dissabte, 17 d’octubre de 2009

El Triangle, article negre de Jordi Martí Font

Més que negra: de Rovira a Lleonard

En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.

Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.


Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant. Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.
El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.

L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo. L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.

Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus. L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

Article de Jordi Martí Font a la revista El triangle



En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment massa bo per a aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo. El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”.


Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut massa espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.


Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall de Lleida i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant.


Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.


El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.


L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo.

L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc de Gandia i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.


Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret a cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus.


L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels qui hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Participem a Lloseta Negra. Mallorca

Lloseta Negra, programa definitiu

És un plaer anunciar-vos que ja tenim programa definitiu per al festival Lloseta Negra d'enguany, que se celebrarà els dies 27, 28 i 29 de novembre al Teatre de LLoseta.

Dia 27.

19.00 hores. - Una panorámica a la novel·la negra mallorquina. Amb Àlex Casadesús.
20.30 hores. - Homenatge a Andreu Martín. Amb Àlex Martín i Sebastià Bennassar. (inclou un audiovisual sorpresa)

Dia 28.

13.30. Sortida de l'autocar negre des de la Plaça d'Espanya de Palma en direcció a Lloseta.
14.30. Dinar negre.
17.00. -Deu anys difonent el Gènere Negre, una conversa amb Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila.
18.00-Collita del 2009. Taula rodona amb alguns dels autors que han publicat novel·la en català en el 2009: -Miquel Vicens (La jove alemanya), -Andrea Robles (La visita del vent), i -Sebastià Bennassar (Mateu el president). Modera, Anna Cortils.
19.30-Perspectives, premsa i país. Taula rodona amb l'escriptor -Pere Morey Servera i amb els periodistes -Josep-Joan Rosselló i Helena Vallés.
21.00- Recital de poesia negra, amb Pau Vadell i Sebastià Bennassar.
22.00-Retorn del bus negre a Palma.

Dia 29.11.30. La lliçó del mestre, una conversa amb Andreu Martín.

Us hi esperam a tots, i si en podeu fer difusssió us estarem ben agraïts.
LLoseta Negra és una producció de Ballaruga, Serveis Culturals, per a l'Ajuntament de Lloseta.

dijous, 1 d’octubre de 2009

L'etern femení

Cinco mujeres y media

Francisco González

Ledesma

Planeta, 2005

Francisco González Ledesma és un renegat. Nega i renega de la seua professió d'advocat per llançar-se en braços de la seua passió, l'escriptura. Aquesta, com una amant interessada i voluble, li concedí, a mans de ni més ni menys que de Somerset Maughan, la glòria del Premi Internacional de Novel·la de 1948, però la censura franquista, que el va titlar de "roig" i "pornògraf", va prohibir-la. És així com va accedir al més ínclit dels sacrificis per a un escriptor, la de renunciar a l'autoria. Sense nom, o amb el nom tapat de Silver Kane amb què escriuria una novel·la de l'oest per setmana per a l'editorial Molino, va signar guions per pel·lícules i còmics i va redactar cròniques periodístiques per als diaris de Barcelona.

A aquest fill de represaliat de Poble Sec li pot la literatura, des de ben menut, quan llegia els libres del seu oncle mentre l'aviació franquista bombardejava els barris humils de la Barcelona republicana i anticlerical. I això es nota a cada frase de cada novel·la de Ledesma, hi respirem la humitat que escorxa les parets de les fosques i estretes finques del Raval i que ha impregnat el caràcter ctònic dels habitants, sentim coure la cicatriu antiga de la injustícia que no coneix més perdó que la revenja, hi colpeja el batec de les dues Barcelones topant incessants una contra l'altra sense possibilitat de mescla ni síntesi, la Barcelona dels rics, Vallvidriera, Eixample, i la dels pobres, el Raval.

Hi ha però una connexió entre elles, oculta, clandestina: les dones que transiten entre els dos pols no sense deixar-s'hi trossos de la seua història i la seua dignitat. Vet ací el motor de la trama, el tema de la reflexió. Perquè hi ha en Tres mujeres y media una profunda reflexió sobre l'essència femenina en termes de solidaritat, paciència, fe, intel·ligència, valor, compromís, un recurs natural renovable. Però compte amb qui les consideren un simple recurs que apropiar-se, dominar, tancar, assassinar, perquè aquests cauran destruïts per la seua poderosa capacitat per renàixer renovades de l'infortuni, de la seua privilegiada relació amb les forces de la natura i la història, de les veus dels morts que les manen d'acomplir la seua última voluntat de justícia, a elles, les dones, les úniques que escolten, que saben escoltar.

I testimoni d'aquest drama tan antic com el món, l'escèptic Méndez, el policia apartat de les tasques policials, un altre que ha renegat de tot menys de la tasca èpica que tota investigació comporta, el personatge negre més contundent de la novel·la criminal dels últims temps, una caracterització sublim, com podeu constatar en aquest retrat: "sospechoso para los franquistas porque cuidaba de los rojos en la cárcel, sospechoso para los demócratass porque había sido policía franquista, sospechoso para sus jefes porque siempre actuaba por su cuenta, sospechoso para los jueces porque no creía en la ley, sospechoso para los macarras porque protegía a las putas, sospechoso para las putas porque éstas no acababan de creer en lo de su impotencia y temían que se presentase hecho un tigre. Así, Méndez, así no puedes ascender".