dilluns, 17 d’agost de 2009

Bennassar, nosaltres n'esperem més


Jo no t´espere
Sebastià Benassar
El Gall Editor 2008

El ritme, aquest batec ctònic que fa viure i respirar la novel·la, s'alimenta de dues premisses bàsiques, l'espai i el temps. I és aquesta trama trepidant sotmesa a les forces de compressió de l'espai i el temps, els dos dies que el papa Ratzinger passa a la ciutat de València, el que fa que Jo no t'espere (Sebastià Bennasar, Palma de Mallorca, 1973) siga una novel·la amb vida, respiració i metabolisme propi.

La concreció del temps i l'encerclament espacial, en una ciutat fora de context per la invasió de cristians carregats de la motxilla amb propaganda del PP, fan que els personatges circulen com a espectres de casella en casella dins d'un laberint sobre un fons surreal i fantasmagòric. Sols l'escepticisme de l'inspector Jaume Fuster i el seu contacte amb els baixos fons ens aporten l'ancoratge amb la realitat, una realitat en què l'especulació immobiliària, el tràfic de drogues, la corrupció policial, les trames skins i opusdeanes esguiten amb la seua sordidesa l'escenari de cartró-pedra que el poder s'entesta en apuntalar amb fasts tan caducs com la seua magnificència .

Bennasar, ànima del festival de novel·la criminal Lloseta Negra, sap el terreny que xafa. El seu homenatge a les dues figures mítiques de la novel·la negra catalana, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver, s'explicita en dos personatges de la novel·la. Tanmateix, l'aspecte referencial porta més ampla volada en eixa cita velada que percut al llarg de tota la narració i que fa convocar l'ombra dels tres grans de la literatura negra de la transició, Vázquez Montalbán, González Ledesma i Juan Madrid. El policia de Bennasar, Jaume Fuster, de la mateixa manera que Carvalho, Méndez o Romano estan en conflicte amb la societat en què viuen i de la qual opten per apartar-se discreta i cínicament, perquè en definitiva també són éssers marcats pel passat, a tots els fastigueja la Barcelona olímpica, el Madrid modern, la València evanescent de Calatrava i opten per refugiar-se en la ciutat autèntica, el Raval, Malasaña, el barri del Carme, el Cabanyal.

Jaume Fuster ha conegut les mesquineses del poder que converteixen les persones en titelles o en bèsties i les ciutats en monuments indecents a la seua megalomania i la seua insaciable avidesa. Josep, el subordinat de Jaume i alter ego, no pot més i abandona, demana el trasllat a Catalunya, però Jaume, i això l'envesteix amb una categoria heroica, tot i ser català, elegeix romandre a València “València me començava a agradar, creia que no era una ciutat perduda del tot, que no havíem de renunciar tan fàcilment”, diu en el colofó d'aquesta esplèndida novel·la sobre València, ciutat que Bennasar transforma en protagonista principal.

No és una ciutat perduda del tot. Hauríem de pendre nota.