dilluns, 2 de maig de 2016

Trompetes de l'Apocalipsi, ressenya de Els Angels de Sóar de Jordi Pijoan

Quan els temps són convulsos i la incertesa del futur pesa com una llosa sobre l’existència, el so acre i corprenedor de les trompetes de la Revelació ens arriba més nítid que mai, i l’efecte sobre les consciències sotragades és colpidor.

  Els últims seixanta i tota la dècada dels setanta poden respondre a aquest patró: la humiliació estatunidenca a Vietnam i el moviment hippy que fertilitzà en les cendres de maig francès representaren un daltabaix tan colpidor que encara ara estem buscant on para el cel i on la terra. Per acabar-ho d’adobar, la irrupció de la SIDA a principi dels anys vuitanta emmarcava l’escenari en un mil·lenarisme medieval, on les plagues bíbliques fustigaven sense clemència una humanitat abandonada als pecats i els vicis més nefands.

  Jordi Pijoan amb els Àngels de Sóar parteix d’aquests elements per fabricar una pasta contundent i nutritiva amb la qual construir una història a meitat camí entre la novel·la de tesi i el thriller negre-criminal. Personalment m’interessa més aquest últim vessant pel que respecta al disseny d’un doble mètode hermenèutic: per una banda és ben atractiva la manera en què la investigació detectivesca es desenvolupa fins a arribar a treure’n l’entrellat; i per l’altra accepte el suggeriment de considerar dins del gènere negre els crims d’Estat que menciona la novel·la.

  Potser considerar la difusió del virus d’immunodeficiència humana com a un crim d’Estat supose entrar en el boscam impenetrable de les teories conspiranoiques. Però d’això es tracta, de revisitar les diverses teories de la conspiració per posar sobre la taula els mecanismes d’alienació i control de masses, tot ordenant les peces d’un trencaclosques on els protagonistes (el nebot barceloní d’un mormó americà, la seua germana i el detectiu) naden com poden per no ofegar-se en el caos de la fi de la Història on s’han precipitat. La utilització de figures reals (el líder gay Harvey Milk, el seu assassí Dan White, els fonamentalistes d’Anita Bryan, Lumumba i el seu executor Mobutu, Sidney Gottlieb, promotor del programa MKUltra i MKNAOMI de la CIA, Frank Olson, etc.) contribueix a afermar la versemblança del relat, al temps que ens interpel·la a nosaltres, el lectors, per reconsiderar les idees base que conformen la nostra realitat, revisar les idees rebudes i deconstruir el món tal i com els mass media i les versions oficials han anat modelant-lo.

  A primera vista impressionen les quasi vuit-centes pàgines de la novel·la, la magnitud dels fets i la prolixitat de les dades que els sustenten. Però el lector va devorant pàgines i pàgines amb l’avidesa sensorial que provoquen els aliments amb bona dosi de glutamat. El condiment està en el joc que Pijoan proposa al lector: s’hi entra de manera improvisada i no pots parar ja de solcar d’illa en illa per l’arxipèlag de símbols i trames ocultes. Altres transports plaents són l’humor i la ironia i, especialment, el llenguatge, del quan hem de fer capítol a banda.

  La novel·la negra ha d’utilitzar una bona dosi d’argot, l’hi va el realisme, la norma de gènere, l’essència. Hi ha doctors de l’església de la llengua que sostenen que el català no té argot, ja que l’argot català és senzillament castellà. Pijoan seria un digne exemple que contradiu aquest axioma aclaparador. Com a la seua manera ho feren Tasis, Pedrolo, i ara Martín i Bennassar, Pijoan va fent, des de Tu no m’estimesSang culé i Mitja dotzena d'ous, un veritable exercici d’investigació per rebuscar la ideosincràsia d’un registre informal per a la novel·la criminal. Si bé aquest estil argotitzat es debilita en la part central de Els Àngels de Sóar (lògic per altra banda, sent l’anglès l’idioma de comunicació en els periples a l’estranger) és notablement a la prmera part de la nove·la, la que es desenvolupa a Barcelona, on el registre informal adquireix una força remarcable. No pot ser més que un símptoma de vitalitat del català l’allau d’expressions tan plàstiques com xarrupar un café, guillar, pesar figues,  fer el mec,  garlar, buidar el pap, endrapar, fer muixaines, badar boca, escarrassar-se, tindre vares, encaterinar-se, pencar, calés o quartos, virolla, bocamoll, cara de sòmnies, garjola, atrotinat, cara de peix bullit, mamellam, ferro (per pistola), carallada, mal carés, figaflor, pocapena, etc.

  La vigoria d’una llengua no es pot fonamentar sobre un argot raquític i postrat davant de la llengua dominant, així com la potència d’una literatura sense comptar amb el tremp de les seues literatures de gènere. Per tant el treball de Pijoan és indispensable i necessari per crear adeptes entusiastes de la novel·la negra i la literatura en català.