dimecres, 24 de novembre de 2010

Xavier Aliaga als Octubre

Una reflexió interessant de Xavier Aliaga

[pol.jpg]

L'ESCRIPTORI

A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.

El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.

El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.

La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.

De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.

(sotalacreueta.blogspot.com)

diumenge, 21 de novembre de 2010

Les millors cròniques dels Octubre: Sebastià Bennasar

Us complete les cròniques amb la veu dels implicats. No no hi estàvem, els protagonistes ens il·lustren.



EL TEXT DEL PULP QUE NO VA SORTIR

La punyetera normalitat d’un país d’assassins

No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.

Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.

Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.

Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.

SEBASTIÀ BENNASAR


calamarsalacatalana

http://novelanegracatalana.blogspot.com/2010/11/el-text-del-pulp-que-no-va-sortir.html

divendres, 19 de novembre de 2010

Crònica dels Octubre. La infiltració mafiosa

Diàleg entre Joan Queralt, periodista i escriptor, i Marià Sánchez Soler sobre la infiltració mafiosa, als Premis Octubre.

Joan Queralt, que ha publicat Crónicas mafiosas entre altres llibres i articles sobre la màfia, assegura que la informació periodística no explica el que és el crim organitzat.

Per això exposa el desig que aquesta xarrada servís perquè en llegir una informació sobre màfia, veiérem el mafiós com a un empresari. El mafiós és un empresari, a més a més, compulsiu. No té horari, no fa vacances, no es jubila. Així que si trobeu un mafiós que diu estar de turisme, siga italià o rus, no el cregueu, un mafiós no pot deixar de ser-ho mai.

També afirma que el crim organitzat no s'ha d'assolir com un problema policial o judicial, sinó com a un problema social i econòmic. Plàsticament ho pinta així: la carrera entre la legalitat i la il·legalitat és com una carrera entre un Fiat Punto i un Ferrari, en la qual de vegades els policies han de parar per posar gasolina de la seua butxaca.

Les fronteres entre la economia legal i la il·legal s'estan esborrant amb la benedicció del sistema financer. S'estima que entre un 6 i un 10% del comerç mundial és il·legal: prostitució, tràfic de drogues, tràfic de persones, etc.). Les tres organitzacions criminals italianes (Cosa Nostra, Camorra i N'draguetta) mouen 130.000 milions, amb un benefici de 70.000 milions, la qual cosa les fa la primera empresa italiana, amb el control de sectors bàsics, com l'immobiliari, de servicis, com el fem i la restauració, i estratègics, com el gas.

La implicació social del crim organitzat incideix directament en la vida quotidiana. A l'activitat comercial els empresaris troben en els préstecs mafiosos la inversió per als seus negocis que la banca legal els nega, part dels quals a la fi acaben en mans mafioses. Els serveis secrets d'intel·ligència italians han estat contaminants per infiltració mafiosa, de fet sembla que estaven implicats en l'assassinat del jutge Falcone. Dos presidents italians han estat jutjats per associació mafiosa i hi ha un tercer en exercici que va començar la seua activitat empresarials gràcies a l'ajut de Cosa Nostra i la carrera política del qual no s'explica sinó com una estratègia per evitar les innombrables causes judicials.
Fins i tot s'ha arribat a considerar des de l'Agència d'Estadística la possibilitat de computar el "Producte Criminal Brut" de l'economia il·legal, uns 2 bilions de dòlars, per a les previsions econòmiques.

Els italians es reien, diu Joan Queralt, quan els hi deies que els espanyols havien superat el PIB dels italians.
Prou bé sabien que el boom urbanístic espanyol no s'explicava sense el flux dels diners negres del crim organitzat italià en la cerca de llavadores eventuals per llavar els diners tacats de sang, misèria i dolor.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Crònica dels Octubre a L'hora del lector


Mireu l'emissió de L'hora del lector sobre la trobada d'Escriptors Negres als Octubre de València 2010. Per xuclar-se els dits

dimarts, 2 de novembre de 2010

El cas Alcàsser als Octubre. Els mitjans esguitats



Joan Oleaque, periodista del País parla amb Marià Sánchez Soler, novel·lista i periodista de Información, ànima d'Alacant Negre. El tema aborda el procés dels mitjans de comunicació arran del Cas Alcàsser.

L'aparició de la televisió privada als anys noranta impacta violentament contra el periodisme: la crònica de caire polític que predominà durant la transició és substituïda pel format de tema humà del programes d'èxit i amb voluntat de servei públic, com Quién sabe dónde, de Paco Lobatón i De tú a tú, de Nieves Hererro.

La commoció social pel descobriment dels cadàvers de les xiquetes d'Alcàsser fou enorme, perquè havien arribat a ser molt conegudes. El colp de mà donat pel programa de Nieves Herrero avantçant-se a Paco Lobatón en cobrir el fet fou magistral, però l'espectacle de la mostració pública del dolor, quatre hores de vomitiva evisceració en l'Auditori Musical d'Alcàsser, passà a ser un escàndol públic dins del món periodístic.

Roda el cap de Nieves Herrero, però en general tots els mitjans acaben anant a descobrir les vísceres de la notícia, en primer lloc perquè 17 milions d'espectadors que havia aconseguit Herrero no era una xifra a menystenir, en segon lloc, perquè el procediment policial dels casos era massa farragós perquè els periodistes mantingueren l'interés.

Aleshores apareix el pare d'una de les xiquetes posant en dubte la investigació. En formar part de l'acusació particular, es converteix pràcticament en l'única font d'informació contínua dels periodistes. El fet de focalitzar l'atenció dels mitjans atreu una sèrie de periodistes que veuen una oportunitat de treure'n profit econòmic, fins al punt que per seguir engreixant la maquinària s'inventen la teoria conspiratòria, que divulguen a altres mitjans i programes rosa, com Tómbola o Qué me dices, i que impliquen a alts càrrecs del govern socialista en una suposada trama de tràfic de blanques i sadisme.

Altres casos d'anomenada, com el dels marquesos d'Urquijo, constaten l'evolució del periodisme cap a l'espectacle. De la investigació amb rigor s'ha passat a la informació basada en l'opinió, fins al punt que el mateix concepte de veritat està posant-se en dubte. En definitiva, diuen els ponents, una de les pitjors èpoques per al periodisme de tota la història.