mecànica cega del poder, les persones no són més que peons que es sacrifiquen sense embuts en un joc sinistre de víctimes i de botxins del que ningú, ni el mateix investigador por fugir-ne.

Vila, Eloi. L'any del senyor. Barcelona: Alisis, 2009. Aquesta és la insòlita i meravellosa història de Biel Freixa, un jove picapedrer de Ripoll que, traït i amenaçat de mort, ha de salvar la seva vida i la d'aquells que estima acomplint una perillosa missió molt lluny de les seves terres. Però Qurtuba (Còrdova), capital del califat, seu de la biblioteca més grna del món i paradís dels sentits, l'ambigüitat i els secrets... és també una ciutat plena de lladres, espies i assassins. L'Eloi Vila fa la seva primera incursió en el gènere narratiu amb aquesta novel·la. Història d'aventures molt especial ambientada en la Catalunya medieval, que enganxa des de la primera pàgina i ha generat gran entusiasme.

Busqued, Carlos. Bajo este sol Tremendo. Barcelona: Anagrama, 2009. Cetarti està enfonsat en el no res. Sense feina ni propòsit, passa els seus dies tancat veient la televisió i fumant porros fins que un desconegut li informa que la seva mare i el seu germà han estat assassinats a trets. Viatja a Lapachito, el derruït poble on vivia la seva mare, per fer-se càrrec dels cadàvers. Allà, coneix Duarte, antic militar, marmessor i amic de l'assassí de la seva mare, i a Danielito. El camí de Cetarti inclourà els nyaps il legals per cobrar una assegurança i la nebulosa complicitat en els foscos negocis de Duarte. És una novel·la poderosa, sense reflexions psicològiques ni massa dades concretes del perquè de l'anestèsia emocional dels seus protagonistes, que recorda el territori d'algunes pel·lícules dels germans Coen. Està construïda des del relat de les accions d'aquests outsiders gairebé absoluts, sense gestos generacionals ni discursos ètics o polítics sobre la tortura, el crim, la culpa, el buit existencial o la història recent del país. I, tanmateix, aquests temes afloren a la trama, colpejant la narració com xoquen els insectes contra el parabrises dels cotxes que condueixen Cetarti, Duarte i Danielito en els seus viatges al no res.

Cercas, Javier. Anatomía de un instante. Barcelona. Mondadori, 2009. Si Soldados de Salamina narrava la Guerra Civil a través d'una mirada, Anatomía de un instante conta la transició a través d'un gest: l'instant en què Adolfo Suárez va romandre assegut la tarda del 23 de febrer de 1981, mentre les bales dels colpistes brunzien al seu voltant en l'hemicicle del Congrés dels Diputats i tots els altres parlamentaris - tots menys dos: el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo- buscaven refugi sota els seus escons. L'obra funciona en realitat com una escenificació coral d'un moment històric decisiu, una gran coreografia de personatges famosos i anònims, principals i secundaris, convocats a la seva hora més difícil. Cercas insisteix que la seva intenció és que s'entengui el cop, que ho entenguin un xinès i un espanyol de 18 anys. "He volgut que sigui com un thriller, encara que sapiguem al final", "Aquest llibre és la crònica d'aquest gest i la crònica d'un cop d'estat i la crònica d'uns anys decisius en la història d'Espanya. Aquest llibre és un llibre inclassificable. Un llibre únic". afegeix. Anatomía de un instante és una lectura irresistiblement compulsiva. Un relat vibrant, tens i detallat que es comença llegint com una novel la policíaca i s'acaba llegint com una novel·la de terror.

Hériz, Enrique de. Manual de la oscuridad. Barcelona: Edhasa, 2009. Víctor Losa, hereu d'una llarga tradició d'il·lusionistes, ha après i practicat l'art de la desaparició durant anys, fins arribar a ser el millor mag del seu temps. La màgia és la seva vida. Tanmateix, l'atzar li depara una sorpresa contra la qual res no podrà el seu talent: de sobte el món s'entesta a desaparèixer de la seva vista. El mag haurà llavors iniciar un viatge a les profunditats de si mateix, convertir-se en un nou Víctor Losa, aprendre una altra manera de relacionar-se amb la vida i acceptar que aquesta vegada la màgia no n'hi haurà prou per treure'l del compromís. L'autor de Mentira, guardonada amb el premi Llibreter el 2004 i que va tenir un gran èxit internacional de crítica i públic, ha creat el Manual de la oscuridad una novel·la perdurable i extraordinària, que sorprèn com un espectacle de màgia i commou com la vida mateixa . Una novel la que cap lector no hauria de perdre's.

Neuman, Andrés. El viajero del siglo. Madrid: Alfaguara, 2009. El viajero del siglo és un ambiciós experiment. Proposa tornar a mirar el segle XIX amb la perspectiva del XXI. Cercant una posada per passar la nit, Hans deté el seu cotxe de cavalls en Wandernburgo, una ciutat entre Saxònia i Prússia. Es queda un dia més i, al següent a la Plaça del Mercat, es fixa en un ancià que toca l' orguenet. Emocionat per la música, s'acosta a deixar una propina i a conversar amb ell. Aviat entaulen amistat i l'estada de Hans s'allarga indefinidament. En una recepció de personalitats i famílies importants, coneix uns apassionats contertulis i, sobretot, a Sophie, la filla d'un d'ells. Encara que la jove està compromesa, sorgeix l'amor que amenaça un emmascarat assassí que voreja la ciutat. El viajero del siglo és un diàleg entre l'Europa de la Restauració i els plantejaments de la Unió Europea; entre l'educació sentimental actual i els seus orígens, entre la novel la clàssica i la narrativa moderna. Comparant el passat i el nostre present global, el relat analitza els conflictes actuals: l'emigració, el multiculturalisme, les diferències lingüístiques, l'emancipació femenina i la transformació dels rols de gènere. Tot això en un intens argument, no exempt d'intriga i humor, i amb un estil trencador que ofereix a profunds assumptes una sorprenent trama.

Paz Soldán, Edmundo. Los vivos y los muertos. Madrid: Alfaguara, 2009. Els joves habitants de Madison han construït un món d'aspiracions truncades, secrets inconfessables i passions desfermades. En un breu espai de temps les morts de diversos adolescents convertiran l'aparent harmonia del poble en quelcom proper una maledicció. A partir d'aquests fets reals, Edmundo Paz Soldán construeix una novel·la d'un gran impacte emocional, un retrat descarnat de la violència en una societat que es creia triomfadora. Crua, directa i desproveïda d'artifici la narració ens va conduint, de la mà dels seus protagonistes, per un camí sense retorn al costat més fosc de les relacions i del desig.

Boston, Bruce. El guardián de almas. Madrid: La factoría de ideas, 2009. En aquest futur tecnològic totalitari, l'adequació dels subjectes a la societat es mesura amb l'ajuda d'un ciberescàner capaç de traçar els detalls d'una vida en forma d' holografia. Cada vida es materialitza com un entramat de línies de colors que adopta la forma d'una flor ... però la matriu de Richard Thorne té un aspecte més semblant a una embolic de males herbes. Aquesta és la seva història, explicada a manera d'informe pel guardià d'ànimes Sol Thacher, un dels responsables de trobar i reeducar els subjectes anòmals d'aquesta societat a cavall entre Un món feliç i Desafío total, en un relat que capta les misèries i la increïble capacitat creativa de l'ésser humà. Bruce Boston és un poeta, autor de més de cent relats i de dues novel·les. Tant la seva poesia com la seva obra narrativa exhibeixen una gran varietat d'estils i temàtica.

Chevalier, Gabriel. La por. Barcelona: Quaderns Crema, 2009. Chevalier, Gabriel. El miedo. Barcelona: Acantilado, 2009. La por de Gabriel Chevallier és un testimoni directe de la Primera Guerra Mundial. Amb aquest llibre, que Chevallier va publicar l'any 1930, l'autor va ser acusat de promoure un esperit antipatriòtic. Fins el dia d'avui havia estat ignorat però ara es faran diverses traduccions perquè arribi arreu d'Europa. Daniel Bezsonoff : "Ara que s'esmenta tant el deure de memòria, és hora de rellegir aquest clàssic oblidat. Us emocionaran i enriolaran alhora aquestes evocacions inoblidables, aquesta empatia amb els soldats. Ja sé que aquesta és una paraula que cal fer servir amb tanta precaució com la dinamita, però ens trobem davant d'una obra mestra incontestable. He descobert en Chevallier el poeta còmic i desesperançat d'una generació sacrificada. Com ho deia Pierre Dac, "l'humor és la cortesia de la desesperança".

Coe, Jonathan. La lluvia antes de caer. Barcelona: Anagrama, 2009. Rosamond ha mort. Tenia setanta-tres anys, patia del cor i s'havia negat a operar. Després de l'enterrament, el testament. Rosamond mai no es va casar ni va tenir fills, i la seva herència haurà de repartir-se entre Gill i David, els fills de la seva germana, i Imogen, una gairebé desconeguda, que Gill va veure una vegada, fa més de vint anys, en una reunió familiar. Era una nena rossa i cega de set anys, estranya i encisadora, que va seduir tots els convidats. Gill troba diverses cintes de casset que Rosamond ha gravat i una nota on li diu que les cintes són per Imogen, i si no la troba, que les escolti ella. Després de buscar sense èxit a la elusiva jove, Gill i les seves dues filles tornen a sentir la veu de Rosamond que, recolzant-se en la minuciosa descripció de vint fotografies, explica una història de mares i filles que va des dels anys quaranta fins al present, tres generacions de dones lligades pel desig, la culpa, la crueltat, l'ambivalència dels seus afectes ...

Hall, Oakley. Warlock. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2009 Narrada amb una força inusitada i amb una qualitat literària que la situen molt per sobre del western habitual, Warlock retrata un lloc mític, paradigma de la ciutat fronterera, en què la violència de l'encara jove Amèrica de finals del segle XIX serveix d' escenari no només dels valors més primitius de l'home, sinó també dels més elevats. Agost de 1880. La canícula i la densa boira desdibuixen els contorns de la ciutat fronterera de Warlock, un lloc orfe de llei on el robatori, les baralles i el crim estan a l'ordre del dia. El lloc d' ajudant del xèrif pesa com una maledicció sobre qui s'atreveix a ocupar-lo; pocs tenen el valor d'intervenir en les batussa entre miners borratxos i tramposos, i menys encara d'enfrontar-se a la banda de lladres de bestiar liderada per Abe McQuown. Però un nou pistoler ha arribat a la ciutat. Armat amb els seus Colt Frontiers d'or, Clay Blaisedell accepta el repte que li ofereix el Comitè de Ciutadans de ser el nou comissari de Warlock. Però potser el seu temple i els seus revòlvers no siguin suficients per implantar l'ordre en una ciutat que devora un home cada matí. Pocs com Oakley Hall van saber reflectir l'esperit d'una nació forjat a ritme de duels al sol, rondes de whisky, vincles d'amistat indestructible i odi fins a la mort. Warlock, autèntica peça de culte que transcendeix els límits del gènere literari en el qual s'inscriu és això i molt més.

Morrison, Toni. Una benedicció. Barcelona: Ara llibres, 2009 Morrison, Toni. Una bendición. Barcelona: Lumen, 2009 A la Nordamèrica del sud i colonial de finals del segle XVII, una dona negra lliura com a penyora Florens, la seva filla de vuit anys, per salvar-la del seu cruel i violent amo. Però aquest subtil acte de misericòrdia serà difícil d'entendre a la petita, que creix en una plantació de sucre a cura d'altres esclaves i es fa dona intentant exorcitzar, sense èxit, l'abandó al qual la va condemnar la seva pròpia mare. La noia recorre un llarg camí per trobar l'home lliure del qual està enamorada.L'última novel·la de Toni Morrison és una profunda història d'amor, sacrifici, injustícia i superació. Sobretot incideix en l'afany humà de posseir l'altre i tot el que l'envolta.

http://www.diba.cat/biblioteques/especials/estiu2009/novela.asp

Estem al prestigiós club de Bennassar

2009-07-24T16:46:00.000-07:00

CALAMARS A LA CATALANA
Un espai de trobada per a la novel·la negra en català
divendres, 24 / juliol / 2009

ANDREA ROBLES OBRE LA LLISTA NEGRA
M'acaba d'arribar per correus la novel·la "La visita del vent", d'Andrea Robles, que edita riu blanc. Al darrera del nom s'hi amaguen Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo. He començat a llegir-la i no passarà d'aquest cap de setmana. Té una bona pinta fantàstica...i des de fa temps amb l'Àlex Martin havíem pensat fer una llista de novel·les negres catalanes publicades des de l'any 1999 cap endavant (la majoria de les altres estan al seu llibre, Catalana i Criminal), per tal de tenir un bon llistat el més complet possible i que no se'ns perdin els llibres publicats per petites editorials de tot el país. Aquesta és una feina que en el darrer temps està fent molt bé Inductor Verd, però es tracta simplement d'una llista amb títol, autor i editorial, o sigui que si teniu propostes per a la llista, passau-les. L'obre aquest llibre.1-La visita del vent. Andrea Robles. Riu Blanc, 2009.

http://novelanegracatalana.blogspot.com/2009/07/andrea-robles-obre-la-llista-negra.html

Crítica de Safor Guia

2009-07-21T03:54:00.000-07:00

Delitos internacionales en paraísos locales

Andrea Robles La visita del vent 2009 Riublanc, col. Besllum safor guia_10/06/2009

Asesinatos, criminales nazis, tráfico de drogas y corrupción policial son los ingredientes que se combinan en este libro que se adapta con maestría al género de la novela negra.

Bajo el seudónimo de Andrea Robles, Maite Enrique y Gregori Royo construyen un relato que arrastra a su protagonista, el subinspector Jordi Lleonard, a una aventura por diversos escenarios como Gandia, Oliva, Calpe o Marbella. El asesinato de un antiguo nazi en una lujosa urbanización de Benissa precipita la investigación policial en torno a los negocios sucios de la víctima, incluido el adoctrinamiento de un grupo neonazi.

El argumento toma como referencia la crónica periodística de sucesos y banquillos, y los personajes se inspiran en aquellos que llenan la actualidad mediática, aunque marcados por un pasado que precipitará los acontecimientos con consecuencias insospechadas.

Libro cedido por la Llibreria Ferrer

Huracà Larsson

2009-07-20T01:08:00.000-07:00

L'autor no amaga dades fonamentals per a endevinar qui és el dolent

Comentari de la novel·la Els homes que no estimaven les dones per Francesc Morant

MILLENNIUM, una trilogia d'Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i La reina al palau dels corrents d'aire.

STIEG LARSSON (Suècia, 1954-2004).
Periodista i corresponsal de guerra, expert en grups de l'extrema dreta, va participar, a mitjan dels 80, en la fundació del projecte antiviolència Stop the Racism i, en 1995, en l'Expo Foundation, de la revista de la qual, Expo, fou director. Plenament compromés contra tot tipus de violència, va escriure diferents llibres d'investigació periodística sobre els grups nazis del seu país i sobre les fosques connexions entre l'extrema dreta i el poder polític i financer.
Va ser un entusiasta del gènere negre i la ciència ficció.

Els homes que no estimaven les dones (Col·leció Clàssica. Columna Edicions).
Mikael Blomkvist, periodista, encausat per una querella per difamació i calúmnia, rep, del poderós empresari Henrik Vanger, l'encàrrec d'investigar la desaparició, temps arrere, de la seua neboda Harriet Vanger. Mikael accepta l'encàrrec i, amb l'ajuda de Lisbeth Salander, una dona socialment inadaptada, incontrolable, plena de tatuatges i piercings, amb una memòria fotogràfica i grans coneixements informàtics, comença a investigar.

A la novel·la podem trobar, sense oblidar-nos de la família Vanger, tres grups de personatges. Per un costat, hi ha els empleats de la revista Millennium (on treballa Mikael i de la qual és propietari), per un altre els de l'empresa de seguretat Milton Security (on treballa esporàdicament Lisbeth) i, finalment, el col·lectiu de policies.
Es tracta d'una història complexa, d'una bona trama amb multitud de personatges, alguna d'ells brillants, a cada un dels quals l'autor dedica l'espai adequat. Entre tots ells cal destacar el peculiar i captivador personatge de Lisbeth Salander, el qual va atraient el nostre interés i adquirint cada vegada més força segons avança la novel·la.
Una qualitat positiva de la novel·la és que no amaga dades fonamentals per a endevinar qui és el dolent. L'autor ens presenta de forma honesta la trama i, de fet, disposem, al mateix temps que els protagonistes, de totes les dades per a desembolicar la història.
En resum, una bona novel·la en la qual allò que se'ns conta interessa i sorprén, amb un bon argument, ben desenvolupat, amb uns personatges ben definits i un llenguatge generalment directe i àgil.

Presentació a Gandia

2009-07-18T03:47:00.000-07:00

La visita del vent passà per Gandia

Agraïts amb Robert, ací teniu les fotos de l'acte de presentació al Casal Jaume Primer de Gandia.

Alícia Izquierdo, patrona de la Fundació, va ser l'encarregada de presentar la novel·la negra "La visita del vent", llibre ambientant a les nostres costes sobre el món de les màfies i els grups nazis.

Els autors presentaren l'entrellat de la idea de la novel·la, el perquè del títol i l'explicació de pseudònim d'Andrea Robles.

Després de signar una fila inacabable d'exemplars, vàrem unir-nos al refrigeri amb el grup selecte d'amics, una delícia que esdevenia en plaer absolut amb el cava fresquet i la brisa del capvespre que s'escolava pel balcó del Casal.

La visita es presenta a Oliva

2009-07-11T11:00:00.000-07:00

J. Lluís Roig. "La visita del vent representa un exercici de normalitat"

El poeta i novel·lista oliver Josep Lluís Roig manifestà la seua satisfacció per trobar al panorama de la literatura valenciana una novel·la negra escrita en valencià i on els seus personatges s'expressen en la nostra llengua "com passa a la resta de les altres literatures del món, per aquest motiu l'aparició d'aquesta novel·la és un símptoma de normalitat per a la nostra llengua".

Josep Lluís Roig, qui presentà a la biblioteca d'Oliva els autors de La visita del Vent, amb el pseudònim d'Andrea Robles, ressaltava el fet de trobar escenaris coneguts en la trama de la novel·la, com Calp, Benissa o la ciutat de València, "algun restaurant de la qual havia visitat", i es proposà fer una altra lectura de la novel·la, aquella que es fa com si fos una guia turística que et porta per llocs coneguts i d'altres no tant amb l'ajut de la trama.

En acabat s'oferí una picadeta als amics i seguidors dels autors al magnífic i fresc pati de la Biblioteca, on entre coca i coca i copes del rosat Torre Oria, vam passar el millor del vespre.

2009-06-05T13:47:00.000-07:00

‘La visita del vent’ llena el Casal Jaume I

redactado por: A. Castelló viernes, 05 de junio de 2009

Se trata de un relato de corrupción en la costa mediterránea que habla de los grupos nazis y las mafias. Es una obra escrita por los autores Maite Enrique i Gregori Royo que fue presentada esta semana en el Casal Jaume I Safor-Valldigna, ante la presencia de decenas de personas. No obstante, la firma pertenece a un pseudónimo, Andrea Robles.

Una obra de intrigas en la que el final queda abierto a la imaginación del lector y que fue recomendada por sus autores

Així ens presentà l'escriptor Ferran Cremades

2009-06-05T12:31:00.000-07:00

La primera sensació que he tingut al llegir LA VISITA DEL VENT ha estat la d’entrar en un laberint. L’atmosfera que es respira en un laberint és asfixiant: la por a allò imprevisible, la inseguretat que ens transmet la falta de justícia, les màfies que mouen la prostitució de luxe i el tràfic de cocaïna, que deriven cap els delictes econòmics disfressats d’ingenieria financera i, per fi, la corrupció que existeix pertot arreu. Tot això et produeix un estat de ansietat que t’acompanya al llarg del trajecte. Vivim al segle XXI i, més enllà dels discursos ideològics i moralitzadors, som testimonis de què el món es mou cap a la seua desintegració si la mà de l’home i les lleis dels estats no posen remei.

Enmig dels passadissos veus aparèixer una sèrie de personatges que se t’acosten bé per orientar-te i assenyalar-te la porta d’eixida o bé per confondre’t encara més amb la intenció de deixar-te plantat una vegada més en l’inici del laberint, davant el cadàver d’un vell nazi en una urbanització de Calp. Ací teniu a Jordi Lleonard i Sebastián López, Norberto, Floren i Fran. Ací teniu Patrícia i Tània. Willy i Charly, Ferran Candau, la seua filla i el grup de neonazis. Són personatges que es mouen entre les evocacions del passat i el vertigen dels fets enmig dels quals es troben atrapats. Cadascú d’ells té el seu orígen social, un passat del que no pot fugir, una visió del món, la seua rutina quotidiana i també la seua ambició, tot i que aquesta siga xicoteta. A través dels fets anirem descobrint les intencions ocultes que amaguen darrere les seues justificacions i dels seus projectes. La traïció pot aparèixer al girar el cantó i entrar en un nou passadís. Així neix la intriga. Hi ha escenes en les quals els fets es precipiten i no tenim ni un moment de respir. Si reconeixes els escenaris és perquè en algun moment de la teua vida els has visitat. Si reconeixes els sabors dels menjars és perquè un dia els tastares.

De vegades l’argument avança amb certa prestància amb els diàlegs dels personatges o amb les descripcions dels diferents ambients. Els sons que s’escolten a l’interior del laberint distorsionen les veus dels personatges i alhora magnifiquen la bondat o maldat de les mirades o dels gestos. Potser per aquesta raó el llenguatge ens mostra en tota la seua cruesa les diferents passions que van brotant al teu entorn.

El final del laberint és, en certa manera, el descobriment de la veritat d’allò que ens ha colpit o sorprès al llarg del recorregut: saber qui ha estat el culpable de l’assassinat i al mateix temps conèixer la resolució del misteri que envolta la creació del laberint. En certa manera, suposa trobar una pau perduda, com quan descobrim un bell paisatge de la costa mediterrània que encara no ha estat explotat per l’ànsia depredadora de l’home.

Opinió de Miquel Font, el cronicador oliver

2009-06-05T11:12:00.000-07:00

Presentación del libro "La Visita del Vent" de Andrea Robles en Gandia
La obra ha sido publicada por la joven editorial saforense Riublanc
Miquel Font, miércoles, 03 de junio de 2009

Dentro de la programación de la Fundació Casal Jaume I de la Safor Valldigna este jueves 4 de junio a las 20h. en la sala de conferencias del Casal de Gandia tendrá lugar la presentación pública en Gandia del libro “ La Visita del Vent” de Andrea Robles, el pseudónimo de Maite Enrique y Gregori Royo.

Publicada por la joven editorial saforense Riublanc en la que han visto la luz los trabajos “Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani” de Roger Cremades y “Ni Nadal ni Setmana Santa” de Jordi Martí , esta novela negra presenta doscientas dieciséis páginas. Aborda la historia de Jordi Lleonard, el subinspector de la policía judicial con inquietudes literarias, que afronta este primer caso con la perplejidad del neófito, pero también con la consciencia de estar dando bandazos por el trasfondo de la realidad.
La muerte de un viejo nazi en una urbanización del término municipal de Calp desencadena una trama en la que el narcotráfico y la corrupción policial harán surgir un conjunto de personajes negros y complejos en su soledad. Todo no es lo que parece, y una vez se ha iniciado la mecánica ciega del poder, las personas no son más que peones que se sacrifican, sin embudos, en un juego siniestro de víctimas y de ladrones del que nadie, ni el propio investigador, podrá librarse.

En el transfondo de la obra se denota claramente el compromiso de Maite Enrique y Gregori Royo con su entorno, su lucha por la sostenibilidad y por la regeneración social en la que siempre han participado ambos. Ecologistas combativos desde hace años se han atrevido ahora a presentar su primera obra conjunta de cara al público, que pretenden sea el comienzo de un trabajo literario que al menos sea reconocido por sus conciudadanos y les de la satisfacción de poder expresar, mediante la ficción temas que les interesan.

La Safor también aparece en su novela. En concreto las dunas de la playa de l´Ahuir “un milagroso paréntesis en la línea urbanizada de la costa” donde llega una barca por la noche. Los personajes entran a la AP-7 por el acceso de Xeresa.

L'opinió de Miquel font, càtedra de periodistes

2009-06-05T11:06:00.000-07:00

Presentación del libro "La Visita del Vent" de Andrea Robles en Gandia
La obra ha sido publicada por la joven editorial saforense Riublanc
| miércoles, 03 de junio de 2009

Publicada por la joven editorial saforense Riublanc en la que han visto la luz los trabajos “Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani” de Roger Cremades y “Ni Nadal ni Setmana Santa” de Jordi Martí , esta novela negra presenta doscientas dieciséis páginas. Aborda la historia de Jordi Lleonard, el subinspector de la policía judicial con inquietudes literarias, que afronta este primer caso con la perplejidad del neófito, pero también con la consciencia de estar dando bandazos por el trasfondo de la realidad.
La muerte de un viejo nazi en una urbanización del término municipal de Calp desencadena una trama en la que el narcotráfico y la corrupción policial harán surgir un conjunto de personajes negros y complejos en su soledad. Todo no es lo que parece, y una vez se ha iniciado la mecánica ciega del poder, las personas no son más que peones que se sacrifican, sin embudos, en un juego siniestro de víctimas y de ladrones del que nadie, ni el propio investigador, podrá librarse.
En el transfondo de la obra se denota claramente el compromiso de Maite Enrique y Gregori Royo con su entorno, su lucha por la sostenibilidad y por la regeneración social en la que siempre han participado ambos. Ecologistas combativos desde hace años se han atrevido ahora a presentar su primera obra conjunta de cara al público, que pretenden sea el comienzo de un trabajo literario que al menos sea reconocido por sus conciudadanos y les de la satisfacción de poder expresar, mediante la ficción temas que les interesan.
La Safor también aparece en su novela. En concreto las dunas de la playa de l´Ahuir “un milagroso paréntesis en la línea urbanizada de la costa” donde llega una barca por la noche. Los personajes entran a la AP-7 por el acceso de Xeresa.

Presentació al Club Diario Levante

2009-05-24T10:42:00.000-07:00

Ací teniu l'excel·lent article de Marias Tomàs

«Todos los malos de esta novela nos han salido con nombres que empiezan por ´f´»
Andrea Robles presenta «La visita del vent», un relato de corrupción en la costa mediterránea

María Tomás, Valencia

«No sabemos por qué, no ha sido premeditado, así que debemos investigar en el subconsciente qué nos ha pasado para que todos los malos de esta novela lleven un nombre que empiece por F».

Toda una intriga, como corresponde a la novela negra. En este caso, La visita del vent, que Andrea Robles (seudónimo de los valencianos Maite Enrique y Gregori Royo) presentaba en el Club Diario Levante acompañada del escritor Ferran Cremades.Una obra que hace referencia al viento como elemento que, con su fugacidad, convierte el presente en una apariencia frágil donde todo no es lo que parece y el tiempo es compañero de la perplejidad. La que vive el protagonista Jordi Lleonard, un subinspector de la policía que afronta su primer caso con la atribulada conciencia de estar dando tumbos por una realidad que no es de fábula, aunque lo parezca.

Porque en La visita del vent, la muerte de un viejo nazi en una urbanización de Calp desencadena una trama donde el narcotráfico y la corrupción sacan a flote personajes oscuros. Y el círculo se cierra, como predice desde tiempos remotos el Ouroboros, la serpiente que, cerrada sobre sí misma, representa el ciclo del eterno retorno: destrucción y creación.

Y si de creación se trata, ya lo decía Enrique. «La realidad siempre supera la ficción». Y la que ellos relatan está inspirada en una realidad que, día a día, superaba sus fantasías. «Si hablábamos de blanqueo de dinero y negocios urbanísticos, en Marbella explotaba la operación Malaya; si tratábamos la relación entre la extrema derecha y el tráfico de coca nos sorprendía el caso Ynestrillas; si novelábamos la mafia policial nos superaba el caso Coslada y si desvelábamos las conexiones entre los neonazis y las mafias de protección de locales nocturnos, aparecían los ángeles del infierno». La distinción es que su relato se ambienta en la comarca de La Marina, en Valencia o Castelló.

El fenómeno meteorológico que da título al libro es un símil. «El asesino, el criminal, siempre va por delante de la policía y de la sociedad, como el viento», decía Enrique. Aunque en realidad, el título es de un poema de José Iniesta incluido en su poemario Arder en el cántico. Quizá, otra predicción. Así que, cuando empezaron a urdir las tramas se les impuso una realidad de la que no podían huir, ni su inspector inventado, ni ellos mismos como autores. Como relataron Enrique y Royo, después de haber escrito la novela, «el centro Simon Wiesenthal reclamaba una recompensa para quien tuviera una pista de Oliver Haine, el carnicero de Mauthausen escondido en La Marina». Son sólo referencias que siguen con León de Grel el belga, Fredo Marvelli, el matrimonio Herzog o el nazi de Carcaixent, de cuyo asesinato informó este mismo periódico y que fue detonante de su ánimo imaginativo. Royo también mencionaba al oficial de las SS escondido en Dénia, Gerard Bremer. «No hemos encontrado su foto pero sí la de la actual alcaldesa Ana Kringe, y es curioso porque era hija del hombre que llevaba los negocios urbanísticos de Bremer. Ya sabéis que hoy es alcaldesa de Dénia gracias a una moción de censura contra la anterior, Paqui Viciano, por motivos urbanísticos», decían.

Y el círculo se cierra. También ocurrió con los autores. Enrique y Royo presentaban su novela en el Club; el mismo lugar donde, en el 92, les picó la ilusión para dedicarse a la escritura y a «eso de coger trozos de la realidad con los que crear noticias». Era el Master de periodismo de Levante-EMV.

Y así, un no parar de guiños entre lo invisible y lo real. Porque, como decía Cremades, «tenemos tres bautizos». El libro es el primero de Andrea Robles, inaugura una colección de novela negra en Riu Blanc, que deja constancia de la edición «como acto de libertad, una osadía y un ejercicio de responsabilidad». Precisamente, la que envuelve al subinspector Lleonard, un antihéroe frente a su primer caso. Todo un laberinto al que hacía referencia Cremades al connotar la atmósfera asfixiante de la novela «por el miedo a lo imprevisible, la inseguridad que transmiten la falta de justicia y la mafias que derivan hacia los delitos económicos disfrazados de ingeniería financiera y corrupción por todos lados». «El mundo va hacia la desintegración si la mano del hombre y las leyes no ponen remedio», dijo. Quizá por eso Robles ha elegido la novela negra; porque una de sus características es la búsqueda de la verdad; porque permite hacer de la descripción el paisaje del alma y del carácter de los personajes, y de la geografía valenciana saturada de cemento, un relato sobre el estado del cuerpo. Y, sobre todo porque, como la realidad, «el final queda abierto para que el pensamiento disponga más caminos».

No és un manifest

2009-03-29T15:10:00.000-07:00

Açò no és un manifest, però sí que voldríem reivindicar en aquestes línies una nova forma d’entendre la novel·la, una nova manera de crear personatges, una nova relació amb la versemblança i la llengua. Perquè la llengua i la sensació d’allò real a la novel·la són ungla i carn, al menys a la novel·la realista i la seua exacerbació, la novel·la naturalista.

Com bé va explicar Bartres, l’objectivitat no existeix, sinó que, des del moment que s’hi seleccionen uns elements per sobre d’altres, estem aplicant a la realitat criteris subjectius. També sabem des d’Aristòtil que la versemblança no es basa en la representació de la realitat, sinó en una convenció, en un pacte entre l’autor i el lector en què acorden que el s’hi narra té sentit, peus i cap. Així, encara que se’ns conten coses imposibles, arribem a empassar-nos amb el major deler el que Kafka ens proposa a la seua Metamorfosi: “Quan Gregor Samsa es despertà un matí de somnis inquiets, s’hi trobà al seu llit transformat en un immens insecte”.

La llengua ha jugat un enorme paper per a la codificació d’allò real. Els “notaris de la realitat” sempre s’hi han servit de girs col·loquials, argot, i tecnicismes per fer més creïbles els personatges als que fan parlar. Era una tècnica que certificava la desaparició de l’autor a l’hora de presentar-nos la tranche de vie de Zola en estat pur, una asèptica autòpsia sobre la realitat feta amb criteris científics.

Uns dels casos més extrems a les nostres contrades és el de Blasco Ibáñez, el qual, com va fer notar Renard, alçà una barrera entre la llengua del narrador, el castellà, i la dels personatges, el valencià. Per a seguir el criteri científic del naturalisme, les novel·les valencianes de Blasco haurien d’haver estat escrites en valencià, ja que els personatges parlaven valencià. Però, com bé va assenyalar Oleza, un Blasco diglòsic no tenia al cap un lector valencià ni català, ni la llengua valenciana era a la frontera del segle una llengua literària de prestigi. Així que Blasco creà un filtre, l’estil indirecte lliure, a través del qual i sense que hi hagen diàlegs, tan sols descripcions de converses, li permet mantindre la versemblança d’uns personatges valenciano-parlants que en valencià sols solten exclamacions del tipus “Redeu” o expressions curtes com “Tórnau a repetir y et trenque'ls morros”.

Per copsar una mica el panorama de la novel·la actual paga la pena escoltar el que apunta Vidal Alcover :“El realisme de la novel·la psicològica afectava bàsicament el “caràcter”, que se’n deia, dels personatges; el de la novel·la que anomenem circumstancial afecta primordialment el món dins el qual aquests personatges es mouen, les circumstàncies que el conformen, la situació en què s’hi troben. Per això és que no em semblaria gens absurd que algú es valgués per definir amb un tret general la novel·la del nostre temps, del terme “neo-costumisme”.

Personalment veiem un cert neocostumisme instal·lat al si dels novel·listes recents que escriuen en valencià o català. Formalment sotmés a l’esquema realista i naturalista, la novel·la neocostumista és tributària del concepte naturalista de representació com a criteri de versemblança. I, com si fos el motlle negatiu de Blasco, molts novel·listes seleccionen per als seus arguments sols aquelles situacions o personatges que parlen valencià. Les conseqüències per al desplegament de la creativitat són obvies, com bé ens adverteix Vidal Alcover: “ A les Illes i al País Valencià advertim un cert apropament, per via de retorn, al costumisme i al folklore, … l’atractiu pel llenguatge creïble i adient per a la rondalla popular, però molt personal, és a dir inimitable és perillós. Aquest llenguatge no afecta només la rònega expressió, sinò també l’ordenació de temes i motius, i cal esser prudents i estar alerta amb l’ús que se’n fa, per no caure en una imitació manierista”.

Les excepcions, però són notables i plomes inquietes com les de J.F.Mira, Alfons Cervera al seu L’Home mort, la seua única novel·la en valencià, Ferran Cremades amb Línea trencada i gran part de les seues novel·les, on el llenguatge es crea a si mateix, o l'escriptor olivà Josep Lluís Roig a la seua única novel·la El primer Paradís, han apostat per la creativitat narrativa i la superació de fronteres físiques i lingüístiques.

Aquests en són els nostres referents. En aquests ens mirem, si no en matèria formal, perquè cal tindre molt de talent per obrir nous senders en aquest camp, al menys sí que volem acompanyar-los als espais oberts de les seues descobertes. Volem una novel·la en valencià, que puga recórrer totes les geografies, convocar tots els personatges del món complex i globalitzat en què vivim. ¿És o no possible veure barrejats personatges valenciano-parlants, un sotsinspector de La Marina, un empresari de Vila-real, amb un narcotraficant colombià, o amb guàrdia civils extremenys, guardaespatlles de Marbella, una bella gallega de les Ries Baixes, una vídua de Madrid, una prostituta d’Albacete o amb policies del cap i casal, sense fer-ho en castella i sense atemptar contra la versemblança? Necessitem una llengua per a les nostres novel·les que siga capaç d’alliberar-se dels abraços mortals del localisme i la nostàlgia. Volem que el valencià, com a una llengua literària real, siga instrument per a anomenar les coses, totes les coses, sense haver de recórrer a l’antiestètica cursiva com a condemna per a tot el que la versemblança mal entesa ha decretat que haja de dir-se en castellà, que a hores d’ara ausades que n’hi ha entre els plecs de la quotidianitat. Hem intentat fugir dels guetos socials, geogràfics i lingüístics i crear un contracte amb el lector que establisca la confiança i la transmissió de sentiments, sensacions i idees amb el corrent fluid d’una llengua normalitzada i normalitzadora, estimada i que es fa estimar.

El sotsinspector Lleonard ja investiga

2009-03-28T02:54:00.000-07:00

LA VISITA DEL VENT Andrea Robles

Novel·la negra amb el tràfic de cocaïna, les trames neonazis i la corrupció com a rerefons

Primer cas del sotsinspector Lleonard

L’assassinat d’un antic nazi en una urbanització a Benissa engega la investigació al voltant dels seus negocis no massa nets i del grup neonazi que dirigia. Jordi Lleonard, el sotsinspector de la Policia Judicial, corredor de fons aficionat i entusiasta de la novel·la negra, inicia així un viatge al llarg i ample de la geografia de la corrupció policial, la prostitució de luxe i el tràfic de cocaïna, l’enorme plusvàlua de la qual sembla contaminar fins al moll de l’os consciències i ideologies. Un periple per escenaris diversos com Calp, Marbella, Borriana, Ries Baixes, Oliva, Gandia, Vila-real, Puçol, Ronda i Medellín, tot guardant una equidistància criminal amb al cor de la ciutat de València.

L’argument s’inspira en la crònica periodística i els personatges, que podríem trobar en qualsevol àmbit de la quotidianitat, estan marcats no obstant per aspectes ocults del passat, els quals, donat el cas, poden posar-se en marxa en un encadenament d’esdeveniments insospitats.

La trama, escindida en dues línies narratives paral·leles que van trenant-se i complementant-se una a l’altra, està sotmesa a un doble discurs: per una banda, el que conforma el mal i les múltiples seduccions que justifiquen els seus actes; per l’altra, la necessitat del detectiu de descobrir la veritat, la qual, com si fóra un gran palimpsest textual, sols li és possible entreveure a través del reflex imperfecte i fantasmal que li atorga la seua passió lectora.